Total de visualitzacions de pàgina:

5 d’octubre de 2012

Les nuits de la pleine lune

Escrivia aquest fragment una nit d'agost no gaire llunyana:. 

"Sota la volta plena, minvant o nova d'una lluna d'estiu... quantes aventures viscudes... passades i futures... Besades ardents, mots a cau d'orella, onades, capvespres, albades... Doll de matinada, de la terrassa de casa estant. La memòria em retorna, a l'atzar,  Rommer. Les nuits de la pleine lune".

 



Avui torno a reprendre Doll de mots.  Han passat unes quantes llunes però encara assaboreixo les bones sensacions de dues delicatessen de Jean Canet que vaig poder visionar amb un amic molt amic que em visita cada agost, fidel. Et voilà:





No se lo digas a nadiePequeñas mentiras sin importancia





I de puntetes, la tardor. Com si sentís Verlain, també, a la memòria:

Les sanglots longs
des violons
de l'automne
blessent mon cœur
d'une langueur
monotone...

Davallada d'ànimes i sentits. Amb un antídot perfecte, necessari: le cinéma.

Espero amb candeletes la darrera de François Ozon:







Al proper escrit us en faré cinc cèntims...avec plaisir.














16 de juliol de 2012

Les primaveres lliures....

Sovint comentem que la realitat supera la ficció. En el meu cas l'acció d'aquests darrers mesos ha superat, i amb escreix, la ficció. Manifestacions, assemblees, debats.... Compromís. Quan surts al carrer, quan participes en una assemblea, quan ets al bell mig d'un debat on es configuren altres móns possibles, voldries que hi fos tothom. La majoria de les persones que, per empatia generacional, per formació política, per convicció, ens trobem i retrobem en diferents accions ens fem (tant de bo sigui una apreciació personal) la mateixa reflexió: ens calen les primaveres lliures, el relleu generacional. Si algú té eines d'acció directa, si algú pot fer trontollar mercats, si algú pot atemorir els maltractadors de drets, sou, no en tinc cap dubte, vosaltres, les primaveres lliures. Les més ben formades, les més ben connectades, lliures per repensar i per actuar. Segur que ja hi sou, organitzant aquest combat.

M'estimo les persones, m'agrada l'empatia, les utopies, els impossibles possibles.Vull escoltar la vostra veu de tro, que em parleu del present, seguir-vos la traça. Amb vosaltres vull anar. Amb vosaltres vull somiar. Amb vosaltres vull lluitar.






Per a vosaltres, Judit i Adso, molt especialment.






















25 de juny de 2012

La sorpresa és una llebre


Divendres passat estava a punt de marxar de la feina, quan em vas aturar pel passadís, amb el somriure de fa molts anys, i em vas dir:

-Tu i jo ens coneixem, oi?

Feia uns dies m'havia semblat creuar-me amb tu pels passadissos de la facultat, notar que t'aturaves i continuaves. Però aquest divendres vas apropar-te, convençut que entre nosaltres només hi havia uns quants anys de la teva vida i la meva espargides en camins diferents. Tornar-nos a trobar sense saber com, sense recordar quan, mirant de reconstruir l'espai comú...

-Sí que ens coneixem... De parlar, oi ? Vull dir una conversa...

-Unes quantes....


Com podia no recordar-te? Et tenia ben a prop, uns instant màgic...  Em ballava el cap, el cor... Reconeixia els teus ulls, la teva veu...


M'has fet ballar el cap... de setmana vull dir, i tomba i gira...  Dissabte, davant d'un pany de mar, a una terrassa magnífica, a punt de celebrar Sant Joan amb les meves amigues, vaig pensar... ja sé qui ets!...

I tant que ens coneixem. Vam fer un postgrau plegats. Fa disset anys

M'agrada que hagis tornat a prop meu. Podria seguir-te les passes i arribar fins a tu... Però penso que em ve més de gust trobar-te de nou als passadissos... Un altre instant màgic per dir-te on ens vam conèixer, on vam parlar, on vam compartir uns quants dies, uns quants mesos, tot un any...

Continua agradant-me el teu somriure... La sorpresa... és una llebre..


1 de març de 2012

Are you going with me?

Recordo les nostres converses, al "Tèxtil", el nostre restaurant particular, aquell agost en què vam eixamplar la nostra amistat a còpia de pedalades a can Farggie, Laurie Anderson, Bona nit, gintònics i peaches... i un munt de matinades compartides ... No tocàvem temes d'actitud vital i compromís, perquè ens preníem la vida de maneres diferents, amb punts de vista diferents, amb ideologies diferents.  'Sit down an have a cup of tea', em deies sovint.. I jo que em resistia perquè sentia el cor obert de bat a bat i m'era difícil aturar-me.

Et recordo, mentre fullejo cobertes de llibres amb dedicatòries. He trobat la teva, en un llibre de viatges, la teva lletra de nen citant mots de Pessoa: 'viatjar...perdre països'.


Ara que el tren m'endú de la feina a casa, travessant el congost i la plana d'una línia de tren massa llunyana, em vénen al cap uns acords... I penso en tu, en l'amistat que vam deixar en standby, ens els anys que han passat... N'estic convençuda que si mai ens retrobem segur que tots dos ens farem la mateixa pregunta ... Are you going with me?
























24 de febrer de 2012

Ells són aquí entre nosaltres...

... i amb rostres innocents res de res. Ben visibles.

"On és la revolta? On són els jo, tu, anem, fem, ara, aquí, arreu?  Hem de tancar-nos a la closca o hem de revoltar-nos perquè si això no ho aturem encara vindran més maldades? Què s'ha cregut aquesta gent? Què ens creiem nosaltres? Creiem en nosaltres?

Hi hem de pensar. Hem d'actuar. Potser haurem perdut una batalla però no la guerra. Diguem-ho ben clar: algú creu que no podrem aturar l'allau d'agressions contra les condicions i els drets laborals dels treballadors i treballadores? Algú s'ho creu?

Sense embuts, amb el cap i amb el cor, lluitar, desenmascarar, informar-nos, defensar-nos.  Sortim als carrers i que tothom ho escolti. Propostes, alternatives, possibles. Penso en les persones que travessen el silenci per dir, per denunciar, per analitzar, per desvetllar."

Aquest escrit me'l va donar el meu pare quan jo tenia 8 anys. Feia vaga de fam, sortia al carrer, els grisos dalt del cavall a l'arc de Triomf, 'todo atado y bien atado'... Fa uns dies va dir-me: abans sabíem on era l'enemic. A les empreses, als bancs, al poder polític que els legitimava. I ara?

La triple R (Retallades, Reforma laboral, Repressió policial) no és prou agressió? Ells són aquí, entre nosaltres... i nosaltres... on som?



2 de febrer de 2012

És quan no dormo que hi veig clar

La mestra ens va repartir un full. Era un poema. Dibuixeu el que sentiu. Vaig pintar un noi que ballava sol. Un pirata. Un girasol. L’ocell, el casalot... Pintava els mots perquè encara no sabia què era una metàfora. I en un instant, vaig aprendre a ballar, a riure, a dormir, a viure. Jota punt ve punt Foix. 

Tantes solituds de nit, sovint, els seus versos m'acompanyen. Mestre Foix ho diu, errant, que tot és ben clar quan dorm. De vegades ens passa el contrari, que quan no dormim llavors surten els versos.

 "Jo tem la nit, però la nit em porta". I si em cal un nauxer per als meus senys, evocaré del mestre els poemes. "Amb doll de mots"... els meus.

27 de gener de 2012

Glopades


Distant. Reservat. Observa. Precís. Empès per una línia argumental que et fa intuir 'something wild'. Però, avançats els minuts, de l'enigma passem a l'explícit. Podia seguir Jarmush però acaba essent Tarantino. Drive. La mirada de Ryan Gosling inquieta. I els silencis. La resta, a gust del consumidor.







Deia Thomas Mann a la Muntanya Màgica que 'el temps és el Leteu'. He recordat aquesta lectura mentre feia estada forçada, reposada i allunyada de totes les xarxes socials possibles. Convé, de tant en tant, deixar que el temps segueixi un altre ritme, molt més lent, sense gaires bits. 'Temps de reflexió d'hivern' que cantava Joan Bibiloni.




     


Parlant de Bibiloni, us recomano Joana Lluna, el disc  i la cançó.