Total de visualitzacions de pàgina:

6 de desembre de 2018

Manderley

Avui hi he tornat a entrar. Amb una silueta de perfil enigmàtic. És l'ofici de l'escriptor. La condició humana, què volen les persones, què busquen, com pots connectar amb algú, perquè ens sedueix l'anonimat...

He tornat a entrar a Manderley, que deia la protagonista de Rebecca, gran Hitchcock. Però no és un paisatge de boires i romanticisme. O potser sí. Quin munt de converses deuen fluir per la xarxa, intermitents. Apassionant.

Hi ha molts tipus d'universos. Aquest, un dels meus preferits. Un univers on vaig conèixer els meus tres millors amics. Tres homes diferents, molt diferents però que cercaven el mateix.

Tres és un número màgic. Sovinteja als contes i llegendes, a les etapes de la vida, al món que construïm  Tres homes diferents, deia. Un artista amb qui assaboreixo àpats i tendresa. Un psicòleg assenyat amant dels bons moments. I un enginyer de somnis i paraules que construeix el món en cada gest.

Tornes als vells principis, escoltes i saps que els mots són fràgils, que tot depèn del dia i de la nit, que de vegades som més agosarats, de vegades més fràgils, sobretot quan ens sentim més sols.

L'escriptura, necessària. Viure-la així fa que la realitat més immediata sigui calidoscòpica... Què volem quan travessem el portal, què ens fa viure el plaer de qui no sap però vol saber de tu...

He entrat al meu Manderley particular i he sentit el mateix que vaig sentir quan hi vaig aterrar per primera vegada. Que darrere els mots, la connexió, sempre hi ha algú que quedarà per sempre.

El cinema, la música, també necessària, avui, l'univers d'una realitat que ens fa ser com som. Trobadors de somnis...

"Franz Waxman... Rebecca...






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada