Total de visualitzacions de pàgina:

4 de juny del 2014

El cor a la mà

Ahir vam parlar de tu amb una amiga comuna. El seu home, de somriure clar i cor delicat, ha passat uns mesos de molta incertesa i tu, amb saviesa i serenitat, has estat al seu costat. Agraïment.

No ens sentim el cor, va dir la meva amiga.  Ben cert...  El cor, tan delicat... Si pren mal es fa ben difícil travessar qualsevol distància curta... Què t'haig de dir? Tu n'has guarit tants... Has fet retornar tants batecs invisibles...

En vam parlar, de tu. La meva amiga em va fer somriure. Espontània. Saps qui fa per a tu? I et va anomenar. Saps qui és?... Batec invisible...

Sé qui ets, i tant, però amb prou feines et conec. Fa dos anys que ens veiem un cop per setmana... Ets tan discret... No crec que haguem tingut mai una conversa. Però he  recordat que fa temps, quan ni tan sols sabia el teu nom, ens vam trobar, a l'atzar, en un carreró a tocar d'una plaça molt coneguda... I tot i que no sabia què dir-te, em vaig aturar. Què hi fas per aquí, has estudiat, ja ens veurem...

Confesso que avui t'he mirat amb uns altres ulls... Però no he trobat cap indici, cap esguard, cap gest diferent d'altres dies. Reconec que tinc una certa curiositat...Potser perquè fa dies, mesos, que no em sentia el cor...

Aretha Franklin... Oh me oh my... Molt especialment....

Miniatura




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada