Badia de San Lorenzo. Sorra d'intermitents passes. Invocaré Segarra i aquest 'fi serrellet de neu que ara neix i ara fina'... De les escales estant, un passeig m'enamora... Mitges llunes de windsurf suren damunt la platja de vianants espigolats i plecs d'onada... Algú ha dibuixat el nom Asier a la sorra. Ser recordat mentre uns peuets s'arrisquen a la fredor de l'aigua i el mar pentina sa cabellera blanca.
Quan tens la ciutat de cara al mar la tarda s'amara d'onada i la vida fa un volt en molts itineraris i edats. Arrecerats, dos enamorats pleguen paradeta, que el vent bufa glaçat i l'ombra guanya al sol de l'horabaixa.
Enfilo el turó de Santa Catalina guarnit de verd, d'herba acollidora vinclada per l'oratge. Al bell mig l'Elogi de l'Horitzó, Chillida enlairat, com una gran abraçada de formigó i humanitat, remor de mar amplificada.
He trobat el moment en aquesta terrassa, albarinyo dolcet fent pampallugues. Al meu costat, dues essències de la més pura nissaga autòctona. "No tenemos wifi" diu un rètol. "¿Por qué no hablan entre ustedes?" Tota una lliçó de sentit comú. Les converses davant del mar, imprescindibles.
Gustós l'anonimat, els descobriments, de bracet, perquè els carrers s'ofereixen i arreceren històries i veus remotes... Nord enllà, com a casa, mentre les barques i el nadó de la taula del costat plàcidament reposen...
Aquí estoy bien... Luz Casal... Tal com raja...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada