Total de visualitzacions de pàgina:

19 d’octubre de 2018

Els colors, les olors...

Catifes de tardor, diu un amic savi d'esguard viu i proper, caminaire genuí amb qui comparteixo matí i sender. Coneix el territori perquè creu en el descobriment, en els indrets on només hi arribes trescant.

M'atansa la cantimplora, un raig de llum... Rumia, mirant de trobar els mots precisos amb una bonhomia que el fa proper i un cert posat murri quan cal. Accepta que el ritme s'alenteixi. Muda l'esperit com els boscos els colors...

El mapa al cor, corbes de desnivell, escales, senders perduts, de vegades retrobats... No ens perdem a muntanya, tan sols ens extraviem. Què me'n dius dels wikilocs? Tan sols inclinen, respon assenyat, no determinen.

Tacte de molsa i rocam. Prenc nota. Del punt de partida, de l'arribada, quan tornem amarats del que hem viscut. Tant de bo tot fos acollir la muntanya, escoltar la davallada suau dels fruits de tardor, la fulla vinclada per massa feble, els corriols ombrívols, les arrels de fagedes a tocar...

Els colors, les olors a l'embosta d'una mà...

Gary Burton & Pat Metheny... Autumn

 
https://www.youtube.com/watch?v=pFEx9J5JijE




16 d’octubre de 2018

Versos d'urgència...

A la terrassa,
fred de tardor
encara foscor
de riu abrandat
de pont desbordat
de fressa rabent.
Basarda...
I aquest cor poruc
que no vol dormir...

De les hores que et dedico
aquests versos d'urgència. 
La lluna entre núvols
al bell mig de la tempesta.
Com brollen els mots
no pronunciats,
llegits
a contracor.
Com brolla l'enyor
inevitable.


No tornen els records
per tornar-los a viure. 
La memòria oblida
els silencis sobrers,
la bafarada invisible,
la fressa, el cabal,
la lluna afonada
entre núvols... 

Avui, sense llum...
Avui, sense tu...


Brian Culbertson... On My Mind...




Vídeo de Brian Culbertson- On My Mind

15 d’octubre de 2018

Esdeveniments

Deia Jorge Wagensberg que només podem tenir fe en el dubte i que un aforisme és un pretext per a un text fora de context. Que el futur no sigui un absolut de temps previsible em sembla si no imprescindible, necessari.

 Penso en els dies que vindran, un calendari a curt termini on hi càpiga l'espontaneïtat, l'arma menys previsible, la decisió voluntària dels esdeveniments que cal atendre per justos i sobretot per necessari.

Improvisar. També preveure. Sense por. O amb el dubte que dilueixes pel pur desig que les coses siguin d'una altra manera. Veure més enllà i ser capaç d'actuar.

 Dies de cims i lluita, de combatre injustícies, de ser ben a prop de les persones que van voler construir un futur valent. El poc a poc i l'ara, el pretext fora d'un context gens favorable

Per construir cal tenir molt clar els fonaments, les conviccions i del dubte fer-ne camins que duguin al nostre cim compartit.

Wagensberg, de nou 'La probabilitat és el grau de versemblança d’un esdeveniment abans d’ocórrer'. Des de la base i amunt. Davant les presons indignes, la lluita constant, ferma. I si cal fer agenda, que sigui per un futur valent.

Feliu Ventura... Lluís Llach... Que no s'apague la llum...





14 d’octubre de 2018

Conte contat...


Hi havia una vegada un príncep senzill, treballador i ple de bondat. Vivia en un palau amb el seu pare, un rei rígid i egoista que no l'estimava. Des que la seva mare havia mort quan ell era molt petit el pare el feia fer les feines més dures de palau, netejar les corts, rentar la roba i tenir cura de la seva germana petita, tot un belluguet amb qui jugava tant com podia.

El noi somiava amb una princesa meravellosa, la dona dels seus somnis. De vegades mentre netejava les corts imaginava que vindria, s'enamorarien  i fugiria lluny del seu pare, al palau de la princesa on viurien molt feliços. En silenci, el noi deixava anar la imaginació.

Encara no has netejat l'estable, tros d'ase? Bramava el seu pare. Necessito el meu cavall per anar de cacera. Llavors venien altres reis de la contrada, anaven a caçar el senglar i quan tornaven bruts i amb gana, el noi ja tenia la taula parada perquè també era un cuiner excel.lent. 

Mentre els caçadors engolien les viandes, el noi netejava les botes enfangades i tornava al seu recer, una habitació humil on romania llegint aventures de prínceps humils com ell que es casaven amb princeses meravelloses.

Ets massa bo li deia la seva germana, la nineta dels ulls del rei que aviat quan va ser gran va fugir del palau amb un jove trobador. Però el nostre pobre príncep no gosava. Era humil, poruc i en el fons massa dòcil per guillar.

Un dia, mentre netejava la roba del pare al riu va sentir les rialles d'unes noies a l'altra banda de la riba i va veure astorat una princesa i les seves donzelles que gaudien d'un bany refrescant mentre xisclaven i reien engrescades.Va quedar tan embadalit que no es va adonar de la presència d'algú darrere seu.

Què hi fas amagat entre joncs? Era la princesa, molt semblant a la dels seus somnis, bonica com un sol, amb un cosset de puntes i els cabells arrissats deixats anar. Ho sento noble princesa, només guaitava. La princesa va somriure i va tornar amb les donzelles. Totes el van mirar i van riure i el pobre noi va fugir al palau on l'esperava el pare amb cara de pomes agres.

Encara has de netejar les corts, capsigrany. Què hi feies tanta estona, al riu? El noi amb el cap cot va estendre la roba, va agafar la pala i el carretó i au, a netejar les corts. Sóc molt desgraciat es planyia. Un dels porcs el va mirar amb tendresa. Algun dia noble príncep tindreu la felicitat que us mereixeu...

Apa, a dormir vaig dir-li a la meva filleta que rondinava. Explica'm com va acabar el conte, mare.  I jo vaig somriure...

Dooncs... Finalment el príncep va obrir els ulls, va engegar a dida el talós del rei, va picar al palau de la princesa i la va trobar amb una altra princesa. Poc s'ho esperava el príncep i va quedar ben planxat. 

I doncs què es pensava? Va dir la meva filleta. Que estàvem al segle passat?
  
I conte contat, conte acabat...

10 d’octubre de 2018

I sings

Escolto Mary Mary, I sings... Canto, cantussejo que diu un bon amic... Tothora, penso, mentre faig els quefers quotidians que diu l'home que m'estima, mentre vaig camí de l'estació i els braços dibuixen cercles a l'oratge invisible... Som-hi, Praise You, aquest funky que ballaria al carrer, com a les pel·lis. Esperant que canviï el semàfor, a ritme del cor que avui rep un sol de parèntesi. A la tardor cal rebre-la comme il faut... Cadascú que hi posi l'ingredient que més li plagui...

Can't Give Up Now? No pas. Com pot canviar el dia quan l'home que estimes em truca  i és a punt de modificar l'itinerari de la rutina, a punt que la tarda esdevingui una altra, tot plegat per un petit incident domèstic. Oblidar les claus a casa, el minúscul detall que podia haver canviar el decurs dels esdeveniments, et vinc a buscar, dinar sorpresa, tornada a casa platxeriosa, tarda d'intimitat compartida. A punt...

Be Happy és clar. Si no canvia la ruta sí que et rep a l'estació, l'home que estimes, amb tots els honors... Hi ha somriures que paguen la pena. I can Joy, continua el funky de les sorpreses, d'aquelles que m'agraden, les excepcionalitats... Si deixar-te les claus a casa pot ser el vol de la papallona dels efectes i afectes. Ni ens ho esperem però què bé que, com diu un altre bon amic, les coses siguin com els dóna la gana.

One minute , diria que en un segon hem configurat la tarda, que no serà gaire diferent a la tarda previsible amb un petit i agraït detall. Que hi siguis a l'altra banda de les barreres de sortida, com si hagués fet el viatge de la meva vida, com si fes tants dies que no ens veiem. Beneïdes claus, beneït cafè descuidat al súper, beneït oblit, el cap que vol ser a molts llocs però que pensa en mi. Amb interès, amb molt d'interès, poèticament interessat. I interessant...

No seguir les passes del dia a dia, encetar un nou itinerari, una nova tarda imprevisible. Aquests són els millors tresors que et regala la vida. I que siguis prou ràpid i prou flexible per canviar el guió. Amb qui vols, com ho vols, si ho vols... I Got It. El més interessant, la intenció... El temps és calidoscòpic però cal mirar-lo a contrallum. Si som prou flexibles el salt és la millor tombarella. Sempre hi ha algú, sempre aquest Somebody que t'arrenca de la rutina...

Avui 'las palabras andan sueltas sin dueno' més que mai. Poder-les atrapar i d'un grapat de cançons fer-ne un doll tal com raja i sense esmenes. Espontani i sense filtres. Perquè el dia és com serà, com pot ser, com no hem de deixar d'imaginar.

Mary Mary... I sings... Our song....



9 d’octubre de 2018

Ball de tarda

Deixa'm imaginar-te. Ball de tarda, Festa Major, unes quantes parelles, quitxalla corrent a ritme de pasdoble, grup local. I tu, amb un got a la mà i un munt de solitud al cor. Una cosa és voler estar sol, gaudir de la solitud, desitjar-la. I una altra, ben diferent, és sentir-te sol, immensament sol i no poder compartir-ho amb ningú.

Records. Festa Major, els paios com tu només s'hi acostaven quan ja portaven uns quants combinats al cos, que és quan éreu més autèntics. 'Amb psicotròpics', que deia la meva millor amiga. El meu psicotròpic? Que em miressis. Aquella nit. El millor combinat...

Em va encantar explicar-t'ho tot, tot el que em passava pel cap, els meus somnis... Tu anaves dient que sí, que t'agradaven moltes, que si quedaves amb una i no sortia bé, llavors anaves amb l'amiga, amb l'amiga de l'amiga...  No donaves l'abast. Com que no senties res per mi, podies explicar-m'ho tot.

La nostra nit, tu de tort, on són els músics, fa estona que han marxat, ballem? En silenci, t'han dit mai que tens uns ulls preciosos? Matinada, anar passant carrers, desorientat, refiant-te del meu instint fins arribar a port. Al meu port. No és metàfora. És que hi havia tornat molts dies i moltes nits sola.

Et vaig donar tant. Et vaig estimar tant. I l'endemà... Vols quedar-te amb mi? Faig tard. Cop de porta... La nostra nit, un instant...

Ball de tarda... Festa Major... Solitud al cor... De nit... De matinada...


Peaches & Herb... Reunited... Molt especialment...



Vídeo de reunited

8 d’octubre de 2018

Amb tu en el record...

Fa uns anys vaig descobrir una petita joia a un dels llibres que més m'han colpit com a lectora i com a creadora. Era una reflexió vital, emocional, intensa. El llibre? La muntanya màgica. Gran Thomas Mann. La reflexió? 'La fama venç la mort. El temps venç la fama. I l'eternitat, el temps'....

Avui hi penso després del teu adeu sobtat, per molts motius, un dels quals va ser precisament això, la fama. No vull ser injusta. Els altres motius són els que vaig tenir la sort de compartir: la teva veu, el teu mestratge, les teves ganes de ser tu mateixa, de fer el que sempre havies volgut: ser una cantant excepcional. I viure de la música, que no és poc.

Et miro a les fotos i veig una dona seriosa, condescendent. I no ets, ni seriosa ni condescendent, ans al contrari. Ets riallera, apassionada, càlida. Però les promocions són això. Suposo que són així. Què hi farem. Si no fos perquè sé que ets tu i perquè conec el volcà que hi ha dins teu pensaria que ets distant. Ben al contrari.

Saps què és el més important en aquesta vida? No pas la fama, que ja ho veus, és efímera. Saps que és encara més efímer? Els diners. Perquè el més important són les persones. Les de carn i ossos. Que t'aplaudeixin està molt bé. No deixa de ser un reconeixement al teu esforç. Enhorabona. Ho has aconseguit.

Tens el meu reconeixement. La meva admiració. Però has perdut aquella generositat tan teva, l'amor i el caliu i sobretot la proximitat de les persones que t'han estimat. Persones de carn i ossos, d'aquelles que ens fan baixar a la terra. Com bé va dir un amic meu, 'tocar el cel està molt bé, assolir els somnis però de tant en tant cal baixar a la terra per reparar els danys'. Que també són efímers perquè les bones persones estimen i admiren incondicionalment. I això... Això no té preu...

Bona sort, boníssima. I molt d'èxit, tant com puguis abastar. T'estimo malgrat tot. Però la vida continua i d'una manera o altra, The show must go on, que deies. I tant. Sense tu però amb tu en el record...

Dionne, Whitney... That's What Friends Are For... 



3 d’octubre de 2018

Pura perspectiva

Parlàvem ahir amb una amiga de la perspectiva. La meva amiga és una amant del teatre. Sorpresa, Teresa. Tu tries el restaurant i jo l'obra. Una mena de conveni que m'agrada, de tant en tant, molt de tant en tant, quan m'ho puc permetre, quan podem coincidir. Liceu, parada de metro, uns quants teatres a la vora... Carrer Hospital, què dius, com l'altra vegada, entranyable Romea, E.V.A, una obra magnífica, molt recomanable

Teatre Romea El dolor... Patim en el més pur anonimat. Vivim el dolor des de la infantesa, a l'adolescència... Punyent. No sabem el mal que fem, si és que n'hem fet, si és que som conscients d'haver-ne fet. Ai, l'adolescència. En alguns moments la sobrevivim. Aquest gran pas que ens configura. Demanar perdó, el deute pendent, déu-n'hi-do Teresa, m'ha colpit l'obra, i tu, com ho portes?

Vaig pensar que el dia abans havia tingut una gran discussió, una gran erupció volcànica, un tour de force amb la personeta que més estimo. Entra en la pubertat amb la força d'un cavall desbocat i les regnes són tan feixugues. Saps que anirà lluny, que farà el que es proposarà. Però ensopegarà amb el dolor abocada a l'ara i l'ara i més ara. Ara i aquí.

Vam arribar al restaurant, un pèl tard, cap problema, atenció excel·lent, tres plats exquisits, un Montsant fresquet, xales, molt... Petits plaers... Continuem la conversa... No tiris la tovallola Teresa. De vegades és tan feixuc. Tenen arguments, fan mal... Encara has de viure el millor, i el pitjor, també, també, les etapes que nosaltres vam viure... Sigues al seu costat. Fes-li costat. Respecte. Sentit comú. Límits. Els camins iniciàtics, la lluita per ser, encarar-se, se't rebel·larà mil vegades...

Hi penso. Avui, amb una ressaca de mots vius i intensos... Mentre llegia al metro, he tingut la sort de rebre un correu amb una recomanació d'un amic molt amic, una entrevista a Víctor Kuppers simple però genial, segons el meu amic. Certament. En un moment de l'entrevista Kuppers diu que «hi ha gent que contagia, que il·lumina».

«Que nadie se acerque jamás a ti sin que al irse se sienta un poco mejor y más feliz»... No és de Kuppers. És de Teresa de Calcuta, la cita, sublim. Malgrat els tràngols, els reptes, les incerteses, la por i el dolor, tan nostres, tan vivencials, avui, amb un sol de tardor efímer, apaivago el dolor, encaro el dia i penso que sóc una dona afortunada. Pura actitud. Pura perspectiva...

Xiula... Rispect...











20 de setembre de 2018

Arrencant el vol...

Darrers dies de setembre. Despunta el tren abassegat d'esguards mandrosos, amb finestres reflectint camps i blocs de ciment. El viatge inevitable. Són les matinades, les dels anys que m'empenyen a una Barcelona d'anada i tornada. La Mercè a tocar, la tardor arrufant el nas... Encara escalfa aquest sol immediat i el record de l'estiu... Vora el mar, ballant de puntes... Un instant.

Cap prodigi, la rutina. Només quan deso les imatges al núvol. En destrio una, un contrapicat enlairant un cos esvelt entre muntanyes. La natura també ens embelleix. Com un tresor, en preservo el record, els mots que hem llegit, que hem escrit. Ressonen i s'enfilen subtils, mesurats...

Inici de curs, de nou el calendari. Inici de tot allò que ens ve de nou, que ens ve de gust.. No és que els canvis puguin ser bons. És que ens calen per viure. Tornar de nou al cant compartit, nou gòspel, retrobar el passat que somriu... No estic igual però agraeixo que encara em miris amb bons ulls.

Dates i agendes, cultura necessària i celebracions de cinquanta i ara què. Sopars tendres i aquests quefers que allargassen la nit. Canvis i dies, els que vindran i un aforisme que m'encanta. Jorge Wagensberg, in memoriam:

'El creador necesita una dosis mínima de cambio para vivir, lo cual se consigue entre dos límites extremos: quieto en un entorno móvil (por ejemplo sentado en un cine) o móvil en un entorno quieto (viajando)'...

'Si planes la vida, tot arrencant el vol'...  El món es mou...

Vídeo de el món es mou

18 de setembre de 2018

L'esplendor pausat...

Parlàvem ahir amb un amic de les admiracions i els afectes. Un sopar senzill, amorosit pel detall, pels molts afectes que ens uneixen. L'esguard inconfusible, el somriure còmplice... Com canvien les hores, els mots quan l'honestedat parla sense embuts. D'un mateix, del que desitja, del que no pot, del que voldria. Del present, que és el que tenim més a l'abast.

Fa temps que li sento parlar dels afectes. Diu el DIEC que l'afecte condiciona el sentit dels impulsos i les reaccions. Somriu el meu amic a la terrassa, sempre tirant de la filologia Teresa, o i tant, l'exactitud del que diem i com ens afecta. Fa fred, no es mou l'aire, però la nostra conversa s'enlaira nit enllà.

Parlem si cal verbalitzar els sentiments, quan diem t'estimo, quan no cal. Parlem d'amistat i d'amors que hem anat conreant... Ens hem conegut ara, diu, i jo no sóc el mateix de fa uns any. 'Será que te embellece ser feliz'. Somriu. Serà que l'amor ens fa millors persones, respon el meu amic . Després d'unes setmanes a la corda fluixa, a l'estimberri, tot ell és afecte. No cal verbalitzar-lo. Hi és. Es nota. I amb això en té prou.

Un reguitzell d'homes i dones a les nostres vides. Alguns universals, del nostre univers proper, importants a la nostra vida en temps i en intensitat. De qui ens hem enamorat, a qui hem estimat...  Enamorar-se, DIEC, causar (a algú) un viu plaer de veure, sentir... Quan algú ens vol tornar a veure, quan algú ens vol tornar a sentir... Estimar, tenir amor, la inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Desig, tendresa i amistat, que diu Walter Riso.

I admiració. La fascinació que genera la personalitat d'una dona intel·ligent, diu el meu amic, és comuna en els homes que necessitem quelcom més enllà de l'atracció que sentim com a Homo, també volem Sapiens'... Esbosso un somriure. El meu amic parla i escriu afectes. Estima. S'enamora del gest, del detall... Uns versos, a l'atzar:

Moments de matinada, 
observant els teus quefers
d'intimitat quotidiana, 
el teu cos vist amb la cadència
del meu despertar...
Instants a la retina, al tacte i l'olfacte... 
Em sento privilegiat 
espectador del teu esplendor pausat. 


Admiració... Aute... Pasaba por aquí...



 Vídeo de pasaba por aquí



 







13 de setembre de 2018

En hores baixes...

Escoltava ahir la veu d'un amic molt amic a l'altra banda del telèfon. Una conversa, de les moltes que hem tingut des que ens coneixem. M'agrada escoltar-lo, encara que sigui a hores indecents. L'amistat no en sap d'hores sobretot quan estàs passant un mal moment.

Trist és poc. Decebut. Amb molts interrogants que no vaig respondre perquè no són de resposta immediata. Parlava fluixet, amb prou feines l'entenia, i ara? Ara, em sents?

M'hauria estimat més ser al seu costat, a la terrassa de casa seva amb vistes a muntanya, abrigats, que ja ve la tardor, albirant els llums dels fanals retallant el Matagalls insinuat. Però les hores eren les que eren.

En hores baixes escoltes. En hores baixes et sap greu. En hores baixes sents que el millor que pots fer és escoltar.

Els afectes i tenir algú davant teu aconhorta. La vida pot ser un entrellat, un cabdell, un entrebanc... La vida pot ennuvolar-te, pot barrar-te el pas, pot escolar-se pels anys que t'empenyen a prendre decisions... Pots veure-la passar davant dels teus dies i sentir que algú, algunes coses han fet tard.

Percepcions. Res del que hem fet o viscut és innocu, com bé diu el meu amic. Tenim dret a sentir el fracàs. A comparar-nos. A no seguir models. A voler engegar-ho tot a dida. En hores baixes.

Com vivim, és una opció. De les moltes que disposem. Amb qui i per què... No ho sabem pas. Si és per sempre, per uns anys, uns mesos, un instant. El més important és que tinguis una veu a l'altra banda d'un telèfon, un esguard que et llegeixi el cor. El triomf més preuat és que continuem essent qui som. Encara que de vegades la nit es faci nit abans d'hora.

La fragilitat, encara més fràgil. En hores baixes...



Vicki Yohe... Because Of Who You Are...


Vídeo de because of who you are

28 d’agost de 2018

Sota les estrelles...

O estàs molt enamorada... O passa el que et passa a tu, li comento a una amiga mentre prenem un te (jo un tallat descafeïnat) a una terrasseta de Gràcia. La meva amiga fa uns mesos que surt amb un home, un amic, un amant, un home que n'està d'ella, molt, l'adora. I tu? La meva amiga dubta. Gaudeix del que et pugui donar, li comento. I del que et vingui de gust donar. Però no et passis, que ja et conec.

La meva amiga ha tingut algunes parelles, sempre homes encantadors. Els he conegut a tots, un, el pare de la seva filla. Encantador. Fins que va deixar de ser-ho. Va viure de l'enamorament que ella sentia, va parasitar tant com va poder, va aïllar-la del seu entorn d'amistats i familiar i la va anul·lar. Prenia decisions per ella, decidia on i quan. Però era tan encantador. L'estimava tant...

Saps què passa, Teresa, diu la meva amiga. Que em fa por tornar-me a equivocar. Me la miro. La por, la incertesa, voler però no gosar, protegir-se... Dius que n'està de tu. Molt. I llavors? Té deutes. Ai, ai, ai que això em sona. Ell no vol que li pagui res, diu que li sap greu que no puguem fer les coses que jo voldria, no sé, de tant en tant fer algun viatget, anar a sopar a un bon restaurant, veure un espectacle. I a mi, Teresa, a mi em sap greu. Per tu o per ell? Silenci.

Què t'amoïna? L'esguard de la meva amiga, la por, la incertesa, la justificació... És sincer, diu la meva amiga, em mima, m'estima, parlem moltíssim, bon jaure, riem, anem d'excursió, xalem sota les estrelles, comparteix els amics, la família... Però... Silenci.

No és casualitat que hagi aparegut un home a la seva vida. La meva amiga està estupenda. I quan estàs estupenda... Apareixen els homes que ronden i que saben de dones com nosaltres d'homes. En el cas de la meva amiga, homes amb un perfil molt semblant als que va estimar i dels quals es va enamorar.

Sona el mòbil. Em disculpes, Teresa? La meva amiga s'aixeca de la cadira i camina unes passes enllà. Somriu. Li canvia el rostre, fins i tot el to de veu. Quan acaba la conversa s'apropa i torna a seure. Aquest cap de setmana anem al Pallars amb tota una colla, diu. És tan social. La gent l'aprecia molt, de debò. I què penses fer? Li etzibo. Silenci.

Paguem i entrem al cinema. La heredera, gran Olivia de Havilland, una reposició amb majúscules. Quan acaba la sessió anem directes al Salambó. Ho veus Teresa, amb ell no podria fer el que estic fent amb tu. El pots convidar. Algun dia. Ja ho vaig fer la setmana passada. Vam anar a un restaurant molt bonic i ell només va gosar demanar una pizza... Una pizza? Sí, noia. Hi havia uns plats meravellosos... Per no fer-li un lleig només vaig demanar un risotto... De ceps, això sí.  I un blanc fresquet. Semblava una primera cita. Quan vam arribar a casa seva... Esbosso un somriure. La lluna sota les estrelles? El desig damunt els llençols, em respon. Riem i brindem.

Viu aquest moment, de debò. I no hi pensis més. La meva amiga somriu. Però no et desviïs, penso, que t'ha costat molt arribar on has arribat. Ens acabem el blanc, les viandes, allargassem la conversa, ens transportem a casa i ens desitgem bona nit. Dorm al llit dels convidats. I no tanquis la porta que et fregiràs. És que no m'agrada la llum, Teresa...

Imagino el seu whatsapp, que hores d'ara ja deu treure fum. Un munt de cors, petons, t'estimo, cielito lindo, amore, nanit, demà, demà passat, Pallars, quina sort, t'adoro, t'enyoro...

Faig un sospir i tanco la meva porta. I miro el meu whats, una mica menys de fum. Missatges de grups de mames i excursionistes, de família, uns quants likes al face, unes quantes lectures al blog i... M'estimo, quina sort, m'adoro i, de moment, no enyoro...

Luz Casal... Volver a comenzar...