Total de visualitzacions de pàgina:

19 de febrer de 2019

I després?..

Sóc una mica conegut... I va escriure el nom. Quin honor, vaig pensar. L'atzar... La sort... El plaer de descobrir que de vegades la vida ens fa el regal de mots que il·luminen el dia. No és admiració... O potser sí. Els anys són al cor... La vellesa que ens retorna el mirall, té el sentit que el temps ha esculpit al nostre cos...

Quan només has llegit paraules, quan has trenat converses brillants, el desig de la trobada, del cara a cara, empeny amb força. L'escenari... Un escenari. Una estrena teatral i una de real. Sortir del jardí, somriure, l'has trobat bé, he entrat per l'altra porta. Evoco els anys d'IEC, de diccionari, d'amistat que encara conservo, de discussions filològiques, carrer del Carme avall, les Rambles i el món encara per tastar, per entendre, per comprendre.

Un vichy, una clara i una taula per filar el primer acte: el regal meravellós, un detall, em deus quatre versos, com t'agradin més? Com et vinguin més de gust. I l'esguard retroba l'altre. Ben diferents, l'elit i la plebs... Sort de la cultura compartida, el gust per la poesia, pel Delta 'quan el sol declina'... La saviesa, el delit d'aprendre, la maduresa... Sortir del jardí i entrar a l'escenari. L'obra més propera som nosaltres a la foscor. Les emocions fortes, davant nostre.

Resultado de imagen de la reina de la bellesa manrique


Seducció... Un restaurant a quatre passes. De nou davant per davant, viandes essencials i un vi negre triat del qual en bec un parell de glops. Destrio els mots, en prenc nota, escolto i assaboreixo les postres... Dolçor i la conversa que s'enfila Delta enllà.

Retornem al món, al soroll, Rambla amunt. 'Dona'm la mà i caminarem junts', lleugers, que la Ventafocs té hora de tornada i tu tens el somriure del desig renovat, gustós. És la nit aquesta nit, quan ens diem adéu, faig tard, una vetllada que sembla somiada.

I després? La lluna que fa el ple d'una nit regalada...

Fellini... Mastroianni... Otto e mezzo


https://www.youtube.com/watch?v=p_N7Y_xEZzY












5 de febrer de 2019

Per la libertà

Brou calent, a recer de la pluja i la pedregada, del fred, de fora i de molt endins. A la cruïlla, la Pedrera, espectadora omniscient... Encara que sigui de nit, encara que no som els que érem, les que hauríem pogut ser... Sonen crits valents, no marxeu, hi ha brou calent...El caliu de la guitarra, Where have all the flowers gone? Esbosso un somriure... A perfect day...


Vídeo de a perfect day lluvia




Com és que no en som més? I les xarxes que van empoderar la gent, on són? Curulles de fakes i de descrèdit, d'ensopida indiferència, el pitjor enemic del poble, perquè si el poble no creu en la llibertat, què i a qui ha de defensar?


Vídeo de jordi cuixart intervenció

El mandat democràtic. Les urnes. La declaració d'independència... Arrufat, Fernández,  Forcadell, Gabriel, Cuixart, Llach, Hassel... Carisma, sense por, amb les conviccions clares i contundents. El pas endavant, el pas al costat... Ni un pas enrere... O és que no tenim memòria?


Vídeo de manifestacions 11 de setembre resum



Brou calent, unitat, fred als peus, al cos, al cor... Les mans a les butxaques, la nit és l'instant, l'inici... Les guspires no les sap ningú... I en la guspira que el foc ens torni a alçar, que torni l'estol de gent, el crit valent, l'estirar fort i que caiguin els botxins de la por...


Quilapayun... Bella Ciao...



Vídeo de bella ciao

4 de febrer de 2019

Hivernant...

Cansat que sempre tingués jo la potestat de l'última paraula. Respons amb una icona de sorpresa. Que ja no formava part del seu present. Dues icones de sorpresa. Ni molt menys del seu futur. Una icona de dolor... Espera que tanco persianes. Deixo el mòbil al sofà. Abans de baixar la persiana miro la silueta dels Munts a través dels vidres... Capvespre, fred, molt, l'aire glaçat. Escalforeta a dins. Tanco persiana.

Torno a agafar el mòbil i m'estarrufo al sofà. Manteta. Pantalla. Missatge de resposta. Tremenda  manera d'acabar una relació, reina. Icona de patiment. Sí, noi. Amb la mateixa intensitat que quan la vaig iniciar. Una icona trista. N'estaves molt. Dues icones tristes. Massa. Un estol d'icones tristes. Les dosis eren tan petites i tan espaiades... Icona de dues mans pregant. El pitjor que et pot passar en una relació (escrivint...) és que sentis que tot el teu món (escrivint...) gira a l'entorn d'algú (escrivint) que no et correspon...

Et truco? Millor. Estàs bé? Sobrevisc. Doncs jo vull enamorar-me d'algú. Ja t'ho has pensat bé? Per què no? No sóc tan vellet. I tinc força èxit als portals però... Però? On és la dona dels meus somnis? Als teus somnis, potser? Reenvia'm els correus, princesa. Vols dir? Sí dona, un punt de vista masculí no et vindrà pas malament.

Reenvio. Un minut, dos, quatre... Déu-n'hi-do, Tereseta. Quan t'hi poses, t'hi poses.. I va respondre, el tio... Mal fet. Trobes? Jo no t'hagués contestat.  Hauria passat de tu de debò. Pensa en les persones que han entrat i sortit de la teva vida amb el mateix compàs. Espera que m'ho apunto. Em citaràs al proper doll? Of course. Apunta aquesta també: de l'enlluernament al menyspreu. I tot t'ho fas tu soleta. No n'aprenc. Quan siguis velleta. De pulso tembleque. Ai Mafalda, Mafalda...

Què bé tenir-te a prop. A tres-cents quilòmetres, reina. Doncs sentir-te a prop. Feia temps que no ens parlàvem.  De lo bueno de la vida? De lo más mejor. Què en saps de la resta de la teva requesta? Com diu en Kiko Veneno, 'cada bicho va buscando su harmonía'. La majoria 'estan en una relació', que diu el Facebook. Això és bo. 'Quiéranse y no den por culo', vaig llegir una vegada, un grafit, molt visual... I convincent.

Així que vols enamorar-te? Un unplugged, floreta, que no ens quedem en l''estem en contacte' fastigós. Hauràs d'esperar la primavera, rei. I tu? Jo? Hivernant...  

Barbra Streisand... Barry Gibb... What Kind Of Fool...


Vídeo de what kind of fool

24 de gener de 2019

Fites

Voregem el riu Tenes sota un paraigües de pastor, sentint la pluja aixoplugar la riba, els gorgs,  l'aire fred de l'hivern. Sant Miquel del Fai, decidida a aplegar cada racó del paisatge al cor... Havia de ser una altre l'itinerari però quina sort coincidir amb tu en la multiplicitat de futurs immediats, que el dia sigui un altre diferent, que la pluja no ens faci recular... L'acord i aquesta mirada de per què no, d'escriure un altre present. Amunt i a l'aire.



Crec que les coincidències vitals no són només les afinitats. És el mateix concepte de l'imprevist, si tens la sort que algú el sàpiga entomar com tu. Quan canvies la ruta i dius que sí, que en el silenci del migdia i sota els cingles de Bertí vulguem carenar pel sender del Cingle Vermell curull de fites...




Riells sota els peus i aquella gana de quarts de quatre, ensumant la carn a la brasa, les botes enfangades... De tornada a casa, penso en els revolts que hem hagut de recórrer, en el paisatge que descobrim, aquest sobtat Montseny enfarinat de neu... Always and forever, bona tria, penso, mentre faig un esguard de tant en tant al teu silenci, l'atzar d'aquest diumenge plujós...

El fred de l'hivern mandreja fora mentre mirem fotos al sofà, la llar de foc, el caliu ben a prop i el que més m'agrada... El viatge de les mans, del cos... Rarament puc veure el color dels teus ulls, només quan em mires calmosament, com ara...


Bill Evans... Like Someone in Love...


https://www.youtube.com/watch?v=QFoapxPvZy4


14 de gener de 2019

Quarts de vuit...


Comentàvem ahir amb una amiga el munt de dies que no publicava cap doll. Estic gestant, vaig respondre. Va somriure. Sempre has estat molt disciplinada a l'hora d'escriure. Cert. 'Temps de reflexió d'hivern', que deia Bibiloni. Imprescindible.

Dies de fred amarant de gebre les ribes dels rierols, 'anar a cercar camins' i de vegades no trobar-los, esgarrapar hores de llum per barrancs ignots, baixar fins a les fondalades feréstegues, aquella sensació de no saber on ets. Llavors grimpes i trobes el cim de referència. Un nord que et fa avançar. Un nord on trobar els mots que et defineixen.

Dies de recolliment, de lectures, Lolita, proper Club de Lectura. Curiós llegir-la després d'una adaptació al cinema tant impactant... Kubrick, blanc i negre, repartiment emblemàtic, James Mason, Shelley Winters, Sue Lyon...  Inquietant Nabokov, el retrat d'una obsessió, el procés creatiu singular d'un escriptor actual i polèmic. 

Dies de tren, de gestos senzills, els dits d'un home abillat clàssicament correcte, acaronant la seva parella. Anar a treballar plegats, el rostre mig adormit, trenta-pocs... De vegades el tren mena a un nord idealitzat, de vegades a un sud rutinari. Però aquesta tendresa, els dits, els detalls, l'esguard... A quarts de vuit del matí, s'agraeix...

Louis Armstrong, Ella Fitzerald... I Got Plenty O' Nuttin...


Vídeo de plenty louis armstrong








22 de desembre de 2018

Per sempre?

Fa uns dies vaig demanar en préstec Y colorín colorado... Tu, de David Safier. La vaig triar a l'atzar, vaig llegir unes quantes pàgines i em vaig imaginar a la terrassa de casa degustant les peripècies de la Nellie, la protagonista. La bibliotecària que em va fer el préstec l'havia llegit i va moure el cap tot dient que aquest Safier no li acaba de fer el pes. Ja sabem que el sentit de l'humor depèn de les persones. Tants caps, tan barrets. No en vaig fer cas, de la recomanació. I vaig acaronar el llibre com faig sempre davant d'una novetat, com un regal preuat. Us en faré cinc cèntims al proper doll.

Parlava amb una amiga sobre els homes i les dones singles, com ens relacionem, què volem. Ells volen parella, si més no la majoria, em comentava. Viure amb algú. No estar sols. I nosaltres? Ella és partidària d'una relació lliure, compartir certs moments però sense compromís. I això de viure amb un home, ni ho contempla. Pensa que els homes són molt més portàtils que les dones i que hi ha dones que són molt retorçades. Ells simplifiquen molt més. I què passa amb l'enamorament?

Rellegeixo alguns dolls que he escrit sobre les relacions entre homes i dones. I penso que la majoria de vegades hi donem massa voltes, cert. Sobretot quan hi ha sentiments pel mig. Tenim un model de parella encastat en l'ADN. I lluitem contra aquest model. Per altra banda, una parella és un pacte a dues bandes. Una cosa és viure moments plegats, i una altra festejar, crear vincles, entrar en la vida d'algú, compartir marcs de relacions comuns... Res és per sempre. Però quan estem a gust amb algú ens agradaria que fos... Per sempre?

Pànic a la felicitat continuada, que deia un bon amic fa uns dies. El meu amic fa temps que viu una relació privilegiada amb una dona que l'estima i l'accepta tal com és, amb totes les seves mancances. Vam anar a la Toscana, m'explicava. Ella va preparar i pagar el viatge. Va dir que hi volia anar amb mi. A aquestes alçades Teresa, jo sóc pràctic. Gaudeixo perquè la veig feliç. I no penso si no en tinc ni cinc o sóc un mantingut. Ella vol estar amb mi. I jo me l'estimo. Res a dir.

No hi ha dones com nosaltres Teresa, diu la meva amiga. Tu ho faries per algú? Depèn. La meva amiga i jo formem part de les primeres generacions que ens vam rebelar contra el model del príncep que ens ha de salvar de qui sap què. Perquè no es tracta de salvar ningú. Només d'acceptar la realitat. Sense deixar de renunciar al que som. Vet aquí el repte.

Sophisticade Lady... Haden... Darrerament imprescindible...




10 de desembre de 2018

El temps que aturem...

Llegeixo aquests dies Hijos felices de padres separados. Una lectura molt recomanable amb reflexions importants com aquesta:  'Ser autónomo en las cuestiones amorosas no es tan sencillo ni está al alcance de todo el mundo. Hace falta que uno sepa afrontar sus propias necesidades, conozca sus propios anhelos, deseos y esperanzas y sea capaz de satisfacer por si mismo buena parte de ellos'. Prenc nota. Trobar algú amb qui compartir el teu món no ha de generar relacions de dependència. Sentir que ets tu mateix i compartir-ho amb l'altre no és una declaració de principis. Ha de ser una realitat.

Dies de tardor, vacances compartides vora el Ter, cinema de crispetes i jocs de famílies... Dedicar el temps que aturem en els bons moments, assaborir una quants somriures d'agraïment. Entre dibuixos i deures la infantesa creix camí de la pubertat, la gran etapa d'inestabilitat i sorpreses emocionals de primer ordre.
T'agafa de nou encara que hagis previst i t'hagis predisposat a emprendre aquesta nova fase. Res comparable a la realitat. Cada fill és un món encara que visquin els mateixos processos. El descobriment del canvi. En ells i en el seu entorn.

Dubtes, com dedicar el temps a les persones que estimes, com gestionar el trànsit de ser dos a tres, de generar vincles positius. En el camí de mirar d'evitar conflictes es produeixen reaccions que no pots modificar perquè es produeixen en off. El que no vivim però que sí que viuen els altres i que, amb tota seguretat, farà trastocar l'ordre de les coses, dels afectes...

Charlie Haden... My Love and I...




5 de desembre de 2018

Un bany de realitat

Deia David Trueba en una entrevista amb l'Eva Piquer: 'Quan em diuen que a mi em va tot bé, els respondria: Comparat amb què?' Ahir, mentre esperava visita a un hospital envoltada de vellesa, de salut fràgil, vaig pensar el mateix. Comparat amb què?

Avui he ofert diners a un home assegut davant l'estació. L'aspecte, el fred, les bosses... L'home m'ha dit que no, que no li calien els meus diners, que estava assegut allà perquè volia. M'ha ensenyat una llibreta d'estalvis farcida de bitllets de cinquanta euros. Ho veus? No em calen els diners. Però no teniu fred? Una manta... Ja la tinc, assenyalant una bossa...

Em pregunto de bon matí: tot em va bé? Tot va com ahir, com avui, la vida que et trobes davant teu, quina és la propera decisió, què en fas dels dies que s'apropen. Malgrat el fred, de vegades al cor, compto els segons del que vull, del que voldria. En lloc de seguir el meu curs, hauria segut al costat de l'home davant l'estació. Un bany de realitat, de tant en tant, no cal més.
  
Tom Waits... All The World Is Green...


 
Vídeo de tom waits


26 de novembre de 2018

En els mots, els sentiments...

Obre l'arxiu. 'El moment d'un instant', la conversa que llegeix de vegades, quan vol fer present l'home de qui es va enamorar. Com va picar-li l'ullet, com va obrir-li el xat, els perfils que llegien mentre parlaven... Va aparèixer en el moment just, en l'hora justa, en aquells segons abans de tancar l'ordinador pensant que la nit havia de ser una nit com les altres...

Quatre-centes vint-i-quatre pàgines. Una obra d'enginyeria emocional... Sóc més d'imatges i records, va respondre ell quan va enviar-li l'arxiu. Ella, ben al contrari, l'havia llegit de cap a peus unes quantes vegades. En podia citar fragments sencers, esplaiar-se en els mots, els sentiments. En l'amor no correspost que havia mogut l'univers. El seu.

Un contrasentit. Amb els esforços que va fer per allunyar-la... I ella somiant. Sobreviu de l'amor que rep cada dia. No pas d'ell. De vegades ni tan sols se n'adona, de vegades es pregunta per què, com si no li hagués donat prou respostes. Però allà hi és el sentiment...

Triar què vol recordar. Triar tot el que ha volgut i no té.  Continuar pensant que no s'omplen tants d'espais en una pantalla si no és perquè de tant en tant, molt de tant en tant tot es mou per dins.

Quan està trista escriu. Li escriu. I esborra i torna a escriure. O guarda l'alè contingut. I així va omplint pantalles de notes atapeïdes d'ell o de tots dos. No és perquè no el cregui és perquè si deixa el llast ja no podrà somiar...

Corinne Bailey Rae... Like A Star...






15 de novembre de 2018

100 likes a Instagram

Aquest cap de setmana he coincidit amb la meva neboda, alumna de 4rt d'ESO. Mentre fèiem temps abans de dinar, la meva neboda llegia uns fulls de quadrícula, els apunts, què estudies amore, el Modernisme, meravellós, tinc examen dilluns, em va encantar, gran Jordi Castellanos. Sap greu la pèrdua dels bons mestres, vaig lamentar. Has llegit Els sots Feréstecs? Josafat?... La meva neboda va somriure. Només tenim els autors i una mica d'explicació, va respondre. Vaig esplaiar-me parlant dels modernistes, l'artista messiànic, la llibertat davant el determinisme social, la natura reflectint l'estat d'ànim dels personatges...

La meva neboda resseguia els apunts, em mirava, afirmava amb el cap, somreia... Vaig recomanar-li La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, una novel·la magnífica que vaig llegir quan tenia la seva edat, tirant de biblioteca, per motu propi. Sublim. La tinc a casa, te la portaré per Nadal i la llegeixes. Per gust. Perquè aprendràs... Va somriure, la meva neboda. Al cap de dues hores la tenia davant meu al sofà, els ulls fits al mòbil, escoltant Rosalia...

Motivada, devia pensar quan m'entusiasmava explicant el bo i millor d'un corrent artístic que ella havia d'estudiar per obligació... I no heu llegit cap llibre?... Com pots gaudir i explicar el que van viure i sentir Raimon Casellas o Prudenci Bertrana mentre construïen els seus personatges? Vaig adonar-me de l'abisme que ens separa a la meva neboda i a mi...

Mirant d'escurçar-lo, l'abisme vull dir, vaig cercar a can Google i vaig descobrir una noia de 26 anys que ha triomfat i triomfa. Flamenc, trap... Rosalia, 'marcando estilo', la veu, el ball, l'impacte, el rerefons social, la beta mediàtica, com la van rebutjar per desafinar quan tenia 16 anys, com ha treballat de valent per ser una estrella... Rosalia brilla a Instagram, un univers paral·lel ple de likes, youtubers, i influencers, dos termes que la meva neboda fa servir constantment. Potser perquè és un personatge del segle XXI, té 16 anys i vol brillar. I res més?

Ahir escoltava al 3/24 una entrevista d'en Grasset a Joan-Pere Viladecans. 'El llibre, l'obra artística, no és res si no es llegeix, si no es contempla', deia Viladecans. Què faria en Fraginals al segle XXI? Posats a ser motivats, voldria ser lliure, lluitaria per ser-ho, que és el que volem bona part de nosaltres.

Vaig prometre a la meva neboda que si llegia la novel·la fins al final li regalaria 100 likes a lnstagram. No cal, tieta, va respondre rient. Doncs porta'm en Jordi al segle XXI. Te l'imagines? 'La llibertat  davant el determinisme social'. Te'l portaré, tieta. Prenc nota. Amb una mica de sort el petit gest d'escoltar-me, motivada o no, de llegir, motivada o no, pot arribar a crear un conjunt de connexions neuronals que, amb encara més sort, quedin fixades al seu caparró adolescent.

Diu Rosalia que 'me gusta ver lo bonito de la imperfección.Yo reivindico la emoción como lo principal, lo primario'. Som el que cantem, el que escoltem, el que sentim... El que llegim?

Prenem nota.

Malamente...

https://www.youtube.com/watch?v=Rht7rBHuXW8






12 de novembre de 2018

Banda sonora...

Sec al costat de la finestra, els ulls clucs, aquestes matinades de tren, d'inici de setmana... Mentre el vagó es va omplint, baladrejo els pensaments, els darrers dies viscuts amb la família... Els àpats, les converses, els balls compartits, tant és l'edat, és la complicitat i aquella cançó que t'estimes i comparteixes. Nits curulles d'estrelles, lluna creixent... Dies nets i clars, caminades cercant el millor horitzó.

Endormiscada... Desitjos? No em fa res esperar... Del futur, la sorpresa més plaent... No em fa res acceptar... Que els somnis topen amb la realitat i es fan a miques... No em fa res admetre... Que cada persona tria... No em fa res assaborir... Els moments, els mots que vam viure certs dies, certes nits...

Obro els ulls, el vagó ple de gom a gom. L'esguard sensible a l'atzar... Els petits detalls que comencen amb un gest, amb un somriure incipient, subtil, sincer...

Gospel. Avui banda sonora imprescindible....

Juanita Bynum... I Don't Mind Waiting...




https://www.youtube.com/watch?v=Mo9hfxXSCXw

5 de novembre de 2018

Del que vivim, del que llegim...

Resultat d'imatges de la llibreriaLlegeixo aquests dies La llibreria de Penelope Fitzegald a un dels meus recers més preuats: la terrassa de casa i en un dels estats que més m'agrada: la solitud. El secret de la lectura és que el cap estigui ben serè i obert a l'univers literari que et proposa l'autor, l'autora en aquest cas. Un llibre ben escrit... Prenc nota d'una frase que em defineix: 'en su arduo avance de una duda a otra'. Algun lector o lectora d'aquest doll farà un somriure. 'Sempre canvies de plans'... El dubte o la por, emocions, inevitables.

Resultat d'imatges de morgado corrosivas'Allò que potencia una emoció és que el cos estigui activat. Quan sentim de debò, hi ha una revolució interior al nostre cos', diu Ignacio Morgado a Emocions corrosives, un llibre recomanat per una persona magnífica i gran coneixedora del comportament humà. Al llibre, Morgado dóna alguns consells perquè el nostre cervell pugui mantenir a ratlla determinades emocions. 'Només una altra emoció més poderosa pot treure una emoció forta'. Intel·ligència emocional? Morgado remet als clàssics: Marc Aureli, Meditacions: 'La vida és allò que fan els pensaments a la nostra vida'.  I un altre clàssic, Gracián, L'art de la prudència: 'no vivim si no sabem'.

Allò que aprenem del que vivim, del que llegim. Tanco La llibreria, el munt de mots que encara em queden per gaudir. I penso en les emocions, en la raó, en el dubte, en aquests capvespres que la tardor avança...

Karajan... Mahler...  Adagietto Symphony 5...