Life is the reason...

Fa uns dies evocava amb un amic la intimitat compartida ara fa tres anys. 'Quin canvi de quan et vaig conèixer', va dir. No gaire. En essència, la mateixa Teresa. La que viu les emocions intensament. Aquests dies vivint un present confinat i en solitud. Aleshores, quan el meu amic em va conèixer, era una single amb molts presents possibles.

No era el seu tipus, però vam viure desig, calidesa i un Puig Lluent curull de complicitats. No és l'únic amic d'intimitats compartides. Però vaig estimar-lo, quan la mirada embadalida em feia estremir. Roca amunt, la seva pàtria, àgilment tensar la corda i arribar al cim. I aquells graons baixant el Santuari màgic, sota una pluja amarant-nos el cos i el cor.

Avui el whats ens apropa i iniciem conversa, amb ganes de saber l'un de l'altre. Tímidament em retorna a allò que vam ser i que som. Són els seus ulls que em miren amb un altre esguard. És la meva serenor d'aquests dies que el confon... Qui ho havia de dir...

Com altres amics d'intimitats compartides, cerquem el mot de la tarda que llisca en plàcids llenguatges... Hem canviat tant? Som ben a prop, dient-nos que tot va bé entre somriures, nostàlgies i esperança... Deu ser que la primavera revifa el cor, o el cos... O tots dos alhora....

'Life is the reason and the reason is alive'...

Duffy... Warwick Avenue...

La solitud del teu nom..

Ahir vaig trobar el teu nom en una piulada. El millor projecte de final de màster, felicitats, en formes part. Felicitats. De tot cor. N'estic orgullosa, com sempre ho estat, de tu. Des que et conec, des que et vaig conèixer, sempre he pensat que ets bo, que ho eres, molt, en tots els sentits però sobretot en la teva feina, que t'agrada. Molt. Per això ets qui ets, per això ets on ets.

Vaig ser injusta. Per damunt del bé i del mal. Sempre he volgut tenir l'última paraula. I certament, et vaig jutjar sense conèixer-te. Tenies raó. Tens raó. Perquè et vaig fer mal. Molt de mal. I me'l vaig fer a mi. De retruc.

I al cap d'un any i escaig, en la solitud del confinament, et retrobo, a la xarxa. Ja ho veus, no es pot forçar l'oblit, com tampoc els sentiments. De mi cap a tu... Et demano perdó si és que encara hi sóc a temps.

Pura defensa. Tocar allà on fa més mal. Dinamitar els bells moments. I el mirall? Millorar, i és clar que sí. I l'impuls? Potser hauria d'haver desat els mots i la ràbia a la carpeta d'esborranys, d'aquells que al cap d'uns dies esborres per sempre.

És humà reconèixer els errors. Perquè la vida continua i el passat... De tot n'aprenem. Sóc aquí, amb els meus pensaments, sentiments, alegrant-me dels teus èxits, de la teva honestedat, una de les teves virtuts.

No hi deus haver pensat, ni llegit, ni tan sols fer una cerca com la meva, on totes les entrades eren sempre les mateixes. Però avui, de matinada, he trobat el teu nom en una piulada i una fiblada d'em sap greu ha gestat aquest doll.

No l'acabaria, però ho haig de fer. Benvingut a la cruïlla del meu present...  A aquesta solitud de matinada, dels bons dies, dels bons moments, dels records, del teu nom que no dic i que em reservo, per respecte.

Clapton & Knopfler... Layla...

L'hora del tot...

Dels Munts al Puigsacalm, cel blavíssim, alguns níguls, que deia la Carme Riera... Se'm fa estrany no esmorzar junts, l'olor del cafè, el somriure, el millor indret d'aquests dies, l'hora del tot, dels inicis, aquest matí que no compartim. Parèntesi.

El verd dels boscos, dels castanyers i de lluny, el Castell. Refilen els ocells amarats de primavera. El dolç captiveri, albirant l'horitzó... No enyoro el brogit de les passes, el passat immediat... Enyoro el teu cos de nits, a trenc d'alba...

Avui, present regalat, de la terrassa estant... Hi ha proves que són més de cor que de foc... La solitud desitjada, fora d'hores, imprescindible. Quan no pots triar i tot és massa estret, o costerut, o les dues coses alhora... Parèntesi.

Escric a raig, sense sentir les passes d'una rutina massa llarga. Només la fressa del riu després dels dies plujosos. El cor quiet que retorna als principis, la calma d'un matí regalat i imprevist.

Tornaran els bons dies, la cridòria, la vida que no ha estat aquests dies. I l'acolliré no pas com un combat sinó com cal, amb l'expertesa d'haver somiat que tot és possible.

I en el somni del present, dels Munts al Puigsacalm, encerclaré els teus ulls que no em miren i les mans d'aquest tacte d'enyor, albirant l'horitzó...

At home

Al sofà del confinament, com l'anomeno des que vam abocar-nos at home, tres setmanes, i les que vindran, seguia ahir amb l'atenció dels cinc sentits en Jordi Basté, un addicte al mòbil reconegut...  Addictes al mòbil, un 'No pot ser' d'obligat visionat. Entrevistes, professionals, evidències, reflexions... El mòbil... The King of World... 

La inmersió durant aquests mesos en la cura d'una adolescent (no en diré pre, perquè s'ha avançat, en les intencions, en les accions, en les reaccions) fa que l'univers de la minifinestra, a molts quilòmetres de les seves amistats variables segons l'humor, bulli i es faci imprescindible. Ara com ara, multiplicat per mil. Als tretze anys no ets ni carn ni peix, tot just com bé deia un dels professionals del programa d'en Basté, estàs desenvolupant la teva identitat com a persona.

Miro de tenir present que jo també tenia tretze anys quan vivíem lluny de la civilització i els amics, als 80,  i no teníem mòbil, ens teníem a nosaltres, un munt de camps i boscos i, ep, una tele de bateria, la finestra que ens connectava amb un plaer comparable al mòbil. Why not? Recordo la meva mare posant límits, primo il laboro dopo il piacere, i tot i que ens resistíem, acabàvem 'laborant'. Qüestió d'autoritat?

Plaer, dopamina, addicció. Tant és que sigui un mòbil, pot ser una emoció o un psicotròpic. Batallo dia rere dia amb l'alè de la resistència al no, la baixa tolerància a la frustració i la dificultat de controlar l'impuls de l'adolescent, sense pre, sense fre, a voltes. I maldo perquè no sigui una batalla perduda. Empesa per la constància, a voltes el pendent, a voltes l'estimberri, amb la vocació de no perdre mai la fe, perquè així ha de ser.

Xarxes socials, la de casa, imprescindible, la que tenim i vivim plegades sense megues ni likes. Comunicació, directa i efectiva. O potser hauria de dir afectiva. I els dies que vindran...  At home... Tot un repte...

Stay Homa... Gotta Be Patient...