La solitud del teu nom..

Ahir vaig trobar el teu nom en una piulada. El millor projecte de final de màster, felicitats, en formes part. Felicitats. De tot cor. N'estic orgullosa, com sempre ho estat, de tu. Des que et conec, des que et vaig conèixer, sempre he pensat que ets bo, que ho eres, molt, en tots els sentits però sobretot en la teva feina, que t'agrada. Molt. Per això ets qui ets, per això ets on ets.

Vaig ser injusta. Per damunt del bé i del mal. Sempre he volgut tenir l'última paraula. I certament, et vaig jutjar sense conèixer-te. Tenies raó. Tens raó. Perquè et vaig fer mal. Molt de mal. I me'l vaig fer a mi. De retruc.

I al cap d'un any i escaig, en la solitud del confinament, et retrobo, a la xarxa. Ja ho veus, no es pot forçar l'oblit, com tampoc els sentiments. De mi cap a tu... Et demano perdó si és que encara hi sóc a temps.

Pura defensa. Tocar allà on fa més mal. Dinamitar els bells moments. I el mirall? Millorar, i és clar que sí. I l'impuls? Potser hauria d'haver desat els mots i la ràbia a la carpeta d'esborranys, d'aquells que al cap d'uns dies esborres per sempre.

És humà reconèixer els errors. Perquè la vida continua i el passat... De tot n'aprenem. Sóc aquí, amb els meus pensaments, sentiments, alegrant-me dels teus èxits, de la teva honestedat, una de les teves virtuts.

No hi deus haver pensat, ni llegit, ni tan sols fer una cerca com la meva, on totes les entrades eren sempre les mateixes. Però avui, de matinada, he trobat el teu nom en una piulada i una fiblada d'em sap greu ha gestat aquest doll.

No l'acabaria, però ho haig de fer. Benvingut a la cruïlla del meu present...  A aquesta solitud de matinada, dels bons dies, dels bons moments, dels records, del teu nom que no dic i que em reservo, per respecte.

Clapton & Knopfler... Layla...