Total de visualitzacions de pàgina:

21 d’abril de 2017

I si em manca la veu...

Cantar amb el cor. El nostre Sinatra particular, el nostre Marvin Gaye, Ray Charles, solista, d'empenta i amor al gospel, al jazz, al country, d'amor a les imatges que valen moltes paraules... Presència, moltíssima, caràcter fort, i aquella veu que guiava els tenors perquè el to i la cadència traspuava a cada fragment de cançó.

T'hem trobat a faltar, molt, perquè has estat el nostre company de tants i tants moments, aquell somriure, la intensitat, Vicente, poder cantar amb tu un solo, els happy days compartits amb complicitat, somriure després d'haver gaudit i transmès que el gospel és això, pura emoció.

Te n'has anat massa aviat, però a tu que has estat un lluitador, que ho has estat tostemps, en el present i en el futur et tindrem al nostre cor, i el nostre repertori, també teu, de sentiment, evocarà 'cada nota del teu cor', aquests compassos que també per sempre seran teus, compartits...

Ets aquí, aquí sentim la força que ens empeny a valorar l'amistat, què vols, companys i amics, Vicente, tant com vam poder tots els Pessics, l'harmonia necessària... Hi ha bons dies que són més tristos que mai, però cal que li donem la volta com bé deies, que els sentim amb el cor obert de bat a bat, amb la força del teu cor que conservarem Vicente, el  preservarem...

De ben segur t'agradava, eclèctic, 'esta va por ti, compañero'... I si em falta la veu, canto amb les mans, canto amb el cor i si em falta el cor és que al cel hi som tots...

Rosario Flores i la Mari de Chambao... Ausencia... T'estimarem, amb la veu, amb les mans, amb el cor... Per a tu Vicente...


Vídeo de rosario  mari chambao

18 d’abril de 2017

Pacte a mitges

Fa uns mesos, un antic amant va dir-me tot citant Freud que 'les persones som amos del que callem i esclaus del que diem'. Formava part d'una carta escrita amb el cor... O així m'ho va semblar quan vaig llegir-la. No ho sé si som amos o esclaus del que parlem...  Però els mots... Els mots sempre són compartits...

En parlava ahir de tot plegat amb un bon amic davant d'un balconet de roca amb vistes a Sau, a Tavertet, a les Guilleries... Amb vistes al món que compartim darrerament. 'Com va l'enamorat de qui em parlaves?...'  'Ja no hi és ni als meus matins, ni als meus capvespres, ni als somnis que vam compartir junts'...  'Et veig tocada'...Trista, vaig pensar. Quan t'esborren dels contactes d'un mòbil, t'esborren del cor i costa de pair...

'Jo em protegeixo', va dir el meu amic. Amb l'edat n'aprens. Ai, aquests enamoraments de maduresa...

Fa temps que no s'enamora el meu amic. Però ahir davant dels cingles vaig notar que compartíem un vespre únic amb posta de sol inclosa. I em vaig sentir molt afalagada de gaudir de l'excepcionalitat d'aquell, com ell anomenava, 'balconet secret'...

El meu amic és una persona singular, innovadora, estimada per molts, amb un carisma que no se l'acaba. És un plaer caminar junts pels corriols osonencs, aprenent de biologia, enginyeria i amor per la terra... Aquest any és important per a tots dos perquè canviem de desena i això també costa de pair. Volem fer tant encara...

Hi ha una atracció clara i una tendresa que ahir es va fer tangible... M'hauria abraçat més d'un cop però no ho va fer... Vincular fa por... I la tendresa que pot menar al desig... Ai las, no en saps mai les conseqüències del teu impuls...

 'No te n'estiguis de proposar-me tardes com avui'. I tant, vaig pensar. Tardes per escoltar refilar els ocells quan se'n van a dormir; per dibuixar la volta del cel i comptar tants estels com puguem; per constatar que l'amistat entre un home i una dona ha de ser necessàriament això, una amistat.

M'agrada escoltar el meu amic. M'agrada que millori i faci millorar els altres. Que confessi el que pensa, i el que pensa ho faci. Ai aquest somriure murri... Ai les mans suaus que ens apropen... Ai els llavis suaument insinuats... Un pacte a mitges... Les hores secretes al seu costat...

Stacey Kent... Close Your Eyes...







17 d’abril de 2017

Empatia

Em llevo d'hora. I abans d'aquest esmorzar que més m'agrada decideixo abillar-me i, au, cap al Castell. A uns quants quilòmetres per hora, no gaires, i un fred que empeny i impacta el meu present, albiro els plataners d'un passeig que m'encanta. El meu preludi particular.

El sol ingenu trena els marges al tram de la Coromina, inici de sacseig de pensaments, imatges, emocions viscudes aquests dies... Setmana d'acció, de reflexió, de matisos, de mots críptics que no vols desxifrar, de dubtes, un munt, bandejats amb seny.

A uns quants quilòmetres per hora, enfilant el pendent de la Casanova i del primer revolt estant una silueta, una dona, la que a voltes voldria ser més sovint, medita encarada a ponent, estirada damunt l'herba, saludant el bon dia. Hi passo per davant sense destorbar els ulls clucs, la pau serena... Qui sap on badoquegen els seus pensaments.

Arribo al meu revolt privilegiat, just on abraçaria les meves dues ermites si fos d'aire. Però sóc ben ferma i em cal el beuratge màgic que em revifa. Arribo a la Font del Castell, trepitjo humil l'herba de rosada i admiro aquest locus amoenus de silencis privilegiats... Amarada d'aigua al clatell i al rostre inicio el descens...

Sento les meves passes, bull el meu cervell... T'evoco, inevitable, que bé que ahir hi fossis a l'altra banda del meu mòbil. I penso... Hauries escrit els mots que iniciaren el nostre pergamí si tingués la teva edat? Hauria tastat el plaer de la teva complicitat si no tingués el cinquanta al meu cos i al meu cor?

No ho sabem. Deia Griffin Dunne a Last Night que al cap dels anys no canviem tant. Com a molt ens engreixem i canviem de roba. Diu l'Eva Piquer a La música del nostre atzar, que 'qualsevol realitat és sorprenent quan ens la mirem amb perspectiva. Que tu i jo ens trobéssim no era gens previsible'. Cert. Que tu i jo compartim planeta... És atzar?

Retorno, a casa, perquè tinc un munt de mots que haig d'abocar en quadrícules perfectes. Mots que em defineixen i que em fan propera. Són els mateixos que vaig escriure ahir, abans d'ahir, només que ben endreçats i en primera persona.

Empatia... De vegades som lluny dels altres, fins i tot de nosaltres. Els mateixos que som amb i per als altres.


 Inside Your Eyes... Lauren Meccia




14 d’abril de 2017

Despuat

Celentano... 'Un futuro insieme a te'... De matinada... I d'una revolada. No fos cas que marxessin les paraules. Són ben presents mentre acabo de desvetllar-me, aquell estat que deia Foix, que deien els surrealistes, escriure-les rabent, que després s'esmunyen en l'oblit.

Nit de cerca ahir... Potser, també, si busques trobes... Ja ho pots disfressar de només mirava la bústia, que quan sents un soroll que reconeixes... Why not... Et trasbalsa una mica, només una mica i somrius... No en dubto de la intel·ligència però avui... Avui... Res de violins, res. Sant divendres. La carn... Qui pot renunciar-ne?...

Al cap de segons una proposta de 'si véns em trobaràs', no pas amb tendresa però sí amb pronòstics clars, o potser dubtosos 'perquè no crec que féssim gran cosa, cansat com estic'... Viatjar a Las Vegas, com a les pel·lis?  Ah, era caçar-te no casar-te, caçar-nos, a molts quilòmetres, a hores indecents.

De matinada que és quan el cap desconcerta o potser encertes...  Els desitjos? No pas ahir... No en faig de conclusions, tan sols que la tendresa feia estona que s'havia esvaït ... On era l'orquestra? Violins engabiats per  noms i qüestionaris amb missatges clars, 'avui és això el que vull trobar'... I surts, opció de seny... Amb dignitat, és clar.

'Tu... averti avuto adesso'... Potser llegeixes aquests mots malgrat la silueta que em retornes... Ja ho veus, encara brollen els mots de matinada, quan el cap serè sap de sensacions, sap de solituds menys portàtils. Sí que n'hi ha sí que 'i després res més'. I tant que d'aquests, també n'hi ha. Però els bandeges. Ja tornaran els bons moments, els bons dies, ballant de puntes després 'd'un viatge alat'...

Sant divendres, desconhort que és la vida, en alguns moments, com ahir...

Avui dissabte. Sol de la finestra estant? Encara pintarem el matí i el farem més clar...

Celentano... Più di un sogno ... Despuat...

Vídeo de adriano celentano di piu un somio youtube

13 d’abril de 2017

Fontana

Roma... Aperta... T'hi hauria portat a Cinecittà però aquest només és un tastet, un viatge essencial, tres dies abans de les grans processons. Roma de gent pertot, de trànsit pertot...

De la plaça Dante al metro més profund, Barberini, uscitta, a la recerca de Trevi, brava fontana, gran Neptú, fascinant, com tu, l'aigua rajant amb desig... Prens la moneda que tires a l'aigua i depassa la il·lusió, aquest encant que es puguin complir tots els teus somnis.




De la Piazza Venezzia a la Navona, l'autobús atapeït per la Via Nazionale, scusa, ens protegim de l'allau de gent que no baixarà fins a Termini. Una italianíssima empatitza amb tu. From Spain? From Catalunya... I aquella expressió de no saber què dir perquè no sap de la nostra identitat.



Tastet de Colisseu, Palatino, Circ Màxim... I a Cosmedin, Santa Maria, multituds... En l'entreacte de moltes fotos, una de nostra, la verità entre reixes, podria ser un símbol però tan sols és no voler seguir el ramat... Creuem el Ponte  Fabrizio, voltem l'illa Tiberina i topem amb el Trastevere, un bon indret per perdre'ns...

No ens acabem els racons com el Ristorante Carlo Menta on descobrim una carbonara d'ou que et fascina... Que cal alimentar l'esperit d'italiana inspiració, excepcional risotto pescatora al Santa Lucia i a Da Giggi un cambrer poeta ens regala una rosa de paper, i tant, Johny Deep en pobre, diu, i a tu que et sonava d'algú o d'alguna cosa...

Escales a la Piazza Spagna... Selfie? Amb aquest meu mòbil demodé? El vell costum d'un acte social, demanar que ens en facin una de ben abraçadetes emmarcades per una nocturnitat màgica... Gelat, amb cucurutxo d'encenalls de colors... Compartim?

Quin viatge iniciàtic, quin somriure encès, com podem discutir-nos tant i alhora estimar-nos fins a l'infinit... Només cal un esguard dels teus ulls... Piccolina... Bella principessa... Un plaer viatjar amb tu...

A cau d'orella, saps què m'ha agradat més de tot, de tot, de tot, mare? I és clar... La Fontana... Di Trevi, of course... N'hi ha tantes... Somnis pertot...


Mario Biondi... Prendila così



6 d’abril de 2017

Els bells elixirs

Fa uns dies vaig tenir una conversa molt interessant amb una amiga sobre l'alquímia de la vida. El tren ens duia a la rutina dels matins setmanals però la conversa, en canvi, ens menava a un món que sempre m'ha fascinat. Aquest que sura entre la realitat més tangible i la imaginària lleugeresa de l'esperit.

Resultado de imagen de el perfumEl Alquimista – Paulo CoelhoNo van faltar els referents literaris, El perfum, L'alquimista... Aquestes lectures fascinants, les olors de les emocions, 'el llenguatge que va directament al cor'... Transmutar, restaurar, perllongar la vida que s'esmuny dia rere dia.

 


És un trajecte ben curiós el nostre... Un amor per la Plana i saber-nos dir les coses pel seu nom. Cap de les dues estem per brots però sí que som curioses de mena i ambdues dansem darrerament per indrets on l'acte de fe és fonamental. Si la dona que vols ser és tan a prop de la terra per què no crear el teu propi elixir?

No descartem cap via que ens pugui sorprendre i, malgrat que sabem el preu de la nova felicitat, totes dues som conscients que la veritable pedra filosofal de l'alquímia és destil·lar la il·lusió davant de l'adversitat i compartir els bells elixirs... Bells elixirs com els mots d'un escrit, aquell besllum rere la finestra, la química dels ulls que voldríem, la flaire del perfum més íntim, l'efluvi d'un somriure conegut, reconegut o potser i gairebé imperceptible....

'And she comes out in the night time with the honeysuckle musk'... Dire Straits... Alchemy


Vídeo de alchemy dire straits live

4 d’abril de 2017

Taula 'al punt'

Ganes de veure'ns, la millor concreció. Dia, hora i lloc.  Descobreixo Can Tresó, un restaurant que sovinteges... 'Cinc minuts i tindreu la taula a punt'. Fem barra, dues copes de vi, on ens vam quedar? Anys de no tenir-te tan a prop... Amigues des dels setze anys. No som pas les mateixes encara que avui haguem aturat el nostre temps.

Que bé trobar-nos a Gràcia, que bé els doblatges, que bé el teu entusiasme brollant com un torrent, aquests batecs d'amistat tan amarats, més que mai, a la teva veu i a la meva, el vaivé de tantes i tantes nits màgiques... 

Em parles d'aficions, xiatsu, cinesiologia, balboa... M'encanta que hagis definit el teu estil, la teva projecció, les teves aficions i passions, aquest somriure, trobar-te còmoda... En bones mans, ben relaxada, imaginant els dits que lloes i que mesuren els plecs de vida de la teva pell.

Parlem de sexe, i tant. Aquest més enllà, allò que ens va fer mal, les pors més íntimes, no gosar, sentir-nos molt petites... Un munt de raons per aprendre de la vida i girar-la com una mitja. Homes.. Uns quants però... Ai aquesta adversativa. D'adversari? La lluita per no haver de demanar afecte...

Perquè l'afecte és el nostre, el que em dones, rebo, et dono, reps, els núvols que naveguen al blau infinit. L'afecte són moltes nits compartides, balls, rialles, amb la Tere, amb en Miquel, ben tous i toves tots plegats, Sant Patrici Gloriós i eeendavant, tot és relatiu... Afecte pagespower, un pas i prats on pasturar, gorgs amb les aigües més fredes de la contrada... Independents... Algú en dubtava?

La teva copa dringa amb la meva per aquest alè que ens ha empès a trobar-nos avui, que somrius a la mestressa, han passat els cinc minuts, quina gana de viandes, és aquesta, abillada per al nostre present, magnífica, la nostra taula 'al punt'...

Balboa Freestyle: Balboa to any Music


https://www.youtube.com/watch?v=BgJN2k2wkos

29 de març de 2017

Muy serquita...

'Incomplicar'... Quin calaix de verbs nous. De filòloga a filòleg, admiro la teva capacitat de crear per amor a les paraules. No té preu aquest sisè sentit comú teu, aquesta gran capacitat de laisser faire... 'Deixa't estar de cabòries, Teresa'...

Inspirador Knausgaard... Inspirador el teu post... Com l'advent, que sempre m'arribes en moments decreixents. La xarxa té grans sorpreses. Tu n'ets una de brillant. Ara no te'm tornis cregut... O sí...

Vaig fer-te present al dolldemots Coses bones... Deixa'm que reprodueixi, de nou, una conversa nostra, la d'ahir, quan sortosament vas redreçar-me... Deixa'm que agosaradament, transcrigui un...


... DE TEVES A MEVES

- Knausgaard, Teresa. Aquest "work, you little shit" m'arriba a l'ànima.

- No va amb segones? 

- Cap a tu? Cap a mi? No.

- Sempre arribes en els moments claus.

- No et segueixo. Què vols dir

- Que avui no és gaire bon dia malgrat el sol... I és bonic trobar correus i posts d'un home intel·ligent...

-Aisss... Si tu no tienes felisidá de sabio no tienes ná.

-No sovintegen, ja ho saps... Suposo que per a cada moment, un coeficient diferent...

-Saber viure incomplicadament... És un do més que un talent em penso, cada dia més o és l'última idea que tinc.. Un do: com tenir oïda, o sentit del ritme.

-Prenc nota... Oïda i sentit del ritme, fet. La incomplicació, un repte.

-Ho dic perquè jo no el tinc, és clar.

-M'encanten aquestes reflexions i qualitats que no tens... Suposadament...

-"Work, you little shit" m'ho escriuré en majúscules en un full i m'ho penjaré al davant dels nassos.


 
Pendent un altre dinar o l'àpat que sigui per continuar compartint els verbs que ens inventem i perquè a còpia d'insistir i de valorar-te pugui continuar llegint coses teves, coses bones, encara que siguin little...

Ai la felisidá... 'Muy serquita'... Las Migas...  Noche en el río...


Vídeo de río migas









28 de març de 2017

Alentir

Anar despullant els dies de compromisos... Essencial. Endreçar les setmanes que en el darrer mesos han estat més que intenses. Valorar el sacseig d'emocions que trasbalsen el cor. Respirar tranquil·la, allunyar aquests futurs massa programats o presents massa sobtats.

Què hem d'omplir tant, què hem de lligar tant que no siguem nosaltres mateixos i el pany de present que ens oferim. És tan fort el desig de viure intensament que oblides 'alè de les petites coses': que a trenc d'alba continuïs tenint a prop la tendresa...

Perquè continuo tenint fe en què més enllà de la fiblada inicial de desig hi ha una persona. Més enllà de la física quàntica hi ha el detall i l'afecte. Feia temps que la fredor no amarava tants àmbits. El bon dia inexistent, el tacte inexistent... On eren els violins? Darrere un vent glaçat, un nus a la gola i una decisió presa... Transitar, mai com ara.

Cinema. Imprescindible. Avui dues recomanacions:

Locas de alegría


Moonlight 

La pazza gioia, Beatrice i Donatella, quin retrat de personatges i d'aquest món trasbalsat d'on surten a la recerca d'allò que les defineix, la llibertat, el retrobament amb els éssers que han estimat, que estimen... Drama a voltes, comèdia de segons, de situacions, l'equilibri qüestionat, també la normalitat ...





Moonlight... Chiron, l'esguard diferent i punyent, sorprèn, la tendresa de moments, la càmera que descriu impactant relacions intenses. Frapant la pèrdua de la innocència, el rebuig, la incomprensió, la indefensió... Sota la llum de la lluna, dos cossos brillen d'un blau intens...






Lleuger... Aquest matí d'un sol que agraeixes, la rutina que agraeixes i la Mari, aquesta veu que inventa i encerta el moment. Alentir... El cap... El cor.

'Si algo no está bien, lo pongo del revés'... Chambao... Mejor me quedo aquí...
















27 de març de 2017

El món que continua

L'alè de les sorpreses... Aquestes llebres que sorprens, que et sorprenen... Ser-hi a un espai compartit...  'Et fa gràcia que quedem?' No tenir cap més temps que l'ara... 'Ara?' 'No busco res, no tinc cap finalitat, no tanco portes'...

Veure't sortir de l'Anirit... Hi ha aparicions de pel·lícula, trets que et sedueixen i una veu que ja voldries sempre a cau d'orella... Tenir totes les hores del dia... I de la nit. Amb una pluja que arrecerem amb el meu paraigües i un torrent de dubtes, de certeses perquè saps el que vols i jo, jo volia alentir les hores, els dies...

Decidir en quin moment no agafo el tren sinó el bus, seure de costat, la pluja als vidres, propera parada... Tu ja ho saps i jo...  Jo tampoc tanco portes...

Sedueixes amb el gest... Molt... No ets un clixé perquè ets ben real i quan sóc entre els teus braços ja no vull que et separis ni un mil·límetre.

A mercè d'uns ulls que travessen els meus, què vols, què vull, quina promesa fas, i si la fas de debò o no me la crec o es dilueix amb el teu somriure...

Això de trobar-nos davant d'un cine... 'A saber on ens portarà'... Tot plegat? Difícil de preveure-ho. Tocar de peus a terra i el món que continua...

Ketama...  No estamos lokos...


https://www.youtube.com/watch?v=lsjx_z7EjBc


20 de març de 2017

Viatges

Avui, mentre baixava pel camí de la Casanova, no m'he pogut estar de fixar l'esguard en el santuari dels Munts, fer un contrapicat talment aquell moviment de càmera ascendent a l'Empire State Building de Tu i jo, gran comèdia de Leo McCarey, aquella trobada que no va tenir mai lloc entre Deborah Kerr i Cary Grant...

La nostàlgia és aquest company de viatge, aquesta saudade que et fa adonar de fins a quin punt vius les emocions, del que has arribat a sentir, d'algunes absències més o menys portàtils... Hi ha persones que apareixen a la teva vida, que et sorprenen, que t'enlairen i amb les quals et ve de gust un viatge iniciàtic... De fet les persones importants a la teva vida ho són perquè viatgen amb tu. Tant és el mitjà, no pas l'itinerari, que sempre sorprèn...

Aquests dies llegia una entrada, Viure (imaginant) o viure amb algú, d'un blog que recomano, A cops de llapis. Comparteixo la reflexió, tan encertada. També comparteixo el moment. (Con)viure...  No és fàcil. Per què ens ve de gust la solitud? Perquè tenim un espai propi... I quan ve de gust algú, tu tries... O no... De viure sols, en sabem un munt... I la tendresa? A voltes...

M'agrada aquest 'ser contradictori té el seu punt'... M'agrada aquest devessall de mots tan ben estructurats, tan a raig, a pèl, a cor què vols, a temps, a les palpentes, a pleret... M'agraden els poemes, magnífics, trasbalsen, te'ls sents una mica teus... Quin poder la seducció... Afortunada de sentir-la, de compartir-la...

El proper viatge? Davant per davant, amb el cor a la mà, el temps aturat, viandes i aquesta veu que em recorda l'Ovidi envoltant-me...

'Cosa mi dai, dove mi porti tu?'... Paolo Conte... Come Mi Vuoi?  


 https://www.youtube.com/watch?v=ByChk5fsdS0






17 de març de 2017

A viure... A riure...

Es ben bé que les experiències, o certes experiències, quan ens arriben en moments concrets prenen una dimensió especial... Un munt aquests dies...


Avui, però, comparteixo teatre, La Senyora Florentina i el seu amor Homer, un Belbel exquisit, una Rodoreda magistral. Es poden reflectir millor la relació entre homes i dones, entre dones, entre solituds, entre complicitats, el desengany, l'amistat, la generositat? ...

Resultado de imagen de la senyora florentina i el seu amor homer
'M'he passat aquests anys esperant el que no sabia què esperava', diu Florentina... Cada dona, un món. Cap millor que l'altre, de matisos tants com la vida, els seus encerts, les seves dissorts... Que bé la presa de consciència finalment, l'alliberament, i tant.


Flors al jardí, llum que reflecteix les emocions del dia, bellesa escenogràfica, magnífica direcció d'actrius, acurada, interpretació apassionada, aquests personatges que s'enriolen, que es coneixen tan bé... Com poden ennuegar-nos l'esperit...

Resultado de imagen de la senyora florentina i el seu amor homer




En són totes, d'esplèndides...


Resultado de imagen de la senyora florentina i el seu amor homer

Especialment la Zerafina... La Zerafina... T'atrapa. Gran Elisabet Casanovas.










Recomanable... Amb tota la subjectivitat, l'emoció que sents, que si et distancies no en gaudeixes. Perquè és tan gustós celebrar tot el que tenim, allò que estimem i que és ben nostre... El desig de compartir els moments, els millors... 'A viure... A riure'....




Entrevista... Mercè... Eli... 'L'aprenentatge és infinit'...