Total de visualitzacions de pàgina:

31 de maig de 2019

Interrogants...

Fa uns dies una amiga meva, lectora incondicional i escriptora vocacional, va comentar-me que tenia una idea per a un nou relat. De fet un dels meus dolls l'havia inspirat. La meva amiga em va enviar un whats. El nou relat aniria de dos desconeguts que es coneixen a la xarxa. Tu creus que es demanen quina feina fan? No cal ser massa entès de xarxes, de portals de contactes jo diria, per donar resposta a la gran pregunta. Sentit comú, vaig dir-li. Tu què faries? Potser calia fer una altra pregunta... Per què i amb quina finalitat? D'això en diem la motivació dels personatges.

La meva amiga escriu des que era petita però tot just ara es planteja publicar, guanyar un premi, dedicar-se, chi lo sa, a l'escriptura professional. Va fer un curs per aprendre'n la tècnica. Com l'Alice de Woody Allen. Memorable la nit que Alice prova d'escriure i no se'n surt. Ha d'aparèixer la musa, gran Bernadette Peters, la inspiració, l'única cosa que no es pot ensenyar... L'ofici, importantíssim. Escriure, a raig, quan vingui de gust. Les ganes de lectors, inevitable...  El desig d'aprovació... Gran leitmotiv. La inspiració? El món que ens envolta, el món que veiem, el que sentim. Ningú com nosaltres per escriure'l.

Entra a un portal i t'inspiraràs, vaig aconsellar a la meva amiga. Va refusar el meu consell per por que la seva parella descobrís qui sap què. Dona, només et documentes. Em va reclamar una resposta, impacient, es demanen sobre la feina o no? No cal. O sí. Sentit comú, noia. Vaig recomanar-li un cop d'ull a la sèrie Cites, un bon exemple de trobades de desconeguts a la xarxa, algunes més reeixides que d'altres.

Escriure sobre el que no saps, ja ho deia una meva profe de guió, no és recomanable. Hi ha risc que el teu relat no sigui creïble i que els personatges es moguin més per la motivació que tu vols o que voldries. Podem escriure el nostre món i compartir-lo amb els altres. Podem escriure el que coneixem que són les nostres emocions, no gaire diferents entre humans. I si no sabem o no coneixem, ens documentem.

Espero amb candeletes el relat de la meva amiga. Com també espero i confio que algun dia faci el pas d'entrar al món que habita, buscant el camí que la dugui al bell mig d'ella mateixa, al passat que ha dibuixat qui és, a tot el que va viure, original, ningú com ella per crear la novel·la que voldríem lectores i lectors com jo. Només ella, com la Grandes, la Martín Gaite i tantes escriptores que hem llegit i admirat, per parlar del que ha viscut, del que ha sentit, del món que ens enlluerna, d'allò que ens ha fet mal, del que reconeixem, del que acceptem, d'allò que no oblidem, que ens defineix com a persones i com a creadores.

Escriure un relat, una novel·la... La veu, el to, el què, el com, el quan, el per a qui, i, molt especialment, el per què.

Bernadette Peters... Alice... Sublim...


Vídeo de alice woody allen bernadette peters


26 de maig de 2019

L'esforç, les passes...

Prenem decisions. De vegades a contracor. I avui mentre feia un cafè a la terrassa davant un Puigsacalm coronat amb la primera claror del dia he pensat que no cal  forçar la motivació. No cal. Deixar fluir els pensaments. I prendre decisions.

Convé la solitud. Convé trobar el que ens fa viure amb plenitud. Trobar l'autoestima que hem perdut perquè el temps o les circumstàncies l'han bandejat. Recolliment, reflexió, admirar els verds i els rocam. Som més a prop de l'aire i d'allò que ens empeny a somriure i a estar en pau amb un mateix.

De vegades ens perdem perquè no valorem l'esforç, les passes i els moments que construeixen qui som i per què som el que triem. Quan algú decideix per nosaltres, on és la llibertat de ser qui volem ser?

Decisions. I acceptar que els altres tenen i prenen alhora el camí que està per descobrir. Projectar futurs que no són teus en el desig de facilitar i aplanar el que som capaços de fer, acostuma a topar amb la realitat.

El somni és teu i no dels altres. El camí és teu i no dels altres. La voluntat de ser i fer allò que vulguis ser i fer. Guiar és necessari. I que l'altre alci el vol si és el que realment reclama.

Darrer glop de cafè... Avui, és temps de reflexió... Avui és temps de prendre decisions... Lliurement... Imprescindible...

Richard Bona... Please don't stop...




9 de maig de 2019

Only for our eyes

Penso en tu quan van maldades. Quan omples l'espai d'un record encara tendre. Segur que has esborrat el meu rastre. Per part meva, els dits ja no dibuixen aquells mots secrets  'only for your eyes'.

Els tinc guardats. Desats. Què vols, defecte professional. Ben enlairada, des del minut zero. Teresa, com et passes, somreies. Des del minut zero. Una virtualitat in crescendo. Un futur, el teu, del qual ja no en formo part.

Defugir del present? Sóc responsable dels meus actes, de les meves decisions. El que passa és que la vida és capriciosa. Com els pensaments. Com algun vers d'algun poema. 'T'evocaré lluny'... Súnion desitjat...

Algun dia ens tornarem a veure, a l'atzar, al present real. Potser faràs veure que no m'has vist, potser faig veure que no t'he estimat.  Imatges, records, moments d'un instant, el recer indescriptible que vam gaudir 'only for our eyes'...

'Eu só sei que amei'... Djavan.... Flor de Lis


5 d’abril de 2019

Una mica... I prou...

Fa uns dies un dels homes que van entrar a la meva vida en època de prospecció em va escriure un whats. Hola Teresa, com estàs? El primer que vaig pensar és que anava afamat, comprovava si estava lliure de compromís per tornar a fer el que, al meu entendre, ens unia: sexe. Grata sorpresa. Després d'una conversa sobre els nostres fills vam tocar el tema sentiments i em va comentar que ho havia deixat estar amb una noia perquè ella no tenia clar tornar a iniciar una relació amb algú. El meu amic ha perdut la fe. Jo el vaig animar, ets un bon partit, i tu Teresa, jo? Estupenda. Me n'alegro, segur que ho deia de debò. Dóna senyals, de tant en tant, Teresa, que m'agradarà saber de tu. Bona persona, el meu amic. El vaig ajudar a trobar un corrector per a la seva tesina. Potser sí que tot no va ser sexe.

Avui parlava amb la meva companya de matins i cafè amb llet sobre els homes que ens agraden o ens agraden per segons quines coses. La meva amiga fa temps que surt amb un veí seu. El veí n'està molt de la meva amiga, comparteixen alguns viatges i alguns caps de setmana però... I sempre hi ha un però... No hi ha química sexual. Si fos en George Clooney, deia la meva amiga. Apunta alt la meva amiga, why not? I és clar que no és George Clooney. És un bon home, meticulós, generós i enamorat. Però ella... Ella no n'està. I no crec que el vegi mai amb ulls ardents. Potser l'únic que volen és afecte i una mica de companyia. Companyia sí. Afecte... No pas la meva amiga. Bé una mica... I prou.

Ens busquem o ens troben, els humans, i, com diu la meva psicòloga preferida, sempre hi ha algú més enamorat, més afectat si les coses van maldades. Que et reclamin pot ser un avantatge. Que necessitis la persona, no pas. Però qui no ha fet els dos papers de l'auca en el passat i en el present? De parelles de postal, n'hi ha poques. Però n'hi ha. Les admirem, algunes. Ens les mirem amb tendresa, d'altres. Les idealitzem, la majoria. L'enamorament és fugisser. I la convivència és o pot esdevenir rutina. Massa dies veient el mateix careto, que diu una amiga meva. Ai, l'enamorament... Com volem que sigui permanent? Permanent pot ser l'amor, aquest sentiment amplíssim que abarca el nostre univers, el propi i esdevé infinit, figurat... I desitjat.

Rellegia el missatge de whats del meu amic abans d'acabar aquest doll. 'A mi també m'agradarà saber de tu', hauria d'haver respost, però no, no l'hi vaig dir, només una icona, abraçada, i una altra, un petó. No ho sé si algun dia m'agradarà retrobar-lo al whats. M'estimaria més fer un cafè amb ell i parlar com ho fèiem, com ho vam fer quan vam contactar, com ho vam fer quan vam quedar, com ho fèiem quan ens acomiadàvem. En directe, sempre, el millor indret on les emocions són reals, a pèl i sense miratges...

'What's the matter with you feel right'... Redbone...  Come And Get Your Love...



https://www.youtube.com/watch?v=bc0KhhjJP98



22 de març de 2019

De tornada a casa...

Escoltava ahir Alicia Keys, mig adormida al seient del tren de tornada a casa. Mirava de fer una becaina. Matinar hauria d'estar prohibit però com que en el meu cas és obligatori de dilluns a divendres, arrossego les hores i dormo al tren, tasca gens fàcil ahir. Les companyes de viatge del costat tenien un to de veu tan alt que es desdibuixava la Keys... Quan vaig sentir 'què s'ha pensat aquesta niñata', vaig decidir tancar l'Spoty i escoltar la conversa. Parlaven d'una companya de feina però no vaig poder caçar el context. 'Quan ella tot just bebia biberons, jo ja era mare'.

Fa un munt d'anys una persona a qui dec bona part del que sóc i del que he pogut fer, em va donar un consell: a la feina, els sentiments a la butxaca. Són moltes hores, hi ha moltes inèrcies i jo hi afegiria que  hem de sobreviure. Una amiga meva diu que hi ha dos tipus de companys de feina. Persones amb manca d'empatia, excès de competitivitat i que s'alien amb el poder. I persones amb empatia, honestes i transversals. I al bell mig la resta de nosaltres, amb més o menys matisos.

Això em fa pensar en un Més324 que vaig veure fa uns dies on la Bet Olid parlava de les bones persones a la política, a la vida. Deia la Bel: 'com es pot aconseguir que en una democràcia la gent que arribi al poder no siguin els més trepes. Cada cop que algú molt honest deixa un partit dius, ostres, precisament no te'n vagis tu que eres la persona que em donaves la garantia per poder votar el partit'. De seguida vaig visualitzar aquest tipus de persones, a la política, a la feina, a la vida.

'Què s'ha pensat aquesta niñata'? M'hauria agradat tornar a veure la mare treballadora que havia pronunciat aquesta frase i fer-li unes quantes preguntes. Però avui al tren tinc davant meu una parella d'avis entranyables. Miren encuriosits el paisatge novell que passa davant de la finestra. Són sevillans, de Marinaleda. Persones amb un bagatge polític, vital admirable. M'han fet un munt de preguntes. Jo també. Bona conversa.

Quan tot just iniciàvem el Congost, les hores de son han trucat a la meva closca. Em disculpo, somriuen, baixen a la mateixa parada, m'avisaran quan hi arribem. Cerco la Keys a l'Spoty, allargo les cames i tanco els ulls endormiscada.

De tornada a casa.... Alicia Keys... If I Ain't Got You



Vídeo de alicia keys unplugged if







21 de març de 2019

Horabaixa

Escolto Chet Baker mentre llegeixo un missatge de comiat. Hi ha viatges interiors que val la pena viure, intensament. Perquè no saps mai si la vida et regala moments que no arribaran mai més... Intuïció... No arriben mai més aquests moments, però sí uns altres.

Ahir compartia l'horabaixa, un mot que ens encanta, amb l'home que estimo. Quin munt d'estels... I la lluna? Ben plena per a nosaltres que, en silenci, fèiem el darrer esguard a l'horitzó abans de plegar veles. L'endemà matinàvem... Darrerament l'amor té justament això, son de matinada...

'Fins aviat i moltes gràcies per la comprensió. Ets un encant i una excel·lent companyia. Que ho sàpigues'. Cel serè, els dies que vindran. Fins aviat? Quan un amic inicia un viatge que, en essència, era previsible, deixem anar el cordam... Esbosso un somriure, escric uns mots i desitjo bona sort.

Homes i dones trànsit a la nostra vida, n'he parlat a bastament. A voltes imprescindibles perquè es facin passes endavant en relacions que semblaven esquinçades o en via morta. De vegades ens cal un tercer, i sobretot proclamar-lo, perquè algunes emocions es reactivin.

Horabaixa, la fe en el futur encara que sigui immediat, projectar el desig que allò que més estimes tingui una continuïtat. Els dubtes sempre hi són. Perquè si algú s'adorm, si algú descuida, si no hi ha sorpresa, en definitiva, si el desig no mou muntanyes... Què ens queda?

Ja ho deia l'Esther Tusquets que 'l'amor és un joc solitari'. Cert. Però si és acompanyat... Es multiplica...


Temps perdut?...Tenderly... Chet Baker...


 https://www.youtube.com/watch?v=H6mfWun73vI





15 de març de 2019

Mutande in bagno...

'Me gusta vivir la vida sin dar explicaciones'... Aquests dies, Ketama. Si faig una mirada enrere, si reviso escrits dels darrers anys, si faig del passat  aquest present que, necessari, convé revisar... On sóc realment? Al millor de mi mateixa. Per això escolto, avui, De Aki a Ketama, un directe magnífic, mentre sóc al tren. Miro de no vinclar gaire el cos, ni puntejar amb el peu, ni moure el cap, ni seguir la lletra amb els llavis... Difícil. Si el que realment faria és ballar, la realitat d'un divendres, el futur immediat.

Dinava avui amb un especialista en dramatúrgia que està a punt d'estrenar un musical. Ha triat el restaurant, Fratelli la Buffala, les millors pizzes al forn. Somriu, fa temps que el conec, o hauria de dir que el segueixo perquè sempre recordaré aquell 'no, mercès' d'un gran Cyrano al Poliorama, Flotats, quins versos tan ben escrits.. O aquell Rañé 'que jo m'haig de casar amb la Katisha???', magnífic Mikado. Genial aquell 'cavall desbocat per les ones', Mar i Cel, la veu poderosa d'Isabel Soriano, brillant cançó dels pirates...

El meu amic especialista és una icona, sempre li dic que és un aristòcrata, talment el Fabrizio d'Il Gattopardo, també un home del seu temps, de tot el que ha viscut i el que encara ha de viure. Hi ha confiança, tal com raja, davant per davant... Discrepem. Del que cal escriure, segons ell, del que hauria d'escriure, segons el meu parer. I és que avui dia costa tant... Que el públic d'un teatre s'emocioni. Que una obra de teatre tingui èxit. Que triomfi a casa i a l'estranger. Els calés... Ai els calés. No tothom pot viure de l'art. Però si que és un art viure. I el meu amic sap viure l'art i la vida. Amb plenitud. I amb calés, of course.

Demana un Zuccotto di melanzane. Jo una pizza, i això que convida ell... No es tractava de tastar la millor pizza? Em deixa tastar el seu plat. Exquisit. La meva pizza? Capricciosa i deliciosa. Faig el meu ritual. Deixar la vora de pasta en  un cercle exacte...  Parlem dels amants, de les amants, n'ha tingut un munt, en té, els anys no l'han canviat, només el cos, les faccions, però l'intel·lecte, intacte. Parles italià? Vaig estar alla bella Italia un estiu, responc, és tot l'italià que sé, ell sorprès, jo vaig llegir la Divina Comèdia, La Commedia, en italià. I Proust, en francès. I Joyce, en anglès... Em trec el barret. Com no podia ser d'una altra manera. La meva mitomania és palesa... Això ho sé... Amb certesa... La rima, sempre al punt.

I tu, que en tens, d'amants? Un, penso, amic e amat, un amant que té cura, que respon, que estima, un company de nits i dies. Jo? El miro innocent. Segur que en tens un munt... D'amants? M'agafa de bracet. No vols parella?  Non voglio trovare mutande in bagno, responc. Arribem a l'entrada del metro, non dimenticare le pagine, el quiasme, és veritat, no n'hem pogut parlar... Proust, un altre dia...

Baixo les escales, 'igual que si fuera un sueño', la multitud, la veritat, la mia realtà...

Spoty.... Ketama... Verdadero...


Vídeo de verdadero de aki a ketama














11 de març de 2019

Lenta i pausada...


Llegia fa uns dies un article molt interessant publicat a la revista Mètode: 'Jorge Wagensberg, pensador intrús i conversador infatigable. Retrat d’un mestre dels aforismes científics'. Un fragment que remarco: 'He sentido la necesidad de ordenar un poco las ideas. Y he escogido el camino más fácil y directo: preguntar'. El valor i la importància de la pregunta són una constant del pensament i l’obra de Wagensberg. La pregunta és la porta d’entrada al pensament intrús, a la mirada crítica, a la sorpresa que sacseja l’intel·lecte.

Han estat uns dies intensos. Personals i professionals. De dubtes.  De molts interrogants. Endreçar les idees, que diu Wagensberg. No ha estat tasca fàcil. I més, quan no saps d'on venen, les idees, i només tens alguns indicis. Preguntar, sense por de la resposta. Demanar, sense por de reaccions imprevistes. Sol·licitar, sense por de no ser atès.

Ai la reflexió. Requereix temps i anem una mica escassos. Cal preservar el temps regalat, mimar-lo. Perquè ens pot donar el més preuat: la claredat. Conversar, enraonar, fer raó i, sobretot, gaudir d'una bona interlocució. Un privilegi. També que algú agraeixi la curiositat pel que fas i ningú ha valorat. Entomar la crítica i tenir la capacitat de sorprendre's.

Un altre concepte Wagensberg, l'aventura. Admirar el que veiem com a nou, com a excepcional. El viatge al coneixement dels àmbits que ens apassionen. El mateix procés de coneixement, seguir-lo i estirar el fil a la recerca de la millor conversa, 'lenta i pausada'... De nou el temps, invertir-lo en un mateix i en els altres.

Poder viure la vida que vols és un privilegi. La majoria dels mortals vivim la vida que podem. Però de tant en tant abracem les hores comptades que ens concedeixen les circumstàncies, les de cadascú. Les hores compartides que aconsolen l'esperit, el paisatge obert a un horitzó d'interrogants. Waggensberg, admirat. 'Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta?'


Madeleine Peyroux... Smile

https://www.youtube.com/watch?v=CEmuEOXnXH0



4 de març de 2019

Tots els temps possibles...

Un racó de món, el verd de primavera a cor què vols. És l'entorn que ens configura, la tria exacta de molts futurs possibles. Si esguardo l'horitzó el faig ben meu, el comparteixo. El present rigorós el futur immediat...

T'ho diré a cau d'orella. 'Vens cap a mi com jo vinc cap a tu'. Tant és el viatge si el fas amb algú que estima, amb algú que amara el teu cos amb tendresa... I som on som, i som el que som. La vida és imprevisible com els teus dits, com les besades i els afectes...

I no és qualsevol cosa. És. Hi és. Perquè el millor de viure és fer-ho amb algú que et sap mirar als ulls com ningú.. Davant per davant on tots els llenguatges es multipliquen.

Els instants que dibuixarem ara que el verd de primavera i els verbs que ens regalem es conjuguen en tots els temps possibles...

De mi, cap a tu...


'Cuando más quiero tu luz'... Te doy una canción... Silvio Rodríguez...





28 de febrer de 2019

Persistent...

De tant en tant
una onada de tu.
L'assaboreixo,
li dic que es porti bé,
que sigui dolça,
que torni 
més tard,
ardent.

Conjugar el verb,
un de sol
per damunt dels altres,
persistent l'olor
que endevino
pels racons
de la teva
pell.

Enrogallat el reclam
de les tórtores
a la teulada.
Agrair l'atzar
d'evocar-te.
Assaborir
una onada de tu
de tant en tant...
Blossom Dearie... Tea For Two


Vídeo de blossom dearie tea for two

25 de febrer de 2019

Rondalla...

Fa uns dies vaig assistir a la inauguració d'un postgrau amb gust de llibre i lectura. Vaig poder assaborir una presentació i una ponència magistral de dues dones magnífiques que en saben un munt. De lectura. De cultura. Edats diferents, estils diferents, angles diferents.

Vaig coincidir amb la Laura a l'entrada de la Facultat. L'envoltaven la seguretat, el glamur, les autoritats... Riallera, efusiva... Mediàtica. Vaig passar per davant seu, discretament i vaig arribar a la porta d'entrada a l'aula. Per l'altra porta, em va dir algú, qüestions de protocol. Al meu costat hi havia la Teresa, discretíssima, amb una carpeta a la mà i posat tímid. Ens vam mirar. I per l'altra porta, hi vam entrar. Ella va seure al davant. I llavors va entrar la Laura, amb tots els honors.



Va citar Margarit, Espriu, Sanahuja, Shopenhauer, Garcés... Un munt de frases brillants, d’exemples d’alumnes agraïdes, de referents cinematogràfics excel·lents. Quan va acabar, la Laura va somriure a l’audiència i va marxar envoltada de seguretat, de glamur, d'autoritats...

 Com que la Laura havia superat amb escreix el temps atorgat, la persona que ens va fer entrar a la Teresa i a mi ‘per l’altra porta’, va suggerir fer una pausa. La Teresa ens va mirar amb un posat murri. ‘Difícil de superar’, va exclamar. Vaig somriure, com la majoria d'alumnes. 'Miraré d’estar a l’alçada'. Va seure, va fer una ullada a l'audiència, aprenents, de lectura, de cultura, i va iniciar la brillant lliçó magistral.


'Us explicaré una rondalla'. Els tres fills del Tzar. Amb el fil embastat de powerpoint mesurat ens va regalar un relat imaginari magnífic. Quina saviesa. Quina ironia a voltes. Què ben embastat el discurs, les imatges, la llibertat dels mots... 'Reading is highty addictive, don't start'. Sublim. Quants autors, quants llibres per descobrir: H. R. Jauss, Wolfgan Iser,  Rudolph Arnheim, Joseph Kosuth, Roland Barthes...

Diu Gilles Thérien que quan llegim es posen en marxa diferents processos: neurològic, cognitiu, argumentatiu, cultural, afectiu... Diu la Teresa que el futur de la lectura va lligat a la comunicació. Visualitzar, verbalitzar, sintetitzar... I conte contat... Conte acabat? Aplaudiments, un munt.

Vaig esmunyir-me entre la multitud i vaig sortir de l'aula amb els mots de la Teresa encara rondant pel cap curull de coneixement amb majúscules.

A Change Is Gonna Come... Aretha Franklin...


https://www.youtube.com/watch?v=k6YCxXQ6Scw