Total de visualitzacions de pàgina:

31 de maig de 2020

Celia

S'ha llevat el dia amb boira al Puigsacalm. Diumenge de quietud, sentint refilar els ocells que despunten un estiu intens.

Faig un cop d'ull a l'Insta. Cap novetat o potser sí, la davallada a la teva nova identitat enlluernada per cants de sirena d'adolescència al límit, de mentida instal. lada, la teva intimitat feta a miques...

Multiplicitat de noms, sentir-te incompresa, però ets llesta, no pas intel. ligent, amb un petit detall: només tens tretze anys. Que és poc, o molt, segons com es miri. Inevitable? No pas insalvable. Enhorabona. És el teu camí? El viatge iniciàtic sense cap més retorn que la tria, la teva, sense el meu amor, el nostre.

Entenc el rebuig, entenc que vulguis fer i desfer. Endavant. Sense mi. Enhorabona. No vivim res que no han viscut cap altra mare, cap altra filla. El que passa és que en el teu cas, s'ha multiplicat per mil. Tant de bo aquest viatge sigui un aprenentatge.

Ja no em tens a prop. Potser algun dia, davant per davant, retrobarem els vells somnis. Res no és mou o es mou l'onada del teu mar obert on sures a pèl i a contracorrent. Nova etapa. Noves coneixences, les teves.

Vaig desitjar la teva vida dins meu. Vaig acollir el teu plor, vaig abraçar la vida que s'anunciava amb plenitud. Deixaré que els dies t'empenyin vorejant l'estimberri.

Escric lluny del teu somriure que ja no em dediques... Lluny, ben lluny. A prop, molt a prop. Car volar és un risc i tu vols enlairar-te sense xarxa. No cal forçar l'amor, no cal dir res. Només que passin aquests dies.

Enhorabona... I molta sort...

Mercedes Sosa... Yo vengo a ofrecerte mi corazón...




23 de maig de 2020

Espases de blat...

Hi ha un camí de cavalls vora el Fluvià, amb plataners a banda i banda, un recer de bac que avui descobreixo amb bona companyia. Camino a hores de des confinament, el sol s'amaga al Puigsacalm i un gran núvol combactiu em fa present que no és un dia qualsevol.

'Entre dubtes i renúncies mig estrafem la vida'. Les passes d'aquest capvespre, seguint el galop de cavalls i el somriure que et saluda a l'atzar. L'emoció a cada passa, les que no voldries, que aquest núvol combactiu s'hi ha instal. lat al cap i al cor. Fugir? Sobreviure.

Meandres, gorgs, a la memòria. Ens ha saltat pels aires l'ofec dels dies de confinament. No és la teva edat o la meva. És que no ets com jo i em caldrà fixar aquest mantra per tornar-te a veure.

S'ha esquinçat la relació, els espais ofegant els mots, potser hauria dit que algun avenc invisible ens ha separat. I déu-ni-do l'esquerda. No tornaran els dies feliços. O tornaran a batzegades.

Exili? No pas. La mà estesa? Al cap dels dies, why not? Prenc l'aire i la calma perquè retornen dins meu els cops visibles i invisibles. Si el present s'ha esfondrat caldrà cercar noves llavors en camps que encara són erms. Si vols plantar el blat, encara som a temps.

Maleïda connexió, maleït dispositiu, maleïdes tecles, giges, cants de sirena amb gifs excloents. Si el món abassegat de bits et fagocita, em rebelaré, amb espases de blat, amb el blau d'aquest cel que també és futur, i és respecte, per allò que, un dia dels molts dies, ens acosti... Si encara hi som a temps...

Miro de no oblidar les passes com espases, les teves, les meves... En la distància...

Les Choristes... Caresse sur l'océan... 













29 d’abril de 2020

Life is the reason...

Fa uns dies evocava amb un amic la intimitat compartida ara fa tres anys. 'Quin canvi de quan et vaig conèixer', va dir. No gaire. En essència, la mateixa Teresa. La que viu les emocions intensament. Aquests dies vivint un present confinat i en solitud. Aleshores, quan el meu amic em va conèixer, era una single amb molts presents possibles.

No era el seu tipus, però vam viure desig, calidesa i un Puig Lluent curull de complicitats. No és l'únic amic d'intimitats compartides. Però vaig estimar-lo, quan la mirada embadalida em feia estremir. Roca amunt, la seva pàtria, àgilment tensar la corda i arribar al cim. I aquells graons baixant el Santuari màgic, sota una pluja amarant-nos el cos i el cor.

Avui el whats ens apropa i iniciem conversa, amb ganes de saber l'un de l'altre. Tímidament em retorna a allò que vam ser i que som. Són els seus ulls que em miren amb un altre esguard. És la meva serenor d'aquests dies que el confon... Qui ho havia de dir...

Com altres amics d'intimitats compartides, cerquem el mot de la tarda que llisca en plàcids llenguatges... Hem canviat tant? Som ben a prop, dient-nos que tot va bé entre somriures, nostàlgies i esperança... Deu ser que la primavera revifa el cor, o el cos... O tots dos alhora....

'Life is the reason and the reason is alive'...

Duffy... Warwick Avenue...

Vídeo de Duffy - Warwick Avenue

27 d’abril de 2020

La solitud del teu nom..

Ahir vaig trobar el teu nom en una piulada. El millor projecte de final de màster, felicitats, en formes part. Felicitats. De tot cor. N'estic orgullosa, com sempre ho estat, de tu. Des que et conec, des que et vaig conèixer, sempre he pensat que ets bo, que ho eres, molt, en tots els sentits però sobretot en la teva feina, que t'agrada. Molt. Per això ets qui ets, per això ets on ets.

Vaig ser injusta. Per damunt del bé i del mal. Sempre he volgut tenir l'última paraula. I certament, et vaig jutjar sense conèixer-te. Tenies raó. Tens raó. Perquè et vaig fer mal. Molt de mal. I me'l vaig fer a mi. De retruc.

I al cap d'un any i escaig, en la solitud del confinament, et retrobo, a la xarxa. Ja ho veus, no es pot forçar l'oblit, com tampoc els sentiments. De mi cap a tu... Et demano perdó si és que encara hi sóc a temps.

Pura defensa. Tocar allà on fa més mal. Dinamitar els bells moments. I el mirall? Millorar, i és clar que sí. I l'impuls? Potser hauria d'haver desat els mots i la ràbia a la carpeta d'esborranys, d'aquells que al cap d'uns dies esborres per sempre.

És humà reconèixer els errors. Perquè la vida continua i el passat... De tot n'aprenem. Sóc aquí, amb els meus pensaments, sentiments, alegrant-me dels teus èxits, de la teva honestedat, una de les teves virtuts.

No hi deus haver pensat, ni llegit, ni tan sols fer una cerca com la meva, on totes les entrades eren sempre les mateixes. Però avui, de matinada, he trobat el teu nom en una piulada i una fiblada d'em sap greu ha gestat aquest doll.

No l'acabaria, però ho haig de fer. Benvingut a la cruïlla del meu present...  A aquesta solitud de matinada, dels bons dies, dels bons moments, dels records, del teu nom que no dic i que em reservo, per respecte.

Clapton & Knopfler... Layla...

Vídeo de eric clapton layla featuring knoffler









25 d’abril de 2020

L'hora del tot...

Dels Munts al Puigsacalm, cel blavíssim, alguns níguls, que deia la Carme Riera... Se'm fa estrany no esmorzar junts, l'olor del cafè, el somriure, el millor indret d'aquests dies, l'hora del tot, dels inicis, aquest matí que no compartim. Parèntesi.

El verd dels boscos, dels castanyers i de lluny, el Castell. Refilen els ocells amarats de primavera. El dolç captiveri, albirant l'horitzó... No enyoro el brogit de les passes, el passat immediat... Enyoro el teu cos de nits, a trenc d'alba...

Avui, present regalat, de la terrassa estant... Hi ha proves que són més de cor que de foc... La solitud desitjada, fora d'hores, imprescindible. Quan no pots triar i tot és massa estret, o costerut, o les dues coses alhora... Parèntesi.

Escric a raig, sense sentir les passes d'una rutina massa llarga. Només la fressa del riu després dels dies plujosos. El cor quiet que retorna als principis, la calma d'un matí regalat i imprevist.

Tornaran els bons dies, la cridòria, la vida que no ha estat aquests dies. I l'acolliré no pas com un combat sinó com cal, amb l'expertesa d'haver somiat que tot és possible.

I en el somni del present, dels Munts al Puigsacalm, encerclaré els teus ulls que no em miren i les mans d'aquest tacte d'enyor, albirant l'horitzó...

6 d’abril de 2020

At home

Al sofà del confinament, com l'anomeno des que vam abocar-nos at home, tres setmanes, i les que vindran, seguia ahir amb l'atenció dels cinc sentits en Jordi Basté, un addicte al mòbil reconegut...  Addictes al mòbil, un 'No pot ser' d'obligat visionat. Entrevistes, professionals, evidències, reflexions... El mòbil... The King of World... 

La inmersió durant aquests mesos en la cura d'una adolescent (no en diré pre, perquè s'ha avançat, en les intencions, en les accions, en les reaccions) fa que l'univers de la minifinestra, a molts quilòmetres de les seves amistats variables segons l'humor, bulli i es faci imprescindible. Ara com ara, multiplicat per mil. Als tretze anys no ets ni carn ni peix, tot just com bé deia un dels professionals del programa d'en Basté, estàs desenvolupant la teva identitat com a persona.

Miro de tenir present que jo també tenia tretze anys quan vivíem lluny de la civilització i els amics, als 80,  i no teníem mòbil, ens teníem a nosaltres, un munt de camps i boscos i, ep, una tele de bateria, la finestra que ens connectava amb un plaer comparable al mòbil. Why not? Recordo la meva mare posant límits, primo il laboro dopo il piacere, i tot i que ens resistíem, acabàvem 'laborant'. Qüestió d'autoritat?

Plaer, dopamina, addicció. Tant és que sigui un mòbil, pot ser una emoció o un psicotròpic. Batallo dia rere dia amb l'alè de la resistència al no, la baixa tolerància a la frustració i la dificultat de controlar l'impuls de l'adolescent, sense pre, sense fre, a voltes. I maldo perquè no sigui una batalla perduda. Empesa per la constància, a voltes el pendent, a voltes l'estimberri, amb la vocació de no perdre mai la fe, perquè així ha de ser.

Xarxes socials, la de casa, imprescindible, la que tenim i vivim plegades sense megues ni likes. Comunicació, directa i efectiva. O potser hauria de dir afectiva. I els dies que vindran...  At home... Tot un repte...

Stay Homa... Gotta Be Patient...









29 de desembre de 2019

Arraolits...

Fa uns dies, un amic em va comentar que no era gaire  encertat anomenar el cap de setmana així. 'Se suposa que el cap hauria de ser dilluns'... Certament. I ara que l'any acaba, un darrer doll, darrerament, esparsos...

Pengen d'un fil les emocions, la fragilitat, un alè, vaivè, l'ai al cor i els penyassegats amarats i altius... De les emocions inevitables, de la raó que es perd com la calma i tots els segons que ens resten en l'amor que mai dius però que dius que sents. Quan pronuncies el meu nom l'escurces i em fa l'efecte d'un petó o una carícia...

Dies tocats pel fred i la distància, poder enregistrar el to precís que mai voldries. L'ànima als peus, car la solitud és aquell instant irrepetible i necessari. La sol.litud és l'interrogant que no troba resposta. La solitud de bracet, 'presque une amie'...

I al capdavall, al cap i a la fi, els dies ens concedeixen allò que direm de nou, perquè el propòsit és... Proposar... I després que la vida ens deixi, que pugui tornar-me a enlairar amb tu... Quin despropòsit, o bon propòsit, restablir aquest gest subtil de sentir el batec de nits arraolits al jaç, essencial, el tacte...

Què tens, que sento que respires entre tallat, tornar a refer el que compartim de nits ben nostre, que no ens pren ningú la calidesa però que cal tornar a teixir el fil subtil. líssim... Tan fàcil com era a l'amor particular... Perquè et sigui senzill cal que el sentis per tu...

Dempeus, de cap a peus, del que ets capaç, de cap de les maneres que darrerament hem apuntat, del cap a dos d'una... Els mots, els teus, els meus... Contenir, que vol dir que la tendresa es multiplica sense cap més esforç que un somriure o un esmunyir el cor, a temps...

Cap d'Any a tocar... Amb mi? Arraolits al jaç, essencial, el tacte...

Gims & Sting... Reste...


https://youtu.be/0Ev-6PYtI34







5 de desembre de 2019

And I...

Escolto Mary Mary, una versió apassionada i molt gòspel que fa estremir. 'I don't believe, he's brought me this far'... Lluny no és una distància, tan sols el mot precís d'on ets, a la meva vida. I jo a la teva.

Little girl... Seure, somriure...  I la teva filla com està?... No tan little, fent de la descoberta un let motiv. Mirant d'entendre el gegant dels sentiments...

S'acosta el temps del vesc... Santa Llúcia... Petritxol,  de bracet. Vaig acabar, fa mesos, aquell sabó perfumat d'eucaliptus... I ja puc dir que no batego per tu...

Com Natalie Wood quan retroba Warren Beatty vestit de granger, l'esplendor, la realitat, l'esguard que albira el somni d'un instant...

'And I'... I jo? Avui de tornada a casa, com la caputxeta, anar collint les flors del mal que et vaig fer...  Una grisor de núvols, nord enllà...

Onejant, que vol dir revolts, records, Gerri  de la Sal, semàfor vermell al cap, al cor, qui sap, quan, potser? La manta, arraolida, pluja intermitent, llar de foc, enquadrament, contraplà...

En clau, en morse, críptic, xifrat... Au va, no m'ho crec i encara que fos veritat, només un preferits i ja ets a tocar... O també vas esborrar l'enllaç?

El teu record, com un llop... Sota la pluja, rondant...

Yesterday... Mary Mary....








20 de novembre de 2019

Bàsicament físic

Comentàvem amb un amic ahir mentre sopàvem si som com ens veiem.  El meu amic i jo tenim una amiga comuna que va fer seixanta-tres anys fa uns dies... I està estupenda. Som com ens veiem?

Anem encaparrats amb la idea de semblar qui vam ser, aquells anys en què la nostra massa corporal poc importava. Potser perquè el desig era créixer mentalment, viure intensament. Som com érem llavors? I és clar que no. Som millors.

El físic perdona, de vegades, si no fas el carallot i mires d'anar-lo cuidant amb alguna que altra carícia emocional, el principi bàsic d'estar com et dona la gana. Si el mirall ens retorna amb més o menys dignitat el bo i millor de nosaltres mateixos, és ben clar que no serem mai qui mai hem estat.

Mantenir l'autoestima a una certa edat és un sentit comú ple de bones intencions. Mantenir el bo i millor, l'essència... Pura metafísica. En parlàvem ahir de tot plegat, de l'amiga estupenda, dels records d'un present, d'un futur, del que compartim, amb una copa de vi a la terrassa, vetllant pel nostre físic davant uns núvols que vam desfer a miques amb un ingredient bàsicament físic. I mental.

Entre llençols, escurçant hores de son...

Anem per bon camí...


A Touch Of Taylor...

https://www.youtube.com/watch?v=Bm1DMwa47sY













2 de novembre de 2019

High enough

Fa uns dies el tren em duia a la Plana i als vidres, el Congost passava davant meu  fugaç... Pensava en la fragilitat de les relacions humanes. Imaginar algú que pot ser cabdal en el teu dia a dia, perdre la persona que va ocupar espais físics i mentals, que vas conèixer a l'atzar, que vas anar coneixent i que, sobtadament, ha marxat... Com poden canviar les tornes...

Deia la Montserrat Roig a Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que 'recordem com ens sentim en l'absència de dolor, però no què sentim'. Avui que el dia s'ha llevat rúfol, tardorenc, penso en clau de gòspel, en la vida que et pren algú de manera injusta i en la veu, el tarannà rialler d'una dona tímida, ferma, companya de concerts, a qui no coneixia gaire però amb qui havia compartit bons moments...

Fragilitat, i els dies que no saps mai com entomaràs, el capvespre que vaig saber que no tornarem a fer més jams improvisades, el caliu de l'amor i l'amistat que desprenies. Dia rúfol, tardorenc, més enllà d'aquests mots, la teva llum, el record, en el cant i en l'enyor...

Per a tu, Sònia, una abraçada infinita i aquest doll breu, humil, molt especialment...

Gospel d'Orís... Ain't no mountain high enough...

Vídeo de gospel orís ain't



29 d’octubre de 2019

Intensa i compromesa...

Tardor, amb prou feines les fulles incipients despunten a les carenes i l'aire fred que durà pluja de vent... Tardor de prou, de tots els dies, del que calgui, de camins de gent, arreu, una espelma o una flama, o ambdues, i veus que canten, que bramen, i a les cel·les, la impotència, i a les voreres la revolta, sempre nostra, i la mà menuda, el futur, el present, els anys, les tardors, les fulles incipients...

Així empenyo el parèntesi de sol d'un dissabte robat, a pleret, camí d'un Picancel enyorat, retrobat. Proposo itinerari i la prospecció es fa imprescindible... Encarat, imponent Salga Aguda. L'ascens fins al coll, camí de la Portella, el temps que s'escola davant el Catllaràs, Ensija i un Pedraforca emboirat. El descens accelerat, les pedres d'un camí entre pinedes, abocats a quarts de set, encara a temps de fer el toc, de mitja conversa. Parèntesi que es tanca amb la darrera llum del dia...

Tardor, un fred de no ens aturaran, els dies que vindran, els rostres masegats, però 'no podran, que tots guardem aquesta llum', que ja no tornes enrere perquè mai no va ser prou, perquè revifes amb tants de motius per dir 'qui som, i que tothom ho escolti'.

Lectura de tardor, Records del futur, sentint la pluja i el fred més que mai present, i no perdre el somriure, la revolta, l'alè d'aquests dies de tardor intensa i compromesa...

Bill Evans... Like Someone in Love

https://www.youtube.com/watch?v=QFoapxPvZy4




12 d’octubre de 2019

Els vells principis

Avui hi he tornat a entrar. Sense fotos, com una silueta de perfil enigmàtic. És l'ofici de l'escriptor, la condició humana, què volen les persones, què busquen, com pots connectar amb algú, per què ens sedueix l'anonimat...

He tornar a Manderley, deia la protagonista de Rebecca. No és un paisatge de boires o romanticisme... O potser sí. Quin munt de converses que deuen fluir a la xarxa. Apassionant. Hi ha molts tipus d'univers. Aquest, un dels meus preferits. Hi vaig conèixer els meus tres millors amics. Tres homes diferents, molt diferents, de carn i ossos, que cercaven el mateix: la dona dels seus somnis.

Tres és un número màgic, sovintejat als contes, a les llegendes, a les etapes de la vida, al món que construïm. Tres homes diferents, deia. Un artista, amb qui a l'atzar assaboreixo àpats i tendresa. Un psicòleg assenyat que sap viure bé i compartir moments. I un enginyer de somnis i paraules, que construeix el món en cada gest. Van sortir del no-res, atrets per una caçadora de paraules que escoltava i estimava.

Hi he tornat. Com tornes als vells principis. Escoltes i saps que els mots són fràgils, que tot depèn del dia, i de la nit, que de vegades som més agosarats, quan ens sentim més sols. L'escriptura és una necessitat. Viure-la així fa que la realitat més immediata sigui susceptible de descriure, que no te'n puguis estar.

Què volem quan travessem la porta? Què ens fa viure el plaer de qui no sap però vol saber de tu? Deixar-nos anar. I encetar una conversa. Amb molts matisos, amb la certesa que ja tens la vida tranquil·la que es mou al teu ritme. Amb el desig de trobar el que no tens, el que t'agradaria tenir.

He entrat i he sentit el mateix que vaig sentir quan vaig aterrar-hi la primera vegada. Que darrere d'aquells mots, d'aquella connexió, hi haurà algú que quedarà per sempre...

Caetano Veloso, Gilberto Gil...  Desde que o samba é samba...