Total de visualitzacions de pàgina:

13 d’octubre de 2017

Felins

El procés sempre és el mateix. En els homes o en les dones? Tu que creus? L'altre dia vaig haver de matisar. Tots els homes... Alguns. La majoria dels que conec. Nena, com ets. Sincera. Continuo, tots els homes, perdó, tots els que conec, almenys de nova fornada, segueixen el mateix patró.

Entren al portal, tiren la canya... Amb uns esquers estupendos:  tens un perfil molt interessant, que bé que escrius... And the best: ets una dona especial. Això no falla. Uns quants epítets més i el més irresistible: no parlo amb ningú com ho faig amb tu... Què dius, ara... Tots? Gairebé tots... Els que conec.

És curiós perquè un amic meu diu que les dones esperen que els homes facin el pas. Això, li dic jo, era al segle passat. Ara no. Un parell de converses fan molta feina. Afinitats. Imprescindible... O descartes, o reclames la tercera dimensió. Res de virtualitats. 'Que dé la cara', que deia la Xus Lampreave a Mujeres...  Sense conèixer-los? Passo filtre. Màster postgrau com a mínim. Faltes d'ortografia poques.. Fan mal d'ulls. Sa, no cal fer d'infermera i solvent, així no parasita. I el físic? Que tampoc faci mal d'ulls. Com et passes.

Em passo. D'empàtica. Ho era. Un munt. Ara no faig concessions. Des que em vas comentar allò del present rigorós, ho tinc clar. Una excursió de somni, un sopar màgic, una peli Verdi, una mirada, el contacte físic imperceptible, la cadència de la veu... No falla, són felins. Sempre quedes de nit? No necessàriament. Si hi ha atracció. Virtual. I real.  De dia... De dia tots els gats són panxuts. De nit... Felins.

Aquella carícia subtil, aquella proximitat, 'bailamos duquesa?' Què bona, sèrio? Quan et diuen que et duran a, com si haguessis de pujar a una calessa... Pot ser el mateix dia, o a la segona, o a la tercera cita... Au, a casa teva, a la meva o en lloc neutral... O res.... El cas és que quan sí, quan hi ha hagut atracció, hi ha màgia i llençols. Et quedes, passes la nit i te'n vas, i quan arribes a casa ja tens un whats, gran nit, un plaer, m'ha encantat...

I l'endemà? Silenci, of course. No hi estan avesats, al silenci d'una dona després de la màgia i els llençols. Reprens la teva vida i, sorpresa, hola preciosa... Triguen més... O menys, de vegades un dia, de vegades mesos. De vegades desapareixen. Però seeeempre tornen. Què els hi dones? Silenci. No hi estan avesats.

Me'ls aprecio, dona, i d'algun fins i tot m'he penjat. O es pengen. La condició humana, no tot és tan previsible. Deixa't estar de romanços que pel cas que ens ocupa... I si et ve de gust tornar a quedar? Doncs whats, trucada i au, tornem-hi. Però no l'endemà de la màgia i els llençols. L'endemà és la prova de foc. I el silenci d'una dona és poderós. I els vincles? Cap expectativa. Present rigorós.

Ho podries escriure això. Ja ho faig. Ho estàs llegint. Com la majoria dels lectors i lectores. Si ets un casat o una casada ets feliç? Si ets un solter o una soltera, ets feliç? Com vaig escoltar l'altre dia, la felicitat ha de ser transitòria per naturalesa. Per tant convé recordar quan i en quin moment som o vam ser feliços. Entre màgia i llençols.

No et pensis, de vegades m'he plantejat per què no vaig conservar el xicot dels 17 anys. N'estava molt de mi, i hauria pogut tenir fillets i una vida regalada. Però jo... Jo volia volar. Amb una escombra poderosa. 'Las niñas ya no quieren ser princesas', que cantava Antonio Flores. 'Ja no existen los príncipes azules', que cantaven els Barricada. Per aquí ens movíem. Per aquí ens movem.

I tu no me'n pots deixar cap? O i tant. Els tens tots als portals. No em cal, ja els trobo a la vida real. Ostres m'encanta aquest Protos. Acosta'm la copa. Ens l'acabarem i encara no ens hauran portat els primers. Triguen una mica, oi? És nou. El local? El cambrer. Una mica felí també.

I nosaltres en quina fase estem? En la millor. La que no he anomenat i la que ells es perden. Per l'amistat. La nostra... I per aquells felins de la taula del fons... Com et passes... Espera un parell d'hores... Haurem de buscar un baobab...

O un terrat... Everybody Wants To Be A Cat...



https://www.youtube.com/watch?v=_I1_5mSXinQ









12 d’octubre de 2017

Trail

Quan era menuda recordo que a l'escola sempre ens encoratjaven a mi i les meves germanes a participar en els crossos escolars. Aleshores vivíem a pagès i els estius, quan l'autocar del cole ens deixava a peu de carretera, enfilàvem el camí d'uns quatre quilòmetres i mig de pujada per tornar a casa.

Mentre els meus germans compartien anècdotes i acudits jo cantava, deixava anar el cap evocant, imaginant, enfilant els sentits al mateix temps que el camí... Teníem una drecera que creuava uns camps de conreu i on sempre ens esperaven, puntuals a la cita, un ramat de vaques... Quan passaves et seguien i amb quatre crits reculaven...

En tinc un munt d'anècdotes, la més sonada un dia que ma germana petita, tot fent un revolt, va caure per una margera i va anar a petar a un ginester... 'Jooosi, socorro', va sanglotar... Encara recordem aquell crit d'auxili tan espontani, les punxes i els plors... Ara riem, però aleshores...

Memòria.  Aquelles tornades a peu, de vegades maleint el sol, de vegades els bassals... Però fèiem camí, passàvem la Sala, remuntàvem entre el boscam, continuàvem el sender fins a les embaumades del Grau... I ja la teníem davant, casa nostra, corrents afamats, la cridòria, el berenar, jugar a Espacio 1999 damunt les roques amb quatre pals comandant la nau dels somnis... La infantesa, l'univers del cor que acollim i compartim.

Camins, corriols, margeres... El cos té memòria, pensava avui mentre seguia els senyals blancs i vermells d'un dels molts senders de la trail del Bisaura, el camí de Sant Moí. No ha canviat gaire la sensació de solitud, d'evocar records, cantar fluixet, albirar el castell, travessar la via del tren, el marge del riu, els hortets...

Hi he pensat en els crossos, en el panteix i la solitud, córrer empaitant el vent, el fred a l'hivern, la xafogor de l'estiu, aquell esforç físic que no s'acabava mai. Mai no m'ha agradat competir i confesso que tinc mal perdre. Però m'apassiona trescar pels corriols, descobrir els verds i ocres d'aquesta tardor que no és com cap altra.

Trail, Bisaura, retrobades, esport amb majúscules, entusiasme, concentració, natura, complicitat, senders, recorreguts apassionants... El meu en serà un altre... Us en faré cinc cèntims al proper doll...

Martin Landau, Barbara Bain... Grans moments...


Vídeo de espacio 1999






11 d’octubre de 2017

Ygritte

No conec el personatge. De fet no el coneixia fins que vas fer referència a una de les frases d'aquest Joc de Trons que, efectivament, no segueixo. Però m'agrada aquest nom, la cabellera pèl-roja i aquests ulls blaus que hipnotitzen. Interessant la relació amb Jon Snow que no sap res... O sí. Ai las... Sabies que faria una cerca per tal d'esbrinar per on anava el teu discurs?

Ygritte. Una fantasia. Jon Snaw, ara entenc algunes de les reflexions que em vas fer fa uns mesos. Diu Ygritte que 'tots els homes moren, i les dones també, i tot animal que vola, neda o corre. El més important no és quan morim sinó com'. Tu vas anar més enllà: 'tots ens hem de morir, per tant es tracta de viure la vida i treure-li suc, la qual cosa no vol dir viure-la com si no hagués d’haver un demà, sinó de ser conscients de la mateixa'.


Ygritte HBOYgritte, gel i foc, aquestes sagetes, la vida i la mort... 'No pot ser bo per al cor'... No ho és. Però potser allò que cerquem és la supervivència, disposar d'una mica de temps, amb el com i no amb el quan, és a dir, amb el que som'.

 'Cadascú ens serveix per alguna cosa', diu una amiga meva. 'A partir d'ara només em vull relacionar amb gent de la qual pugui aprendre.'  Tu vas ser sincer. 'Amb tu jo també aprenc. Aprenc que la vida també es pot viure deixant-se anar més del que jo ho faig. Segurament vius una vida més rica i segurament també t’has degut fotre alguna bufa més que jo'. No ho saps prou Jon Snow...

Més enllà dels trons, més enllà del joc, més enllà de la fantasia hi ha el present. Les sagetes, per al cas que ens ocupa, val més tenir-les al sarró. I ara no parlo de tu i de mi, ja ho resoldrem i no precisament en un camp de batalla. Parlo d'un altre present... Mentre tu poses en ordre els pensaments jo seguiré l'instint. 'I això és el que farem', Jon Snow. 'Viure'...

 Arctic Monkeys... I Wanna Be Yours...

Vídeo de wanna be yours

9 d’octubre de 2017

Ara va de bo

Captard a Roda. Asseguda a una terrassa, com ahir, però en solitud. Inici de setmana, expectativa, ara va de bo... Ben serena, li comentava a una amiga, el que hagi de passar passarà. Això sí, hem de respondre. El poble, més unit que mai.

Cap de setmana intens. De persones, sentiments... Hi ha nits i sopars que reprenen moments, converses. Trucar la teva porta, casa teva, com tu, acurada. Al balcó, cloïsses i escopinyes, la salsa és un secret, assaborim les notes dels Eagles, de Cohen, de Moustaqui... Parem taula, m'encanta que cuinis, el farcit meravellós, gratinat al punt, blanc de Subirats a les copes... Quina lluna, quin privilegi poder-la albirar des del teu altell, sentir-la bategar sota els llençols... La tendresa duu el teu nom...

L'endemà jam de gospel, furgoneta de cantaires camí de Sant Celoni. A moltes veus, assaig, abocar la dissort. Han estat tan intensos aquests dies, tan injusta i gratuïta la mesquinesa del poder, que ens cal cantar... 'It does not matter how big the poblem may be'...  Entre jam i concert, pauses de taula de càmping parada, quina traça, quin goig de plats, gospel és amistat i complicitat, i aquest humor tan nostre, tan necessari... Que encara que ens empioquem les notes s'enlairen, algun desafinat, encara que perdem la veu hem guanyat intensitat, plaer infinit... I de tornada, conversa íntima, sobre l'amor, com construïm el nostre espai vital, com compartim els afectes....

Coronar el cap de setmana amb un convidat còmplice d'escrits i excursions... Diumenge solellat,  trescant per la Cogulera, mil converses com simfonies, il tempo, la cadenza... Bravissima la truita d'espinacs a la Font Viva, un raig de sol que il·lumini la migdiada, intuïció dels plans de Saderra, seguint el sender de la trail, albirant el Puig Juí, tan a prop... Assedegats, baldats...  Darrera llum del capvespre, il tramonto, que ben definit...'Il sole sparisce tra i monti e cade tra monto'... I tant que hi ha persones que intueixes properes...

Darrer glop, pago i enfilo el carrer, consirosa. Vivim el present carregat de futur. Pel que vindrà que és el que voldrem que sigui. Ara va de bo.

'Fent torres humanes'... Marina Prat...  Tocarem el cel...

https://www.youtube.com/watch?v=Qr7IslgsZeU




6 d’octubre de 2017

Compartint horitzó

Una amiga meva em trucava ahir per comentar-me el tema estrella del proper sopar de singles, un de molts. 'Segones oportunitats'. I si és la desena? Hem rigut una estona.

Aquests dies tothom proposa sopars de retrobament. Ha arribat la tardor. Les persones truquem a la porta dels amics, dels amants, de la família. L'ordre tant és. L'important és que volem parlar. Volem abraçar. Volem compartir. Volem treure'ns la por. Temps convulsos, que deia un amic.

Avui he agafat un tren que s'atura a totes les estacions. Em sento afortunada. Tinc dues persones cegues davant meu, un home i una dona que s'estimen, que riuen junts. Ben distrets l'un amb l'altre, que diuen ells mateixos.

Veiem més enllà, volem veure més enllà, ens cal. Si no veus el mon l'imagines. Una lliçó, viure el dia a dia sense llum. Un exemple, empènyer l'esperança, irisar els somnis.

Setmana intensa.... Convé, més que mai, apaivagar els sorolls, gestionar-nos... El present és avui, aquest sopar delicat amb tast de lletres. El futur són les ganes de cantar gospel, demà, jam, plegats... També el desig de converses intenses vora el Puig de Juí...

Aquests dies, ben nostres,
aconhortats de pors i miratges...
La gent propera hi és,
hi serà...
Caminar,
respirar fons
dibuixar nous paisatges...
 Compartint horitzó....

Always and Forever... Pat Metheny




5 d’octubre de 2017

Benvinguda

Enigmes. On els has après? A youtube, dius. Endevina que fa fort! T'abraço. És tan gratificant tornar a connectar amb tu, els teus ulls blavíssims que em somriuen, aquest 'correcte!' cada vegada que encerto qui pot sortir de quatre portes assetjades pel pitjor dels perills...

Després de tants dies, fem una lluita al sofà, el joc gustós, acollir-nos, mirar-te i pensar... Tipet de noia, agosarada, aviat em passaràs... 'T'he trobat a faltar', 'Vull que somriguis, mare, és el nostre primer dia'. I em planteges més enigmes, vols que encerti les respostes... Certament està passant molt ràpid el temps, no pas per a tu, abocada al futur.

Ja ho sé que a voltes t'empaito massa, que ha arribat l'hora del vull fer, deixa'm fer, ja ho sé fer, per què sempre em fas, no sóc cap...  'Patiràs molt', em va dir ahir un professional estirat a una butaca, 'no vull semblar 'borde''... Què m'ha de dir? Ja fa temps que miro de deixar anar les pors... Patir? Prevenir, no la vida, de la vida n'aprendràs. Ajudar-te al teu benestar. Que no és poca cosa.

Ja ho sé, són només deu anys, i mig, remarques, gairebé onze... T'agrada? M'encanta. Aquest horari del curs que ve, de dilluns a divendres, són molt maques les imatges, una pauta per a tu, amb tota la il·lusió del món: jugar, música, deures, assaig... T'atures al divendres al vespre... Home cinema? Què és això? Sofà... Pizza... I la peli que més ens agradi.  Una altra abraçada..

M'ho deia una amiga, tu vius una doble vida... Amb la mateixa intensitat, penso. Sense deixar de sorprendre'm, sense oblidar que creixem l'una amb l'altra... M'encanta aquest 'i com t'ha anat a tu', mentre sopem, aquell moment de complicitat tan nostre.

Al llit, entre llençols, somrius, escriu-me alguna cosa, aquesta pissarra que vam posar a la paret perquè hi fessis tants dibuixos com la imaginació t'inspirés... La pissarra de bona nit, de dolços somnis, d'aquella frase abans d'aclucar els ulls. 'Descansa amor... I benvinguda'...

Una de les teves... What about us... Pink...

Vídeo de What about us




2 d’octubre de 2017

Olor de natura

'Si tu ets el doll jo seré el toll que reculli les gotes perdudes'... Lletraferit, de matinada... Tacte, diu una amiga meva. Sempre n'aprens, d'un home culte. Flueix, noia. I això faig, fluir. Gaudir dels teus missatges de bona nit i bon dia. Ara feia temps que no me n'escrivien de tan subtils...

'T'imagino dormint'. No et pensis, darrerament faig tard i em llevo a hores indecents. No trobo el moment de desconnectar la pantalla i abandonar el sofà... És tan immediat el futur, tan necessària la lluita a cada instant... Els dies que vindran, que ens deixin en pau, votar, vaga, viure lliure...

'I ara què faré durant aquestes dues setmanes?' El que has estat fent fins ara. Viure lliure també. I tornar a gaudir d'altres oportunitats meravelloses. Solet? Sublim l'embolcall de xocolata... I és clar que mai no podrà substituir plaers ni sinuositats...

'Vetllo pel teu son'...  M'ho crec. Si més no queda escrit. Aquests mots empesos per les ganes de saber-ne més. De conèixer. De parlar. De verbs gustosos. Encara que la nit eixampli la solitud, el dia l'esvaeix perquè ocupem els segons en segons quines coses.

Obro un parèntesi de tardor. Deixo que em sorprenguis... Escoltant els teus mots a cau d'orella:

'el caliu s'encomana,
 les flames cremen els cors
 i el fum omple els narius
 d'una olor de natura'...

Ja t'ho diré... Sal i dolçura...

Vídeo de sal i dolçura ja t'ho diré

26 de setembre de 2017

A casa teva... O a la meva...

De verds d'estiu a groguencs de tardor, el paisatge i algun raconet del cor. Avui hi pensava al tren, després de la tempesta d'ahir, el cel net, el sol incipient... Arribes a Barcelona i la immersió ja la tens a sobre, per sota la ciutat... Dimarts com un dilluns, retorn a la feina després d'un cap de setmana llarg de política, converses, natura, complicitats...

Repasso dates... Déu-n'hi-do... No ens acabem l'agenda, penso. M'encanten els plans d'oci i em sorprèn que si no van bé o muden els accepti i endavant, ja n'hi haurà d'altres. De fet l'expectativa és saber que la disponibilitat per viure, per gaudir, hi és. Amb qui, un mateix o els altres, ja és cosa nostra.

Dels papers de l'auca, de vegades ens toca el més venturós, de vegades el més fràgil i vulnerable. Tot és qüestió del protagonisme que ens atorguem. El tren als túnels, foscor. De vegades caminem a les palpentes, de vegades la llum il·lumina l'horitzó. Alts i baixos. Temps de tardor.


Acullo, doncs, la transitorietat. El proper viatge? Praga, primavera, converses, retrobament. Només cal que en parlem, que decidim. Una motivació magnífica perquè la tardor sigui més portàtil. Que algú s'instal·li a la nostra vida? Però com s'hi pot instal·lar si ja la tenim moblada?
  
'Allumer le feu', a la llar que més ens convingui, al cor si molt convé. Costa poc l'escalforeta, només el propòsit i fer el primer pas. Si no proposo jo, proposa tu... I de nits, a pocs graus i amb l'olor de llenya i d'interiors, fer un cabdell d'emocions, de les que ens agraden, per als teus dies, per a les meves nits. A casa teva... O a la meva...

Bounce with a Swing... Kenny Banks...

 https://www.youtube.com/watch?v=pUTlE3_kLrw&list=RDpUTlE3_kLrw&t=5


 

22 de setembre de 2017

Trencadís

Ara fa un any esperava amb candeletes una trobada més que desitjada amb algú molt especial. Molt especial aleshores. Del que hi havia, una expectativa, al que hi ha avui en queda poc. Com quan tires una pedra a l'aigua. S'enfonsa obrint cercles concèntrics que es van esvaint en la distància...

Depèn com, una pedra pot fer salts damunt de la superfície. Recordo aquest joc amb el meu pare. De fet havia de ser una pedra plana. Agafar-la amb el polze i l'índex i deixar-la anar amb força. Un, dos i fins i tot tres salts... I al fons, com tantes altres...

Salts intermitents, aquestes relacions que no troben cap motllo, que suren i s'afonen i tornen a la superfície... Amb segons qui, poden durar anys. Jo les anomeno relacions trencadisses. Encara que s'esquerdin, en conserves les peces, i de tant en tant, tornes a muntar-les... Te'n surts, és clar, però sempre es veuran els relleus i en qualsevol moment pots perdre'n alguna entre el desar i el tornar a muntar.

Conservem relacions en la memòria, vincles que no hem estat capaços de resoldre. I allà hi són, supervivents, esperant l'oblit... Quina contradicció, voler tancar un cercle infinit. Voler resoldre el conflicte entre el que hauries de fer i el per què ha de ser així. No sempre fem cas del sentit comú, 'el menys comú dels sentits'... La maduresa és passar pàgina. Aquest és el propòsit. Que les peces romanguin desades allà on els pertoca: l'oblit.

Ara fa un any podien haver passat moltes coses. Però torna a ser temps de tardor. Temps d'endreçar. De tancar portes, d'obrir-ne d'altres. Amb trobades que donin fruit. Relacions sinceres, senceres, sense ànim de lucre, amb prou alè com per projectar una, moltes més trobades. Els somnis són de cadascú. No fan cap mal i de vegades muden o prenen cos. Què en faríem si els perdéssim? Trencadís...

Joana Serrat....Trapped In The Fog...


Vídeo de joana serrat 2017




21 de setembre de 2017

Punt d'inflexió

Aturats al tren camí de la feina. Fa uns segons han cridat per megafonia si hi havia algun metge al tren. Avui, un dia diferent. Decideixo escriure. Un punt d'inflexió. Reflexió. Sobre el que visc, sobre el que llegeixo, sobre aquest blog, sobre la responsabilitat i el compromís...

View image on Twitter



Hi ha moltes coses interessants a la vida. De fet estem vivim una etapa d'emocions fortes. Molt. Importants. Importantíssimes. Les persones que ens hem compromès política i socialment durant molts anys ho sabem. Som persones amb molts interessos. Polítics, socials, culturals, personals.

Les dones que escrivim ho fem sobre molts temes que ens susciten interès. Jo escric sobre les emocions. I sobre moltes altres coses. Com deia un amic meu, lector fidel, 'són escrits on t’obres, en alguns més que en d’altres, n’hi ha dolls de mots on et sinceres amb els que et llegeixen, mostres una part de tu, en d’altres et limites a explicar un fet de manera més objectiva sense deixar anar la part més emocional. I crec que està bé que sigui així, si tots dels Dolls fossin d’índole personal podria semblar un diari i si tots fossin impersonals podrien semblar articles d’opinió'.

En qüestió de mots, em sento privilegiada. Dels lectors que segueixen cada nou doll, cada publicació. Per què? Perquè susciten reaccions, 'hi ha molts ganxos on agafar-se', expressen el que altres persones pensen... Parlo, he parlat, he escrit, hem viscut, hem sentit, hem admirat... Persones i paisatges...


Foto: Lurdes Lur

...  Com aquest Puigsacalm, des del cingle, arribant a Cabrera... Quina excursió més apassionant, una circular al voltant de l'ermita, organitzada amb encert per un bon amic virtual a qui vaig tenir el gust de conèixer personalment... Cap de setmana màgic, una colla fantàstica, santuari enlairat, Cabrerès autèntic, boscos de falgueres atapeïdes, arrels de faigs mandrosos abraçant la tardor, riu d'aigües intermitents vorejant un munt de converses, tastant àpats acolorits damunt l'herba...


 foto de Lluís Rost Díaz. 
            Foto:Lluís Rost

Que bé ser amiga d'homes amics de dones que escriuen, que bé coincidir amb dones i homes diferents, amants de la natura, de la muntanya, persones sensibles amb qui gaudir i compartir moments, aquests i, tant de bo, molts d'altres.
 
Una descoberta interessant... Jazzyments... Jim...


Vídeo de jazzyments

18 de setembre de 2017

Muntanya russa

Vas triar un japonès. Hi vaig estar d'acord, 'no hi ha gaire oferta al meu poble', millor a la capital, al vespre, demà treballes, serà intens. Si més no riurem.

Un previ a una cerveseria, ja has arribat, assegut, llegint El jueves i menjant crispetes. Distès. Els tamborets són massa alts i estic tan baldada que amb prou feines m'hi puc enfilar. Una clara. Em faltava la teva veu, i tant que havíem coincidit però som de quintes diferents. Anem?

Entrem al restaurant. Per què un japonès? Hi he vingut altres cops, m'agrada. Compartim plats, tu un Yakisoba, jo un Yakimesi, tries un Alella fresquet i de postres unes trufes excepcionals... Brindem amb els ulls ben oberts, són preciosos, no sóc original, oi?

Solapem converses i enfilem temes, per què et deia això? I reprenem el fil... No l'atures, no l'aturem... Hi ha un moment de la nit, caminant pel casc antic, que et mous en la distància curta i el contacte subtil. S'hi està bé, cau un xim-xim, has vist quina llum?

Que més voldríem, aturar el temps, important l'interior i és clar, l'actitud, el bagatge, la memòria... Ets calmós, atent, més de teatre que de cine, ai aquesta veu seductora... No som perfectes, és el moment que és perfecte...

Ens tornem a veure al cap de dos dies. El format és diferent. El glamur també. Va bé que sigui a la tarda, que sigui caminant, descobrint el territori, que l'encant depengui de tots dos, la basílica de rodona perfecta, trescar per les runes del castell... Tenies raó. A la primera trobada, sempre hi ha moltes coses per explicar.

La llum del captard fa declinar els mots... Hi ha un moment que assenyales el paisatge llunyà, una abraçada imperceptible, la veu a cau d'orella. De nou, el contacte subtil. Però l'instant es perd... Baixem el pendent. Ressaca emocional... Encara que estiguem a prop ja ens hem allunyat...

Tots els comiats són diferents. Aquest també. És com quan el viatge acaba i has de baixar del trenet. La muntanya russa de les emocions té aquestes coses. Que la intensitat és un viatge amb regust de tornada...

The Fabulous Baker Boys...  More Than You Know...

https://www.youtube.com/watch?v=NDw7Assb2mM


15 de setembre de 2017

Segueu arran

Hi som. Hi hem de ser. És més que un procés, una aventura o una il·lusió. És una realitat. La dictadura té molts vessants i s'amaga en la misèria del que l'exerceix. I què rebem? Martingales amb la intenció i la ràbia clara de fer por. D'ofegar. D'impedir. D'amenaçar.


'Però no podràs, que tots guardem aquesta llum'. Però no podreu que tots guardem i recordem els rostres miserables, corruptes i ignorants. Ara cal 'posar-nos dempeus', que ja toca 'polir les dalles', que ja toca 'segar arran'. Amb la guerra de la raó, del sóc amb tu, del som-hi tots.


'Els homes no poden ser si no són lliures'... 'Les dones serem més lliures que mai'... Qui té por de les bèsties? Dels barrots? Renunciar al benestar, aquest primer enemic, renunciar a la calma, al meu perquè és meu... Si hem de conservar, que sigui la certesa de fer el que cal fer. Fa temps que no lluitem... Toca desvetllar la ràbia, l'embranzida del cor, que cap dubte ens masegui...


Les forces d'ocupació en dèiem. En diem. 'I que tothom ho escolti'. On hem de sortir? On hem de lluitar, on hem de véncer. No és el fràgil gest, ara ens toca la fortalesa. Pel passat, pel present, pel futur. On cal lluitar? Al carrer. Com quan era petita, aquells grisos amb cavalls, Amnistia llibertat, ara torna a ser la llibertat...


'I els nostres ulls, la nostra lluita, seran llampecs per als seus vespres', les nostres mans que s'estrenyeran perquè no puguin aturar-nos, la nostra veu que omplirà l'aire amb el sí just, amb el sí imprescindible, amb el sí, et vull...


... 'Vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens'.


I així ens tindreu. Amb el cap i el cor atent. Nosaltres, el poble, ara mateix...


'Segueu arran que la palla va cara'... Rafel Subirachs... Els segadors...




Vídeo de rafael subirachs els segadors