Total de visualitzacions de pàgina:

22 de maig de 2017

To be continued

Avui he rebut un missatge trist, molt trist. Un monòleg molt ben escrit. Molt ben pensat. Com una fórmula matemàtica, un circuit integrat. I tancat. L'he llegit un munt de vegades abans de donar una resposta molt menys pensada, matemàtica i integrada: 'continuo el meu camí'.

Sotraguejar la teva vida no era el meu propòsit. Com tampoc ser massa dona per ningú. No sóc qui per dur-te al cel sense paracaigudes. Sóc tan de la terra com tu. Però el desig de sublimar o la por d'entomar la vida i el present són tan llaminers... Qui va dir que seria fàcil?

Cap esforç. Vençut per l'espai de confort. I les hores compartides? Era ahir que escrivia aquests versos:

En el parèntesi de tu
tot és apamat.
Però quan t'imagino
penso en el teu esguard.
I entre trobada i trobada
records amuntegats...

Trio el pany de cel i de sol que em faci passar el mal tràngol. Aquesta incertesa d'anestèsia total. Emocional. Uns quants dies dedicats a tu, breus, aquest miratge que hauré de viure en solitud.

Prenc nota dels bons moments, dels minuts quan et llegia, quan semblava que no passava res i passava tot.

To be continued... 

Joni Mitchell... Clouds

https://www.youtube.com/watch?v=yoA0Fe2hStk

 


19 de maig de 2017

Nice, nice, very nice...

'L'amor et farà immortal', diu Ramon Gener al seu llibre curull d'òpera i emocions.. En destrio un fragment sublim: 'tot i que les nostres vides pot ser que estiguin decidides pel destí, la meva obligació era trobar la porció de sort que m'havia estat assignada'.

Quin guarniment ahir... Unes quantes rodanxes de tomàquet, patata i ceba, un pessic de sal, alfàbrega, orenga, aquest perfum d'espècies coronant la safata i au, al forn. Rai, les orades. Vint minuts i llestos. En canvi tu i el que em vas oferint... Més temps, molt més.

Conèixer algú i viure'l de ben a prop als gairebé cinquanta no és fàcil. No per a mi que vull 'viure aquesta porció de sort que m'ha estat assignada', ni per a tu que no acabes de creure que t'enyoro, un munt....

'No exageris ara', dius mig en broma... No ho faig... M'agrada el teu tarannà, els mots que m'has escrit, la teva veu, la pell fina, les mans que em dibuixen un pany de sielitu, o més d'un, els codis nàutics per iniciar i acabar les nostres converses... Qui ets i com ets... Què sents quan saps que hi seré o que hi seràs...

Creu-me quan et dic que et trobo a faltar. No sóc la dona que no et mereixes. Creu-me quan enyoro la teva veu, el rostre que canvia com una mitja quan somriu. Sóc una part del teu present i el lloc que ocupes en el meu és important. No facis res a contracor, viu a pèl malgrat els dubtes tan fàcils d'esvair.

No és que no siguis prou per a mi ni que jo sigui massa per a tu, tampoc que sigui massa intensa... És que, de vegades, arrisquem poc i allà hi som, a la cruïlla, tants camins que podríem triar... Per què ara el meu, el teu, caminar junts? Doncs perquè ve de gust. Tan senzill com això.

Digues-li al cor que no perdràs cap poder que no t'atorguis tu. Ningú et prendrà el que tens... Sumar, recordes? Futur immediat... Aquest pany de cel a ponent mentre els meus dits t'acaronen les espatlles, de la meva terrassa estant, mentre els pensaments bateguen i el riu calmós dibuixa el captard...

La intimitat que compartim. Nice, nice, very nice...

Michael Franks...Time Together

https://www.youtube.com/watch?v=SOIsIZorTPw


16 de maig de 2017

Poc més d'un dia...

Massa accelerat. El ritme del cor havia de ser, necessàriament, un altre. Temps de reflexió... De mirar amb perspectiva els dies, els mesos... De preservar les amistats, els bons moments, les complicitats. Me n’adono del cabal humà durant aquest itinerari. Valuós, valuosíssim....

I tu? Assertiu i directe en el que dius. I en el que vius. En les hores de natura i lectura. Sorprès dels canvis, d’un dia per l’altre, els teus i els meus. Sorpresa de trobar-nos, de compartir-nos, de proposar-nos...

Escoltar-nos... Poc més d’un dia entre flors i el teu somriure. Caminar fora muralles. Mirant de donar respostes... En són uns quants els anys viscuts, a voltes feixucs... 

No era present rigorós? Que flueixin els dies, que una passa porti a l'altra. Bons propòsits. Els teus, els meus, aquests cinquanta minuts que ens separen, aquests dies acolorits de verds exultants...

Aconseguir el meu amor? El cor, com un alè, com el desig, sempre en primavera...

Compromís. Deia una dona sàvia que ‘la por és una p, una o i una r que se’n va’...  Fer-la a miques, la por, a poc a poc.

Intensos... Els dies que vindran. Nets i clars...

Jamiroquai... Blue Skies


 https://www.youtube.com/watch?v=Dg7E9wEQVOA







11 de maig de 2017

Only love...

Avui he conegut algú al tren, una conversa virtual, darrerament unes quantes... Quan xateges no llegeixes, no fas la becaina de rigor, i el paisatge es perd mentre els dits cliquen tecles i la cobertura fa la guitza...

Envia'm una reflexió, m'ha demanat el meu interlocutor... Interessant. Quan estava a punt d'enviar una estrofa de Martí Pol que m'apassiona, gran leitmotiv des que estudiava la carrera, he pensat en tots els mots vessats en aquest espai imaginari; en totes les reflexions que he anat teixint al llarg d'aquests anys. I he viatjat en el temps fins als inicis...

Sort que d'aquest viatge lector hi ha retorn. Que pots llegir enrere per continuar vivint endavant. Per primera vegada no he gaudit del paisatge dels mots, si més no, del darrer any malgrat que potser hi ha els dolls més intensos i emotius... Potser per això m'he sentit empetitir el cor... Una mica.

Una reflexió? Un munt. Té, llegeix, el blog real, la inspiració, els darrers anys de la meva vida... Els millors? Qui lo sa. No cal patir si es pot evitar. Però aquest és el gran pas, que som 'pura vida', que la vivim com la vivim  i que no podem bandejar els seus efectes... Les emocions hi són i van de bracet amb nosaltres. Viure amb la ràbia, conviure amb l'alegria, malviure amb la tristesa, sobreviure a la por...

Diu Svend Brinkmann en una entrevista molt recomanable que no podem maquillar els aspectes dolents de la vida perquè hi són... Quants beuratges màgics negant la realitat. Sensacions, estats anímics inevitables. Els trobem al diccionari, al nostre: malhumor, maldecap, malfiança, malson... Formen part del nostre tarannà, de la vida que tenim, de la que construïm. Resilients? Imprescindible.

Hi ha dies que tot et sembla casualitat, que tot té un sentit, que res és atzar... Dies que tot es multiplica per infinit. Avui és un d'aquests dies. Miro de reconduir-lo al terreny creatiu per no perdre'm amb tants d'estímuls. Per no deixar-me abassegar pels records...

Sedueix... Magnífic Sting... My One and Only Love...


Vídeo de sting my only

9 de maig de 2017

Interrogants...


M'enviava un amic una imatge del Gra de Fajol Gran magnífica, preludi de la propera excursió als verds paratges que han pintat les pluges de primavera. Un amic que va ser amant i que ara és company de caminades, que somriu quan m'encanto i faig el badoc entre camins i fites.







M'encanta aquest Ter generós, avui, damunt l'herba d'un parc privilegiat curull de canalla. Un privilegi les tardes allargassades d'aquesta primavera...Tiro enrere.. Miro endavant... Tantes experiències que dringuen les unes amb les altres...


I és que em ve a la memòria la conversa d'ahir amb una dona entranyable a qui vaig conèixer per casualitat mentre les nostres filles xalaven a les atraccions d'un parc. Quan la seva parella i les dues nenes van pujar a un trenet de remullada segura, em va explicar com s'havien conegut, segona parella, va dir, després d'una separació traumàtica... Me'l mirava amb les dues nenes, un home atent, curós, senzill, tal com raja. Ets afortunada, vaig comentar-li, trobes Teresa, i tant, no sovintegen homes com el teu... Els interrogants hi són, vaig pensar, fins i tot quan tens el que sembla que havies volgut tenir sempre.


Futur immediat? Interrogants... Una propera trobada amb un home més que interessant. Un home qui sap què però tant és. Ens vam conèixer fa uns dies, sopar, tren de tornada a la Plana... Expectatives? No m'hauria fet res si hagués perdut el tren, vaig dir-li... Dona, va respondre, si l'haguessis perdut t'hi hauria portat, a casa... Curiós. No saps mai què passa pel cap de l'altre...



Continuo transitant...


Sinne Eeg Remembering You 


Vídeo de Sinne Eeg Remembering You

2 de maig de 2017

Espais ínfims

Escriure amb el cor... Compartir el cor... O era el cos? O totes dues coses alhora?  Actitud ben diferent la de l'home que qüestiona, que es fa un munt de preguntes, que expressa el que sent, la por d'enlairar-se i caure sense xarxa. L'home que no vol ser una falca ni omplir un espai... Que no vol ser un home com els altres. Un menys que els altres. Un altre...

'Que amb tu podria tocar el cel'... Sense paracaigudes. Entenc l'engany patit, el passat que no voldries retornat, el present que has triat. Però ja ho veus, la claredat és una mentalitat, la llibertat un desig... Cap home és millor que l'altre, cap és com els altres, ni tan sols és un altre.. Cap el centre, l'únic, l'exclusiu...

No mentre l'itinerari sigui aquest, la transitorietat... I sí quan l'oferta sigui 'dona'm la mà i caminarem junts'... No quan són moments, instants que no decideixes. I sí quan és un acord mutu i hi ha ganes de tirar-lo endavant.

Si al cap i a la fi tot és física quàntica. Però ben encaparrats a omplir-la d'interrogants. La metafísica del dubte. No és que no vulguem créixer. És que volem créixer amb algú també. I quan ens enlairem ho fem sabent que tard o d'hora haurem d'aterrar. Som nosaltres el paracaigudes... Tants cops que hem aterrat de tants somnis...

'Ora et labora', deia un amic fa uns dies. Santa abstinència. I la fe? 'La fe és lliure', llegia avui al diari. No la perdem pas, malgrat els interrogants i les pors. Continuem 'ballant de puntes' en la nocturnitat més íntima...  Provem de tastar l'ara i aquí talment 'les amants, l'après-midi'...

Espais ínfims i essencials... Ve de gust compartir-los...

Eumir Deodato... Al Jarreau... Double Face  

Vídeo de double face deodato








30 d’abril de 2017

Cinc cèntims...

Què n'esperes de mi? Si és que n'esperes res, clar... M'ho penso, un, dos, tres segons... Em ve de nou, la teva pregunta, de vegades no saps que respondre... On és la resposta sinó al mateix present? Què n'espero de tu? Res, només que m'agrada aquest somriure matemàtic, pragmàtic....

Ha estat un cap de setmana de caliu, de llar de foc, de com comparteixo i per què. De com no calen expectatives. Per això aquests dies dedicats a mi i als meus. 'Quan vius, no escrius'... T'esperarem, em deia un amic... Afortunada, penso. De la vida que, darrerement, em regala molts desitjos.

Verds intensos, versos... La tarda de llum de ponent i aquest moment en què ja no és diferit, coincidim i encetem conversa. Tant és que sigui virtual, que t'imagino en la immensitat dels castanyers, aquell raconet on recordes el tacte de la meva pell, quan un petó es multiplica, quan l'abraçada esdevé onada i el bosc intensitat...

Propera lectura, somrius, no el vam trobar al nostre Sant Jordi particular... Però em va agradar sentir-te darrere meu mentre el cercava a una paradeta, i a una altra, sense èxit. Jo que et sé no massa amic de les multituds, ja ho veus, tard o d'hora acabem trobant petites joies...




No és que et doni una altra oportunitat. És que m'agrada poder tornar a sentir-te ben a prop. Te'n faré cinc cèntims...


Earl Klugh... HandPicked...













21 d’abril de 2017

I si em manca la veu...

Cantar amb el cor. El nostre Sinatra particular, el nostre Marvin Gaye, Ray Charles, solista, d'empenta i amor al gospel, al jazz, al country, d'amor a les imatges que valen moltes paraules... Presència, moltíssima, caràcter fort, i aquella veu que guiava els tenors perquè el to i la cadència traspuava a cada fragment de cançó.

T'hem trobat a faltar, molt, perquè has estat el nostre company de tants i tants moments, aquell somriure, la intensitat, Vicente, poder cantar amb tu un solo, els happy days compartits amb complicitat, somriure després d'haver gaudit i transmès que el gospel és això, pura emoció.

Te n'has anat massa aviat, però a tu que has estat un lluitador, que ho has estat tostemps, en el present i en el futur et tindrem al nostre cor, i el nostre repertori, també teu, de sentiment, evocarà 'cada nota del teu cor', aquests compassos que també per sempre seran teus, compartits...

Ets aquí, aquí sentim la força que ens empeny a valorar l'amistat, què vols, companys i amics, Vicente, tant com vam poder tots els Pessics, l'harmonia necessària... Hi ha bons dies que són més tristos que mai, però cal que li donem la volta com bé deies, que els sentim amb el cor obert de bat a bat, amb la força del teu cor que conservarem Vicente, el  preservarem...

De ben segur t'agradava, eclèctic, 'esta va por ti, compañero'... I si em falta la veu, canto amb les mans, canto amb el cor i si em falta el cor és que al cel hi som tots...

Rosario Flores i la Mari de Chambao... Ausencia... T'estimarem, amb la veu, amb les mans, amb el cor... Per a tu Vicente...


Vídeo de rosario  mari chambao

18 d’abril de 2017

Pacte a mitges

Fa uns mesos, un antic amant va dir-me tot citant Freud que 'les persones som amos del que callem i esclaus del que diem'. Formava part d'una carta escrita amb el cor... O així m'ho va semblar quan vaig llegir-la. No ho sé si som amos o esclaus del que parlem...  Però els mots... Els mots sempre són compartits...

En parlava ahir de tot plegat amb un bon amic davant d'un balconet de roca amb vistes a Sau, a Tavertet, a les Guilleries... Amb vistes al món que compartim darrerament. 'Com va l'enamorat de qui em parlaves?...'  'Ja no hi és ni als meus matins, ni als meus capvespres, ni als somnis que vam compartir junts'...  'Et veig tocada'...Trista, vaig pensar. Quan t'esborren dels contactes d'un mòbil, t'esborren del cor i costa de pair...

'Jo em protegeixo', va dir el meu amic. Amb l'edat n'aprens. Ai, aquests enamoraments de maduresa...

Fa temps que no s'enamora el meu amic. Però ahir davant dels cingles vaig notar que compartíem un vespre únic amb posta de sol inclosa. I em vaig sentir molt afalagada de gaudir de l'excepcionalitat d'aquell, com ell anomenava, 'balconet secret'...

El meu amic és una persona singular, innovadora, estimada per molts, amb un carisma que no se l'acaba. És un plaer caminar junts pels corriols osonencs, aprenent de biologia, enginyeria i amor per la terra... Aquest any és important per a tots dos perquè canviem de desena i això també costa de pair. Volem fer tant encara...

Hi ha una atracció clara i una tendresa que ahir es va fer tangible... M'hauria abraçat més d'un cop però no ho va fer... Vincular fa por... I la tendresa que pot menar al desig... Ai las, no en saps mai les conseqüències del teu impuls...

 'No te n'estiguis de proposar-me tardes com avui'. I tant, vaig pensar. Tardes per escoltar refilar els ocells quan se'n van a dormir; per dibuixar la volta del cel i comptar tants estels com puguem; per constatar que l'amistat entre un home i una dona ha de ser necessàriament això, una amistat.

M'agrada escoltar el meu amic. M'agrada que millori i faci millorar els altres. Que confessi el que pensa, i el que pensa ho faci. Ai aquest somriure murri... Ai les mans suaus que ens apropen... Ai els llavis suaument insinuats... Un pacte a mitges... Les hores secretes al seu costat...

Stacey Kent... Close Your Eyes...







17 d’abril de 2017

Empatia

Em llevo d'hora. I abans d'aquest esmorzar que més m'agrada decideixo abillar-me i, au, cap al Castell. A uns quants quilòmetres per hora, no gaires, i un fred que empeny i impacta el meu present, albiro els plataners d'un passeig que m'encanta. El meu preludi particular.

El sol ingenu trena els marges al tram de la Coromina, inici de sacseig de pensaments, imatges, emocions viscudes aquests dies... Setmana d'acció, de reflexió, de matisos, de mots críptics que no vols desxifrar, de dubtes, un munt, bandejats amb seny.

A uns quants quilòmetres per hora, enfilant el pendent de la Casanova i del primer revolt estant una silueta, una dona, la que a voltes voldria ser més sovint, medita encarada a ponent, estirada damunt l'herba, saludant el bon dia. Hi passo per davant sense destorbar els ulls clucs, la pau serena... Qui sap on badoquegen els seus pensaments.

Arribo al meu revolt privilegiat, just on abraçaria les meves dues ermites si fos d'aire. Però sóc ben ferma i em cal el beuratge màgic que em revifa. Arribo a la Font del Castell, trepitjo humil l'herba de rosada i admiro aquest locus amoenus de silencis privilegiats... Amarada d'aigua al clatell i al rostre inicio el descens...

Sento les meves passes, bull el meu cervell... T'evoco, inevitable, que bé que ahir hi fossis a l'altra banda del meu mòbil. I penso... Hauries escrit els mots que iniciaren el nostre pergamí si tingués la teva edat? Hauria tastat el plaer de la teva complicitat si no tingués el cinquanta al meu cos i al meu cor?

No ho sabem. Deia Griffin Dunne a Last Night que al cap dels anys no canviem tant. Com a molt ens engreixem i canviem de roba. Diu l'Eva Piquer a La música del nostre atzar, que 'qualsevol realitat és sorprenent quan ens la mirem amb perspectiva. Que tu i jo ens trobéssim no era gens previsible'. Cert. Que tu i jo compartim planeta... És atzar?

Retorno, a casa, perquè tinc un munt de mots que haig d'abocar en quadrícules perfectes. Mots que em defineixen i que em fan propera. Són els mateixos que vaig escriure ahir, abans d'ahir, només que ben endreçats i en primera persona.

Empatia... De vegades som lluny dels altres, fins i tot de nosaltres. Els mateixos que som amb i per als altres.


 Inside Your Eyes... Lauren Meccia




14 d’abril de 2017

Despuat

Celentano... 'Un futuro insieme a te'... De matinada... I d'una revolada. No fos cas que marxessin les paraules. Són ben presents mentre acabo de desvetllar-me, aquell estat que deia Foix, que deien els surrealistes, escriure-les rabent, que després s'esmunyen en l'oblit.

Nit de cerca ahir... Potser, també, si busques trobes... Ja ho pots disfressar de només mirava la bústia, que quan sents un soroll que reconeixes... Why not... Et trasbalsa una mica, només una mica i somrius... No en dubto de la intel·ligència però avui... Avui... Res de violins, res. Sant divendres. La carn... Qui pot renunciar-ne?...

Al cap de segons una proposta de 'si véns em trobaràs', no pas amb tendresa però sí amb pronòstics clars... Viatjar a Las Vegas, com a les pel·lis?  Ah, era caçar-te no casar-te, caçar-nos, a molts quilòmetres, a hores indecents.

De matinada que és quan el cap desconcerta o potser encertes...  Els desitjos? No pas ahir... No en faig de conclusions, tan sols que la tendresa feia estona que s'havia esvaït ... On era l'orquestra? Violins engabiats per  noms i qüestionaris amb missatges clars, 'avui és això el que vull trobar'... I surts, opció de seny... Amb dignitat, és clar.

'Tu... averti avuto adesso'... Potser llegeixes aquests mots malgrat la silueta que em retornes... Ja ho veus, encara brollen els mots de matinada, quan el cap serè sap de sensacions, sap de solituds menys portàtils. Sí que n'hi ha sí que 'i després res més'. I tant que d'aquests, també n'hi ha. Però els bandeges. Ja tornaran els bons moments, els bons dies, ballant de puntes després 'd'un viatge alat'...

Sant divendres, desconhort que és la vida, en alguns moments, com ahir...

Avui dissabte. Sol de la finestra estant? Encara pintarem el matí i el farem més clar...

Celentano... Più di un sogno ... Despuat...

Vídeo de adriano celentano di piu un somio youtube

13 d’abril de 2017

Fontana

Roma... Aperta... T'hi hauria portat a Cinecittà però aquest només és un tastet, un viatge essencial, tres dies abans de les grans processons. Roma de gent pertot, de trànsit pertot...

De la plaça Dante al metro més profund, Barberini, uscitta, a la recerca de Trevi, brava fontana, gran Neptú, fascinant, com tu, l'aigua rajant amb desig... Prens la moneda que tires a l'aigua i depassa la il·lusió, aquest encant que es puguin complir tots els teus somnis.




De la Piazza Venezzia a la Navona, l'autobús atapeït per la Via Nazionale, scusa, ens protegim de l'allau de gent que no baixarà fins a Termini. Una italianíssima empatitza amb tu. From Spain? From Catalunya... I aquella expressió de no saber què dir perquè no sap de la nostra identitat.



Tastet de Colisseu, Palatino, Circ Màxim... I a Cosmedin, Santa Maria, multituds... En l'entreacte de moltes fotos, una de nostra, la verità entre reixes, podria ser un símbol però tan sols és no voler seguir el ramat... Creuem el Ponte  Fabrizio, voltem l'illa Tiberina i topem amb el Trastevere, un bon indret per perdre'ns...

No ens acabem els racons com el Ristorante Carlo Menta on descobrim una carbonara d'ou que et fascina... Que cal alimentar l'esperit d'italiana inspiració, excepcional risotto pescatora al Santa Lucia i a Da Giggi un cambrer poeta ens regala una rosa de paper, i tant, Johny Deep en pobre, diu, i a tu que et sonava d'algú o d'alguna cosa...

Escales a la Piazza Spagna... Selfie? Amb aquest meu mòbil demodé? El vell costum d'un acte social, demanar que ens en facin una de ben abraçadetes emmarcades per una nocturnitat màgica... Gelat, amb cucurutxo d'encenalls de colors... Compartim?

Quin viatge iniciàtic, quin somriure encès, com podem discutir-nos tant i alhora estimar-nos fins a l'infinit... Només cal un esguard dels teus ulls... Piccolina... Bella principessa... Un plaer viatjar amb tu...

A cau d'orella, saps què m'ha agradat més de tot, de tot, de tot, mare? I és clar... La Fontana... Di Trevi, of course... N'hi ha tantes... Somnis pertot...


Mario Biondi... Prendila così