Bruixa, maduixa

Avui he dinat amb una amiga molt amiga, d'aquelles que t'estimes, molt, perquè en un moment molt concret de la seva vida i de la meva vam ser molt a prop, de costat, compartint postgrau i converses intenses. Maldem per trobar-nos, malgrat la distància física, el dia a dia, la família, il laboro... Per a nosaltres, en el breu temps que ens hem dedicat, dues horetes, il piacere ha estat degustar un menú de migdia i, sobretot, actualitzar-nos. Dinar intens. Temes pendents, la propera el seu aniversari, comiat, petons, bruixa, maduixa...

No sovintejo les tardes a ciutat. He romàs uns minuts quieta, mentre la vida transitava, rumiant la manera més plaent de tornar a la feina, de tornar a casa, o senzillament de tornar, caminar, 'com ans solia' creuant semàfors i vides. De vermells a verds, de vorera a vorera, quin munt de ponsèties, la bici que passa amb l'home d'anunci i el fill encara més d'anunci, una dona que para la mà asseguda al Mercadona, un bar Amics i conversa amb un sol client abocat al mòbil, el bus 54, ara seuria mirant un altre present...

Avui, de muntanya a mar, penso, com en Manelic, però breu, circumstancial... No crec que hi tornés, vull dir viure de nou a ciutat, potser per això quan la torno a tastar és com si la descobrís a cada pas. Distància? L'asfalt no és tan platxeriós però badoqueges, descobreixes i, què vols, te la tornes a fer teva amb el llum del capvespre.

Toca tornar a la Plana, amb aquest tren feixuc i maldestre... Suportable. Sobretot perquè tinc davant per davant un dels meus homes preferits, un Sant Pau de dos metres, intel·lectual, ulleres, gran conversa no pas amb mi però es que el tren és ben indiscret. Encara ressonen al cap i al cor els mots i les rialles de migdia compartit. Ja ho veus, un dolldemots particular... Per a tu, bruixa, maduixa...

Adele... Hello... Molt especialment...