Anem encaparrats amb la idea de semblar qui vam ser, aquells anys en què la nostra massa corporal poc importava. Potser perquè el desig era créixer mentalment, viure intensament. Som com érem llavors? I és clar que no. Som millors.
El físic perdona, de vegades, si no fas el carallot i mires d'anar-lo cuidant amb alguna que altra carícia emocional, el principi bàsic d'estar com et dona la gana. Si el mirall ens retorna amb més o menys dignitat el bo i millor de nosaltres mateixos, és ben clar que no serem mai qui mai hem estat.
Mantenir l'autoestima a una certa edat és un sentit comú ple de bones intencions. Mantenir el bo i millor, l'essència... Pura metafísica. En parlàvem ahir de tot plegat, de l'amiga estupenda, dels records d'un present, d'un futur, del que compartim, amb una copa de vi a la terrassa, vetllant pel nostre físic davant uns núvols que vam desfer a miques amb un ingredient bàsicament físic. I mental.
Entre llençols, escurçant hores de son...
Anem per bon camí...
A Touch Of Taylor...
