Total de visualitzacions de pàgina:

13 de febrer del 2014

Soul man

Esperàvem la sortida de la canalla al pati de l'escola... Distant, a uns quants metres de la resta de pares, esperaves... sol... 'comme d'habitude'... Altres dies no ho hauria fet però avui... avui m'hi he acostat... perquè una amiga comuna se t'ha atansat, 'quant de temps', 'com va tot'... M'hi he incorporat a la conversa just en el moment en què la meva amiga batallava amb la teva ironia reconvertida en sarcasme... Fèieu broma .. 'Tu el que passa és que ets autista', et deia la meva amiga picant-me l'ullet amb complicitat. I tu et reafirmaves cofoi, justificant el teu posat de pare solitari, allunyat de la multitud, de la gent normal... Fèieu broma de la situació... i de cop i volta m'he vist reflectida, ara fa uns mesos, tu i jo, la mateixa conversa....

La mateixa conversa... Les nostres trobades... Em semblaves tan guapo... Em prenies el pèl... M'encantava el teu sentit de l'humor... Converses... De teves a meves... 

                      
Ara... ni teves... I amb prou feina meves... . Com ha canviat la nostra relació... Quin greu no tornar-te a sentir a prop i sorprendre'm amb un ... 'hola guapa', 'com va tot ', 'què diu aquesta dona tan eixerida'...

No m'agrada com ho hem desembastat tot, fer veure que no ha passat res...'Abans no s'espatlli la nostra amistat'... Fet... Ni tan sols puc acostar-m'hi quan ets ben sol... No em sento benvinguda... Deu ser l'hivern que em fa pensar més del compte... Deu ser que sento més el fred després d'haver sentit tant la teva escalforeta... Deu ser que l'arxiu que porta el teu nom encara és obert i em resisteixo a tancar-lo definitivament...

És ben senzill. El temps i una altra persona... i oblides qui vas estimar. M'ho va dir, fa temps, un home. Un amic...

Miro al meu voltant els homes que transiten davant meu, homes que m'han donat suport en moments difícils, amb els quals he rigut moltíssim, que m'han abraçat com s'abraça algú amb qui comparteixes complicitats, alegries, tristeses... Homes d'una peça o de més i que, com jo, trempegen la solitud amb més o menys encert, amb un munt de dubtes, d'incerteses, de possibles impossibles... Homes que cuiden, que respecten... Homes que es rebel·len, que lluiten, que aprenen el vol infinit de la simplicitat i la calma, que defensen l'empatia, que m'han emocionat, que s'emocionen, amb un cor que no se l'acaben...

 Per a tots vosaltres, James Brown, Soul man, molt especialment...


http://www.youtube.com/watch?v=DARdgx-TT5E


3 comentaris:

  1. El firmament deu està sofrint una metamorfosi i, amb ell, tots nosaltres. Cada cop estic més convençuda de que, quanta més informació tenen alguns éssers humans, més susceptible son al bloqueig emocional i a la mandra vital. Aprenem i adquirim alternatives d'acció, però cal atreviment i, n' hi ha molts que tenen por de mena, noia. A una banda de la forqueta en la qual estructuren les seves vides, lliguen el pes que encara suporten del passat. A l'altra la inseguretat que els genera el futur. L'existència es redueix a un tast i, les decisions de vida le acaben prenent sota el sedàs d'una suposada serenitat borratxa de prudència. I tot, per no sortir projectats des del tirador que han construit ells solets i sense les dades exactes del que els espera a l'arribada. Que avorrit seria!!! Que avorrit deu ser esperar que la vida sigui nomès plàcida. La plenitud vital és la recompensa que obtenim quan tenim controlada la por al fracàs i tenim el privilègi d'haver-la vençut passant pàgina.

    ResponElimina
  2. Hola guapa! 'es emocionant el teu escrit, es teu?, i molta raó amb el que dius, crec que tan tu com jo, sempre tindrem un amic ò amics que ens farà una abraçada plena de escalfor. una dolça abraçada per a tu.

    ResponElimina
  3. Que bé, quin gust compartir emocions properes. Contenta que t'agradi aquest doll de mots... I una altra abraçada, guapassa. Ens veiem, ens parlem...

    ResponElimina