Total de visualitzacions de pàgina:

20 de novembre de 2019

Bàsicament físic

Comentàvem amb un amic ahir mentre sopàvem si som com ens veiem.  El meu amic i jo tenim una amiga comuna que va fer seixanta-tres anys fa uns dies... I està estupenda. Som com ens veiem?

Anem encaparrats amb la idea de semblar qui vam ser, aquells anys en què la nostra massa corporal poc importava. Potser perquè el desig era créixer mentalment, viure intensament. Som com érem llavors? I és clar que no. Som millors.

El físic perdona, de vegades, si no fas el carallot i mires d'anar-lo cuidant amb alguna que altra carícia emocional, el principi bàsic d'estar com et dona la gana. Si el mirall ens retorna amb més o menys dignitat el bo i millor de nosaltres mateixos, és ben clar que no serem mai qui mai hem estat.

Mantenir l'autoestima a una certa edat és un sentit comú ple de bones intencions. Mantenir el bo i millor, l'essència... Pura metafísica. En parlàvem ahir de tot plegat, de l'amiga estupenda, dels records d'un present, d'un futur, del que compartim, amb una copa de vi a la terrassa, vetllant pel nostre físic davant uns núvols que vam desfer a miques amb un ingredient bàsicament físic. I mental.

Entre llençols, escurçant hores de son...

Anem per bon camí...


A Touch Of Taylor...

https://www.youtube.com/watch?v=Bm1DMwa47sY













2 de novembre de 2019

High enough

Fa uns dies el tren em duia a la Plana i als vidres, el Congost passava davant meu  fugaç... Pensava en la fragilitat de les relacions humanes. Imaginar algú que pot ser cabdal en el teu dia a dia, perdre la persona que va ocupar espais físics i mentals, que vas conèixer a l'atzar, que vas anar coneixent i que, sobtadament, ha marxat... Com poden canviar les tornes...

Deia la Montserrat Roig a Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que 'recordem com ens sentim en l'absència de dolor, però no què sentim'. Avui que el dia s'ha llevat rúfol, tardorenc, penso en clau de gòspel, en la vida que et pren algú de manera injusta i en la veu, el tarannà rialler d'una dona tímida, ferma, companya de concerts, a qui no coneixia gaire però amb qui havia compartit bons moments...

Fragilitat, i els dies que no saps mai com entomaràs, el capvespre que vaig saber que no tornarem a fer més jams improvisades, el caliu de l'amor i l'amistat que desprenies. Dia rúfol, tardorenc, més enllà d'aquests mots, la teva llum, el record, en el cant i en l'enyor...

Per a tu, Sònia, una abraçada infinita i aquest doll breu, humil, molt especialment...

Gospel d'Orís... Ain't no mountain high enough...

Vídeo de gospel orís ain't



29 d’octubre de 2019

Intensa i compromesa...

Tardor, amb prou feines les fulles incipients despunten a les carenes i l'aire fred que durà pluja de vent... Tardor de prou, de tots els dies, del que calgui, de camins de gent, arreu, una espelma o una flama, o ambdues, i veus que canten, que bramen, i a les cel·les, la impotència, i a les voreres la revolta, sempre nostra, i la mà menuda, el futur, el present, els anys, les tardors, les fulles incipients...

Així empenyo el parèntesi de sol d'un dissabte robat, a pleret, camí d'un Picancel enyorat, retrobat. Proposo itinerari i la prospecció es fa imprescindible... Encarat, imponent Salga Aguda. L'ascens fins al coll, camí de la Portella, el temps que s'escola davant el Catllaràs, Ensija i un Pedraforca emboirat. El descens accelerat, les pedres d'un camí entre pinedes, abocats a quarts de set, encara a temps de fer el toc, de mitja conversa. Parèntesi que es tanca amb la darrera llum del dia...

Tardor, un fred de no ens aturaran, els dies que vindran, els rostres masegats, però 'no podran, que tots guardem aquesta llum', que ja no tornes enrere perquè mai no va ser prou, perquè revifes amb tants de motius per dir 'qui som, i que tothom ho escolti'.

Lectura de tardor, Records del futur, sentint la pluja i el fred més que mai present, i no perdre el somriure, la revolta, l'alè d'aquests dies de tardor intensa i compromesa...

Bill Evans... Like Someone in Love

https://www.youtube.com/watch?v=QFoapxPvZy4




12 d’octubre de 2019

Els vells principis

Avui hi he tornat a entrar. Sense fotos, com una silueta de perfil enigmàtic. És l'ofici de l'escriptor, la condició humana, què volen les persones, què busquen, com pots connectar amb algú, per què ens sedueix l'anonimat...

He tornar a Manderley, deia la protagonista de Rebecca. No és un paisatge de boires o romanticisme... O potser sí. Quin munt de converses que deuen fluir a la xarxa. Apassionant. Hi ha molts tipus d'univers. Aquest, un dels meus preferits. Hi vaig conèixer els meus tres millors amics. Tres homes diferents, molt diferents, de carn i ossos, que cercaven el mateix: la dona dels seus somnis.

Tres és un número màgic, sovintejat als contes, a les llegendes, a les etapes de la vida, al món que construïm. Tres homes diferents, deia. Un artista, amb qui a l'atzar assaboreixo àpats i tendresa. Un psicòleg assenyat que sap viure bé i compartir moments. I un enginyer de somnis i paraules, que construeix el món en cada gest. Van sortir del no-res, atrets per una caçadora de paraules que escoltava i estimava.

Hi he tornat. Com tornes als vells principis. Escoltes i saps que els mots són fràgils, que tot depèn del dia, i de la nit, que de vegades som més agosarats, quan ens sentim més sols. L'escriptura és una necessitat. Viure-la així fa que la realitat més immediata sigui susceptible de descriure, que no te'n puguis estar.

Què volem quan travessem la porta? Què ens fa viure el plaer de qui no sap però vol saber de tu? Deixar-nos anar. I encetar una conversa. Amb molts matisos, amb la certesa que ja tens la vida tranquil·la que es mou al teu ritme. Amb el desig de trobar el que no tens, el que t'agradaria tenir.

He entrat i he sentit el mateix que vaig sentir quan vaig aterrar-hi la primera vegada. Que darrere d'aquells mots, d'aquella connexió, hi haurà algú que quedarà per sempre...

Caetano Veloso, Gilberto Gil...  Desde que o samba é samba...




11 de setembre de 2019

Questa mattina...

Plou... M'he llevat d'hora i els carrers són buits... Encara. Com que no sóc a casa i la meva amiga i els nostres fills encara dormen, busco als armaris de la cuina cafè... Trobo una cafetera vermella... Un cartró de llet de soja... I un pot de mel...

Amb una tassa fumejant i un fred de matí boirós, sec a la terrassa, albirant les Arenes, sentint la fressa de la pluja i els cotxes d'una Barcelona incipient. Que tingueu una bona diada, diu un missatge de whatsapp matiner. Igualment...

A l'habitació del fill de la meva amiga, la meva estança de somnis d'aquesta nit passada, he trobat un llibre meravellós: Contes de bona nit per a nenes rebels. Inicio la lectura a la terrassa, glopet de cafè amb llet i un reguitzell de dones magnífiques, dones  extraordinàries, com la meva filleta, com la meva amiga, com jo mateixa, com totes les dones que conec.

Em sento forta i valenta, la llibertat no coneix la por i, si som nosaltres mateixes i perseguim el somni, res no ens podrà aturar. Ni els maltractadors, ni els opressors, ni la repressió que rebem en un present on la lluita és un imprescindible.

No renego dels homes a qui estimo i que m'estimen. Però encara hi ha molta feina que cal fer. Que han fet. Que van fer les dones sàvies i intel.ligents, amb veu pròpia: escriptores, polítiques, aviadores, ballarines, directores... Tan sols unes pàgines... N'hi ha més , esperant la lectura, els meus ulls encara adormits.

Molt per fer, questa mattina, i  totes les que vindran, l'embranzida, sense aturar-nos i en la caiguda l'aixopluc, la remuntada, el cim pel qual vam lluitar, hem lluitat i lluitarem... Per la Libertà...

Bella ciao...

https://youtu.be/4CI3lhyNKfo


30 d’agost de 2019

A lot of days

Viatjo a deshores, tren amb retard... Escolto Cece Winans amb els ulls tancats, mirant de sentir el present, com he proclamat tantes vegades, com tantes vegades fràgil. Obro els ulls que topen amb la Wendy, 4 anys, que em mira. Al seu costat, la tieta que embolcalla regals i li diu que tanqui els ulls perquè no els pot veure. Són per a tu, diu la tieta, si no no té gràcia. Perquè a la Wendy, li agraden les sorpreses, desfer el paper dels regals, descobrir... Ara ja els pots obrir. Una diadema d'unicorn que es posa entre rínxols meravellosos i un somriure prodigiós. L'altre regal és un jersei, no el rep amb tant d'entusiasme, però hi ha un detall: un altre unicorn amb lluentors blaus i roses...

Senyals. Més aviat records. Fa dies que enyoro una altra Wendy. Ja no porta rínxols, ja no tindrà mai més 4 anys, però continua sent una nena. També es menjava els mocs. Com la Wendy. També s'expressava amb els ulls, les mans, el cap, el somriure... Fa dies que l'enyoro. La nena que em va saludar per primera vegada, fa gairebé tretze anys, amb uns ullassos blaus i molts batecs damunt el pit.

Tanco els ulls però no puc dormir... Granollers... Torno a topar amb l'esguard de la Wendy. Curiós, les dues samarretes, totes dues duen una frase en anglès: I really need a day between Saturday and Monday, diu la de la tieta. I  really ❤️summer, diu la de la Wendy. A mi també. Tant de bo a lot of days entre dissabte i diumenge, aquests i els que vindran.

Viatjo a deshores, després d'una nit donant voltes al coixí i al futur incert, després de dies a la corda fluixa dels pensaments cabdellats i boirosos... Sort del teu amor i del paisatge compartit. Sortir del racó de pensar i caminar sota la pluja. Sort de l'ahir, del teu somriure, què bé que m'empenyessis, camí ral amunt, malgrat la tempesta...

Ser molt feliç és un estat que dura poc. Ser feliç, una mica, és el premi a acceptar el present. El que faig ara mentre escric. Per agafar forces, distància, per gestionar la intensitat dels sentiments, de les percepcions, de les previsions d'aquests dies... Camí ral, sempre ha estat, amunt, amunt. Que quan tornes vas més lleugera. I quan has acabat de cantar sota la dutxa i algú et cuina amb tendresa... Sort, i que vingui el futur que no cal imaginar. A lot of days, I really need, els moments sublims de tendresa que em regales...


Alabaster box... Cece Winars...


Vídeo de cece winans alabaster box

21 d’agost de 2019

Aulesti

Tres tocs de campana a la parròquia San Juan Bautista, i al banc que s'hi està bé, tot esperant el bus de tornada a Munitibar.

Dos tallats al Zarrabenta, literals i figurats, euskera arreu, i a la plaça sentir el vent acaronant converses. Migdiada al banc i escriptura d'urgència...

Lea ibildea, el sender continuava fins a Mendexa però no hem vingut a patir, que diu el meu company de viatge i de vida. Recomanable el curs del riu i les muntanyes curulles de replantació forestal.

Tiro enrere mentre escric recordant els viatges a peu, viatges d'interior, de migdiada a les places, de carreteres creuant els pobles... Avui, Aulesti entre muntanyes.

Acaronant el temps, molt a poc a poc, guanyar-lo en hores i atendre els detalls sota un sol que no esperàvem i que ve tant de gust.

Viatge per no fer gaire, per laisser faire, el bus, la tornada i el present dibuixat al rostre...

Benito Lertxundi... Kaixo ardizain...


27 de juliol de 2019

Casualties of life...

Escolto 'Vaya con Dios' en el moment precís que rebo un teu missatge, telepatia, la millor amiga, una de les més preuades. Llegeixo els missatges rabents, quan ens veiem, hora i lloc, agenda... L'endemà ja em tens al tren, ja sóc a Vic, arribo en cinc minuts, quan surtis de l'estació, 'quieta pará'... Quedem així, doncs.

Ens coneixem de temps immemorials, la carrera queda lluny però encara recordo l'aula de l'Argenter, l'epilèpsia, tots mirant-nos astorats, obrim la finestra, vas dir, potser s'ha marejat, tu dirigint la logística, mirar-nos, de comarques, oi, jo de Barna de tota la vida, nois què fem? Com un bell dorment, l'Argenter va despertar, no recordava res. 

No oblido aquell vine al bar, quan vam sortir de classe. Ja aniràs a la biblio en un altre moment, dona. De vegades recordem aquell inici. Recordem  un munt de bars. D'estudis. De converses, de riure, de ballar, de patir pels homes, de gaudir-los, de fills rebels, de futur, molt, infinit. Bones noies, bones estudiants, apassionades, amb mares de postguerra, amb pares absents,

Deixa'm que estiuegi de records memorables.Velvet, ja marxem, t'agrada, molt, noies, tornem a entrar que la Teresa s'ha enamorat. Festes Majors al 'millor país del món', la teva mare és una canya, autoestop a Eivissa, Inner Cicle, la platja dels italians, bakgammon, i riure, riure per amor, per complicitat, per passió, per escalforeta, perquè déu-n'hi-do el que hem xalat plegades... Em diràs que també han anat maldades, molt, ja et vaig dedicar un doll. Casualties of life. Supervivents. Encara romàntiques, una mica, però amb seny, una combinació que ens vam inventar amb patent inclosa.

Carpaccio de bacallà i blanc fresquet, jo no que condueixo. M'expliques, és més jove, no vol compromís, ara vull ara no vull, i tu que avui, fa temps, estàs estupenda anar teclejant el whats rabent, alimentant una relació tòxica, ja n'has tingut d'altres, per què ens cal sentir-nos estimades quan les primeres que ens hauríem d'estimar som nosaltres mateixes? Si jo t'expliqués el que m'expliques què em diries? Somrius. La dependència emocional, el cavall de batalla, pares absents, recordes?

Sorbet de mojito, el compte, agafem el cotxe de tornada a casa meva. Entre túnels i estels, aquell silenci de nit que flueix entre nosaltres. L'home que estima és en algun lloc, esperant... La sorpresa és una llebre'. No l'havia sentit mai, no és meu, Nuvosidad variable, el tenia, te'l regalaré. Un munt de petons i uns quants cors. Gràcies pel sopar, per la conversa. Gràcies a tu, guapa.

Vaya con Dios... What a Woman... Molt especialment...


Vídeo de what's a woman vaya con dios


27 de juny de 2019

L'atzar del bon dia


Obro el finestral, un munt d'ocells que refilen però només un, el primer, el més matiner, m'ha despertat. I també a la resta d'ocells. Si fos un dia com un altre ja transitaria camí de la feina. Però no, avui sóc a la terrassa i no és un dia qualsevol.

Un altre matiner davant meu. Un home a la terrassa de l'hotel, vora el riu, que també, com jo, tasta l'aire de les primeres hores,... I la més matinera, la Nit, la gateta, que juga amb la cadira mentre escric aquest doll.

Aturo l'escrit... La manta ha lliscat lleugerament  descobrint l'esquena... Tapo la nuesa. L'aire de matinada és al punt del fred que minvarà unes hores més tard. Un glop de cafè amb llet que sempre allargo quan escric com ara...

Massa subratllat al text, vol dir que em manquen les ulleres, però em fa mandra entrar i perdre l'encís  dels pensaments estesos al llençol del bloc de notes, el jaç inicial d'un doll que brolla al caprici de la inspiració. O de la necessitat.

Sento fressa darrere meu, somiu l'amant, l'amic, el company... Bon dia d'aniversari petitona,, no et vull trencar la inspiració, petó breu, breu conversa, he dormit molt bé, sense flaçada...

Què poètic que els forats de la persiana brillin de bon matí... El meu company somriu. Deu ser que tinc son, que volia  delectar-me  amb la sensació de poesia domèstica o totes dues coses alhora... Entra a recer, a l'estança, i torno a la solitud de l'escriptura.

Descriure el nou dia, les primeres emocions  només deixant els dits lliures teixint l'escrit. Ara l'esquena nua que torno a cobrir i el darrer glop d'un cafè tebi. A l'altra banda del vidre, el meu present, l'interior,  casa  meva i l'home que estimo.

Espero algú, alguna cosa, algun regal, algun per molts anys?... O senzillament penso que no cal esperar res?... Deixo l'atzar del nou dia, del bon dia... Un dia qualsevol?

Linda Ronstadt... Desperado...

https://youtu.be/wpbiCVmjfrU










24 de juny de 2019

Embranzida...

Subtil, pàl·lid però amb la vivacitat brillant del que està viu'... Esbosso un somriure, els vins com les persones, properes, la vivacitat de les relacions aquest matí de Sant Joan i de retorn al plaer de l'escriptura...

Fa una estona felicitava un bon amic i amant a qui aprecio per tot el que vam viure, a qui vaig dedicar uns quants dolls... No va ser l'encert, la decisió de tirar pel dret per por d'un futur incert. Penso en la sensualitat i l'enamorament que vam viure intensament. Sap greu esquinçar el cor que bategava, sincer. Sap greu. I espero que algun dia, amb perspectiva, puguem gaudir d'aquells pastissos meravellosos, d'aquelles converses vora el mar i somriure per tot el que vam compartir. L'alè de tu, per a tu, una alenada de mots.

Llegeixo aquests dies Ho'oponopono, un llibre recomanat per una de les persones amb qui comparteixo algunes tardes assolellades d'aquest juny abocat a l'estiu. Una persona a qui dec el fil que em duu a les pors que encara tinc, que no he sabut bandejar... Un munt d'interrogants que responc amb llàgrimes als ulls... Tot el que hem sentit condiciona el nostre present. La capseta del dolor no resolt, oberta de bat a bat, desvetlla que encara hi ha un munt de bugada, un munt de dubtes... Tirar del fil, reconèixer, ser-ne conscient... 

Sumem relacions, o restem, perquè no és fàcil caminar en paral.lel. Encara hi ha persones que esperem dels altres allò que hem donat amb generositat... 'Cadascú es vesteix com  bonament li plau'...  Però sabem què triem i quin bagatge ens defineix?

Vora el mar, la reflexió, molts dubtes i moltes pors. Entomar l'embranzida del que cal resoldre, del que imaginàvem que ja havíem resolt, de tot el que crèiem que érem mentre la por ens impedia dir prou... Sacsejar el mar de dubtes per dur-los més enllà dels oceans...

Per a tu, molt especialment...

... Somewhere... Beyond the Sea... Robbie Williams














31 de maig de 2019

Interrogants...

Fa uns dies una amiga meva, lectora incondicional i escriptora vocacional, va comentar-me que tenia una idea per a un nou relat. De fet un dels meus dolls l'havia inspirat. La meva amiga em va enviar un whats. El nou relat aniria de dos desconeguts que es coneixen a la xarxa. Tu creus que es demanen quina feina fan? No cal ser massa entès de xarxes, de portals de contactes jo diria, per donar resposta a la gran pregunta. Sentit comú, vaig dir-li. Tu què faries? Potser calia fer una altra pregunta... Per què i amb quina finalitat? D'això en diem la motivació dels personatges.

La meva amiga escriu des que era petita però tot just ara es planteja publicar, guanyar un premi, dedicar-se, chi lo sa, a l'escriptura professional. Va fer un curs per aprendre'n la tècnica. Com l'Alice de Woody Allen. Memorable la nit que Alice prova d'escriure i no se'n surt. Ha d'aparèixer la musa, gran Bernadette Peters, la inspiració, l'única cosa que no es pot ensenyar... L'ofici, importantíssim. Escriure, a raig, quan vingui de gust. Les ganes de lectors, inevitable...  El desig d'aprovació... Gran leitmotiv. La inspiració? El món que ens envolta, el món que veiem, el que sentim. Ningú com nosaltres per escriure'l.

Entra a un portal i t'inspiraràs, vaig aconsellar a la meva amiga. Va refusar el meu consell per por que la seva parella descobrís qui sap què. Dona, només et documentes. Em va reclamar una resposta, impacient, es demanen sobre la feina o no? No cal. O sí. Sentit comú, noia. Vaig recomanar-li un cop d'ull a la sèrie Cites, un bon exemple de trobades de desconeguts a la xarxa, algunes més reeixides que d'altres.

Escriure sobre el que no saps, ja ho deia una meva profe de guió, no és recomanable. Hi ha risc que el teu relat no sigui creïble i que els personatges es moguin més per la motivació que tu vols o que voldries. Podem escriure el nostre món i compartir-lo amb els altres. Podem escriure el que coneixem que són les nostres emocions, no gaire diferents entre humans. I si no sabem o no coneixem, ens documentem.

Espero amb candeletes el relat de la meva amiga. Com també espero i confio que algun dia faci el pas d'entrar al món que habita, buscant el camí que la dugui al bell mig d'ella mateixa, al passat que ha dibuixat qui és, a tot el que va viure, original, ningú com ella per crear la novel·la que voldríem lectores i lectors com jo. Només ella, com la Grandes, la Martín Gaite i tantes escriptores que hem llegit i admirat, per parlar del que ha viscut, del que ha sentit, del món que ens enlluerna, d'allò que ens ha fet mal, del que reconeixem, del que acceptem, d'allò que no oblidem, que ens defineix com a persones i com a creadores.

Escriure un relat, una novel·la... La veu, el to, el què, el com, el quan, el per a qui, i, molt especialment, el per què.

Bernadette Peters... Alice... Sublim...


Vídeo de alice woody allen bernadette peters


26 de maig de 2019

L'esforç, les passes...

Prenem decisions. De vegades a contracor. I avui mentre feia un cafè a la terrassa davant un Puigsacalm coronat amb la primera claror del dia he pensat que no cal  forçar la motivació. No cal. Deixar fluir els pensaments. I prendre decisions.

Convé la solitud. Convé trobar el que ens fa viure amb plenitud. Trobar l'autoestima que hem perdut perquè el temps o les circumstàncies l'han bandejat. Recolliment, reflexió, admirar els verds i els rocam. Som més a prop de l'aire i d'allò que ens empeny a somriure i a estar en pau amb un mateix.

De vegades ens perdem perquè no valorem l'esforç, les passes i els moments que construeixen qui som i per què som el que triem. Quan algú decideix per nosaltres, on és la llibertat de ser qui volem ser?

Decisions. I acceptar que els altres tenen i prenen alhora el camí que està per descobrir. Projectar futurs que no són teus en el desig de facilitar i aplanar el que som capaços de fer, acostuma a topar amb la realitat.

El somni és teu i no dels altres. El camí és teu i no dels altres. La voluntat de ser i fer allò que vulguis ser i fer. Guiar és necessari. I que l'altre alci el vol si és el que realment reclama.

Darrer glop de cafè... Avui, és temps de reflexió... Avui és temps de prendre decisions... Lliurement... Imprescindible...

Richard Bona... Please don't stop...