Let me dream

 'Les coses no es diuen, sinó que es fan, perquè en fer-les, es diuen soles', diu Woody Allen. Aquests dies he revisitat Melinda i Melinda, al meu entendre, una de les millors pel·lícules d'Allen. Comèdia i drama a partir d'un mateix punt de partida: una dona apareix en un sopar que no ha estat convidada.

 
Un dels temes que planteja el film és el concepte de la infidelitat. Ai la seducció... Ai el desig sexual... Ai els impulsos... Ai l'engany... Tot plegat ingredients magnífics per construir veritables comèdies i drames. A la vida també. Llàstima que no puguem tirar enrere i desfer algunes seqüències. Sortosament. No n'aprendríem. Ni prendríem consciència que som vulnerables.

Sempre he comentat que m'agradaria, només un dia, ser home. Una idea que Allen no va contemplar en cap dels seus guions. Potser és que no li calia aprofundir gaire en la condició masculina. De tant en tant ens regala diàlegs com aquests:

–Immadur? Què vol dir que sóc immadur?
–Bé, emocionalment, sexualment i intel·lectualment.
–D'acord però, i en la resta d'aspectes?

'És important divertir-nos, però també patir una mica', diu Allen. Per captar el sentit de l'existència humana, que no és qualsevol cosa. Triar bé amb qui ens divertim i mirar de no patir gaire...


 El millor antídot per superar l'engany és una bona comèdia. Allen en té un munt.
Jo sempre trio Alice. Té seqüències magnífiques. Com aquesta amb Alice sota els efectes d'unes herbes màgiques, pura fantasia, seduint en Joe, un saxofonista pare, discret i infidel. Interessant la reacció emocionalment, sexualment, intel·lectualment...



Certament, quan fem, diem. El que som i el que ens mou a ser com som. Unes quantes pel·lis, les que ens muntem tots plegats pensant que serem més feliços. Unes quantes seqüències, les que creem per deixar anar el que volem i no aconseguim si no és seduint... Amb o sense herbes màgiques...


De vegades ens sorprenen. Els homes. Els cineastes. Annie Hall, un film meravellós, una veritable declaració d'amor a una dona intel·ligent, Dianne Keaton. De tant en tant la immaduresa fa miracles...


Com s'agraeix un happy end comme il faut. Allen en té un munt. I això que és dels pocs directors que tenen dret sobre el final dels seus films. Somiar està bé. De realitat ja en tenim un munt dia rere dia. Tocar de peus a terra un dia plujós? Please, let me dream.

 Jackie Gleason & His Orchestra... Moonlight Becomes You