Total de visualitzacions de pàgina:

6 de desembre de 2018

Manderley

Avui hi he tornat a entrar. Amb una silueta de perfil enigmàtic. És l'ofici de l'escriptor. La condició humana, què volen les persones, què busquen, com pots connectar amb algú, perquè ens sedueix l'anonimat...

He tornat a entrar a Manderley, que deia la protagonista de Rebecca, gran Hitchcock. Però no és un paisatge de boires i romanticisme. O potser sí. Quin munt de converses deuen fluir per la xarxa, intermitents. Apassionant.

Hi ha molts tipus d'universos. Aquest, un dels meus preferits. Un univers on vaig conèixer els meus tres millors amics. Tres homes diferents, molt diferents però que cercaven el mateix.

Tres és un número màgic. Sovinteja als contes i llegendes, a les etapes de la vida, al món que construïm  Tres homes diferents, deia. Un artista amb qui assaboreixo àpats i tendresa. Un psicòleg assenyat amant dels bons moments. I un enginyer de somnis i paraules que construeix el món en cada gest.

Tornes als vells principis, escoltes i saps que els mots són fràgils, que tot depèn del dia i de la nit, que de vegades som més agosarats, de vegades més fràgils, sobretot quan ens sentim més sols.

L'escriptura, necessària. Viure-la així fa que la realitat més immediata sigui calidoscòpica... Què volem quan travessem el portal, què ens fa viure el plaer de qui no sap però vol saber de tu...

He entrat al meu Manderley particular i he sentit el mateix que vaig sentir quan hi vaig aterrar per primera vegada. Que darrere els mots, la connexió, sempre hi ha algú que quedarà per sempre.

El cinema, la música, també necessària, avui, l'univers d'una realitat que ens fa ser com som. Trobadors de somnis...

"Franz Waxman... Rebecca...






5 de desembre de 2018

Un bany de realitat

Deia David Trueba en una entrevista amb l'Eva Piquer: 'Quan em diuen que a mi em va tot bé, els respondria: Comparat amb què?' Ahir, mentre esperava visita a un hospital envoltada de vellesa, de salut fràgil, vaig pensar el mateix. Comparat amb què?

Avui he ofert diners a un home assegut davant l'estació. L'aspecte, el fred, les bosses... L'home m'ha dit que no, que no li calien els meus diners, que estava assegut allà perquè volia. M'ha ensenyat una llibreta d'estalvis farcida de bitllets de cinquanta euros. Ho veus? No em calen els diners. Però no teniu fred? Una manta... Ja la tinc, assenyalant una bossa...

Em pregunto de bon matí: tot em va bé? Tot va com ahir, com avui, la vida que et trobes davant teu, quina és la propera decisió, què en fas dels dies que s'apropen. Malgrat el fred, de vegades al cor, compto els segons del que vull, del que voldria. En lloc de seguir el meu curs, hauria segut al costat de l'home davant l'estació. Un bany de realitat, de tant en tant, no cal més.
  
Tom Waits... All The World Is Green...


 
Vídeo de tom waits


26 de novembre de 2018

En els mots, els sentiments...

Obre l'arxiu. 'El moment d'un instant', la conversa que llegeix de vegades, quan vol fer present l'home de qui es va enamorar. Com va picar-li l'ullet, com va obrir-li el xat, els perfils que llegien mentre parlaven... Va aparèixer en el moment just, en l'hora justa, en aquells segons abans de tancar l'ordinador pensant que la nit havia de ser una nit com les altres...

Quatre-centes vint-i-quatre pàgines. Una obra d'enginyeria emocional... Sóc més d'imatges i records, va respondre ell quan va enviar-li l'arxiu. Ella, ben al contrari, l'havia llegit de cap a peus unes quantes vegades. En podia citar fragments sencers, esplaiar-se en els mots, els sentiments. En l'amor no correspost que havia mogut l'univers. El seu.

Un contrasentit. Amb els esforços que va fer per allunyar-la... I ella somiant. Sobreviu de l'amor que rep cada dia. No pas d'ell. De vegades ni tan sols se n'adona, de vegades es pregunta per què, com si no li hagués donat prou respostes. Però allà hi és el sentiment...

Triar què vol recordar. Triar tot el que ha volgut i no té.  Continuar pensant que no s'omplen tants d'espais en una pantalla si no és perquè de tant en tant, molt de tant en tant tot es mou per dins.

Quan està trista escriu. Li escriu. I esborra i torna a escriure. O guarda l'alè contingut. I així va omplint pantalles de notes atapeïdes d'ell o de tots dos. No és perquè no el cregui és perquè si deixa el llast ja no podrà somiar...

Corinne Bailey Rae... Like A Star...






15 de novembre de 2018

100 likes a Instagram

Aquest cap de setmana he coincidit amb la meva neboda, alumna de 4rt d'ESO. Mentre fèiem temps abans de dinar, la meva neboda llegia uns fulls de quadrícula, els apunts, què estudies amore, el Modernisme, meravellós, tinc examen dilluns, em va encantar, gran Jordi Castellanos. Sap greu la pèrdua dels bons mestres, vaig lamentar. Has llegit Els sots Feréstecs? Josafat?... La meva neboda va somriure. Només tenim els autors i una mica d'explicació, va respondre. Vaig esplaiar-me parlant dels modernistes, l'artista messiànic, la llibertat davant el determinisme social, la natura reflectint l'estat d'ànim dels personatges...

La meva neboda resseguia els apunts, em mirava, afirmava amb el cap, somreia... Vaig recomanar-li La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, una novel·la magnífica que vaig llegir quan tenia la seva edat, tirant de biblioteca, per motu propi. Sublim. La tinc a casa, te la portaré per Nadal i la llegeixes. Per gust. Perquè aprendràs... Va somriure, la meva neboda. Al cap de dues hores la tenia davant meu al sofà, els ulls fits al mòbil, escoltant Rosalia...

Motivada, devia pensar quan m'entusiasmava explicant el bo i millor d'un corrent artístic que ella havia d'estudiar per obligació... I no heu llegit cap llibre?... Com pots gaudir i explicar el que van viure i sentir Raimon Casellas o Prudenci Bertrana mentre construïen els seus personatges? Vaig adonar-me de l'abisme que ens separa a la meva neboda i a mi...

Mirant d'escurçar-lo, l'abisme vull dir, vaig cercar a can Google i vaig descobrir una noia de 26 anys que ha triomfat i triomfa. Flamenc, trap... Rosalia, 'marcando estilo', la veu, el ball, l'impacte, el rerefons social, la beta mediàtica, com la van rebutjar per desafinar quan tenia 16 anys, com ha treballat de valent per ser una estrella... Rosalia brilla a Instagram, un univers paral·lel ple de likes, youtubers, i influencers, dos termes que la meva neboda fa servir constantment. Potser perquè és un personatge del segle XXI, té 16 anys i vol brillar. I res més?

Ahir escoltava al 3/24 una entrevista d'en Grasset a Joan-Pere Viladecans. 'El llibre, l'obra artística, no és res si no es llegeix, si no es contempla', deia Viladecans. Què faria en Fraginals al segle XXI? Posats a ser motivats, voldria ser lliure, lluitaria per ser-ho, que és el que volem bona part de nosaltres.

Vaig prometre a la meva neboda que si llegia la novel·la fins al final li regalaria 100 likes a lnstagram. No cal, tieta, va respondre rient. Doncs porta'm en Jordi al segle XXI. Te l'imagines? 'La llibertat  davant el determinisme social'. Te'l portaré, tieta. Prenc nota. Amb una mica de sort el petit gest d'escoltar-me, motivada o no, de llegir, motivada o no, pot arribar a crear un conjunt de connexions neuronals que, amb encara més sort, quedin fixades al seu caparró adolescent.

Diu Rosalia que 'me gusta ver lo bonito de la imperfección.Yo reivindico la emoción como lo principal, lo primario'. Som el que cantem, el que escoltem, el que sentim... El que llegim?

Prenem nota.

Malamente...

https://www.youtube.com/watch?v=Rht7rBHuXW8






12 de novembre de 2018

Banda sonora...

Sec al costat de la finestra, els ulls clucs, aquestes matinades de tren, d'inici de setmana... Mentre el vagó es va omplint, baladrejo els pensaments, els darrers dies viscuts amb la família... Els àpats, les converses, els balls compartits, tant és l'edat, és la complicitat i aquella cançó que t'estimes i comparteixes. Nits curulles d'estrelles, lluna creixent... Dies nets i clars, caminades cercant el millor horitzó.

Endormiscada... Desitjos? No em fa res esperar... Del futur, la sorpresa més plaent... No em fa res acceptar... Que els somnis topen amb la realitat i es fan a miques... No em fa res admetre... Que cada persona tria... No em fa res assaborir... Els moments, els mots que vam viure certs dies, certes nits...

Obro els ulls, el vagó ple de gom a gom. L'esguard sensible a l'atzar... Els petits detalls que comencen amb un gest, amb un somriure incipient, subtil, sincer...

Gospel. Avui banda sonora imprescindible....

Juanita Bynum... I Don't Mind Waiting...




https://www.youtube.com/watch?v=Mo9hfxXSCXw

5 de novembre de 2018

Del que vivim, del que llegim...

Resultat d'imatges de la llibreriaLlegeixo aquests dies La llibreria de Penelope Fitzegald a un dels meus recers més preuats: la terrassa de casa i en un dels estats que més m'agrada: la solitud. El secret de la lectura és que el cap estigui ben serè i obert a l'univers literari que et proposa l'autor, l'autora en aquest cas. Un llibre ben escrit... Prenc nota d'una frase que em defineix: 'en su arduo avance de una duda a otra'. Algun lector o lectora d'aquest doll farà un somriure. 'Sempre canvies de plans'... El dubte o la por, emocions, inevitables.

Resultat d'imatges de morgado corrosivas'Allò que potencia una emoció és que el cos estigui activat. Quan sentim de debò, hi ha una revolució interior al nostre cos', diu Ignacio Morgado a Emocions corrosives, un llibre recomanat per una persona magnífica i gran coneixedora del comportament humà. Al llibre, Morgado dóna alguns consells perquè el nostre cervell pugui mantenir a ratlla determinades emocions. 'Només una altra emoció més poderosa pot treure una emoció forta'. Intel·ligència emocional? Morgado remet als clàssics: Marc Aureli, Meditacions: 'La vida és allò que fan els pensaments a la nostra vida'.  I un altre clàssic, Gracián, L'art de la prudència: 'no vivim si no sabem'.

Allò que aprenem del que vivim, del que llegim. Tanco La llibreria, el munt de mots que encara em queden per gaudir. I penso en les emocions, en la raó, en el dubte, en aquests capvespres que la tardor avança...

Karajan... Mahler...  Adagietto Symphony 5...
















29 d’octubre de 2018

L'home del moment...


No ho acabo d’entendre. És molt senzill. Ara t'ho explico. Espera que veig que no vénen. Una clara, oi? S'aixeca, la meva amiga, i entra al bar. Faig un cop d’ull al local de la terrassa estant. Modern. Comme il faut. La meva amiga em fa indicacions amb les mans. Grossa o petita? Petita, concreto. Fem temps, la pel·lícula no comença fins ben tard i hem quedat, of course, unes hores abans. Són les amistats que no vols perdre, que vols conservar, que t’agrada cuidar. Hi ha molta gent que no en té d’amics com aquests. Calen habilitats. I ser molt clar. Si tens ganes de veure algú, dir-li, trucar-li, quedem aquest dia, genial. Si tens ganes de veure algú.

Dues clares. La teva, petita. Quina eficiència, gràcies, te’n recordes quan vam fer de cambreres in ille tempore? Què bona, ai la carrera, i aquell viatge a Amsterdam, si és que tenies, tens un carisma... Somriu, la meva amiga. Sempre l’he admirat. El poder de convocatòria. La claredat. No li ha fet mai por ni li ha sabut greu rebre un no. Curiós, penso. Jo en canvi no gosava. No era tan social. Potser no em calia. El món interior, la closca del cranc. Se n’aprèn practicant, em va dir un dia la meva amiga. Bon consell, he pensat al cap dels anys. Si no ets de mena, n’aprens. 

Mentre bevem, parlem, riem i practiquem els verbs d'acció que més ens agraden, entre d'altres, la meva amiga fa un gest amb el cap. Saluda algú i giro el cap. L’home del moment, diu, un bon partit, ni que fos sencer, com ets, encara no estic per una relació, dona no t’hi has pas de casar, només conèixer-lo, és coincidència o t’ho has empescat, no, és coincidència, magnífica coincidència,  somriu a l’home del moment que s'hi acosta... I l'abraça amb intensitat. Tu deus ser... Té prou dades sobre mi, tot bondats...  Sempre és bo tenir amigues solidàries com la meva. Però...

No es lleig, no es el típic, no sembla, no... No t'ha agradat, observa la meva amiga mentre l'home del moment torna al seu lloc. Té calés. I? És divertit. Trobes? I un bon pare. Carai. Si és tan bo per què no te'l quedes tu? L'abraçada ha estat espectacular. Ara feia temps que no ens vèiem. No ho acabo d'entendre. És molt senzill. L'home del moment només vol... Moments. Riem. Penso en les dones que he conegut, que vaig coneixent aquests mesos de coincidències a muntanya. No són dones del moment. Tampoc de moments.

'Tots hauríem de portar un rètol amb els nostres defectes', te'n recordes, Gandolfini, ostres sí que bona, Enough Said. Tu creus que si sabéssim aquestes dades, això facilitaria les relacions? Ningú vol anar amb un rètol proclamant que no sap, no pot, no vol... Doncs a mi no m'importaria, així m'estalvio gripaus...  Va que encara arribarem tard, on dius que la fan, si és que sempre acabem parlant del mateix, que no, que també hem parlat de cinema, ei, algun dia hem de tornar a filmar, això rai, i on m'has dit que anaves aquests dies, ja he pagat, doncs ja pago jo les entrades. Travessem el carrer...

... I qui ens observa, el mòbil als dits, la copa mig buida, els ulls fits mentre ens allunyem? L'home del moment...


Sin un amor... Los Panchos...



Vídeo de los panchos sin un amor




27 d’octubre de 2018

Llibertat

Avui m'he llevat d'hora. No és un dissabte qualsevol. No sóc a casa però sóc a la terrassa, davant meu les vies del tren i un pany de mar acaronant la Punta del Fangar. 

Plou, però sóc a recer. I penso en tu, com ahir, com tants dies. El vent insinuat, els carrers amarats de pluja... Matí ennuvolat.
He pensat en tu, com ahir, quan els murs que ens separaven de la teva cel.la no ens impedien ser a prop, molt a prop teu. Que sabem que no ens podies escoltar però hi érem, al teu costat... Cap dona, cap somriure en l'oblit. 




No m'ho  crec, que siguis feble malgrat la injustícia que t'ha pres la llibertat. No m'ho crec, que defalleixis malgrat la solitud de murs inhòspits que t'han imposat.
Cal pensar-hi però sobretot cal ser-hi. Éreu molts? Érem els que vam ser, la lluita compartida, recordar amb acords d'ocells i una dolça tenora que avui retronarà la nostra veu  als murs que t'empresonen.

Plou. Tant és. La grisor no ens espanta. La por ens empeny a l'empatia del que has estat capaç de fer. Que tots guardem la teva veu quan vas reclamar el mandat democràtic, quan vas reclamar posar les urnes, quan vas proclamar la república.

Torno a fer un esguard al pany de mar que voldria, que reclamo teu. Esfondrar els murs que avui farem retronar. I que se senti la veu del poble, clara i ferma: no oblidem i que s'enlairi més enllà de les presons: llibertat. I que la traça ens dugui a l'indret que ens pertoca. República. Independent, ara, avui, present...

Cançó sense nom... Lluís Llach... Llibertat...




25 d’octubre de 2018

Els mots a l'aire

Avui, mentre anava camí de la feina, he caçat un  fragment de conversa a l'atzar: 'així és la vida. Mentre vulgui i pugui sortir'... Sovint em passa quan camino, sóc al tren, agafo el metro... Topo a l'atzar amb converses que passen davant meu i continuen sense mi... Inevitable escoltar-les. De vegades em sap greu no apuntar-les perquè són una font d'inspiració important.

Mentre vulguem i puguem. Poc s'imaginava la senyora, que m'ha ofert sense saber-ho una porta a la reflexió. La voluntat és important. La salut, també. L'hauria d'haver felicitat. De vegades un desconegut ens pot fer adonar de les nostres mancances. De les nostres limitacions.

Concert, aquesta nit, gospel, gairebé mil veus, els de comarques amb bus, carmanyola i il·lusió. Mentre vulguem i puguem...

Bones perspectives el cap de setmana. La pluja, ben present. Converses amb ratafia, davant del Matagalls, tarda de tardor, llar de foc... Impenitent?

Així és la vida. Els mots a l'aire, que no són de ningú, que els atrapa qui vol, qui pot...

Suaveta... Un parèntesi... If You Leave Me Now...



Vídeo de chicago if you

22 d’octubre de 2018

I què hi pot fer l'amor?

Tres danys? Tres anys, somriu el meu company, una relació complicada pobra, ella a Barcelona, ell a Girona, fills que no han acceptat la nova relació, dos dies aquí tres allà. Insostenible. Massa entrebancs, apunto. I és clar, finalment l'evidència, la realitat que, en la majoria dels casos pot molt més que l'amor. Sí que n'heu parlat. Hem aprofundir sí. Les caminades llargues tenen això, converses, algunes molt potents. Un dels atractius, a banda del paisatge.

M'ensenya les fotos. Jo no n'he fet cap. Avui només viure. Només admirar natura, aquest Solsonès desconegut, la serra de la Busa, cingleres amb vistes a la Vall d'Ora...




... El Capolatell envoltat d'estimberris... La Llosa dels Cavalls, Sant Llorenç de Morunys i un Pedraforca impactant...




M'encanta aquest aeri. Meditaves? He xalat. Bona tria. I bones converses. El meu company, somriu. Beu un glop de ratafia, pausat. La terrassa s'ha mig buidat... Els dies s'han escurçat tant... A la tardor el sol es pon massa aviat...Afortunats? Ens espera una llar de foc i un brou que ve de gust amb aquest fred nocturn.

Mentre enfilem el carrer penso que a les edats que tenim és ben difícil encaixar motxilles amb algú. Les nostres? Una mica més portàtils. I què hi pot fer l'amor? Superar l'estimberri, travessar el pont, més enllà, carenar el cingle, encabir-se a la vall, al recer, al caliu, al nostre present més immediat...

Keith Jarrett Trio... I Fall In Love Too Easily