Sopar de feina. Dos dies abans vaig moure fitxa. El vaig veure al costat de la fotocopiadora, sol. M'hi vaig acostar. Et puc demanar un favor? Vols que et faci còpies. Vols.. Podré quedar-me dormir a casa teva? Avui? Demà passat. El vaig veure apurat. Ostres... No tinc habitació de convidats...No tens llit de convidats?... No. Bé, doncs dormo al sofà, però es que el sofà està molt atrotinat i no dormiràs bé. Doncs amb tu, vaig pensar. Pots dormir al meu llit i jo al sofà, què dius home, jo al sofà... Dona, compraré un matalàs. He de poder convidar algú a casa meva...Sortirem de treballar plegats, deixes les coses a casa, ens dutxem, em dutxo i anem al restaurant... Perfecte. Tot controlat.
I així ho fem. Vols que et porti la bossa? No cal. Camí del tren, baixem a Triomf i agafem l'autobús... Hi pugem i seiem al fons, aquí, davant meu, així et veig... Carrers darrere els vidres, la propera parada la nostra... Caminem, aquí hi havia magatzems, no és gaire bonic però... Ja hi som, no t'espantis... Obre la porta... Espantar-me? Una casa a mitges. Té possibilitats, va dir-me un amic. Hauria d'arreglar tantes coses... I tant... Aquesta és la teva habitació. Infla el matalàs. Col·loco una cadira fent de tauleta de nit. Té, una estoreta. Ho veus? En no res, ja tenim l'habitació dels convidats.
Quina bona oloreta, acabat de dutxar, perfumat. Vols una còpia de les claus? No tenia previst tornar amb algú, i tu? Tampoc.. Apa doncs, un sol joc de claus. Ho tens tot? Quina hora és? Anem bé de temps, tranquil·la. Caminem fins al bus, deixats anar, parlant com no havíem parlat mai des que el vaig mirar amb uns altres ulls, quan vaig començar a sentir-lo proper, tocar-nos, abraçar-me, digue'm, què necessites, no recordo en quin moment vaig pensar Why not?
Hem sopat bé, oi? Ben lluny. No es poden preveure les coses, noia. Diuen d'anar a fer una copeta.. Fem la copeta, tothom es dispersa, hem quedat els essencials, dos se'n van i què fem, què vols fer, he pensat dur-te a un lloc, tercera planta, terrassa del Molino, però no tenim sort, quina gent més rara, fa uns dies podies prendre un còctel, au anem a La Confiteria... Ara sí, mojito, gintònic, barra, molt a prop, parla pels descosits, les nits han canviat, la ciutat ha canviat, cada cop més provinciana, no ho sé noi, fa temps que vaig marxar... Anem tancant, a les dues? No entenc res. Què vols fer? Ballar. Cua a la sala Apolo... Què fem?
Em duu a un antre que sovinteja, és dels llocs que pots venir sol i sempre trobes algú. Davant meu un pòster de Mistery train, Jarmush, quants anys. Agafa la copa que fem la ruta. El segueixo. A la barra, una fauna elegantment sinistra, Night of the Living Dead, una altre pòster i arribem a un racó exclusiu per a un personatge exclusiu, el racó de Vicente i en Vicente assegut.. L'última copa, que tanquem. Sortim, gots de plàstic a la mà, t'ha agradat, m'ha recordat vells temps, encara vols anar a ballar? Passem per l'Apolo. Doble cua... Què fem?
Bus nocturn. Un quart d'hora, no, cinc minuts, tenim sort, ja és aquí... Canto fluixet, la busca al mòbil, m'encanta aquesta cançó, somriu, per això te la vaig enviar... Té posa't l'auricular, un per a cada un, asseguts, empesos per l'embriaguesa que fa amplificar el moment i el lloc... La propera és la nostra... Em deixo portar, els carrers, el portal, l'ascensor, somriu, t'ho has passat bé? Entrem. Dormiràs bé? Al teu costat, rai. Somriu. Tanco la porta. Sento que tanca la seva. Què ens separa? Només un envà, O més.. Acluco els ulls.. Bus nocturn... Preveure les coses... Let's embrace the point of no retorn...
Magnets.... Lorde & Disclosure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada