'Sense modificacions cromàtiques', m'explicava un amic ahir. L'escoltava, m'agrada, en sap molt d'acordions i acordionistes. Fa tres anys que n'acull a la casa pairal on viu. Trobada d'acordionistes que, en el decurs d'una setmana, i a l'era rústega d'acústica privilegiada, viuen amb intensitat tallers, melodies de la contrada, polques, masurques, música i dansa... Quin privilegi ahir, capvespre de concert senzill, jam d'acordionistes, sopar de germanor, converses, retrobaments...
El meu amic ens va atendre com atenen les persones generoses. No passa el millor moment. Ha partit peres amb la seva companya i té la mirada trista, el posat fatigat, la veu sense gaire esma però fa les mateixes abraçades de sempre, de debò, estrenyent-te, profund el sentiment, ferma l'amistat. Entenc la melangia, entenc el desconhort... També de la seva companya que ha pres la decisió d'allunyar el cor i els sentiments a l'altra banda de l'Atlàntic. L'amor... Tons... Semitons... La dansa més primitiva...
Vam tornar a casa caminant de nit sota un cel atapeït de constel·lacions, una melodia d'estels dibuixant la volta del firmament... Dúiem lot però de tant en tant ens aturàvem i ens quedàvem a les fosques, amarats d'estrelles, una via làctia escampadament difuminada, el millor itinerari de sentiments brillant a la foscor...
La Diatònica a Portavella... Jornada platxeriosa... Gaudiu-ne...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada