Total de visualitzacions de pàgina:

21 de febrer de 2018

Al bell mig de les roques

M'encanten les teves abraçades. Esbosso un somriure. Quina sort poder-nos trobar, que ja vénen uns i altres, la cafeteria curulla d'entrepans i la taula de retrobament. És el ritual de l'inici, aplegar persones que fem camí junts. A la natura. A la vida. Avui som més que essencials.

De la boira de Bracons a la clariana de la vall d'en Bas. Arribem al punt de partida, el coll d'Uria i amunt. Fagedes d'hivern, trepitjant el mantet de fullaraca...


Converses, aprofundint el pas precís, més amunt encara i tot d'una... Clapes de neu...  L'espontaneïtat i el joc, boles que esclaten a la pell, corredisses, com la canalla... Me la miro. Dona de neu... Com una dansa...

Vindreu a la propera caminada? La meva Klimt particular, sempre em sorprèn, noves propostes,  n'aprenc. Seguim els guies, avui track agosarat, però hi ha experiència. Hauria de fer un taller d'orientació, penso sovint. Teresa no és pas tan difícil, no pas, però jo com la Caputxeta, penso, sempre tirant pel camí més llarg... O extraviant-me.

Pas a pas... Vora les branques de cada faig, el sol s'atura, i algun núvol acarona el blau... Ja hi és, ja hi som, santuari de la Salut, vistes magnífiques a la Garrotxa, Bassegoda, serra del Corb, Rocacorba... I nord enllà, el Canigó... Reprenem el camí de llegendes que mena a les Roques Encantades... 


Curiós l'indret, t'envolta, seus damunt de l'altar de pedra curulla de verdet.  Aturem el temps... Somriu. Li faig foto, sublim, al bell mig de les roques, una fada afortunada, apassionada de la solitud, lliure, clara i sensible. 

Tanco els ulls i evoco el record immediat de la nit passada, un home d'aigua, extraviat en el dubte, sentiments abrandats, que creix en la tendresa... 'Deixaré el lliure vent banyar ma testa nua'... Sento les veus que em retornen al rocam de molsa intensa...

Retorn enfangat, de passes feixugues, d'arbres caiguts, de mots desencertats. Conviure a muntanya és això, que com més en sabem els uns dels altres més vinculem.. No és això l'amistat? Indrets màgics, complicitat, solitud, intimitat, brogit... I anar espargint ramats de vaques... 

La tarda de llum s'esmuny a cada passa... 

Seal... Love's Divine...

Vídeo de seal love divine






16 de febrer de 2018

Tempos

M'explicava un amic ahir una història agredolça que em va fascinar. Mentre sopàvem a can Salambó i agraíem el tracte acurat de la cambrera, magnífica, vam parlar de nosaltres, d'ell, de relacions que havia tingut, de finals dramàtics dignes de la millor pel·lícula, la de les nostres vides.

Em fas triar a mi, compartirem els plats, un bon Penedès fresquet, ella si us plau, tastet, molt bo, boníssim... Exquisit aquest tataki, té, el repartim com a bons germans, carpaccio de tomàquet, bacallà melós, coulant, la vainilla per a tu... Compartint, el gust per les viandes i pel teixit de persones d'un univers del passat que el meu amic ha viscut de manera punyent.

Sense adonar-nos. Ho acostumem a fer quan parlem de l'altre, o de les altres, de les parelles o projectes de parella que ja no formen part del nostre present. No parlem dels bons dies, de per què ens van enamorar... Parlem del pitjor. Del final d'una relació, no sabem ben bé si per posar creu i ratlla o per deixar clar que el present és un acte de fe.

La història agredolça del meu amic era, precisament, un final de relació, carrer Muntaner, havia anat a trobar la seva enamorada a la feina amb un ram de roses blanques. Nerviós. Molt. Una discussió prèvia forta, moltes desconfiances... Ai els tempos... Ai els espais personals... Quan l'enamorada del meu amic va sortir de la feina i el va veure, el va ignorar, va pujar a la moto i va marxar. I jo amb el ram, palplantat. I què vas fer-ne, de les roses, vaig demanar-li.

Tràveling, lleu picat, seguim el meu amic fins a un semàfor en vermell, contraplà, abraça el ram, entra en pla sencer una noia. Pla mig. El meu amic la mira. Vols aquest ram? No t'espantis, no tinc cap intenció, no vull res, la dona a qui anava adreçat no l'ha volgut, em sap greu llençar-lo, si el vols és teu. La noia somriu. El semàfor canvia a verd. Dona-li una altra oportunitat, home. Obrim el pla a general, la noia creua el carrer, contraplà del meu amic d'esquenes, sol, palplantat amb el ram, mentre la noia s'allunya carrer amunt, tràveling enrere, cada vegada més minúscul el meu amic... Fos en negre...

Prenc la mà del meu amic que acarona la meva. Somriu. Demà et comento què estic sentint ara mateix. Més enginyer que mai, penso, els tempos per dir el que sents, per mesurar i endreçar peces de pensaments i sentiments, per donar sentit als ulls que li brillen, al somriure sincer, al moment que estem vivint... Construint?...

 Marvin Winans... I Still Believe...

 Vídeo de Marvin Winans... I Still Believe...










13 de febrer de 2018

De neu a mar...

Cap de setmana de festa infantil, de dibuixos animats, de biquinis amb suc de taronja...  De grans fites, avui potser Bellmunt però la neu glaçada ens tira una mica enrere. Pensem altres itineraris i sortim a caminar. M'encanta aquest humor d'onze anys acabats d'estrenar.

Resultat d'imatges de lolo julie delpyQuatre passes, un fart de riure, recula que fa fort, avui no caminem, avui estarrufades al sofà, pel·li made in Delpy, Lolo, llàstima les crispetes...  I llàstima que passi ràpid i que no sigui tan fàcil aprendre a compartir-nos. Sort que som a prop l'una de l'altra. L'hora dels adéus, aquell trobar-te a faltar quan encara ens fem el petó de comiat. Omples tant l'espai... A veure com el buido. Millor preservar-lo.


Fullejo la solitud, hi poso lletres i imatges.. Tocant de peus a terra, aquest hivern desmanegat i fredíssim que mena tothom al caliu, l'escalforeta dels moments que són com són, a moltes revolucions o amb l'actitud calmosa del qui no espera res...

Diumenge d'hivern, de neu a mar, de glaç a muntanya, de present tangible, com tangibles són els moments i les propostes. Jo també em deixo i crec que ha de ser així. Poder embastar el tapís d'un dibuix, la tela d'un fons que es va definint a còpia de dies i de ganes de compartir.

Concert, veu melodiosa, pollancres vora el riu, aquestes peces de futur amb subtilesa, amb tacte, si ve de gust, sí, ve de gust. Afinar la realitat. Reafirmar-la. Prémer la icona del telèfon verd, escoltar un, dos tons i una veu també calmosa. Quants dies per endavant...

Katie Melua & Eva Cassidy...What A Wonderful World

https://www.youtube.com/watch?v=cFoXcO8llNI

8 de febrer de 2018

Algoritmes

Parlàvem l'altre dia amb una amiga a propòsit dels aprenentatges vitals. Hi estem d'acord: certes persones i certes conductes que has viscut han de poder necessàriament servir per a alguna cosa més que per al record. La gran base de dades de persones i relacions de la nostra vida, de situacions, de diàlegs, de comportaments té una informació privilegiada i hem de poder tenir un bon sistema de recuperació de la informació. Sovint oblidem que allò que ens passa de vegades ja ho hem viscut. Si féssim cerques afinades, podríem extreure'n conclusions interessants.

La meva amiga viu un moment sensacionalment àlgid. Calien emocions a la seva vida i ara, i de cop, un felí seductor ha fet acte de presència. M'ho explicava aquest matí per telèfon, una nit màgica, un home culte, també màgic.. Diu la meva amiga que hi va haver un moment en què li hauria fet un petó abrandat. Hem rigut, de ganes n'hi havia, segurament ell també, no era el moment, la propera trobada serà espectacular. Però si no, no passa res, diu la meva amiga. Sí dona, tanquem-nos al convent. Passa, i tant que passa. Quan un felí troba una presa... Només és una qüestió de temps.

De felins n'hi ha molts, els superiors, els inferiors, els entranyables que ho proven i no se'n surten. Aquests... Aquests són els millors. Triem una fitxa a l'atzar, registre 1234: felins de 2a persona del plural. Nombre d'exemplars: una biblioteca sencera. No em puc estar de remarcar-ne un dels millors, amb fragments sublims com aquest:

...'Vindran més tardes, més nits, més caps de setmana, dies de muntanya, de mar, sol i platja, petons salats i petons de nas glaçat, tardes de cinema i sopars de vi blanc glaçat i carícies. No sempre que vulguem podrem quedar, però  sempre que quedem, gaudirem al màxim. Com bé dius, el futur és incert, però el present és nostre. I l'aprofitarem'...

Meravellós, oi? Tela, va dir la meva amiga. Si la consultéssim més sovint, la base de dades, potser seríem molt més conscients del que podem viure, del que no ens farà res viure. Ei, endavant, a sobre del felí i tant, deixa't anar, sigues conscient que te la jugues, que vols viure enlairada, que no et fa por el daltabaix... Ja et recollirem quan el felí màgic perdi interès o quan ja no siguis la dona del moment. Fitxa 3210, malamorats, els qui pateixen el mal d'amor. Per inventar mots, que no quedi.

Darrerament a alguns malamorats ens passen certes coses. Repetim entrades com 'M'agrada sentir-me viu o viva, confesso que he viscut, vull viure intensament'... Potser és que a certes edats la vida pren un valor incommensurable i de cop i volta volem escriure-la amb més majúscules que mai, cos Més Gran i amb relleu.

Hi ha un camp que no trobo en cap de les entrades de la meva base de dades. Potser no el vaig incloure en el disseny, potser perquè no calia. És el camp: data de finalització. Per excés o per defecte, o perquè és llei de vida, totes les  relacions tenen data de caducitat. No som eterns. El cas és arribar a aquesta data amb algú o sense, però dignament. Amics, amants, parelles estables, relacions fixes discontínues...  Tipus de lligam, quin camp més interessant... I el meu preferit: data d'entrada...

De tant en tant se'ns amunteguen les dades, esporguem les entrades obsoletes, els duplicats, però, per poc curosos que siguem, val la pena conservar part del coneixement viscut, l'essencial. I per això ens cal una memòria externa on puguem transferir, classificar i desar les dades. Una memòria curulla de carpetes ben definides amb índex analític, si s'escau.

Un cop buit de dades preservades, reinicialitzem el sistema, iniciem nous processos i tornem a omplir la base de contingut emocional, com no podia ser d'una altra manera, sabent que allò que l'alimenta és el llenguatge binari de cadascú, els algoritmes particulars i subtilíssims que ens empenyen a l'enamorament, a l'amor, al malamor, al desamor...



Culture Club... I Just Wanna Be Loved...

https://www.youtube.com/watch?v=8Pe43Y9HXxI









6 de febrer de 2018

Convidats

Vam trobar-nos al bar del poble. Un fred d'hivern als seus territoris, aquest poblet tan ben triat, la casa amb llar de foc necessària. Un amic. De nova fornada. No sé si ànimes bessones, però coincidim molt quan parlem d'amor i les seves conseqüències. Vivim les emocions de manera molt visceral. Ens encanta enamorar-nos. I això té un perill. No pots mantenir-te permanentment enlairat.

Així que vaig fer-li una visita. Del bar estant el vaig veure arribar. Mira que és llarg, vaig pensar, d'altitud, jo en canvi tan peque, d'altitud també, em recorda a un company d'institut que em deia Pixie, era el més guapo de la classe, i jo somreia perquè em valorava, m'apreciava, dels pocs amics que he tingut al llarg de la vida.

Va entrar al bar, abraçada, efusius, contents de veure'ns, quines mans més calentones. Fa gaire que esperes, aquest tallat descafeïnat, fa molt de fred, encendrem la llar... Quan vaig entrar al menjador de casa seva, que m'encanta, vaig pensar: comença a prendre cos aquesta casa. Passa'm aquest tronc... Mentre el foc insinuava les primeres flames vam començar a fer el sopar, una amanida farcida de coses bones.

Ens costa poc parlar, de vegades ens solapem, tenim molt a dir-nos. Però també a escoltar-nos. S'alegra de les meves alegries i això no té preu. 'Qui sigui, per qui sigui que sents aquest formigueig del que comença ... reconec aquestes sensacions.... Que haurien de ser també les meves', m'havia escrit uns dies abans. El meu amic està profundament enamorat d'una princesa que no el correspon. Però és un roure i si cau tornarà a remuntar. Les branques són tan fortes. El cor és tan ferreny.

Brindem. Enamorada? M'agrada. Benvinguda al club dels emocionals, va exhortar, benvinguda al clan dels que trobem a faltar, dels que estimen massa, del incondicionals, dels permanentment disponibles, dels predisposats a fer el que sigui... Home, tant com el que sigui... Benvinguda als focs artificials, i doncs, què et pensaves, ara et toca a tu, t'empaita o l'empaites tu? Qui proposa què? Quan i com? Quines són les velocitats?

Diu que comencem un camí, li responc. Corriol o pista? Carenes o fondalades? Hi ha miradors?... Me'l miro. Em sembla que suarem la cansalada, oi? Ja ens podem calçar. Quan ja has dit el que senties... Ets pell. Me'l miro. Empatia amb majúscules. Acabem les copes de blanc fresquet.

Portem els plats a la cuina i seiem al sofà. Em mira seriós. Per molt que t'enamoris, i espero que siguis corresposta per temps, no deixaràs el grup d'excursió i t'aïllaràs, oi?.. Ara que començaves... Esbosso un somriure. Què és bo. Bany de realitat? Ara que començo, haig de continuar, responc. Pateixis pas, no desapareixeré.

Davant del foc, el meu amic i jo compartim silencis mentre les flames de sentit comú, de complicitat acaronen el caliu. Per cert, on has deixat la maleta? A l'habitació dels convidats. Noia assenyada...

Comença a nevar...

Babaji...Roger Hodgson... Supertramp...

https://www.youtube.com/watch?v=glWGN5mTWuM







5 de febrer de 2018

Cover me

És difícil deixar-te sense paraules. I me'l vaig mirar mentre pensava una resposta, la resposta, honesta, què sents per algú, així, davant per davant. M'agrades... Tal com raja. I tu? Jo... Em deixo...

'Tu vols saber-ne massa'... Les coses bones, pensava. I les no tan bones.. Davant d'una taula ben parada, estires el fil dels anys, alguns capítols... El temps s'esmuny quan estàs bé. Sumar. Gaudir d'hores de tarda compartida. Gran dia, dius. Propera trobada? Un cinema. C'est la vie... 

Escolto gospel al tren de tornada, enfilant el Congost, els ulls tancats per no oblidar cap imatge compartida... M'agrada el teu somriure, la nostra conversa des que vas pujar a un cotxe ni teu ni meu. Allà vam coincidir. I ara què? El que vingui de gust. Conèixer-nos, dedicar-nos temps.  

'Comencem un camí. A veure on ens portarà'... El cor té molts itineraris... El de cadascun, fressat amb més o menys encert. Haurà de ser així, sense track, pas a pas... No és que ens deixem portar, és que som lliures. Per decidir, per compartir...

No more cloudy days.  Un munt de núvols aquests dies que caldrà esvair. Perquè les relacions es construeixen esvaint-los de mica en mica, alliberant les pors, els recels... Em va agradar cloure el bon dia, boníssim, camí de l'estació, aixoplugats, no volies el paraigües, cover me, please.

De moment el meu tren s'atura a la mateixa estació, com tants altres dies i he fet les mateixes coses dels mateixos dilluns a la tarda. També somriure en veure el teu missatge. El meu? Bona nit.. I dolços somnis...

Bruce Springsteen... Cover me...

https://www.youtube.com/watch?v=waiQxm6h91A










3 de febrer de 2018

Cal·ligrafia

Pren, va dir, i vaig acaronar el present que m'oferia. Vaig somriure, feia temps que ningú no em parlava així, amb el cor obert de bat a bat. Una qüestió de fe. Tard o d'hora trobem la tendresa davant per davant. I què has de respondre. Que sí, que ve de gust.

Pren, va dir, i vaig voler que tornés a pronunciar el meu nom, escurçat, com poques vegades sento, només els amics, només tu, no acabava de creure que fos tan fàcil el que fem sovint tan difícil.

Pren, va dir, com una anàfora, la mà embolcallant els cabells, et sorprens, i ara, bé una mica. Oferir les mans, sentir l'escalforeta, després de dies i nits de casualitats, finalment aquell calfred gustós de moltes expectatives.

Pren, va dir, encerclar el ressó d'un gest qualsevol, improvisat. Quin esguard tan diferent que diu tant i bé que corprèn. Si tenir-me a prop és tan senzill...

Pren, i deixa'm que sorprengui el moment, tots els moments, els teus, els meus... T'ho imagines? Tan senzill com escriure qualsevol de les nostres converses, com imaginar que et tinc a prop i que em dius el que ara escric.

Pren, la cal·ligrafia, el traç arrodonit, les lletres amorosides, no gaire lluny les unes de les altres,  que convidin a ser a prop, encara més a prop de tu..

Pren...

Presuntos implicados... Alma de blues...


2 de febrer de 2018

Ritmes de ciutat...

Ahir enraonàvem amb un amic de com ens havia anat el dia, ben diferent l'un de l'altre, mentre un munt de flocs de neu amaraven la riba del Ter... Envia'm una foto del que veus ara mateix...  I així ho vaig fer. Contrallum nocturn, el fanal il·luminant el riu... Fred a fora però escalforeta a dins. Una llar de foc, tant de bo, llar de calefacció, noi. En som d'afortunats...

Vam parlar de nosaltres... Després d'algunes caminades a muntanya, ve de gust culturitzar-nos que diu ell. No és fàcil, les disponibilitats són diferents, no pas les ganes. Avui he baixat a Barcelona, em comentava. Coincidim en el gust per passejar per la ciutat dels prodigis. He baixat de Lesseps fins al Passeig Marítim, m'encanta, a mi també, in ille tempore, caminava molt, fas el badoc, carrers i carrerons, avingudes, rambles i racons... No te l'acabes...

Des que visc al Bisaura només trepitjo cinc minuts de ciutat, una vorera transitada que va de l'estació a la feina. Però quan el temps és meu i decideixo quedar-m'hi, llavors en gaudeixo. Sempre aprofito algun cine, algun teatre. Surto de la feina  i deixo que els peus facin la resta. No hi ha distància quan hi ha temps i ganes de retrobar-te amb la ciutat contradictòria que t'atrapa, t'impacta, admires, tornes a descobrir...


musical_cities

 
Fa uns dies, vaig trobar al blog Universo abierto, una publicació molt interessant: Musical Cities: Listening to Urban Design and Planning. De fet no parem esment a la banda sonora de la ciutat, sovint perquè el soroll 'ofega les paraules' i segons la zona on caminis, ofèn. Malgrat tot, 'els ritmes de la ciutat no poden sinó compondre la música de les nostres vides urbanes. (...) Per tant, si nosaltres mateixos som éssers musicals, per què no dissenyar entorns que millor s'adaptin a les nostres necessitats musicals?'


Tenim trobada urbana el meu amic i jo. Breu, de continuïtat, un àpat discret, continuar conversant, proposant ritmes i melodies, anar fluint...

A ciutat, a muntanya, a mar, allà on ens porti la melodia...

 ZAZ... Je veux...

https://www.youtube.com/watch?v=qIMGuSZbmFI




29 de gener de 2018

Molt més futur

Escolto música al tren mentre brollen els mots, el cap ple d'estímuls, imatges... Quina carregada de piles...  Encara baldada però gaudint del record d'ahir, tan recent, tan proper... Dia assolellat, indret sagrat i les persones que et ve de gust conèixer, vides que vas apropant al cor. Prospecció? Excursió.

L'anada sorprèn, inici, serra de Bufí, cap senyal, només el track, la seguretat de dos guies i endavant... És com una melodia, els compassos que s'enlairen i el camí pujant progressiu. Ja som lluny del poble amb la perspectiva que vivim un entorn privilegiat. Allegro ma non troppo, cadascú amb el seu marc de relacions, tants com anys de bagatge, camins, sensibilitats...

Enfilem Bescanó, converses, m'encanta ballar al meu aire, me la miro, somriu, una dona ferma, i tant que sí, les dones xalem amb la dansa de la vida. Maduresa, deixar enrere el passat... Al meu costat la més jove, una dona d'emocions fortes, guapassa, agosarada, espartana. Fa un instant, assegudes, mirant l'estimberri, compartíem l'atracció pel buit, ara m'hi deixaria anar. Volar, sentint el paisatge, surant en la immensitat.



Una pausa, primer recés, aigües i taronges, algun silenci... S'atura el temps? Una mica. Vols dir que hem de marxar d'aquí, diu aquest home proper, ha trobat un racó màgic, els ulls tancats, el sol que l'il·lumina. Esbosso un somriure... Silenci, pau, meditació, moment únic.

Reprenem el camí, Sant Miquel de Gallifa, ermita, segon recés. Xocolata, fruits secs, imatges de cinc segons, fragments de somriures. Me la miro, com sortida d'un Klimt, dona de caràcter, apassionada, expressa el que sent, tal com raja. Al seu costat un home tranquil, curós, savi d'excusions, de natura... Hi ha altres cultures. De llibres, tants com vulguis. Què bona. Nemasté, l'amiga de viatges, com vas nena, gent maca, estàs contenta, quin dia, quina sort...

Després del sender de boixos que hem deixat enrere, del camí poc fressat, un camp de conreu llaurat i ja tenim el santuari davant nostre... Enfilem el darrer pendent, les roques embaumades, amunt.... Abraço els Munts amb el cor...



Geodèsic, t'ubiques, reconeixes, comparteixes, perquè t'estimes la circular màgica, aquesta estesa de muntanyes, de serres, d'altiplans, de planes, de cingles que albires amb delit. Dels Rasos a Montserrat... El veus, aquell panxut? Solemne Puigmal. Tresors de natura, en són tants...



Davallem pel GR, ai la Roca Llisa, ens bifurquem, pizzicato, redrecem el darrer tram, continuem les converses compartint l'instant, l'humor, la curiositat, enraonant, tants moments passats pel sedàs de la reflexió. Gustós creure que la vida té molt més futur, que encara s'embasten els somnis, les perspectives...

Un dels moments més gratificants. Fer-la petar abans de marxar. Cerveses, vichys, tallats... Un gran dia, coincidim, buscarem d'altres rutes, ara et toca a tu, somriu l'home tranquil, tantes que n'ha fet, expertesa...

Darreres notes, sortint de la Cogulera, darrers compassos... Miro de retenir amb cada abraçada tots els allegros, andantes, arpegis i sostinguts. Tu rai que ets a casa, bon viatge, parlem...

De la terrassa estant, agradablement baldada, darrer esguard al santuari llunyà. Un plaer caminar junts, un privilegi compartir-lo amb vosaltres...

Rachmaninov... Symphony N. 2 Op. 27 III

https://www.youtube.com/watch?v=QNRxHyZDU-Q

26 de gener de 2018

I en el darrer segon...

Vam coincidir un dissabte, d'hora, en un dels punts de trobada més clàssics quan vols fer camí i muntanya. Quan va arribar i va baixar del cotxe vaig pensar que el coneixia però en aquell moment no vaig atinar ni el lloc ni l'instant d'una hipotètica coincidència. Va esbossar un somriure, el teu o el meu, el meu mateix, i vaig entrar al seu cotxe, quina escalforeta, avui en fa, de fred...

Transmetia confiança. Vam parlar de nosaltres, de l'amiga comuna que, malauradament havia tingut un imprevist i no podia venir a fer ruta, però quedeu vosaltres dos, i així ho havíem fet. Ser amic d'una amiga o amiga d'un amic sempre és un bon contrafort.

Vam arribar a la cafeteria on hi havia el gruix de caminaires, trescaires de cap de setmana, ell ja en coneixia uns quants, que bé que hagueu pogut venir, amb una baixa important, pobra ja m'ha trucat, ai aquesta grip, i vosaltres dos us heu trobat bé, de primera, tu al teu aire guapa, me'l vaig mirar, sóc tímida, dona si la gent és molt maca, vaig mirar al meu voltant mentre ell retrobava gent d'altres rutes...

Implosió. Tanques els ulls uns segons i somrius. Tu ets l'amiga de, és la primera vegada, no em sabré els vostres noms, benvinguda... Després d'anys d'una retirada més involuntària del que hauria volgut, després d'anys d'amor maternal intensiu, després de molts després vitals tornava a abraçar muntanya, un dels plaers més gustosos que conec. La vida n'és plena. De plaers. Sortosament.

Va tornar de saludar els companys. Em sembla que comencem ruta. Vaig somriure, estàs bé, ens ho passarem bé, veig que de tímida res, he sobreviscut, ho veus dona. Va obrir la porta de la cafeteria i vam sortir a l'exterior. Dos o tres referents, GPS, tracks... cop d'ull... Quan la senyalització és bona, ja guanyes molt. Per aquí, gent. I vam començar l'ascens, progressiu, amb prou marge per parlar.

Caminava davant meu, parlant ara amb un, ara amb l'altre. Em sentia lliure per coincidir, per descobrir, per ser al final, al mig, al davant de la corrua de caminadors, per aturar-me i delectar-me amb el paisatge que emergia mentre ens enlairàvem. Ell feia el mateix. Tots fèiem el mateix. Compartir, vols que t'ajudi, hi som tots, espereu que hi ha tres al darrere...

Els camins s'eixamplen, s'estrenyen, t'empenyen amunt... I de cop i volta, un pendent gairebé perpendicular al terra, tu pots, vaig somriure, clar que sí, no mires amunt, només t'enfiles, a poc a poc, ho veus campiona. Va aixecar el polze, doblegant la resta dels dits. Li vaig tornar el gest. I vaig tornar a sentir la sensació de conèixer-lo, molt, però no trobava una imatge de tots dos, plegats, quan i on ens havíem vist...

Em sembla que encara hi ha gent darrere nostre, pateixis que no es perdran. Jo aviso sempre que porto GPS, que si em perdo no cal que em busquin, ja tornaré tot solet... Devia fer cara de poker perquè acte seguit va dir, no és el cas, no ens perdrem avui, dona, que aquesta me la conec bé.

Conviure entre paisatges... L'entorn, l'esforç... Tant és qui proposi rutes, el més important és la predisposició a fer camí amb algú. Sentir-te a prop o lluny, quan et plagui. I què si algú vol fer més que caminar? Si és com la vida mateixa. Tries el que et ve de gust... Fins al darrer moment no saps qui hi és comptat.

Després d'acomiadar-nos de tothom, vam entrar al cotxe. Cansada? Agradablement. Pots dormir si vols. Vaig tancar els ulls. Em va despertar suaument, hem arribat, el meu cotxet solet... Dormies tan plàcidament que no he gosat despertar-te fins ara. Vaig baixar del cotxe, va somriure, m'ha agradat conèixer-te, a mi també. Continues pensant on ens vam conèixer, tu no tens aquesta sensació, ja m'ho diràs, estem en contacte... Va pujar al cotxe i el vaig veure enfilar l'eix, sud enllà...

I en el darrer segon, la imatge que buscava dins meu...


Vídeo de sens and sensibility
 







24 de gener de 2018

Positivant...

Fa uns mesos enraonàvem amb un dels homes que més m'ha fet perdre la fe en l'espècie masculina. Tinc dos temes que vull que m'aclareixis, em digué mentre omplia la meva copa d'elixir fresquet. El primer, què vol dir que als homes d'una certa edat ens agraden les dones intel·ligents però acabem amb dones més joves i més inexpertes. La segona per què a les dones us agraden els malos malotes. Me'l vaig mirar de fit a fit. Malos, malotes?

A les dones ens agraden molts tipus d'homes. Però no conec cap dona que li agradi un malo malote. Se'n tornen, aquests. I quan els descobreixes, els avies. A les dones, amic meu, vaig dir-li, també ens agraden més joves, a la nostra edat i quan érem també joves. Fa uns dies un d'aquests homes va picar la meva porta. Vull experimentar sensacions, expertesa, va dir. Li vaig  recomanar Felins a propòsit d'un comentari seu: 'ets pilla i intel·ligent i això no sovinteja per aquí'. Per aquí vol dir el portal on ens vam trobar... O potser buscar? Ell també n'és, d'intel·ligent. Si més no ho sembla.

Ai els portals. Els homes hi han trobat una mina. Relacions sense compromís, fantasies directament directes als baixos, als instints, és clar... Nivell? Algú diferent? Algú amb qui valgui la pena dedicar-hi temps? Amb qui puguis aprendre? Amb qui xalis? Perquè positives, les dones, en som. Un munt. I així ens podem estar dies i dies. Positivant. Es venen molt bé els homes, els que diuen que són diferents. S'autoanomenen femenins i tenen moltes amigues perquè se senten més còmodes amb les dones, hi estan més a gust. A mi m'emocionen. Però no cola.

Puro divertimento, això dels portals. Curull d'homes. Apamats. Afamats. En essència i en presència. Els diferents no hi són. Els diferents, de fet no hi són enlloc. I si hi són estan mooolt amagats. O enamorats... De miratges.  Quins models masculins s'han empassat i, de retruc, han reproduït? Homes diferents? Senzillament, no han existit mai.

Així que no ens encaparrem. A fer muntanyes, noies. A continuar caminant. No per anar més lluny en trobarem però 'al menos nos echaremos unas risas', que deia una amiga meva. Almenys xalarem entre nosaltres. Les dones de poca fe, d'alts instints, les dones que parlem i gaudim tant amb dones com amb homes...

Què què en penso, de tot plegat? Positivant...

Bebe... Ella...


https://www.youtube.com/watch?v=IhTOKqwXgzQ









18 de gener de 2018

República

Somrius. El gest cansat. Però somrius. Relleu. És el que voldríem? Penso en tu, en el teu parlament, quan vas estrenar-te, quan vas acabar, els aplaudiments, allà mateix, mesa de futur. Darrers mots: Visca la República Catalana.

Somrius. Què et puc dir que no sentissis, quan la injustícia va abocar-te entre reixes, com si poguessin aturar el teu somriure al cor... Què devia passar pel cap amuntegat d'esperança?

Curiós. Llegeixo al tren Acte de sang, Pedrolo, valent, gran testimoni, pàgina 52, colpidor. I he pensat en tu Carme, en el passat que ens revisita... Al meu costat dues estudiants parlen anglès, conversa distesa, somriuen. Viatgem camí de la Universitat. Mateixa realitat?

Vaig dedicar-te un doll, Carme, on vaig incloure el primer capítol d'un guió que potser algun dia algú proper filmarà... Tant de bo... Així el vaig concebre:



L'HERBA MENUDA

14.

A mi em feia pena, la Paquita. Vivia al 15è 1a. Tenia tres fills, Manolo, Felipe i Isabelita la meva amiga íntima.

De vegades hi anava, a casa seva. Em feia una mica de basarda travessar aquella porta. M’havia topat més d’una vegada amb un monstre gris d’uniforme i amb cara de mala baba.
Treballava”, el monstre. Caps de setmana inclosos. Era quan hi havia més feina.

La mare l’havia vist a unes quantes manis amb la porra a la mà “treballant” de valent.



Tenir el passat ben present. Entendre l'ara i aquí, adonar-nos que encara ha d'arrelar més i més el compromís, la lluita per tot el que guanyarem.

 Gràcies, Carme, per la fermesa, pel mandat democràtic, per la República.

Ara mateix... Martí i Pol... Llach... Imprescindibles...


https://www.youtube.com/watch?v=dpvkEc_WA88&t=167s