És bonic rebre un escrit, talment les cartes que escrivíem i que ja no sovintegen. Llegir un quants mots d’aquells que agraeixes, mots arrenglerats en paràgrafs gairebé perfectes.
Quin privilegi ser únic per a algú. Significar molt per a algú. I, sobretot, sentir-ho així. Incloure algú a la teva vida, a la teva quotidianitat. Fer el que no faries de la mateixa manera amb algú, encara que facis les mateixes coses. No fer cap esforç, ans al contrari, desitjar fer-lo.
Escriure els pensaments? Escriure els sentiments. Els moments són especials perquè tu ets especial. Per afinitat en moltes coses. Jo també ho sóc, d’especial. Tots ho som per a algú. És bonic que ho siguem. Important, importantíssim.
De vegades tinc la sensació que som a quilòmetres, molts. De vegades a mil·límetres. Deia Lluís Llach ‘quan tu no hi ets les coses no van bé’. Jo diria que quan tu hi ets, les coses van millor. Que quan jo hi sóc et canvia la mirada, el somriure, el posat. Que quan coincidim les coses guanyen en color, gust, tacte...
Curiosa la percepció. De tu.... De mi... No és rigidesa quan ens tornem a veure, és que passa tant de temps entre una trobada i altra que quan et retrobo és com si et veiés per primera vegada. La manca de costum de tu. I no pas per ganes.
El teu escrit, el teus mots són una lloança al que vivim, al que gaudim, a allò que ens queda per viure junts. Per això m’agraden. No deixis d’escriure però sobretot no deixis de viure amb mi com ho fas. Aprenent...
Sarah McKenzie... The Way You Look Tonight
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada