Total de visualitzacions de pàgina:

9 de desembre de 2017

Violins

Te'l  vaig demanar. Un Pallars al 2019. Al 2018, vas respondre mig rient. I ens vam acomiadar al metro després d'una nit de violins i passió com t'agrada anomenar les nostres trobades, els moments que m'apropen a tu, o que t'apropes a mi que pel cas és el mateix. Sempre que camino per l'andana on ens bifurquem penso, i ara fins quan? No em passa amb ningú més.

Cada dia, una hora o altra, algun petit detall em recorda a tu. T'hi has instal.lat des del primer dia a un raconet del meu outlook particular. Sempre penso, aquesta setmana sí. I no, no puc escriure el teu nom sota la data del dia que podries triar perquè no hi ha cap dia per a mi.

Mecanisme per no pensar gaire en tu: esborrar-te del meu mapa emocional amb un acte físic tan adolescent com fer-te fora dels meus contactes. Una crida d'atenció com qualsevol altra. Però llavors m'envies un missatge viral i sé que ets tu. La foto de perfil no falla. Si estàs dos o tres dies mut, canvio foto de perfil jo i ja tinc un missatge teu.

Actes adolescents. D'aquells que vivies als quinze anys de la manera més intensa... Aquesta intensitat la mantinc intacta. Perquè quan finalment, per no sé quins set sous, insinues un petit bri de ganes de veure'm el cor va a un altre ritme. No em passa amb ningú més. 

Una cosa són els afectes, els bons moments, el desig desbocat, l'estimació, l'admiració... I una altra estar enamorat. No ho fem sovint. Per què? 'I don't know' amb pronúncia Keira Knightley. No tinc resposta. O sí. Ens moriríem de la intensitat.

Correspondre no és fàcil pel que suposa. Un 'I ara què' amb majúscules. Així que millor tal com ho tenim muntat. Tot esperant un miracle que em dugui a l'altra banda del teu món. L'emocional. El teu recer. Un dia i mig. Suficient. Desitjar. Xalar. I quedar-nos ben descansats. Amb natura de colors. Amb tot i més.

No saps el plaer que em produeix aquest escrit. M'hi esplaio... Penso en tot el que dius, el que has dit i escrit i en faig una anàlisi sintàctica exhaustiva. Per exemple això de la velleta guerrera en un futur on tu també seràs un vellet potser no tan guerrer. Mentre no arribi aquesta metamorfosi inevitable, ni el darrer telediari, un espaiet a la vall Ferrera, please. Perquè sí. Perquè me'l deus després de tants giges pensant en tu. No és un punt mig. És un extrem. A molts quilòmetres.

Compartit és més sentit, oi? Ja tens un altre doll per a tu, tal com raja, com va dir una persona importantíssima a la meva vida, 'aquests escrits que són com tu, Teresa, el mar de les sensacions més sinceres perquè sures a pèl i et regeneres'...

Petits regals... Tal com ragen...













8 de desembre de 2017

Que si tu no dius res...

Suau, vellutat, Chet Baker, 4.23 de la matinada... Desvetllada... El vaivé dels seients, aquest motor de molts quil.lòmetres rodats... I encara no sóc vora teu.

Vas voler un cap de setmana sencer, no haver-nos de despertar d'hora l'endemà de la tendresa... No sé pas en quines condicions em perdré entre els teus braços i escoltaré el to pausat de la teva veu, aquesta cadència greu i concisa... 

Estàs bé guapa, com ha anat, fas cara de cansada, t'he trobat a faltar... I et miraré als ulls. Every time we say goodbye... El clàssic motiva i si és jazz encara més. 

No imaginis que només ets tu. Pensa que  quan estem junts el temps és ben nostre. Moltes ganes d'una abraçada de les teves a casa teva o a la meva, per tot tu que et fas estimar.

De nou aquest tema de l'amor. L'haurem de batejar un altre dia amb algun altre mot que tradueixi la tendresa i el caliu del moment. Potser perquè l'amor per tu o per qualsevol altre encara espera el torn. I així l'hem de respectar.

Per moltes coses vull tornar vora teu, apropar-te un cop més com el món que ens envolta. He donat records teus als qui voldríem ben a prop. No m'imagino els nets amb qui compartiré la gesta d'aquests dies. I si és així m'encantarà que hi siguis amb mi per afegir-hi cullerada.

Tornem a les nostres vides amb les fotos del passat més immediat. Que aquests dos dies seran ben nostres, perquè ens tenim ganes. Tant és qui és el primer, que si tu no dius res, ens  veiem també... Tornar a sentir la flaire del roure gebrat...

La tardor glaçada conserva el desig de ser entre els teus braços... La resta, a l'exterior....

Chet Baker... I fall in love too easily





La ruta tranquil.la

Neu de tornada, la ruta tranquil.la, auriculars i bloc de notes. Molts apunts. Rebo likes de dolls i fotos mentre continuo escrivint, mentre els vidres s'entelen i els llums dels mòbils parpellegen. També les converses. Cada persona fent allò que més li plau....

Acabem d'entrar a Luxemburg, neu a les margeres, les fotos de la intensitat viscuda, compartida... T'he trobat tant a faltar... Parelles de molts anys, de mira que li dic vegades que es posi una bufanda al coll, no tinc pas fred jo, i em mira i diu, això noia, pot ser motiu de separació i pico l'ullet a la dona, quaranta anys així... Aquest és l'amor que m'agrada, penso, quan ell l'abraça, o ella, tant és qui a qui... Ser correspost...

És això el que vull, Teresa. Aquella abraçada després d'haver-nos tastat, la conversa a gust, molt. I és clar, penso, jo també vull aquests moments. Però per gaudir-los també hem de viure els altres. Els que no veiem però sí els resultats. Aquest t'estimes més la finestra o el passadís, riure junts, com la parella que tinc davant meu, ell ara llegint, ella parlant amb mi... Respectar l'altre. Ser correspost.

No sublimes. Observes. No idealitzes. Constates. En la foscor de l'autocar és quan te n'adones del viatge. Del teu i dels altres...

Gary B.B. Coleman... The Sky is crying









7 de desembre de 2017

De ple, sincer...

Deia Marcel Proust que l'únic veritable viatge de descobriment no consisteix a buscar nous paisatges, sinó a mirar amb uns nous ulls. I això faig, encetar una nova mirada.

No han estat gaires anys però sí hi ha hagut un munt de paisatges i dreceres, algunes polítiques, créixer en idees i lluites; d'altres socials, abraçar nous companys i amics benvinguts; d'altres íntimes, donar la mà, la besada, multiplicar-les.

No viatgem sols. I quan ho fem és per tornar a ser encara més nostres. Dels països que apamem amb els ulls els millors encara són per descobrir. La novetat la portem tan endins...

Els arbres que deixem enrere, la carretera, les hores compartides... Paisatge d'hivern, colors esmorteïts... Avui el viatge és amb els ulls del cor i així van les emocions, de color groc, el mateix clam vinguis d'oest o de nord...

He enviat un munt de fotos, he sentit la nostra llengua arreu, hem rigut enfilades a la plaça del Cinquantenari, hem cridat que ni teníem ni tenim cap por i que som aquí, i als barris, i a les places dels pobles, i demà continuarem creient que la república és que tu i jo i tots nosaltres proclamem, encara més, la voluntat de ser lliures.


Viatge del cor, de ple, sincer. Hi ha una altre esguard que faci tantes coses possibles? 













5 de desembre de 2017

Coses maques

Perquè vagis a Brussel.les animadeta. I tant. Plena de molts sentits. Gustós compartir, com sempre, la teva vida amb la meva.

Semblava que el foc no acabava d'enlairar ahir, la llenya verda, algunes pinyes i aquell fred que només se'n va amb el teu caliu de proximitat. Què bo, una dutxa i nou... Clar que sí, descompressió, que en deies.

I aquest barnús cobrint el teu cos altíssim i prim on desapareixo quan et tinc tan a prop. Boníssims els boxers de vaquetes, com la mainada, somriure murri, riure relaxat...

Aquesta hora tant d'hora de poder-nos posar al dia mentre em sorprens amb una sopa vegetal que has comprat perquè he pensat en tu, i em mires, m'encanta ser de tant en tant als teus pensaments...

Bull l'aigua, com bullen les emocions, per donar i per vendre, les teves i les meves. Les teves expectatives amb una dona que et fa ballar el cap, les meves... les meves no ho sé...

Com ho dius, això de les portes, Teresa? Ben obertes i que transitin els afectes... Un dia la tancaré... I haureu de tocar el timbre. Riem, espontanis. Tantes metàfores mereixen una copeta de Vinya Esmeralda.

N'hi hauria d'haver unes quantes, de Tereses. M'ho fas entendre quan sé perfectament què vols dir. No és fàcil compartir molt i amb tanta intensitat i alhora tenir vida pròpia. A tu t'agrada parlar d'amigues, jo d'amants, tenim maneres de concebre què entenem per cada cosa.

Quina taula més ben parada i el foc enlairat en la brasa, les flames al racó... Copes dringant les darreres gotes, recargolats, com ho deies això, bon jaure...

For sentimental reasons, per unes quantes raons, el tacte del turmell, la cadència dels dits al clatell... És més que una melodia. I encara que no sigui amor, és el més proper. Aquest perfum de fusta...

Què faràs? Què farem? Mentre condueixo, de tornada a casa, el to suau dels teus mots: 'La vida es persegueix, no se l'espera'...

Coses maques... Per a tu... Molt especialment...



4 de desembre de 2017

Play it again...

Avui parlava amb una amiga de tu, de la família, la teva, la meva, del Nadal... La meva amiga es sobtava que enguany el celebressis diferent. Tan familiar com sembles. Tant atent... Espero i desitjo que sigui així, amb bona companyia, amb els teus...

Faig balanç per Nadal. Ja saps que m’encanta. Hem canviat gaire tu i jo respecte l’any passat? Ara fa un any ens reconciliàvem després d’una setmana sense dir-nos res.

‘Quina sort que tinc de que el teu comiat no hagi estat definitiu, però sis plau, això és una muntanya russa i jo tinc una edat, no pot ser bo per al cor’

... Ai el cor... Ai aquesta muntanya russa, en construcció permanent.

‘Sàpigues que la teva absència m’ha afectat’. M'ho he passat malament també jo. Ni per un moment pensis que he passat de tot'... 

... Podríem passar l'un de l'altre? Voldríem?...

En qualsevol cas les coses han... haurien...de ser senzilles, si no, no valen la pena. Ha de ser gratificador i no un esforç, ha de ser un incentiu i no dolorós, ha de ser fàcil poder relacionar-nos. No vull fer-te mal, però tampoc em vull entristir llegint com em dius adéu’.

 Dir-te adéu? Un amic meu diu que ‘està molt bé viure als núvols però que tard o d’hora hem d’aterrar per reparar els danys’.

‘Estic aquí i quan tu vulguis, sempre que em sigui possible ens trobarem al camí, però si consideres que no sóc el que cerques, és millor deixar-ho aquí i ara’.  

Avui precisament he rebut aquest missatge: ‘Ámate tanto que no necesites convencer a nadie para quedarse’. 

Et faré un regal de Nadal. Una seqüència d’un film que m’encanta, Begin Again, quan Mark Ruffalo evoca moments irrepetibles, aquests moments que captem com petites perles... És llàstima com a mesura que ens anem fent grans, cada vegades és més llarg el fil que les uneix.

Una perla per a tu, el meu regal, perquè en gaudeixis sol, amb els amics o amb bona companyia...

Sinatra... Wonder... Wilson... Begin Again...


 https://www.youtube.com/watch?v=iBbmdY6nXfw

28 de novembre de 2017

Amorosit

L'aire fred, el cel blavíssim amb perfils de rouredes. Asseguda a les escales íntim moment abans del dinar familiar. Uns fideus de peix amorosit, les veus d'interior, els qui se'n van a caminar, els qui entren la llenya, i la mainada que vol aventures roureda enllà.

No gaire lluny del món però prou distant per encabir allà on pertoca les noves emocions. Molta intensitat aquests dies i també algunes reflexions. 'Tenim a penes el que tenim i prou'. Que és molt. De vegades convé mesurar què diem. I ser molt clars. Nitidesa. En el discurs.

De la pau d'aquest moment únic i assolellat vaig enfilant l'instant mentre l'oloreta dels fideus m'empeny a entrar i parar taula, taules, la família creix en membres, en complexitats, en espais compartits...

No comparteixo aquests moments amb qualsevol. Tan oberta per deixar anar els sentiments i tan reservada en aquest àmbit. És el meu. I el de qui estimo. Per això el preservo. Si algú hi ha d'entrar, que sigui de veres. No estem per brots.

L'aire fred, el cel blavíssim. Pair la tardor i les seves conseqüències. Toca mesurar. Natura al cos, al cor. Que el vent s'endugui els maldecaps, una mica més de caldo, mare, quan acabi d'omplir els plats ja completarem, jo més carn, pesats...

Portar llenya a la llar de foc entre tots, una cadena, que la nit serà llarga i les converses al caliu, a moltes bandes. Ratafia, vi ranci, quin riure amb la cervesa, el futur, se'ns fa matinada, política social... Emocional?

Són curtes però intenses aquestes trobades. La propera, Nadal. Bons desitjos. Guanyarem els carrers. A casa nostra. Nord enllà...

Eric Clapton... Change The World











La veu de tots...

'Asusta querer mucho y que te quieran» diu la Glòria Fuertes a un poema meravellós que va enviar-me ahir un lector fidel. El vaig llegir al metro camí del Bilbao Berria on havia quedat amb una amiga magnífica de fa molts anys i amb qui marxo a Brussel·les la setmana que ve.

Vaig baixar a Liceu i vaig enfilar el Pla de la Boqueria fins a la plaça del Pi. Com són els records. Les imatges se't retornen. Les associes a un instant emocionalment impactant. Vaig sentir una mena de tristesa i melangia. El carrer Petritxol, la Pallaresa, Portaferrissa, fa prop d'un any, enfebrada, enamorada, a un pam de terra...

Vaig arribar a la catedral. Sorpresa. Mercat de Santa Llúcia, tinc temps, whats, deu minuts i baixo, tranquil·la, miraré paradetes... Un duo boníssim tocaven Corren, dels Gossos... De nou les imatges, abraçats, somrients, aquest t'agrada, vesc, gràcies, quin detall, un petó de bona sort... De sort... De dissort... Els tenia tan ben desadets aquests records, amb aquella etiqueta de passat recent, de passat ras i curt...

Cop de realitat sortint del mercat... A la porta del Bilbao Berria m'esperava la meva amiga. Somriure, autèntic, abraçada... Un parell de pintxos, copeta de Criança, ella, jo de Verdejo... Gran conversa de tarda, política, compromís, viatges... Futur, amb majúscules i certament immediat. 

El temps no en sap d'hores quan estàs a gust. Mentre pujàvem el Portal de l'Àngel vaig evocar els anys de colla compacta i tronera, fa un munt d'anys. Vaig somriure a la meva amiga. Quantes matinades, amb moto, Barcelona de soul, licors de préssec i Cuttys...

Quarts de set i nit a ciutat. La font de Plaça Catalunya exultant de groc, brollant per les persones compromeses que conservem a la memòria, imprescindible. Aquests records no els deses. Aquests els tens bens presents.

Escales mecàniques, abraçada, vaig a fer una foto a la font, va dir la meva amiga. I així ens vam acomiadar, exhaurit el nostre temps... Un tren de tornada a la Plana m'esperava a l'andana...

Estem en contacte, ganes de viatge, no dormirem a l'autocar, o sí, coneixences, un mateix desig. 'I que se senti la veu de tots solemnement i clara'... A Brussel·les o a qualsevol indret del món....

Gossos... Macaco... Corren...

https://www.youtube.com/watch?v=IDBRQXmz5jw



27 de novembre de 2017

Som en la nit

Llegia fa uns dies una novel·leta senzilla i sàvia que em van recomanar al club de lectura, aquest espai dels divendres, també senzill i savi, que m'agrada compartir. Nosaltres en la nit és una història de vellesa, Addie i Louis, solitud compartida, afectes ... Valenta Addie, demanant a en Louis que passi les nits a casa seva i dormir plegats. Sorprès, en Louis. Que sigui ell, l'escollit. Que les nits revifin desitjos que ja havia bandejat.

Resultat d'imatges de nosaltres en la nit'Hem decidit ser lliures, més o menys. Encara que tinguem l'edat que tenim', diu l'Addie. Ser tan a prop d'una dona crea vincle, comentava un lector. I si hi ha vincle... On és la llibertat? Pura filosofia, vaig pensar. No és fàcil sentir que ets lliure, que allò que fas només depèn de tu, que no hi ha ningú que et lligui, que l'únic lligam ets tu mateix.

Un títol encertat, va comentar una altra lectora. Quants 'nosaltres en la nit' viscuts, vaig pensar. Lliure elecció de moments meravellosos que han tingut un recorregut curt. Perquè nosaltres no som en la nit. En la nit som un reflex de l'altre, el bo i millor que se'ns acut. Nosaltres som durant el dia, al nostre àmbit laboral i social, a la nostra quotidianitat, quan deixem de ser lliures o si més no quan sembla que no ho som tant.

Ser en la nit, en moltes nits, i amb algú té els seus avantatges. Sentir-se lliure perquè lliure ha estat la tria i la persona. Poder triar els afectes, com l'Addie, amb franquesa, lliurement. Poder triar canviar el món. Si més no, el nostre. Lliures per pensar, per actuar... Lliures de culpa. Lliures de passió. Lliures per sentir. Per abocar-nos lliurement...

No som pas tan lluny de l'Addie i en Louis, o potser sí. La por, la inseguretat, la confiança, el desig, el compromís... Si hem de ser lliures, amb o sense l'altre, encara queda molt recorregut per fer. El més important és ser prou honest per reconèixer que es pot ser lliure estimant. En la nit. Durant el dia. Que tard o d'hora la llibertat és el pas que un vol fer... Amb o sense companyia...

Oh nuit... Les Choristes...

Vídeo de oh nuit

24 de novembre de 2017

Tocarem el cel...

Ahir vaig fer una trucada... Al mateix temps rebia un missatge... Dues persones que han entrat a la meva vida per enriquir-la, per sumar. Amics. Amb majúscules. Potser no els conec molt, potser no he compartit els anys que m'han vist créixer, però m'han trobat a la porta i els he deixat entrar... A la meva vida, al meu present més immediat.

Construïm les relacions de maduresa amb un criteri aritmètic bàsic: sumar. Consolidem les que ja teníem, les que malgrat la periodicitat irregular es conserven intactes. I vivim, avui, planificant una mica de futur que ens motiva, no massa llunyà, tenint ben present que, en qualsevol moment, se'ns poden capgirar les previsions, les expectatives.

Entomar bé aquests canvis i no introduir recels i malfiances, ajuda. Sempre hi ha un plan B o C o sempre ets tu mateix una gran opció de companyia, sempre tens un oci per oferir-te. Això diu la meva amiga. I vas fent camí, diu el meu amic.

Persones amb fortalesa, amb criteri, amb qui aprens, amb caràcters ben diferents, però igualment impactants, de ferro. Amb moltes afinitats i que passen per fases diferents però igualment intenses. Quina sort. Ampliar al cercle. Quin encert. Les relacions en directe. Estimar-te més un live que un like, que llegia l'altre dia.

Sempre he pensat que compartir moments, els bons i els dolents, ens dignifica. Darrere les converses de matinada, un munt d'interrogants. Ahir, mentre parlava amb intensitat amb el meu amic, rebia un missatge encara més intens de la meva amiga. No tens el do de la ubiqüitat, de la simultaneïtat, però sí que agraeixes que dues persones importants comparteixin. Dubtes, ell. Certeses, ella.

L'atenció, el gest amable, el pas de confiar en l'altre, l'humor, els silencis, el coneixement... Pinzellades d'ella, d'ell, del que compartim. No voler patir per amor, lluitar per la vida, fragilitat de moments. Preservo la conversa amb el meu amic, llarga i sincera. I, amb el teu permís, reprodueixo el teu missatge guapa, un dels més bonics que he rebut en els darrers temps. Breu. Sincer. I diu així:


'Donaria la meva vida per ell... Però només el puc acompanyar... I esperar. Hem quedat que aquest hivern tocarem la neu sí o sí, com hem fet tota la vida. Tard o aviat també tocarem el cel. M'ha dit que no deixi de ser l'alegria de la casa... Com em coneix'...

Eva Cassidy... Over The Rainbow... Per a tu, molt especialment...

https://www.youtube.com/watch?v=2rd8VktT8xY




23 de novembre de 2017

Matisos

'Tinc ganes de saber amb qui acabaràs', em comentava una amiga, fa uns dies. No es tracta d'acabar amb algú. Darrerament l'ambigüitat del que dic i del que faig té més presència de la que voldria. De vegades ser caçador de paraules, caçadora vaja, et mena a destriar més d'un sentit. A matisar.

'Quedar és un concepte lleig', comentava un amic meu l'altre dia. 'M'agrada més trobar-nos'. Bona filosofia de vida, la nostra, força semblant. En vam estar parlant fa uns dies. Posàvem a prova les emocions, allò que ens mou a trobar-nos.

També vam fer descoberta del territori, prospecció que en diu ell. Amb tota l'ambigüitat del món. Caminar junts és una aventura. Per al meu amic, un repte, enriquir rutes, apamar-les i, molt especialment, compartir-les.

Decidim el que vivim amb els altres. El temps que hi dediquem. La intensitat. El vincle. Confesso tenir una agenda atapeïda, curulla de prioritats. Perquè m'agrada molt estimar i, sortosament, m'envolta gent a qui estimo i que m'estima. Un entorn privilegiat que miro de cuidar tant com puc.

Com quan era menuda i plantava amb el pare el blat de moro, el fil recte, la llavor endins, a poc a poc i acuradament... Arrencar la mala herba quan despuntava al voltant de la planta novella. Les fileres ben netes i el blat de moro anar creixent, verdíssim i exultant. Les relacions també creixen amb nosaltres. Les de debò.

Step by step, que diu la meva amiga. Mots caçats. I tants d'altres. Aviat, un parell de viatges amb dones que estimo. Aviat... Aviat el que vindrà... I mentre escric camí de la feina penso en els itineraris pendents, en les bones persones, les converses interessants, els àpats saborosos, els beures compartits... Tot allò que desvetlla els matisos plens de sentit...
 
Dodo Greene.. My Hour Of Need...



Vídeo de dodo greene








21 de novembre de 2017

Cridant endavant...

Fa uns dies parlava amb un amic de maneres de ser. No fa pas gaire que ens coneixem però hem viscut moments delicats amb tota la polisèmia d'aquest adjectiu. Rego el jardinet, que vol dir que alimento la nostra relació, com altres, com unes quantes. Mantenir les relacions. Fonamental. No tothom té aquesta habilitat i, sobretot, no tothom té temps ni ganes de fer-ho. Qüestió de prioritats.

I és que som diferents el meu amic i jo, de caràcter, molt. Sempre es defineix en contraposició a mi. Com més afinitats i semblances veig que hi ha entre nosaltres, més diferències hi veu ell. Contraposa la meva 'espontaneïtat, passió i transparència' en relació a les seves 'mitges llums', opacitat i racionalitat'.

Opacitat... Una mica com el moment que vivim aquests dies. On tenim la república aprovada? No era aquest l'objectiu? Racionalitat? Fer seny, tornar a començar, oblidar? Que ens hem begut l'enteniment?

Una mica tipa. Una mica tips. De les mitges llums. Recordo que després de la concentració dels lots il.luminant els carrers, la meva filla i jo vam tornar a casa amb tren. A l'estació del Triomf ens comunicàvem entre andanes a ritme de l'Estaca i Els Segadors. I quan se n'anaven els de Mataró o Terrassa, els de Puigcerdà cantàvem, festius, Passi-ho . Sempre nostres, sempre units, sempre lliures. A l'estació, els trens passant, agafem el nostre, agafem-los tots. La meva filla i jo. Adoctrinades? Compromeses.

 Quan hi ha mitges llums cal fer-les plenes. En les relacions personals i en la vida, en aquest moment tan delicat. Jo tampoc sóc de banderes tot i que hi són, al meu balcó. 'Per bandera roba estesa que dirà aquí avui visc'. També dirà prou. No sóc de llacet, sóc del color del cor que sent i pateix. Però aquell vespre de llums en duia un de groc i no l'he desat. Forma part de la roba que em defineix. Perquè no oblido. Perquè no oblidem. Perquè d'on va sortir tot plegat? Ara són a la presó.

Sí que en som, de diferents, el meu amic i jo. Però si això havia d'enriquir-nos, això també pot fer malbé el nostre jardinet. Marcides les ganes de saber l'un de l'altre, la il·lusió de les converses, la complicitat... Què ens queda?

Espontaneïtat, per sortir als carrers i cridar ben fort. Passió, per defensar el que és nostre, la nostra il·lusió. Transparència, per dir que és el que volíem, és el que volem, és el nostre mandat, ens l'hem guanyada, al nostre carrer, l'hem de construir, no ens hem venut.

Quilapayún... Grans veus... Les veus que formen part del meu imaginari i el dels meus. Quants records... He plorat tant mentre l'escoltava...  Tan sols tenia 8 anys quan la cantàvem. Camí d'Itàlia. Adoctrinada? Compromesa. Ja aleshores... Classe obrera... Amb 8 anys... No oblidem... Ni oblidarem.

'Anunciar la vida que vindrà'... 'Cridant endavant'... El pueblo unido jamás será vencido...




Vídeo de el pueblo unido quilapayun