L'eremita

Vam sopar entre copes i bons propòsits. Havíem quedat d'hora, en un restaurant molt acollidor. Totes d'una mateixa edat més o menys. I amb unes quantes relacions a l'esquena. Vam brindar per nosaltres i per aquests homes que ens agraden però que no acabem de trobar. 'El mercat està fatal. Tot el que trobes, o són saldos o són cromos'. Rèiem. La complicitat que ens uneix, el sentit de l'humor, imprescindible. 'Doncs jo estic la mar de contenta', va dir la més aparentment formal, només aparentment. Reservada? Sempre amb cops amagats.

Ens va explicar que fa temps que té un amant esporàdic. Ja es coneixien de feia temps però al cap dels anys s'han trobat. Queden de tant en tant, passen uns dies junts, i després cadascú a casa seva, cadascú amb la seva vida fins que es tornen a citar, al cap de dies, mesos. Cap dels dos té parella, cap dels dos vol una parella, ell potser sí però la meva amiga ho diu amb claredat: 'Estic molt bé, visc molt bé i vull continuar vivint tan bé com pugui'. Només amant? Quina sort.. 'Jo també en vull un com aquest'. 'I jo'...
 
I jo? Jo no deia res. Vaig pensar si sabria entomar aquest tipus de relació, sense compromís, acordada a cop de telèfon eventual, construïda des d'una base de 'laisser faire'. Crec que s'ha de tenir un cap molt clar i resolutiu. Que ho has de sentir així, ho has de viure així. Quan hi penso, arribo a la conclusió que hi ha molta feina a fer.

He llegit uns quants llibres per mirar d'entendre o de donar resposta a les moltes preguntes que se'm plantegen pel que fa a la relació entre dones i homes. I totes tenen la mateixa resposta: no es poden forçar les relacions. I penses per quins set sous el focus d'atenció sempre va en el mateix sentit. Per què, per molt que ens fem bons propòsits, tard o d'hora, acabem per tornar a fer una tria poc recomanable i ben allunyada dels nostres interessos. Podem ser capaços de capgirar aquest focus? Què passa quan el cor es dispara? Es poden controlar les emocions? Es poden frenar els sentiments?


Hi ha un llibre que recomano especialment perquè identifica alguns perfils poc recomanables que ens poden atreure quan es posa en marxa la maquinària de l'enamorament: Amores altamente peligrosos. Parla de perfils tant d'homes com de dones.Quan me'l vaig llegir per primera vegada vaig identificar, amb alguns matisos, almenys dos perfils que han estat dos clàssics en el meu periple amorós: el 'tendenciero' i l'eremita'. Curiós.

És un llibre que recomano. Està ben redactat, és clar i es llegeix bé. En determinats moments de la meva vida ha estat de consulta obligatòria. El fullejo de tant en tant no fos cas que en aquest camí 'per anar creixent' algun dels dos perfils aconseguís desestabilitzar el pòsit de sentit comú i serenitat que les meves amigues han vist créixer en la meva trajectòria personal. Val a dir que aquests dos perfils es refonen en un de sol quan penso en l'home de setanta anys amb qui més m'he hagut de reconciliar en diferents moments de la meva vida. Millor perdonar. Millor no alimentar ressentiments. Millor disfrutar-lo. L'home de setanta anys fa sentanta anys que em coneix. Diu que vol viure fins als cent anys i jo així ho espero. Es cuida molt i ha sabut reconèixer molts errors del passat. De tant en tant parlem, asseguts a un banc prop de l'hort que cuida i rega i que ha esdevingut el seu amor particular.

Crec que encara ens queda molt per aprendre. Per foragitar, com deia Carmen Martín Gaite, 'los dragones que acechan en la sombra'. De tant en tant fixem els ulls i el cor en algú i iniciem el curt camí de l'enamorament que, si va en paral·lel, és un dels plaers més gustosos, el preludi per assolir i consolidar allò que Walter Riso anomena 'un amor sa'. Un amor que conté molts ingredients. Com per exemple, el respecte.