Total de visualitzacions de pàgina:

18 de juliol de 2018

Quan obres la porta...


Sembla mentida que encara em tingui present. Vaig somriure. Quan comparteixes tant de manera tan intensa, no oblides. Mira quina llum de capvespre. De s’horabaixa. M’encanta aquesta paraula. El sol davallant, badallant, calmós... M’agrada compartir aquests moments, les nostres converses. Aquest és l’encís de tenir algú que estimes tan a prop. Quina sort. Sóc un home afortunat. I tant, penso.

Deies que ella encara et té present. Això, sí, em va enviar un missatge amb una pregunta que em va sorprendre. Ara té una nova parella, són a Grècia...  Em va demanar consell. De fet em va fer una pregunta directa. Em va demanar si havia estat una bona amant. Diu que estima la seva parella, un home ben posicionat, culte, respectuós... Deu enyorar la teva passió. M'afalaga que em consideri un bon amant, Teresa. Ho sóc?

Vaig pensar en la importància de sentir-se desitjat, del gust per l’embat dels cossos, de la passió, deixar-se anar amb l’altre, gaudir de l’embolcall gustós i sensual, a voltes abrandat, que fa que la vida somrigui a un mateix i a l'altre. I si t'estimes ja és una passada, va dir. Bon amant, vaig pensar. I bon amic. Company. Apassionat. Visceral.

Era un missatge SOS, vaig dir-li...  És una dona molt bonica. I una de les dones importants a la teva vida. Va afirmar amb el cap mentre albirava amb silenci el darrer llum de capvespre. N'havíem parlat. De la dona bonica. La va conèixer fa un munt d’anys, d’aquells amors primerencs, on van passar moltes coses però, com diu ell, ‘no va passar res’. Tan sols una nit màgica. Al cap dels anys es van retrobar, talment un film d’Eastwood. Retrobar el màgic moment, la màgica connexió... Però... 

Vivien lluny un de l’altre. Un altre país. Un altra manera d'entendre els afectes. Jo no em vaig veure amb cor de fer el pas, Teresa. Construir una relació tan lluny, tastar el que podia haver estat i no va ser. Quants camins que deixem enrere, que ni tan sols explorem. Quantes fondalades, quants cims... 

Vaig anar a la cuina, ja deu ser fresquet, dues copes, lluna creixent, brillant... Sempre tornen, els homes, les dones, les persones trànsit, als pensaments, a la vida... El més important al meu entendre és acceptar qui som, donar el que sentim... I aprendre... 

Sopa de peix i marisc, i un rap al punt... Vam continuar la conversa, mirant d'aturar el temps, esbrinant qui hem estat, què hem viscut, què vivim. Aparentment improvisem amb una única certesa. La proximitat. Un concepte prou ampli que ha permès el viatge dels amants, les trobades a s'horabaixa, les confidències de la terrassa estant, el present, el màgic moment, la màxima connexió.

Quan obres la porta deixes que la veu acaroni els sentits... 

Ray Charles... Georgia... Molt especialment...


 Vídeo de georgia ray charles

16 de juliol de 2018

As long as I know...

Deia un amic meu fa uns dies que quan arribes als cinquanta convé fer un balanç. M'explicava el meu amic, mentre sopàvem, que el dia del seu aniversari, assegut a la sorra davant del mar, va evocar un munt d'imatges del passat. Dels darrers anys, potser els més significatius. Ha tingut grans èxits en alguns àmbits: professionalment, els amics, els fills... Va acotxar el cap, la parella, tema estrella. La parella? Un fracàs.

Me'l vaig mirar. Fracàs? Evolució.  Un clàssic, el meu amic, massa nits en solitud. Poc portàtil. Ja ho sap el meu amic que decidir fer camí en solitari és viure sense lligams, sense ningú amb qui compartir espai, l'agenda curulla de singles, les nits amb qui vols, amb qui pots. Ets el teu centre, el teu retorn, el més preuat. Viure sense lligams. S'hi està molt bé. Massa bé. T'hi acostumes. I esdevé un estil de vida.

Cadascú el seu procés. Cadascú el seu equilibri. Cadascú el seu moment. Vaig voler fer un brindis pels anys compartits, per un futur que compartirem quan deixi de mirar-me amb massa bons ulls i pesi molt més l'amiga que la dona. A parella no arribaré, recordes? I ara som un davant de l'altre. Ets feliç Teresa. Esbosso un somriure. Només volia un home al meu costat, fent-me costat...

Un altre brindis. Recordes, quan estic on fire?... Escoltes heavy, vaig respondre. Costa d'imaginar-te heavy, tan discret, tu, tan bon noi. Aparentment. Saps què em van regalar els meus amics pels 50? Iron Maiden. A Madrid. Al cap dels anys pocs cabells però molta intensitat... Aquest sentit de l'humor. T'ha agradat? La terrasseta? Tot un descobriment...

Vam allargar la nit amb passes curtes, degustant els records i els futurs, cadascú el seu. La nit d'una Barcelona que em queda lluny, els taxis plens, l'itinerari curt, tan fàcil l'impuls... El frec a frec, la calidesa, la tendresa... Vaig fer seny. Triar és no trair. Ser honest amb tu mateix i de retruc amb els altres.

I jo he fet una tria més que assenyada. Travessar l'eix del capvespre amb un Matagalls imponent. Viure on visc, on vivim... Per primera vegada a la meva vida o de nou, depèn com es miri, he triat algú que ha fet que alguns dels meus somnis es compleixin, un home amb qui puc comptar, que dona amor, que em rep amb un somriure, que no té por... Al meu costat, fent-me costat.

'As long as I know I have love I can make it'...  Dara Maclean... For Once In My Life...


Vídeo de for once in my life












8 de juliol de 2018

Arrels més fortes

Psicoanàlisi en estat pur. Molt més simple, Teresa, escriu el meu amic. Una foto de la terrassa estant, escales concèntriques... Podrien ser portes, vaig comentar-li. I va esbossar un somriure. Dos. Aquelles icones de whats que ploren de riure. I jo que torno a mirar la foto de perfil. Me'n miro unes quantes. Ens defineixen? Són fruit del nostre estat d'ànim, d'un compromís polític, d'una natura triada a l'atzar, d'un esguard, d'un instant? Sovinteja però el perfil més clássic: nosaltres en estat pur.

Escric aquest doll després d'un dinar entranyable amb gent compromesa i on he retrobat una de les persones amb qui més he après de política. I de la vida, en general. Som compromesos, em comentava ahir mentre compartíem una amanida del millor tomàquet que he tastat en els darrers anys. Som compromesos, deia, però no pas imbècils.

Ell és un lluitador incansable, un referent del que vol dir aconseguir drets per als altres però també per a un mateix. El vaig escoltar durant tot el dinar i em va saber greu acomiadar-me'n. Forma part d'una bona pila d'anys de la meva vida sindical. No hem d'oblidar mai a qui representem, Teresa. En les negociacions demanar màxims... I tenir paciència. Les presses no porten mai a bons acords.

Va explicar bons acudits, imita molt bé i té un sentit del ritme increïble. Quants dinars després de reunions d'hores i hores. El millor, els àpats. Continuàvem la política amorosida amb licors,  amb cançons, allargant la sobretaula, prenent decisions cabdals, arreglant el món i les persones. Establint vincle.

Parles de república aquests dies. Parles de drets fonamentals. De lluita, també has pensat el mateix que jo, donar un cop de puny a la taula i segar arran. Però ets molt hàbil i t'estimo, com s'estima a les persones que creuen en tu, que et fan ser millor, que et defensen i et donen el millor d'ells mateixos.

L'abraço. El millor comiat. Somriu. No deixis d'escriure dolls, Teresa. M'agrada el que diuen, són el millor de tu i m'ajuden a creure que tot es pot millorar. Aquesta sensibilitat teva... No la perdis mai.

Arrels profundes, company... Per a tu molt especialment...

'Señoras y señores venimos a contar'... Quilapayun...