Sara

Ahir tornava a casa amb tren. Havia convidat a sopar tres dones magnífiques amb qui em venia de gust iniciar aquesta dècada, un cinc i un zero que van de bracet... Taula per a dos quarts de nou, no reservem terrassa, vindrem d’hora...

Vaig ser prudent... Anava amb mooolt de temps per endavant. Tres hores, un bon marge. El tren ple a vessar. El nostre AVE particular. Quan seus a un rodalies de tercera entres a un univers paral·lel. El temps, tot un Leteu fragmentat.

Havia sortit de Sants. Duia amb mi un regal d’una amiga d’aquelles que et regala la vida,  Digue’m qui sóc, a mi em va encantar, m'havia comentat la meva amiga, si vols el canvies, l'original és en castellà, Julia Navarro, n’he sentit a parlar. Ja diràs.

Arc de Triomf, Sagrera... La lectura em va ben atrapar. Ni tan sols vaig sentir l’adéu a la bateria del mòbil. Ni tan sols vaig adonar-me que el tren s'aturava, un, cinc, quinze minuts a la cruïlla d’un París Texas anomenat Montcada Bifurcació.

Pàg. 23: ‘Em vaig quedar sol en aquell soterrani lúgubre’... Feia estona que no ens movíem. Vaig alçar la mirada i un munt de gent a l’andana... Un incendi a prop de les vies entre dues estacions afectava l'R4 i l'R3. Vaig agafar el mòbil... bateria out...

Vaig sentir que començava el compte enrere.... Space Oddity. Núvols de tempesta, aturats a la bifurcació, esbufecs, incerteses...  Sort que he sortit amb temps, vaig pensar mentre mirava a través dels vidres un munt d'anades i tornades de viatgers amb mòbils... I al bell mig del caos... Un somriure.

Duia els llavis pintadíssims, i els ulls també li somreien.  Consultava el mòbil i la voltaven cinc amics comandats pel guaperes de torn, ulleres de sol, accent porteño... A esperar, chicos. ¿I tu como te llamas? Sara. La Sara de Manresa, la Sara informant a cop de twitter... Chicos, ara que os he informado vais a tener que entrenerme.

Cogé una carta, el guaperes somrient, cartes i conversa, rialles, seducció, una mica. De cop i volta un viatger va tancar les portes del meu vagó, així no s’escapa l’aire condicionat... La 'magnitud de la tragèdia', m’havia quedat sense banda sonora, del vidre estant  només podia llegir els llavis de la Sara, quina carta, quin desig, quina sort davant la dissort.

L’interior del meu vagó era avorrit, farragós, el temps aturat en el buit de la desinformació, els sospirs, les queixes, les busques del rellotge avançant... Hora i mitja, why not, sense mòbil, what else... Propera estació... Esperança?

I tant. Un altre viatger va obrir les portes, beneït tabac, de nou banda sonora, versió original, les rialles de la Sara i los cinco magníficos. Esto va para largo, chicos. Pues nos quedamos todos en casa de Sara, el guaperes arriat i la Sara més arriada, molt més, somriure de llavis vermellíssims, venga una foto de grupo... Eo, chicos, esto se pone en marcha. Caaaap a Manresa...

Nosaltres caaap a Vic, viatge rabent enmig d’una tempesta emboirada, el Congost intuït, la Plana amarada de pluja... Arribada pels pèls al restaurant per carrers argentats sota un arc de Sant Martí que somreia de bat a bat.

Soparet tranquil... No vaig bufar espelmes però sí vaig pensar que la vida capgira els plans i alhora ens regala un present: la vida dels altres. També vaig pensar que deixem enrere els anys amb una certa melangia. Però, com bé va dir la Sara al guaperes magnífico, ‘ahora viene lo mejor’...

Me gustas tu... Manu Chao...