Total de visualitzacions de pàgina:

25 d’abril del 2020

L'hora del tot...

Dels Munts al Puigsacalm, cel blavíssim, alguns níguls, que deia la Carme Riera... Se'm fa estrany no esmorzar junts, l'olor del cafè, el somriure, el millor indret d'aquests dies, l'hora del tot, dels inicis, aquest matí que no compartim. Parèntesi.

El verd dels boscos, dels castanyers i de lluny, el Castell. Refilen els ocells amarats de primavera. El dolç captiveri, albirant l'horitzó... No enyoro el brogit de les passes, el passat immediat... Enyoro el teu cos de nits, a trenc d'alba...

Avui, present regalat, de la terrassa estant... Hi ha proves que són més de cor que de foc... La solitud desitjada, fora d'hores, imprescindible. Quan no pots triar i tot és massa estret, o costerut, o les dues coses alhora... Parèntesi.

Escric a raig, sense sentir les passes d'una rutina massa llarga. Només la fressa del riu després dels dies plujosos. El cor quiet que retorna als principis, la calma d'un matí regalat i imprevist.

Tornaran els bons dies, la cridòria, la vida que no ha estat aquests dies. I l'acolliré no pas com un combat sinó com cal, amb l'expertesa d'haver somiat que tot és possible.

I en el somni del present, dels Munts al Puigsacalm, encerclaré els teus ulls que no em miren i les mans d'aquest tacte d'enyor, albirant l'horitzó...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada