Total de visualitzacions de pàgina:

20 de juny de 2017

Barbacoa

Xai, llonganisseta, allioli... Xistorra? Homeee, una barbacoa no és barbacoa sense xistorra. I té raó. Aquesta sí que és una bona sorpresa, aniversari, nit d’estiu, temperatura prou suau, a muntanya... Un privilegi.

Tu deixa’t sorprendre i això faig, sorprendre’m... Fa molt de temps que em sento orgullosa de la meva família. Me’ls estimo. C’est ça. C’est tout. C’est comme ça.  Celebrem els meu cinquanta. Cinquanta. Poca broma. Encara no han caigut... Però no puc aturar-los...

Cassoles curulles de tall, un dia haurem de fer un monument a aquest cunyat generós que domina com pocs el foc i la cuina de muntanya. Tribute... Sí, molt monument, però sovint s’ha de menjar el tall fred... Suplents no sembla que n’hi hagi...

S’acaba el tall i se sent la tropa dels pastissos, ei que l’espelma s’ha apagat, moltes felicitaaaaats... A casa acostumem a fer les celebracions d’aniversaris de vegades un quants dies abans de l’esdeveniment... Suposo que per començar a pair l’edat... Bufa, bufa... Cinquantanyera, estàs estupenda, mare si sembla que en facis quaranta-vuit.... I rius i penses que el xassís és el xassís...

Els adolescents amb algun mòbil close to glass, no fos cas que s’escolessin els missatges de l’exterior per l’infinit sideral.. Parlen, en directe, oh sí, ja en saben i ho fan defensant generació. Es rebel·len perquè quan compartim conversa sobre la bona música se senten exclosos...

Segur que hi ha bones músiques, comento, però no ens vulgueu vendre la moto, les lletres, la involució que el reggaeton ha suposat per als models socials. No havíem deixat enrere tants valors ofensius i masclistes? Si sapiguessis les lletres dels Beatles, tieta... I Disney? Què me’n dius de Disney...

Compto unes quantes estrelles, moltes, la lluna minvant, com un mirall, i aquest rostre encisat que és el meu...

What is the purpose of my life... If it doesn't ever do...With learning to let it go

Jack Johnson... Go on...

Vídeo de jack johnson go

16 de juny de 2017

M'habita al rostre...

Baixo el carrer Girona emocionada. M'amara el desig i alhora la incertesa d'assistir a un acte curull de passat i saviesa en homenatge a un home important, un home essencial per a nosaltres que estimem la llengua i la poesia, per a nosaltres que ens volem lliures. Un home de llenguatge clar,  rigorosament curós i precís: Carles Duarte.

Home tranquil, reservat, sedueix discretament. Els qui treballem a l'administració pública i hem estudiat i revisat qüestions de llenguatges d'especialitat, hem de reconèixer aquest home essencial de corbata de llacet, treballador incansable, amant dels mots, que és i ha estat indubtablement el creador del llenguatge jurídic i administratiu en català.

El tinc al davant, els cabells blancs, movent el cos, sense perdre fil ni randa, prenent nota de les intervencions en honor seu... Quin mestratge. Quan declamen els versos d'aquest aprenent constant que estima els mots, ell escolta atent... Quan recorden els alumnes al mestre i ponderen allò que defineix la seva obra, ell mou el cap assentint. Magnífica una de les nombroses frases que va escriure i que no oblides: 'davant la inèrcia, intel·ligència'.

Quan intervé al final de l'acte amb posat senzill, jo també en prenc nota. El discurs pausat, discret,  valuós. Confessa haver compartit insomnis amb altres savis com ell, 'escurar el temps i les hores, invocar la vida que va teixint una teranyina de complicitats, tendreses i objectius compartits'. Me'l miro. N'estic convençuda que les emocions bullen per dins.

Escoltant la poesia del mestre te'n fas al càrrec de fins a quin punt la veu interior pot abocar un trenat de versos. En comparteixo alguns, a l'atzar:


... A les mans duc un passat que no sé.
M’habita al rostre un gest que serà d’altres cossos. 
 Resultado de imagen de ulleres
M’assec a sentir el mar, revisc ara un silenci
que fa segles que atura la mirada d’un home.
Sóc algú que va ser.

Imagen relacionada

'Memòria regalada. Presències del passat en el temps'. Que bé retrobar a l'acte persones que estimen les paraules i a qui estimo. Sempre he agraït aquesta memòria visual que em fa reconèixer els bons moments, la bona gent, que em fa saludar i abraçar amigues d'una competència professional indubtable amb qui he tingut el plaer de compartir moments molt importants de la meva vida. Emotiu trobar persones clau que van donar-me suport quan tot just començava a vincular-me amb la terminologia, aquelles revisions de diccionaris sectorials... Saludar, abraçar, agrair... Grans complicitats.

'La vida reprèn el seu fil al cap del temps, retrobant allò que havia quedat com un cicle conclòs', diu Duarte. I tant. Però encara queda camí, queda l'esperança que hi posem, l'esforç i la il·lusió d'empènyer la nostra llengua en cada racó de coneixement. 'Recordar els anys fecunds de compromís, creure-hi i, com aleshores, agafar el timó d'un país que, ara i aquí, ens han pres'. Gràcies Carles pel teu mestratge... 


Per a tu, astrònom de paraules... Joan Manuel Serrat.. La lluna 

Vídeo de lluna



13 de juny de 2017

Infatuation

Em va fer pensar... Lluita interna entre el cap, el cor... En realitat és una lluita? Més aviat diria a la recerca d'harmonia entre el cap i el cor. Nivell sensitiu i nivell intel·lectual, Aristòtil, al cap dels anys encara ens fem les mateixes preguntes, encara aquesta dicotomia...

Per què escriure? No és una afició. És una necessitat. Sempre hi ha estat. Cada escrit una experiència, un sentiment, una persona, un motiu per deixar anar les emocions, certament, a voltes contradictòries.

La línia de les emocions ja ho té això. Com un cardiograma. Amunt i avall... Més enllà de l'estàndard? Debades, Teresa, em deia ahir un amic, molt més que amic. No seguim la convenció. Ens avorriríem.

Repasso els anys, els meus, quants homes convencionals han volgut fer estada al cor, a l'espai propi sense reeixir. Bandejats. Quants homes límit han sacsejat el cor fins al límit... Bandejats, també. I llavors?

La mujer de al lado
Per què generem admiració, por, inseguretat?... Els homes som així, diu el meu amic més que amic. Caçadors. No t'hi encaparris. Condemnats a la solitud? Una cosa és estar sol i una altra sentir-se'n. No és el nostre cas, Teresa, n'estic convençut. Jo per exemple estic envoltat d'amics i amigues. Per tant no busco amistat. Tampoc només sexe o potser sí però molt més enllà o com a mínim, no reduït a...

Infatuation, diu el meu amic més que amic. No és ben bé encapritxar-se... Amor cec? Enamorament obsessiu breu però intens. És a dir que hauries patit amb ell. Recordes La femme d'à côté, Truffaut, 'Ni amb tu ni sense tu'?

El cap o el cor o totes dues coses alhora. Infatuar... No ben bé... Passió? Al límit...

Dee Dee Bridgewater... La belle vie...

























12 de juny de 2017

Mimètic...

Interessant conversa. Ahir ens vam desbocar... I avui? Desfaig l'encís. No hi haurà més (re)trobades. 'Ho entenc perfectament, la veritat', dius. 'No sé que vull. Però si no busco... No ho sabré mai'. Saber què? 'Quan ho trobi ho sabré'...Trobar què? 'Almenys un dels dos té seny', dius. 'De tota manera hauria estat bé'...  Deixar-nos anar? Desitjar-nos? The futur is now

La veritat. El que ens passa a tu i a mi ja ho he viscut. Coincideixes, comences a conèixer-te, parles de temes importants, et trobes a gust, ets diferent, intel·ligent, intensa, ets genial, m'encantes... t'esveres, m'esveres a mi, capgires la relació, n'extreus els sentiments, fas volar, imaginar... I au, a veure qui la fa o la diu més grossa. Tens un altre nom, un altre cos, una altra veu... Però produeixes els mateixos efectes...

Llegia l'altre dia un article molt interessant de Jorge Wagensberg, L'extraordinari cas del pop mimètic, publicat a la revista Mètode. 'La il·lusió de tot ésser viu, diu Wagensberg, és continuar viu'. 'Com pot un cervell en principi tan elemental analitzar cada situació per separat i decidir quina és l'estafa idònia en cada cas'?... Il·lusionistes emocionals... Pops mimètics... Genis de l'engany...

'The song that summer sings'... Elvis Costello... She


https://www.youtube.com/watch?v=O040xuq2FR0

 

8 de juny de 2017

Capdellats

Escolto bossa, suau, volum fluixet, com a mi m'agrada, mentre escric aquest dolldemots d'estiu... M'ha vingut al cap una frase teva, dolç amant, savi poeta: "està molt bé viure als núvols, però de tant en tant s'ha de baixar a reparar els danys"... Touché? Clar que sí... Ai el taller de les emocions... Ben atapeït de peces, com un trencaclosques.

 'Les coses són com succeeixen, no com les esperem', dius. Tens raó, penso. Rescue me, a voltes, rescatar-me jo mateixa, l'única que pot reparar aquest cor que batega amb embranzida... 'Balaier les amours', els mals amors, els desamors... Sàvia i gran Edith Piaf... I malgrat tot, 'je ne regrette rien'...

M'agrada aquest 'qué bueno lo breve cuando es dos veces bueno'... O potser 'qué breve lo bueno aunque sea dos veces bueno'... I així ad aeternum...  Aquests jocs que ens inventem, confidències a can Salambó, complicitats, riure junts...

I el millor. Ballar amb tu el jazz que més ens agrada, un ball que és ritual, embolcallats, capdellats, aquests dits que acaronen l'esquena quan la nit és ara i aquí i b(v)eure'ns és un delit...

Coincideixo amb tu que les matinades són les teves passes i les meves, que es fa curt...  Sort de la teva veu, de la meva... Però pensa que el que tenim no és tan breu... És el present més llarg que conec... 

Celso Fonseca... Slow Motion Bossa Nova

https://www.youtube.com/watch?v=PiBz8QXQUB4

6 de juny de 2017

Somriure a l'aire

Punt de trobada, saludes, alguns ja heu coincidit en altres caminades... Aquesta ve de gust, inici de l’estiu, camí de ronda, itinerari platxeriós, ja hi som tots, som-hi.

Sense adonar-te’n, el tens al costat, caminant, preguntes de rigor, el primer pas per conèixer algú. Feu conversa. Parla pels descosits, moltes activitats, ganes de fer, de viure, d’omplir el poc més d’un any de separació. No pas voluntària, la separació, i aquests ulls... Els ulls parlen, un munt...

Li recomanes viure sol un temps, la solitud, aquesta amiga que deia Moustaki... Per poder tenir perspectiva... Però això és una eternitat per a un home que vol una dona, que ha trobat una dona, una dona que li agrada, una dona que duu el teu nom i el teu cos.

Arribeu a la primera cala, converses de grup, persones i personatges... Ell ha parat la tovallola darrere la teva, mínima distància... Converses, acudits, el cel ben núvol, voleu fruits secs? Ningú no gosa fer un bany però tu ets dona d’aigua... Et despulles, camines damunt les pedres mínimes i et capbusses a l’aigua fresquíssima... T’encanta... 

Quan tornes a la tovallola ell que et repassa, que no perd ni un sol gest del teu cos, ni un sol somriure a l’aire... Tu oblides que el tens a tocar perquè et crida l’atenció un motivat amant de les trails que no està gens malament però que no para de mirar el mòbil. 

Continuem? Repreneu l’itinerari, mires de ser a prop de l’addicte al mòbil i al culte al cos, i constates que poc t’hi avindràs i t’estimes més continuar sola... Sortosament el camí s’estreny... Que bé gaudir del mar profund i del boscam... 

Segona cala, xiringuito, cervesetes, es concreten les afinitats, boníssima la guapassa que seu davant teu, una dona sincera, la més autèntica. A mi el que m’agrada és muntar xefles, diu, i en proposa una, us van bé les dates? Dones arriades, penso, les millors... Ella i la seva amiga se’n van, dinaran a casa. I tu? Tu també te’n vas. A casa teva.

Al vespre, un missatge, és ell, aquest hola m’agrades, podem quedar tu i jo, conèixer-nos millor... A punt de donar una resposta immediata... Reprimeixes l’impuls. I si... Quedes amb ell per dinar, l'endemà, potser, qui sap, te l’has mirat poc, la bellesa dins del cor... 

Dineu, l'endemà, preneu cafè... Vol quedar més, molt més que tu perquè tu... Tu podries ser la dona, la dona que vol, aquesta dona que duu el teu nom i el teu cos? Ho sents així? Llavors?...

'Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face'... Georges Moustaki...  Ma solitude


 https://www.youtube.com/watch?v=h9-OzSzCDWo

2 de juny de 2017

Kaurismäki


La noia del Love Hotel sòrdid? M'agrada el títol, tiratge curt, una autoedició, experiències, de tot en podem fer un escrit. Aquest té el seu morbo. La nuesa de les cites, les propostes a l'atzar, el que pots arribar a oferir, el desig, la solitud..

T'ho imagines? Dos personatges anònims en un plató amb focus blau, miralls i yakuzi... L’aula del sexe per hores, del desig per minuts, de la urgència per segons... La protagonista, una noia solitàriament sola, espera, en silenci, talment l'Iris de Tulitikkutehtaan tyttö d’Aki Kaurismäki. Se li acosta un home sòrdid sortit d'un xat qualsevolment sòrdid. Entren a un pàrquing i caminen en silenci. Arriben a una porta, piquen al timbre i ja són a dins.

Love Hotel. Paguen. Entren, en silenci... La noia s’emmiralla en tots els miralls. L'home gradua la llum, expert. Pots canviar a vermell o taronja...  Seuen de costat, les mans d'ell expertament sòrdides  despullen la noia amb sòrdida delicadesa... Els dits d'ella acaronen el clatell sòrdid. Tots els miralls els retornen tants silencis amagats. Quantes dimensions de nuesa... 

Continua... De moment només tinc això. Pots continuar tu. A mitges? Somrius mentre omples el yakuzi, aquest savoir faire d’intensitat en les sortides d’aigua, aquest domini dels comandaments... Tenim dues hores... Et va bé el blau? Cassa amb els teus ulls.

No vull imaginar un final Kaurismäki. Se'ns escapa el riure. Saps què m’agrada de tu? La meva sordidesa? També. Ara va de bo. M'encanta que no et sorprenguis per res o gairebé res. Tu em sorprens. Vine aquí, sòrdid... I verge, recordes? Riem, a cor què vols. El zodíac, de vegades, té aquestes contradiccions.

M'encanta que t'encantin els preliminars. Un cop som sota el blau del reduït escenari tot és qüestió d’habilitats...

Reijo Taipale...  Kati Outinen...  Kaurismäki... Sublims...  



 Vídeo de Reijo Taipale la chica de la fábrica de cerillas

1 de juny de 2017

The futur is now

Repasso converses, un munt, quantes emocions a la bústia dels records. Com una llebre, ahir, talment un alè, et vas fer present... No oblides. Jo tampoc. Com portes els escrits? Molt bé. I tu, Teresa, com estàs? Vaig haver de pensar-me la resposta. En directe hauria esbossat un somriure i hauries entès moltes coses. Malgrat que no vols ser veterà de res, què vols, ho ets...  Alone again, vaig respondre.

Sempre has estat un bon interlocutor. He hagut de fer mà a les estones que vam compartir als trens de matinada, quan frisàvem per trobar les nostres icones de bon dia. Et vas definir molt bé. Vas ser clar. I vas demanar-me unes quantes vegades quin havia estat el meu desig quan a la Fontana di Trevi vaig tancar els ulls i tirar una moneda a l'aigua. Recordes la resposta?

Deixa'm evocar la nostra única trobada, impulsiva, 'the futur is now', pujar al teu cotxe, arribar davant del mar, seure, escoltar-nos, cap oratge que ens aturés, aquests ulls intensos, aquell viatge ardent pel teu cos i el meu. Deixa'm compartir el missatge escrit aquella tarda, d’una revolada, mentre era al tren de tornada a casa, amarada de tu:

Dormir... Aquesta era la intenció... 
Vols creure que pujava
el carrer Tarragona esperitada?
De cop i volta he pensat... 
Però per què vas tan de pressa? 
Amb un mar i un cel tan blaus
amb aquesta mirada Gandolfini
amb aquesta oloreta teva impregnada
a la meva roba.. Com diria l'anunci
'para hombres que dejan huella'... 


Prenem decisions. Constantment. I dubtem. Constantment. Hi haurà gent que no tant però en qüestió de relacions humanes, no és tan fàcil decidir què cal fer i què no, que convé i què no, què trobaràs a faltar i què no. Mecànica masculina, bona anàlisi, vas dir, em faràs avergonyir de la meva condició masculina...

No sé si hi ha algú esperant-nos en algun lloc però si que hi ha gent que ens evoca, que ens invoca, que ens escolta, que sent el nostre greu, la nostra tristesa, el nostre desencís. Ara haig de marxar, vas dir. Però podem continuar parlant si et ve de gust...

'Every man has a place in his heart'... Earth, Wind and Fire... Fantasy...


https://www.youtube.com/watch?v=xv4fKjTGO_Q




28 de maig de 2017

Iruña

Quina sorpresa. La nostra amistat documental té cops amagats. Ens convoquem fins i tot quan no hem fet plans.

Jornades a Iruña, diferents, si hem de comunicar siguem professionals. Essencials, quines són les nostres habilitats, allò que sabem fer i ens apassiona. Transformar-nos digitalment? Continguts. Processos ràpids, nanotecnologia... Cap a on? No ho sabem ben bé. Assaig, error i les nostres dades viatjant, alimentant estadístiques i logaritmes. I els desitjos? Saber-nos distrets.

Conferències magistrals, tallers, pòsters que ens fascinen: Descatalogando tiempo de silencio, l'artista a la biblioteca, o aquesta ruta literària per cementiris, Retrum, un encert. I al vespre, poteo, tapes, sopar interprofessional, sinergies, aquestes també. Coneixement, coneixences.

'Motivat no és estar animat sinó tenir motius', diu un ponent. Jo en tinc. Per continuar aprenent. El món de la virtualitat és el que hem creat per no haver de ser qui som o per deixar-ho de ser quan no en tinguem prou amb nosaltres mateixos.

Tornada, tu abans. L'adeu és inevitable. Com aquest tren que s'endú converses a molts quilòmetres per hora... Extensions de molins, camps de blat, Monegros, un paisatge darrere l'altre i unes quantes reflexions per compartir. Darrer tram. Lleida, Camp de Tarragona... Sense bateria. No pas d'idees i sentiments que, ben mirat, és el que m'empeny a escriure aquests mots.

Disposada a acceptar la realitat. Potser algú, en alguna andana, a l'altra banda de la xarxa, en algun lloc remot o a tocar, fa estona que vol encetar conversa.

Hi ha dies que no tornaries mai... O gairebé mai...

Last Train Home...










22 de maig de 2017

To be continued

Avui he rebut un missatge trist, molt trist. Un monòleg molt ben escrit. Molt ben pensat. Com una fórmula matemàtica, un circuit integrat. I tancat. L'he llegit un munt de vegades abans de donar una resposta molt menys pensada, matemàtica i integrada: 'continuo el meu camí'.

Sotraguejar la teva vida no era el meu propòsit. Com tampoc ser massa dona per ningú. No sóc qui per dur-te al cel sense paracaigudes. Sóc tan de la terra com tu. Però el desig de sublimar o la por d'entomar la vida i el present són tan llaminers... Qui va dir que seria fàcil?

Cap esforç. Vençut per l'espai de confort. I les hores compartides? Era ahir que escrivia aquests versos:

En el parèntesi de tu
tot és apamat.
Però quan t'imagino
penso en el teu esguard.
I entre trobada i trobada
records amuntegats...

Trio el pany de cel i de sol que em faci passar el mal tràngol. Aquesta incertesa d'anestèsia total. Emocional. Uns quants dies dedicats a tu, breus, aquest miratge que hauré de viure en solitud.

Prenc nota dels bons moments, dels minuts quan et llegia, quan semblava que no passava res i passava tot.

To be continued... 

Joni Mitchell... Clouds

https://www.youtube.com/watch?v=yoA0Fe2hStk

 


19 de maig de 2017

Nice, nice, very nice...

'L'amor et farà immortal', diu Ramon Gener al seu llibre curull d'òpera i emocions.. En destrio un fragment sublim: 'tot i que les nostres vides pot ser que estiguin decidides pel destí, la meva obligació era trobar la porció de sort que m'havia estat assignada'.

Quin guarniment ahir... Unes quantes rodanxes de tomàquet, patata i ceba, un pessic de sal, alfàbrega, orenga, aquest perfum d'espècies coronant la safata i au, al forn. Rai, les orades. Vint minuts i llestos. En canvi tu i el que em vas oferint... Més temps, molt més.

Conèixer algú i viure'l de ben a prop als gairebé cinquanta no és fàcil. No per a mi que vull 'viure aquesta porció de sort que m'ha estat assignada', ni per a tu que no acabes de creure que t'enyoro, un munt....

'No exageris ara', dius mig en broma... No ho faig... M'agrada el teu tarannà, els mots que m'has escrit, la teva veu, la pell fina, les mans que em dibuixen un pany de sielitu, o més d'un, els codis nàutics per iniciar i acabar les nostres converses... Qui ets i com ets... Què sents quan saps que hi seré o que hi seràs...

Creu-me quan et dic que et trobo a faltar. No sóc la dona que no et mereixes. Creu-me quan enyoro la teva veu, el rostre que canvia com una mitja quan somriu. Sóc una part del teu present i el lloc que ocupes en el meu és important. No facis res a contracor, viu a pèl malgrat els dubtes tan fàcils d'esvair.

No és que no siguis prou per a mi ni que jo sigui massa per a tu, tampoc que sigui massa intensa... És que, de vegades, arrisquem poc i allà hi som, a la cruïlla, tants camins que podríem triar... Per què ara el meu, el teu, caminar junts? Doncs perquè ve de gust. Tan senzill com això.

Digues-li al cor que no perdràs cap poder que no t'atorguis tu. Ningú et prendrà el que tens... Sumar, recordes? Futur immediat... Aquest pany de cel a ponent mentre els meus dits t'acaronen les espatlles, de la meva terrassa estant, mentre els pensaments bateguen i el riu calmós dibuixa el captard...

La intimitat que compartim. Nice, nice, very nice...

Michael Franks...Time Together

https://www.youtube.com/watch?v=SOIsIZorTPw


16 de maig de 2017

Poc més d'un dia...

Massa accelerat. El ritme del cor havia de ser, necessàriament, un altre. Temps de reflexió... De mirar amb perspectiva els dies, els mesos... De preservar les amistats, els bons moments, les complicitats. Me n’adono del cabal humà durant aquest itinerari. Valuós, valuosíssim....

I tu? Assertiu i directe en el que dius. I en el que vius. En les hores de natura i lectura. Sorprès dels canvis, d’un dia per l’altre, els teus i els meus. Sorpresa de trobar-nos, de compartir-nos, de proposar-nos...

Escoltar-nos... Poc més d’un dia entre flors i el teu somriure. Caminar fora muralles. Mirant de donar respostes... En són uns quants els anys viscuts, a voltes feixucs... 

No era present rigorós? Que flueixin els dies, que una passa porti a l'altra. Bons propòsits. Els teus, els meus, aquests cinquanta minuts que ens separen, aquests dies acolorits de verds exultants...

Aconseguir el meu amor? El cor, com un alè, com el desig, sempre en primavera...

Compromís. Deia una dona sàvia que ‘la por és una p, una o i una r que se’n va’...  Fer-la a miques, la por, a poc a poc.

Intensos... Els dies que vindran. Nets i clars...

Jamiroquai... Blue Skies


 https://www.youtube.com/watch?v=Dg7E9wEQVOA