Total de visualitzacions de pàgina:

22 de juny de 2018

Afinant el futur...


Dinah Washington, That Sunday That Summer, just en el moment precís que observo un 'adventure', no deu arribar als trenta, la samarreta rebregada, cos fibrat, teclejant al mòbil el present més immediat. Assegut davant meu, el paisatge rabent, no sembla tan d'hora, llum presolstici, enrere l'hivern, la pluja, la grisor dels dies que semblaven eterns.

Al seu costat, un 'advance' amb ganes de dormir. Observo el rostre un pèl rebregat, l'edat perceptible, propera... No ho aconsegueix. Dormir. Jo tampoc. La llum, les converses, aquest doll... Torna a tancar els ulls. Assolirà la fita, una becaina abans d'encetar la jornada d'aquest divendres assolellat? 

Skipworth & Turner, Thinking about your love...  Penso en el teu amor, en el munt de converses que hem tingut aquests dies. Sobre coses nostres, sobre temes importants. Els somnis, els projectes, el pes dels models adquirits, les preses de decisions que qüestionem, el camí que hem escrit. Reconèixer obertament les febleses. Admetre les limitacions. Acceptar que som qui som perquè així ho vam decidir o no, o les dues coses alhora. Encara som prou a temps per aprendre.

Hi penso, avui que no hi eres al meu llit... Jo tampoc al teu...  Sense l'olor i el tacte d'un i de l'altre. Sense el run-run que et fa ser present només en part, quan em llevo, i he fet cafè, o l'has fet tu, breus moments, continua dormint, bona jornada...  

Dos espais, el teu i el meu, privilegiats, anys per viure, gest humil, no calen grans fets ni grans fites... No es mouran les Agudes, deies ahir mentre teixíem aquest Sant Joan de ruta nocturna i matinada calmosa...

Adventure. Advanced. Anònims al tren ... I jo que et faria al meu costat, el cap recolzat a l'espatlla, els dits acaronant el coll suaument... 

Afinant el futur...

 
Dinah Washington... That Sunday That Summer

https://www.youtube.com/watch?v=1ulism5Hokg

18 de juny de 2018

Mar engrescat

Fa uns dies prenia una clara a un jardinet privilegiat, una guingueta a la vora del Ter, l'escenari de músics d'edats diverses. Final de curs, instruments de corda, de vent, de metall, els alumnes afinant el futur, la melodia, el compàs de la vida.

On és la teva? Va dir una mare de les moltes mares que gaudíem d'aquell vespre màgic. Vaig assenyalar un belluguet d'ulls blaus que reia i abraçava les companyes de cambra, que maldava per pujar a l'escenari sense cap més pretext que actuar. Que sentia i sent les notes molt endins, tant, que deixa el cos a mercè de l'onada. L'escenari, vaixell de somnis projectant les veus en un mar engrescat.

Va pujar a l'escenari, esperant la intro, els compassos, un gust quan la veu s'enfila, quan la percepció d'una menuda que canta esdevé la certesa d'una gran cantant. No en sóc d'objectiva, mai no ho he estat... Només intueixo el do d'una bona oïda, d'una bona afinació.

Va baixar de l'escenari un pèl moixa. No ho he fet gaire bé, mare. Què ets bona, va comentar una altra mare. Se't veu tan... tan... natural? Gràcies. Va esbossar un somriure i se'n va anar amb les companyes. Faràs el que et proposaràs, vaig pensar. Atendre. Compartir sense competir. Reconèixer els èxits dels altres i perseverar per construir el millor regal: l'art de gaudir de la música. L'art de fluir. L'art d'estimar el que fas...

'De resultats immediats', oi? Em va comentar un guitarrista amb qui compartirà hores i aprenentatge l'any que ve. No per ser més informal hi haurà menys exigència. No per tenir talent tindrà el que voldrà. La vida ens empeny a ser nosaltres. I aquest és el plaer dels somnis dibuixats.

Vespre de somnis, amb la clara a la mà i un somriure no gens objectiu admirant la passió del belluguet d'ulls blaus, la veu melodiosa, envoltada d'aprenents com ella... L'escenari, el vaixell de somnis, el mar engrescat...

'Remember to let her into your heart'... Hey Jude... The Beatles... Molt especialment...

Vídeo de hey jude

6 de juny de 2018

Un altre viatge...

Va entrar al cotxe i encara parlàvem. En va sortir i ens vam fer una abraçada. Ja ho vas dir, Teresa, que ens deixaria, tenies raó però jo no m'ho acabava de creure. Vaig somriure. Una dona guapassa i propera. Durant els darrers anys ha vingut de lluny a cantar gospel un dia a la setmana, amb un somriure dolç, la bellesa dels anys, un passat de mestra generosa i ferma, ara en els millors dies, en els millors anys, quan la feina queda lluny. Activa, curiosa, inquieta i aquest 'savoir faire', saber estar... I estimar.

Plorava... Les emocions cal abocar-les així, tal com ragen. Quan algú et deixa, aquest sentiment del i ara què, i ara com, i ara... No és com se'n van els anys compartits. És com ha estat el comiat. Ens veurem, oi, nosaltres, els cantaires?  I tant, vaig respondre. Futur immediat, guapa, cantar l'últim concert. L'altre, el futur dels dies que vindran, està per dibuixar. Amb tots els colors de les il·lusions, del que vulguem continuar vivint.

Ai, els vincles... Ai, la passió. Hem estat i som modestos, sense més ambició que la de 'cantar i disfrutar'. I així hem viscut aquests anys, les trobades, ai que arribo tard, no he pogut estudiar, em falta la veu de les contralts, la llista de 'Cantaires' curulla de missatges, fotos, icones, què bé que cantem junts, sou magnífics.

I així ha estat. L'adéu era inevitable. No pas els somnis de cadascú, les ganes de continuar compartint. Somriu, guapa, els canvis són bons però, tens raó, alguns fan més mal que d'altres. Una altra abraçada, tantes com calguin. Al capdavall, són de franc. Gràcies, Teresa. A tu per ser com ets.

Arrenca el cotxe, la meva amiga i imagino com torna a casa amb les imatges del que ha viscut a pèl. Aquell patir per un concert, aquell repassar el to, l'assaig precís, els nervis d'última hora, confiar en els altres, compartir veu amb els altres... Aquests moments no s'esborraran 'com les llàgrimes a la pluja'... Aquests moments són els que conserves a la capseta de les emocions. Encarar el futur. Bones perspectives. Les farem brillar...

Què puc dir, si ja hem passat el dol? Recordar els bons dies. I projectar-ne més. Iniciem un altre viatge. Amb el lligam que ja tenim, que és molt. Deixem macerar la tristesa, aconhortem el dolor amb noves passes, pintem de futur compartit els dies que vindran...

'Someone made we wonder'... Gran Kirk Franklin... Why We Sing...


Vídeo de kirk franklin why we sing








4 de juny de 2018

La terra que hem compartit

Avui he llegit una sentència a can facebook inquietant. Una declaració de principis: 'El poder? Cuando elijo hacerme responsable de mi vida, mis pensamientos y mis actos'. Meritori. Prenc nota. El poder? El poder del possessiu 'mi', del verb 'trio', de l'adjectiu 'responsable', del substantiu 'actes'.

Fa uns mesos, potser un any, una dona va tenir la sort immensa d'haver-me conegut i haver compartit alguna cosa més que moments de la meva vida: els meus amics, els viatges pendents, alguns caps de setmana, la meva família i moltes, moltíssimes hores de tren. Després de dies d'absència i de missatges forçats, un silenci sobtat. Ha deixat de regar el nostre jardinet. Erma, la terra que hem compartit. Trist. Molt trist.

Penso en la lleialtat, a un mateix i als altres. No sovinteja aquesta actitud, ser lleial a algú, als amics, a la família, a la parella. Recordo que quan analitzàvem a classe El Padrino, el profe ens demanava perquè Michael Corleone donava ordres de matar el seu germà Fredo. Després d'algunes respostes vagues el profe responia amb claredat: Fredo havia trencat un dels principis bàsics dels Corleone: la lleialtat.

No acabo d'entendre certes actituds d'algunes persones que han estat molt properes i que, per alguna raó o per unes quantes, han decidit triar una relació. O trair-la. No podem pretendre que els altres es comportin com desitjaríem. Però quan algú no és lleial i falta al compromís... No l'enviarem a l'altre barri talment els Corleone. Pura metàfora. Tan sols acceptarem que marxi. Elegantment. 'Sin acritud'.

Líquides, cada vegada més, les relacions. Entrem i sortim de la vida dels altres per portes que ens duen a altres vides i altres persones de les quals ens enlluernem i a les quals bandegem si no compleixen les nostres expectatives. Compromís? Un mot que aviat caurà en desús al diccionari si és que no desapareix. Compromís amb les persones, amb el que fem, amb el que sentim. Requereix una altra de les intel·ligències, la que valoro més, l'emocional. 

Uf, va dir ella. La del jo, la del trio, la del mi... La meva amiga? Líquida. Invisible. Ja passa, que al cap dels anys anem buidant la motxilla de condicionals i condicionants. De malentesos i de retrets. De silencis, de passes que no porten enlloc. Fer-nos responsables del que hem empès i del que no hem entès.

La terra que hem compartit, avui erma. Trist... Molt trist...

'Si sientes tu corazón como en si mismo el dolor'... Lole y Manuel... Dime...

Vídeo de lole y manuel dime












1 de juny de 2018

Dones sàvies

Aquest cap de setmana parlàvem amb un amic de les dones sàvies, de les bruixes que arriben al cor, de les visionàries que saben de futur i de moltes altres coses. En va conèixer una fa un munt d'anys durant un viatge al Brasil. Ell viatjava amb la dona dels seus somnis fins fa uns mesos. Una dona que ja no l'estima i de la qual no acaba de separar-se'n. Ni física, ni mentalment. Mantenir algú que no estimes amb l'ai al cor no és just. Conservar-lo expectant i a mercè de la incertesa és trist. Cadascú se separa com pot però la honestedat de fer-ho és responsabilitat de qui pren la decisió. I cal prendre-la.

Ni amb tu ni sense tu. El meu amic té la mirada trista i ha perdut la il·lusió perquè el vaixell que havia construït amb la dona amb qui havia de passar la resta de la seva vida s'ha enfonsat. Ell encara no ha sortit a la superfície. Submergit en un mar confús neda en les profunditats d'una solitud esfereïdora que no el porta enlloc. Vagareja i demana a crits algú amb qui pugui tornar a port. Sortosament sempre hi ha una mà que et torna a la superfície. Encara que sigui per un instant.

Mentre caminàvem, el meu amic m'explicava l'anècdota de la bruixa sàvia. Vivia en un poblat de l'Amazònia i llegia les mans. I de retruc, el cor. Malgrat la reticència del meu amic, un dia va agafar-li la mà i li va dir que tindria dos fills i que seria un home afortunat. No va fer-li massa cas, entre d'altres coses perquè al cap dels anys només té una filla i se sent l'home més desafortunat del món. Me'l vaig mirar amb tendresa i també amb una mica de reserva. Fa poc que ens coneixem. Sempre pots trobar una dona amb una motxilla a l'esquena, vaig comentar-li. Potser la dona sàvia va saber interpretar la teva mirada, el teu posat... La màgia de l'expertesa... El poder de llegir el llenguatge no verbal.

Les dones sàvies, les bruixes que ens encisen no ens anuncien la seva màgia, no ens fan pagar la seva intuïció i, sobretot,  no són fruit de les modes que omplen portals d'energies que no porten a cap altre lloc que al nostre desig de no encarar la vida tal com és. Amb alegries, tristeses, mals moments, instants agraïts. No van de res les dones sàvies, les bruixes que ens encisen i, en canvi, n'hem d'aprendre molt. Potser és que tots portem molt endins les respostes a la vida... Només cal aturar-nos i visualitzar-les.

Pragmàtic el meu amic. El constructor de maquetes de vaixells que voldria desancorar del cor trasbalsat. Després d'un silenci necessari vam parlar del lloc que ocupàvem a la família. Som els germans del mig, una posició que pot tenir molts vessants. No som models ni hem tingut l'atenció dels primogènits. Tampoc hem gaudit dels privilegis dels menuts, mimats, al nostre entendre. Per això hem hagut d'espavilar-nos més. Percepcions d'infantesa que, al cap dels anys, comprens i acceptes mirant de viure amb totes les conseqüències els errors, els èxits, els desitjos i els projectes de futur.

Ets un home excepcional, vaig encoratjar el meu amic. Potser el teu germà gran era exitós, també la menuda però tu ets capaç de fer allò que no faran mai. Construir maquetes de precisió acuradíssimes. Ara, avui i en el futur més immediat cal que siguis el teu propi model. Que siguis el teu referent. Perquè un cop sàpigues on és el nord del que vols, només llavors tindràs benestar, confiança... Només llavors seràs més tu, amb les teves múltiples possibilitats.

Gospel... Always... De matinada...


Vídeo de kirk franklin always







29 de maig de 2018

Matins dormilegues...


Dinàvem fa uns dies amb un amic a propòsit d'una conferència magnífica que va presentar i que m'explicava apassionat. Admiració, el component imprescindible de les relacions importants. N'hem viscudes unes quantes, amb el meu amic i, de tant en tant, compartim grappes i licors d'herbes, corol·lari d'una de les aficions que ens apassiona a tots dos: conversar.

Vaig parlar d'un nou projecte, vital, emocional, què bé Teresa, se n'alegren els amics que estimis i que t'estimin. Vam parlar dels homes i les dones un dels nostres temes estrella. En un moment de la conversa vaig sentenciar: 'Les dones no necessitem els homes per viure'. Amb matisos Teresa, va respondre. Me'l vaig mirar i va somriure. Tot depèn del que entenguis per viure.

El meu amic és savi perquè ha viscut intensament perquè viu intensament. Perquè té una paraula per a cada concepte. O uns quants conceptes per a cada paraula. T'acompanyo fins al semàfor, va dir. I vam acomiadar-nos, cadascú de retorn als seus quefers.

Cap de setmana intens per terres d'interior... Gaudir del caliu de persones properes d'aquelles que enriqueixen i no sovintegen, aprofundir en trajectòries personals que ens defineixen i, molt especialment, fer camí junts enfilant un Albiol que acull... Bagatges diferents... Desitjar que aquell moment sigui la continuació de molts altres moments compartits.

Un esment al teu somriure malgrat el sobtat trasbals que t'ha fet davallar... Ja ho saps que remuntaràs, que damunt la roca estirats segur que vas trenar l'allau d'allò que està per fer i que resoldràs com has resolt altres episodis de la teva vida. Amunt, el camí és feixuc però saps que podràs, que voldràs, que tindràs suport. Un plaer conèixer-te. 

Avui penso en l'home que estimo, apassionat, l'home que fa tan sols uns dies vaig triar. Amb humilitat, tot recordant els mots de Silvio Rodríguez adaptats, aquest 'home clar que m'estima sense demanar res, o gairebé res, que no és el mateix però tant és'... Matins dormilegues, de cafè acabat de fer i petons quan despunta el dia. Els teus mots que faig meus, per allò de compartir. 'Som el que fem, fem el que som' i amb més o menys traça mirem de construir aquests petits futurs compartits...

Lluís Gavaldà... Josep Tió.... Silencis...



22 de maig de 2018

Els teus, avui...

Pura teràpia. Escriure. I més quan l'inici del dia és gris. Núvols, tan sols, la llum esmorteïda i el cap emboirat. De la primavera, treure'n el millor: els dolls que brollen arreu, els tapissos de verds intensos... Clarianes a mar, proposar i sentir que el viatge és el que és: pur aprenentatge.

Sort de les paraules, de les converses, del que surt perquè sí, perquè ve de gust. L'espontaneïtat, la naturalitat... Impulsivitat? A voltes. La raó, la que tenim, la que ens fa sorprendre, la que vol paciència. Fer-li cas. De vegades. Quan cal.

Tant és el títol que posem a les coses, a la rutina...  Acceptar i entomar, i no fer gaire cas del neguit que entela l'aire. Sortir de la nau per explorar l'amplitud d'aquest futur compartit. Escriure versos com batecs... Evocar-los... Els teus, avui, per il·luminar el dia:

'Hope... 
I wish...
You and me...
Together.... 
Hope we are'...

Joana Serrat - Cloudy Heart...

Vídeo de joana serrat


16 de maig de 2018

El món de fora

Llegia avui una entrevista d'Eva Piquer a Vivian Gornick més que interessant. «No podem basar la nostra identitat en l'amor», diu Gornick. Gran veritat. Per molt que ens agradi estimar, podem perdre'ns en el sentiment i deixar de ser la persona que ens identifica. Aquestes pors a deixar de ser qui ets, a deixar de mirar per tu, a deixar de prendre les decisions sense haver de rendir comptes amb ningú...

Parlàvem ahir de l'amistat, quina és l'amistat de veritat, la de ferro que en dic, i sobretot, en quins principis invisibles es basa. No hi ha cap pacte que et faci ser amic de ningú. Només l'afinitat, la química, les ganes de donar i la connexió. Ja podem viure el que visquem que, si de debò hem teixit una bona amistat, el vincle roman. En l'espai i en el temps.

He parlat d'homes i dones que transiten en l'amor, que entren i surten de les nostres vides i que, d'una manera o altra, ens ajuden a aprendre. També hi ha homes i dones que transiten en l'amistat. He parlat a bastament del plaer de compartir moments vitals intensos amb algú. Projectar, enraonar, proposar. No ho deixem de fer amb els amics. Bé, sí que ho deixem de fer. Quan decidim engegar l'amistat a dida, desfer-nos d'algunes persones per motius, jo crec que, sovint i malauradament, invisibles.

Ai les expectatives. Allò que esperem de l'altre. No deixa de sorprendre'm la facilitat per fer i desfer una relació que tenim, que podem arribar a tenir. En parlàvem també ahir. Allunyar-nos d'algú provocant el conflicte. Així no ens sentim responsables de les nostres decisions. De vegades. Només, i afortunadament, de vegades.

M'ha agradat una afirmació de Gornick i me la faig ben meva: «en el fons no escric sobre mi, sinó que m'utilitzo a mi mateixa, faig servir la pròpia experiència emocional per escriure. Si em limités a escriure sobre mi seria una mala escriptora, faria escriptura confessional o terapèutica. Em faig servir a mi mateixa per donar forma al món de fora».

Ara feia dies que no escrivia potser perquè em calia donar forma a algunes emocions que aquests dies he viscut amb una intensitat majúscula. Una pèrdua i un guany. Ambdós relacionats. Potser és que ho volem tot, conservar els sentiments i les persones importants a qui estimem o hem estimat. I tot... Tot no es pot tenir. Si més no amb la mateixa intensitat.

Apel·lo doncs al temps que sortosament té la qualitat de relativitzar el passat. Sortosament. Apel·lo a la intel·ligència. I dono gràcies pels moments viscuts. En el passat i en el present...

Rozalén... Vuelves

https://www.youtube.com/watch?v=RtxOajecGqU
 

9 de maig de 2018

Nau estelar

Quedem per dinar. El meu amic emocionat. M'explica novetats. Enamorat? Història de pel·li. Plovia a bots i barrals, m'explica, tarda de calamarsa, però hi va poder més l'impuls. Em calien respostes, diu el meu amic. I ja em veus enfilant l'eix i au, cap a Roda, travessar el pont principal i davant del teatre Eliseu, la meva nina amb aquell somriure que m'encanta. Estava frisant, nerviós, al cotxe tot l'escampall de portàtil, papers i altres patracols que vaig apartar del seient perquè ella hi pogués seure. 'Du calme', em va dir, un petó als llavis i un sospir. I saps, Teresa, amb una mirada en vaig tenir prou'. Tenia un munt de preguntes que es van esvair... Potser és que la nit abans ja ens ho havíem dit tot. Omplo la copa del meu amic i la meva. Brindem, noi. Finalment has trobat, com ho vas dir?, la dona total. Ara a cuidar-la. No és que en dubti, del meu amic  però després del que ha viscut aquests mesos...  I tu no havies d'estar sol un temps? Li pregunto. No havies de fer el teu procés? El meu amic somriu. This is love, respon...

Sortim del restaurant i ens acomiadem. Enveja sana? Li desitjo sort. Camino consirosa pel carrer Astúries. De sobte algú em crida. Quant de temps. Aquella fiblada que et trasbalsa, un antic amant, artista, conversador de nivell... Què hi fas pels meus barris, fiorellino? T'has perdut? Riem. He dinat amb un amic. Un amic, amic? Deixo l'interrogant sense resposta. Va que et convido a una clara.
Ens posem al dia. Me'l miro bé. Sembla il·lusionat. Fa dos mesos que surt amb una dona. Una altra dona total, penso. És ben boja, però m'agrada justament per això, diu l'artista. Ens entenem molt bé. Esbosso un somriure. Cap com tu Teresa, no me'l crec però m'afalaga. Sempre tan felí, tan disposat a exercir la llibertat en tots els àmbits. Why not? M'he alegrat de veure't, t'acompanyo al metro, estàs estupenda, tu també.

Línia verda fins a Catalunya. Auriculars, blog, comprovo que no m'he passat la parada i ja el tinc davant, somrient, un altre amant, el món és molt petit, o alguns rètols molt grossos com deien a la peli Retorn al passat, gran Tourneur. Una mica gros sí que n'és, com l'abraçada, quina il.lusió, quant de temps, fas molta patxoca. Tu, que em mires amb bons ulls. Ens enfilem en epítets. El nostre passat gloriós, encara single ell, unes quantes aventures i quan elles s'il·lusionen la cançó enfadosa: moments. Encara no estàs preparat per a una parella estable? Somriu, com et passes Teresa. Va, quedem un dia, consulto agenda i et dic, ben agendat penso, una altra abraçada que estreny els records, els bons i ai que em passo de parada.

Arribo a Catalunya i decideixo tornar-me invisible. No ho aconsegueixo però almenys no he retrobat cap més fantasma del passat, ep, amb tot el 'carinyo' del món. Vagarejo tot sol, deia Foix. Tota sola? No és el meu cas. Mentre espero el tren de tornada a la Plana llegeixo un whats meravellós. Darrerament, uns quants. Comparteixo:

'Benvinguda a l'Espai... L'última frontera... Partirem a bord de la nau estelar Enterprise a la recerca de nous mons...!!! Benvinguda a l'aventura de la meva vida, Teresa, si és que no hi eres ja prou'...

George Harrison... My Sweet Lord...




Vídeo de george harrison my sweet














6 de maig de 2018

Pretty

Diu una amiga meva que el dies ennuvolats li recorden a Alemanya on va viure fa un munt d'anys. Erasmus, viatjar amb el cor, descobrir per créixer...

Prenc nota. De la terrassa estant faig silenci de cara als Munts i escolto el batec del riu que davalla fins a la resclosa. Miro de sentir el que sent la meva amiga, fer una cosa tan senzilla com gaudir d'aquest dia una mica gris.

Un munt d'activitats a l'agenda, d'aquelles que venen de gust fer, trobades amb persones que estimes, que ja formen part de la teva vida, del present i del futur.
Malgrat aquest futur magnífic, no canvia el cel de núvols amuntegats. No canvia l'horitzó que evoca moments màgics. No canvia les ganes de transitar en solitud. El més important som nosaltres, diu la meva amiga. I això, això no canvia.

Filosofia de tarda, de capvespre, de nit. A casa, amb la meva nina, una mica piocadeta, com diu ella. Ara dorm, sortosament després d'un parell de nits de malsons... L'amor de la meva vida, el meu tresoret...

Fa només unes hores i per esvair els núvols, hem fet una jam de cinema. Ha triat Pretty Woman, un film que recomano amb la boca petita. Es deixa veure, què vols, això sí, al sofà i  amb un vol curull de crispetes. I és clar que no és un Dreyer, un Bergman, un Truffaut, un Wilder... Només és un conte de fades... Només? Si l'analitzéssim a fons veuríem que és una bona comèdia, d'aquests antibiòtics ben construïts i amb un happy end d'antologia, una mica frikie, però necessari per a la indústria americana. El film va recaptar milions de dòlars. I ha estat imitat en moltes i moltes pelis sèrie B, C...

No era aquest el final de la història en la qual es basa el film. Al final del preguió Vivien, la protagonista, mor d'una sobredosi de crack, al carrer. Però els productors esgarrifats van indicar a Garry Marshall que canviés aquest final per una seqüència made in Hollywood on Gere salva la princesa. Cap mèrit si tenim en compte que ella ja l'ha salvat a ell amb escreix durant tot el metratge.

La realitat és ben diferent. Però les comèdies romàntiques són el que són. Un antídot i un 'entertainment'. Una píndola que de vegades prenem. Per a aquest dies grisos i per a tots els moments encara més grisos que de vegades ens toca viure.

Dorm la meva pretty (es pronuncia pridi, mare), la dona bonica que sap que els prínceps només existeixen als contes de fades...

'Only wanted one time see you laughing' ... Prince... Purple Rain





3 de maig de 2018

Mattina...


Entre revolts l'hàlit d'una lluna minvant, de tornada a casa... És curiós com ens deixem anar, com deixem que les paraules i els acords ens sedueixin... Plaer, tarda regalada d'un diumenge de pluges i clarianes.

Ballar junts, gospel intermitent, gaudint de cada gest, cada compàs... El més gustós de la nostra amistat és que ens podem dir les coses pel seu nom. De vegades estires fils i  i els portes al límit. És huma. Però tot té conseqüències. I més quan vincules.

Dubtes, un munt. Mentre conduïa, quan vaig arribar a casa amarada de tu. I llavors un munt d'interrogants. Ja vindran les respostes, vaig pensar. Agrair la tendresa intuïda. Entendre els silenci. Acollir la nit serena.

Vaig escriure a raig fent de les pors certeses. Calia una conversa. I més que en vindran. Els impulsos són impulsos però no perdem l'amistat el millor regal per a tu i per a mi. D'apassionada a apassionat.

Trascendir, poder parlar sense embuts. No és que em signifiqui, és que vull que preservem el millor que tenim, que fem la reflexió necessària del que hem viscut aquests mesos, cadascú la seva.

Present. Hi posarem melodia. A aquest matí que es desvetlla amb blaus i verds perfilant el congost. La millor banda sonora, el regal d'una amiga generosa per a aquest nou dia. Comparteixo...


Mattina... Ludovico Einaudi... Molt especialment...









2 de maig de 2018

Let me dream

 'Les coses no es diuen, sinó que es fan, perquè en fer-les, es diuen soles', diu Woody Allen. Aquests dies he revisitat Melinda i Melinda, al meu entendre, una de les millors pel·lícules d'Allen. Comèdia i drama a partir d'un mateix punt de partida: una dona apareix en un sopar que no ha estat convidada.

 
Un dels temes que planteja el film és el concepte de la infidelitat. Ai la seducció... Ai el desig sexual... Ai els impulsos... Ai l'engany... Tot plegat ingredients magnífics per construir veritables comèdies i drames. A la vida també. Llàstima que no puguem tirar enrere i desfer algunes seqüències. Sortosament. No n'aprendríem. Ni prendríem consciència que som vulnerables.

Sempre he comentat que m'agradaria, només un dia, ser home. Una idea que Allen no va contemplar en cap dels seus guions. Potser és que no li calia aprofundir gaire en la condició masculina. De tant en tant ens regala diàlegs com aquests:

–Immadur? Què vol dir que sóc immadur?
–Bé, emocionalment, sexualment i intel·lectualment.
–D'acord però, i en la resta d'aspectes?

'És important divertir-nos, però també patir una mica', diu Allen. Per captar el sentit de l'existència humana, que no és qualsevol cosa. Triar bé amb qui ens divertim i mirar de no patir gaire...


 El millor antídot per superar l'engany és una bona comèdia. Allen en té un munt.
https://www.youtube.com/watch?v=sM4KE2HkWtkJo sempre trio Alice. Té seqüències magnífiques. Com aquesta amb Alice sota els efectes d'unes herbes màgiques, pura fantasia, seduint en Joe, un saxofonista pare, discret i infidel. Interessant la reacció emocionalment, sexualment, intel·lectualment...



Certament, quan fem, diem. El que som i el que ens mou a ser com som. Unes quantes pel·lis, les que ens muntem tots plegats pensant que serem més feliços. Unes quantes seqüències, les que creem per deixar anar el que volem i no aconseguim si no és seduint... Amb o sense herbes màgiques...

https://www.youtube.com/watch?v=t_lP2Eh5kRI
De vegades ens sorprenen. Els homes. Els cineastes. Annie Hall, un film meravellós, una veritable declaració d'amor a una dona intel·ligent, Dianne Keaton. De tant en tant la immaduresa fa miracles...


Com s'agraeix un happy end comme il faut. Allen en té un munt. I això que és dels pocs directors que tenen dret sobre el final dels seus films. Somiar està bé. De realitat ja en tenim un munt dia rere dia. Tocar de peus a terra un dia plujós? Please, let me dream.

 Jackie Gleason & His Orchestra... Moonlight Becomes You


Vídeo de jackie gleason moonlight becomes