Total de visualitzacions de pàgina:

22 de març de 2019

De tornada a casa...

Escoltava ahir Alicia Keys, mig adormida al seient del tren de tornada a casa. Mirava de fer una becaina. Matinar hauria d'estar prohibit però com que en el meu cas és obligatori de dilluns a divendres, arrossego les hores i dormo al tren, tasca gens fàcil ahir. Les companyes de viatge del costat tenien un to de veu tan alt que es desdibuixava la Keys... Quan vaig sentir 'què s'ha pensat aquesta niñata', vaig decidir tancar l'Spoty i escoltar la conversa. Parlaven d'una companya de feina però no vaig poder caçar el context. 'Quan ella tot just bebia biberons, jo ja era mare'.

Fa un munt d'anys una persona a qui dec bona part del que sóc i del que he pogut fer, em va donar un consell: a la feina, els sentiments a la butxaca. Són moltes hores, hi ha moltes inèrcies i jo hi afegiria que  hem de sobreviure. Una amiga meva diu que hi ha dos tipus de companys de feina. Persones amb manca d'empatia, excès de competitivitat i que s'alien amb el poder. I persones amb empatia, honestes i transversals. I al bell mig la resta de nosaltres, amb més o menys matisos.

Això em fa pensar en un Més324 que vaig veure fa uns dies on la Bet Olid parlava de les bones persones a la política, a la vida. Deia la Bel: 'com es pot aconseguir que en una democràcia la gent que arribi al poder no siguin els més trepes. Cada cop que algú molt honest deixa un partit dius, ostres, precisament no te'n vagis tu que eres la persona que em donaves la garantia per poder votar el partit'. De seguida vaig visualitzar aquest tipus de persones, a la política, a la feina, a la vida.

'Què s'ha pensat aquesta niñata'? M'hauria agradat tornar a veure la mare treballadora que havia pronunciat aquesta frase i fer-li unes quantes preguntes. Però avui al tren tinc davant meu una parella d'avis entranyables. Miren encuriosits el paisatge novell que passa davant de la finestra. Són sevillans, de Marinaleda. Persones amb un bagatge polític, vital admirable. M'han fet un munt de preguntes. Jo també. Bona conversa.

Quan tot just iniciàvem el Congost, les hores de son han trucat a la meva closca. Em disculpo, somriuen, baixen a la mateixa parada, m'avisaran quan hi arribem. Cerco la Keys a l'Spoty, allargo les cames i tanco els ulls endormiscada.

De tornada a casa.... Alicia Keys... If I Ain't Got You



Vídeo de alicia keys unplugged if







21 de març de 2019

Horabaixa

Escolto Chet Baker mentre llegeixo un missatge de comiat. Hi ha viatges interiors que val la pena viure, intensament. Perquè no saps mai si la vida et regala moments que no arribaran mai més... Intuïció... No arriben mai més aquests moments, però sí uns altres.

Ahir compartia l'horabaixa, un mot que ens encanta, amb l'home que estimo. Quin munt d'estels... I la lluna? Ben plena per a nosaltres que, en silenci, fèiem el darrer esguard a l'horitzó abans de plegar veles. L'endemà matinàvem... Darrerament l'amor té justament això, son de matinada...

'Fins aviat i moltes gràcies per la comprensió. Ets un encant i una excel·lent companyia. Que ho sàpigues'. Cel serè, els dies que vindran. Fins aviat? Quan un amic inicia un viatge que, en essència, era previsible, deixem anar el cordam... Esbosso un somriure, escric uns mots i desitjo bona sort.

Homes i dones trànsit a la nostra vida, n'he parlat a bastament. A voltes imprescindibles perquè es facin passes endavant en relacions que semblaven esquinçades o en via morta. De vegades ens cal un tercer, i sobretot proclamar-lo, perquè algunes emocions es reactivin.

Horabaixa, la fe en el futur encara que sigui immediat, projectar el desig que allò que més estimes tingui una continuïtat. Els dubtes sempre hi són. Perquè si algú s'adorm, si algú descuida, si no hi ha sorpresa, en definitiva, si el desig no mou muntanyes... Què ens queda?

Ja ho deia l'Esther Tusquets que 'l'amor és un joc solitari'. Cert. Però si és acompanyat... Es multiplica...


Temps perdut?...Tenderly... Chet Baker...


 https://www.youtube.com/watch?v=H6mfWun73vI





15 de març de 2019

Mutande in bagno...

'Me gusta vivir la vida sin dar explicaciones'... Aquests dies, Ketama. Si faig una mirada enrere, si reviso escrits dels darrers anys, si faig del passat  aquest present que, necessari, convé revisar... On sóc realment? Al millor de mi mateixa. Per això escolto, avui, De Aki a Ketama, un directe magnífic, mentre sóc al tren. Miro de no vinclar gaire el cos, ni puntejar amb el peu, ni moure el cap, ni seguir la lletra amb els llavis... Difícil. Si el que realment faria és ballar, la realitat d'un divendres, el futur immediat.

Dinava avui amb un especialista en dramatúrgia que està a punt d'estrenar un musical. Ha triat el restaurant, Fratelli la Buffala, les millors pizzes al forn. Somriu, fa temps que el conec, o hauria de dir que el segueixo perquè sempre recordaré aquell 'no, mercès' d'un gran Cyrano al Poliorama, Flotats, quins versos tan ben escrits.. O aquell Rañé 'que jo m'haig de casar amb la Katisha???', magnífic Mikado. Genial aquell 'cavall desbocat per les ones', Mar i Cel, la veu poderosa d'Isabel Soriano, brillant cançó dels pirates...

El meu amic especialista és una icona, sempre li dic que és un aristòcrata, talment el Fabrizio d'Il Gattopardo, també un home del seu temps, de tot el que ha viscut i el que encara ha de viure. Hi ha confiança, tal com raja, davant per davant... Discrepem. Del que cal escriure, segons ell, del que hauria d'escriure, segons el meu parer. I és que avui dia costa tant... Que el públic d'un teatre s'emocioni. Que una obra de teatre tingui èxit. Que triomfi a casa i a l'estranger. Els calés... Ai els calés. No tothom pot viure de l'art. Però si que és un art viure. I el meu amic sap viure l'art i la vida. Amb plenitud. I amb calés, of course.

Demana un Zuccotto di melanzane. Jo una pizza, i això que convida ell... No es tractava de tastar la millor pizza? Em deixa tastar el seu plat. Exquisit. La meva pizza? Capricciosa i deliciosa. Faig el meu ritual. Deixar la vora de pasta en  un cercle exacte...  Parlem dels amants, de les amants, n'ha tingut un munt, en té, els anys no l'han canviat, només el cos, les faccions, però l'intel·lecte, intacte. Parles italià? Vaig estar alla bella Italia un estiu, responc, és tot l'italià que sé, ell sorprès, jo vaig llegir la Divina Comèdia, La Commedia, en italià. I Proust, en francès. I Joyce, en anglès... Em trec el barret. Com no podia ser d'una altra manera. La meva mitomania és palesa... Això ho sé... Amb certesa... La rima, sempre al punt.

I tu, que en tens, d'amants? Un, penso, amic e amat, un amant que té cura, que respon, que estima, un company de nits i dies. Jo? El miro innocent. Segur que en tens un munt... D'amants? M'agafa de bracet. No vols parella?  Non voglio trovare mutande in bagno, responc. Arribem a l'entrada del metro, non dimenticare le pagine, el quiasme, és veritat, no n'hem pogut parlar... Proust, un altre dia...

Baixo les escales, 'igual que si fuera un sueño', la multitud, la veritat, la mia realtà...

Spoty.... Ketama... Verdadero...


Vídeo de verdadero de aki a ketama














11 de març de 2019

Lenta i pausada...


Llegia fa uns dies un article molt interessant publicat a la revista Mètode: 'Jorge Wagensberg, pensador intrús i conversador infatigable. Retrat d’un mestre dels aforismes científics'. Un fragment que remarco: 'He sentido la necesidad de ordenar un poco las ideas. Y he escogido el camino más fácil y directo: preguntar'. El valor i la importància de la pregunta són una constant del pensament i l’obra de Wagensberg. La pregunta és la porta d’entrada al pensament intrús, a la mirada crítica, a la sorpresa que sacseja l’intel·lecte.

Han estat uns dies intensos. Personals i professionals. De dubtes.  De molts interrogants. Endreçar les idees, que diu Wagensberg. No ha estat tasca fàcil. I més, quan no saps d'on venen, les idees, i només tens alguns indicis. Preguntar, sense por de la resposta. Demanar, sense por de reaccions imprevistes. Sol·licitar, sense por de no ser atès.

Ai la reflexió. Requereix temps i anem una mica escassos. Cal preservar el temps regalat, mimar-lo. Perquè ens pot donar el més preuat: la claredat. Conversar, enraonar, fer raó i, sobretot, gaudir d'una bona interlocució. Un privilegi. També que algú agraeixi la curiositat pel que fas i ningú ha valorat. Entomar la crítica i tenir la capacitat de sorprendre's.

Un altre concepte Wagensberg, l'aventura. Admirar el que veiem com a nou, com a excepcional. El viatge al coneixement dels àmbits que ens apassionen. El mateix procés de coneixement, seguir-lo i estirar el fil a la recerca de la millor conversa, 'lenta i pausada'... De nou el temps, invertir-lo en un mateix i en els altres.

Poder viure la vida que vols és un privilegi. La majoria dels mortals vivim la vida que podem. Però de tant en tant abracem les hores comptades que ens concedeixen les circumstàncies, les de cadascú. Les hores compartides que aconsolen l'esperit, el paisatge obert a un horitzó d'interrogants. Waggensberg, admirat. 'Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta?'


Madeleine Peyroux... Smile

https://www.youtube.com/watch?v=CEmuEOXnXH0



4 de març de 2019

Tots els temps possibles...

Un racó de món, el verd de primavera a cor què vols. És l'entorn que ens configura, la tria exacta de molts futurs possibles. Si esguardo l'horitzó el faig ben meu, el comparteixo. El present rigorós el futur immediat...

T'ho diré a cau d'orella. 'Vens cap a mi com jo vinc cap a tu'. Tant és el viatge si el fas amb algú que estima, amb algú que amara el teu cos amb tendresa... I som on som, i som el que som. La vida és imprevisible com els teus dits, com les besades i els afectes...

I no és qualsevol cosa. És. Hi és. Perquè el millor de viure és fer-ho amb algú que et sap mirar als ulls com ningú.. Davant per davant on tots els llenguatges es multipliquen.

Els instants que dibuixarem ara que el verd de primavera i els verbs que ens regalem es conjuguen en tots els temps possibles...

De mi, cap a tu...


'Cuando más quiero tu luz'... Te doy una canción... Silvio Rodríguez...





28 de febrer de 2019

Persistent...

De tant en tant
una onada de tu.
L'assaboreixo,
li dic que es porti bé,
que sigui dolça,
que torni 
més tard,
ardent.

Conjugar el verb,
un de sol
per damunt dels altres,
persistent l'olor
que endevino
pels racons
de la teva
pell.

Enrogallat el reclam
de les tórtores
a la teulada.
Agrair l'atzar
d'evocar-te.
Assaborir
una onada de tu
de tant en tant...
Blossom Dearie... Tea For Two


Vídeo de blossom dearie tea for two

25 de febrer de 2019

Rondalla...

Fa uns dies vaig assistir a la inauguració d'un postgrau amb gust de llibre i lectura. Vaig poder assaborir una presentació i una ponència magistral de dues dones magnífiques que en saben un munt. De lectura. De cultura. Edats diferents, estils diferents, angles diferents.

Vaig coincidir amb la Laura a l'entrada de la Facultat. L'envoltaven la seguretat, el glamur, les autoritats... Riallera, efusiva... Mediàtica. Vaig passar per davant seu, discretament i vaig arribar a la porta d'entrada a l'aula. Per l'altra porta, em va dir algú, qüestions de protocol. Al meu costat hi havia la Teresa, discretíssima, amb una carpeta a la mà i posat tímid. Ens vam mirar. I per l'altra porta, hi vam entrar. Ella va seure al davant. I llavors va entrar la Laura, amb tots els honors.



Va citar Margarit, Espriu, Sanahuja, Shopenhauer, Garcés... Un munt de frases brillants, d’exemples d’alumnes agraïdes, de referents cinematogràfics excel·lents. Quan va acabar, la Laura va somriure a l’audiència i va marxar envoltada de seguretat, de glamur, d'autoritats...

 Com que la Laura havia superat amb escreix el temps atorgat, la persona que ens va fer entrar a la Teresa i a mi ‘per l’altra porta’, va suggerir fer una pausa. La Teresa ens va mirar amb un posat murri. ‘Difícil de superar’, va exclamar. Vaig somriure, com la majoria d'alumnes. 'Miraré d’estar a l’alçada'. Va seure, va fer una ullada a l'audiència, aprenents, de lectura, de cultura, i va iniciar la brillant lliçó magistral.


'Us explicaré una rondalla'. Els tres fills del Tzar. Amb el fil embastat de powerpoint mesurat ens va regalar un relat imaginari magnífic. Quina saviesa. Quina ironia a voltes. Què ben embastat el discurs, les imatges, la llibertat dels mots... 'Reading is highty addictive, don't start'. Sublim. Quants autors, quants llibres per descobrir: H. R. Jauss, Wolfgan Iser,  Rudolph Arnheim, Joseph Kosuth, Roland Barthes...

Diu Gilles Thérien que quan llegim es posen en marxa diferents processos: neurològic, cognitiu, argumentatiu, cultural, afectiu... Diu la Teresa que el futur de la lectura va lligat a la comunicació. Visualitzar, verbalitzar, sintetitzar... I conte contat... Conte acabat? Aplaudiments, un munt.

Vaig esmunyir-me entre la multitud i vaig sortir de l'aula amb els mots de la Teresa encara rondant pel cap curull de coneixement amb majúscules.

A Change Is Gonna Come... Aretha Franklin...


https://www.youtube.com/watch?v=k6YCxXQ6Scw










24 de febrer de 2019

L'infinit dels records

'T'evocaré lluny'... Riba.... El temps perdut? Guanyat, bien sûr. Proust, Swann, la tante Leonile... Un racó de sofà que t'acull, també la lectura, fragments que llegeixes amb cura, una i altra vegada. De tant en tant, la vista a l'infinit dels records.

Tens gana, menut? Company de dies i nits, bon jan, mou la cua, sap que el perol d'arròs que bull a foc més lent tindrà amo... Ajagut al costat, evoca potser també els temps de cacera, el temps que no recorda perquè el vas acollir quan era ben menut. Au petitó, a sopar... Bon jan...

Les nits, els licors, les matinades al jaç de llençols delicats ara freds però encara perfumats... No oblides els dits, les besades, els cossos plens d'onades... Però encara tens temps d'admirar les estrelles que claven la llum mínima i pausada...

Amb sort la primavera, els dies allargassats, els matins caminant vorejant els camps que encara ploren l'hivern. Si l'instant són els versos d'un vol, el sentiment és aquesta saudade del cor què vols, de l'ai al cor, del cor trasbalsat. Els batecs, com les metàfores... Imprevisibles...

 'So em teus braços', dos glopets de licor que amara l'esperit i la lluna que minva al toll, a la barca de tants viatges al llarg d'aquests anys... Entre el cordam i els records, Foix en sabia, malgrais tout.

 Swann, de nou... Avui ben d'hora, l'escala de cargol i el suau capbussar al cantó de l'amant, tàlem secret, refugi d'una dansa de sospirs compassats. Somrius, evocar, lluny... Si apagues el llum s'esvairà el record? El dolç alè d'uns petons navegant damunt la pell suau... Darrer compàs, silenci lliscant, enamorat...

Joao Gilberto... 'Eo tenho esse amor para dar'...






19 de febrer de 2019

I després?..

Sóc una mica conegut... I va escriure el nom. Quin honor, vaig pensar. L'atzar... La sort... El plaer de descobrir que de vegades la vida ens fa el regal de mots que il·luminen el dia. No és admiració... O potser sí. Els anys són al cor... La vellesa que ens retorna el mirall, té el sentit que el temps ha esculpit al nostre cos...

Quan només has llegit paraules, quan has trenat converses brillants, el desig de la trobada, del cara a cara, empeny amb força. L'escenari... Un escenari. Una estrena teatral i una de real. Sortir del jardí, somriure, l'has trobat bé, he entrat per l'altra porta. Evoco els anys d'IEC, de diccionari, d'amistat que encara conservo, de discussions filològiques, carrer del Carme avall, les Rambles i el món encara per tastar, per entendre, per comprendre.

Un vichy, una clara i una taula per filar el primer acte: el regal meravellós, un detall, em deus quatre versos, com t'agradin més? Com et vinguin més de gust. I l'esguard retroba l'altre. Ben diferents, l'elit i la plebs... Sort de la cultura compartida, el gust per la poesia, pel Delta 'quan el sol declina'... La saviesa, el delit d'aprendre, la maduresa... Sortir del jardí i entrar a l'escenari. L'obra més propera som nosaltres a la foscor. Les emocions fortes, davant nostre.

Resultado de imagen de la reina de la bellesa manrique


Seducció... Un restaurant a quatre passes. De nou davant per davant, viandes essencials i un vi negre triat del qual en bec un parell de glops. Destrio els mots, en prenc nota, escolto i assaboreixo les postres... Dolçor i la conversa que s'enfila Delta enllà.

Retornem al món, al soroll, Rambla amunt. 'Dona'm la mà i caminarem junts', lleugers, que la Ventafocs té hora de tornada i tu tens el somriure del desig renovat, gustós. És la nit aquesta nit, quan ens diem adéu, faig tard, una vetllada que sembla somiada.

I després? La lluna que fa el ple d'una nit regalada...

Fellini... Mastroianni... Otto e mezzo


https://www.youtube.com/watch?v=p_N7Y_xEZzY