Total de visualitzacions de pàgina:

29 de març de 2017

Muy serquita...

'Incomplicar'... Quin calaix de verbs nous. De filòloga a filòleg, admiro la teva capacitat de crear per amor a les paraules. No té preu aquest sisè sentit comú teu, aquesta gran capacitat de laisser faire... 'Deixa't estar de cabòries, Teresa'...

Inspirador Knausgaard... Inspirador el teu post... Com l'advent, que sempre m'arribes en moments decreixents. La xarxa té grans sorpreses. Tu n'ets una de brillant. Ara no te'm tornis cregut... O sí...

Vaig fer-te present al dolldemots Coses bones... Deixa'm que reprodueixi, de nou, una conversa nostra, la d'ahir, quan sortosament vas redreçar-me... Deixa'm que agosaradament, transcrigui un...


... DE TEVES A MEVES

- Knausgaard, Teresa. Aquest "work, you little shit" m'arriba a l'ànima.

- No va amb segones? 

- Cap a tu? Cap a mi? No.

- Sempre arribes en els moments claus.

- No et segueixo. Què vols dir

- Que avui no és gaire bon dia malgrat el sol... I és bonic trobar correus i posts d'un home intel·ligent...

-Aisss... Si tu no tienes felisidá de sabio no tienes ná.

-No sovintegen, ja ho saps... Suposo que per a cada moment, un coeficient diferent...

-Saber viure incomplicadament... És un do més que un talent em penso, cada dia més o és l'última idea que tinc.. Un do: com tenir oïda, o sentit del ritme.

-Prenc nota... Oïda i sentit del ritme, fet. La incomplicació, un repte.

-Ho dic perquè jo no el tinc, és clar.

-M'encanten aquestes reflexions i qualitats que no tens... Suposadament...

-"Work, you little shit" m'ho escriuré en majúscules en un full i m'ho penjaré al davant dels nassos.


 
Pendent un altre dinar o l'àpat que sigui per continuar compartint els verbs que ens inventem i perquè a còpia d'insistir i de valorar-te pugui continuar llegint coses teves, coses bones, encara que siguin little...

Ai la felisidá... 'Muy serquita'... Las Migas...  Noche en el río...


Vídeo de río migas









28 de març de 2017

Alentir

Anar despullant els dies de compromisos... Essencial. Endreçar les setmanes que en el darrer mesos han estat més que intenses. Valorar el sacseig d'emocions que trasbalsen el cor. Respirar tranquil·la, allunyar aquests futurs massa programats o presents massa sobtats.

Què hem d'omplir tant, què hem de lligar tant que no siguem nosaltres mateixos i el pany de present que ens oferim. És tan fort el desig de viure intensament que oblides 'alè de les petites coses': que a trenc d'alba continuïs tenint a prop la tendresa...

Perquè continuo tenint fe en què més enllà de la fiblada inicial de desig hi ha una persona. Més enllà de la física quàntica hi ha el detall i l'afecte. Feia temps que la fredor no amarava tants àmbits. El bon dia inexistent, el tacte inexistent... On eren els violins? Darrere un vent glaçat, un nus a la gola i una decisió presa... Transitar, mai com ara.

Cinema. Imprescindible. Avui dues recomanacions:

Locas de alegría


Moonlight 

La pazza gioia, Beatrice i Donatella, quin retrat de personatges i d'aquest món trasbalsat d'on surten a la recerca d'allò que les defineix, la llibertat, el retrobament amb els éssers que han estimat, que estimen... Drama a voltes, comèdia de segons, de situacions, l'equilibri qüestionat, també la normalitat ...





Moonlight... Chiron, l'esguard diferent i punyent, sorprèn, la tendresa de moments, la càmera que descriu impactant relacions intenses. Frapant la pèrdua de la innocència, el rebuig, la incomprensió, la indefensió... Sota la llum de la lluna, dos cossos brillen d'un blau intens...






Lleuger... Aquest matí d'un sol que agraeixes, la rutina que agraeixes i la Mari, aquesta veu que inventa i encerta el moment. Alentir... El cap... El cor.

'Si algo no está bien, lo pongo del revés'... Chambao... Mejor me quedo aquí...
















Iretha


Juliol. At home. Tot just iniciàvem aquesta amistat tan nostra. La meva Frida Khalo particular, aquell dolldemots del teu moment delicat... Tres anys després d'un cafè entranyable amb tu a la terrassa de casa et torno a fer present, ara que la silueta dels Munts acull un altre capvespre...

Together. Soles, a pèl o amb bona companyia. Repte, ser millors, tastar, experimentar. Al gospel. Com a la vida. Ens agrada tenir presència en l'espai obert d'una actuació... Repte, actuar en públic, concentrades les mirades en la nostra veu, en la nostra emoció.

Ens emmirallem l'una en l'altra... Mimetisme, ser presents al món, als contextos comuns. De costat, còmplices, la passió, compartida...  Respectant els petits espais propis. Perquè la màgia del 'Magnify' és precisament deixar volar voluntats. I d'aquesta en sabem un munt.

Pallasses. Giravolts, algunes passes... Jocs de veus, de teves a meves... Aplicades, ara toca el to, ara la melodia... Aquest compàs, aquella nota, mezzos, arriscant l'agut, un somriure, som-hi... I hi arribem... Com els àngels...

Unes quantes covers, a dues veus, a tres, anxovades a les escales d'un guitarra que sap d'acords, de melodies, que flueix, que trena cançons, aquesta... I aquesta altra... No ens les acabem. Cantar plegades, plegats... Guanyar intensitats.

Amazing Iretha... Great TeresEtta... Amb swing... Amb soul...

In Concert... You Make Me Feel Like a Natural Woman...

Vídeo de You Make Me Feel Like a Natural Woman... ARETA


27 de març de 2017

El món que continua

L'alè de les sorpreses... Aquestes llebres que sorprens, que et sorprenen... Ser-hi a un espai compartit...  'Et fa gràcia que quedem?' No tenir cap més temps que l'ara... 'Ara?' 'No busco res, no tinc cap finalitat, no tanco portes'...

Veure't sortir de l'Anirit... Hi ha aparicions de pel·lícula, trets que et sedueixen i una veu que ja voldries sempre a cau d'orella... Tenir totes les hores del dia... I de la nit. Amb una pluja que arrecerem amb el meu paraigües i un torrent de dubtes, de certeses perquè saps el que vols i jo, jo volia alentir les hores, els dies...

Decidir en quin moment no agafo el tren sinó el bus, seure de costat, la pluja als vidres, propera parada... Tu ja ho saps i jo...  Jo tampoc tanco portes...

Sedueixes amb el gest... Molt... No ets un clixé perquè ets ben real i quan sóc entre els teus braços ja no vull que et separis ni un mil·límetre.

A mercè d'uns ulls que travessen els meus, què vols, què vull, quina promesa fas, i si la fas de debò o no me la crec o es dilueix amb el teu somriure...

Això de trobar-nos davant d'un cine... 'A saber on ens portarà'... Tot plegat? Difícil de preveure-ho. Tocar de peus a terra i el món que continua...

Ketama...  No estamos lokos...


https://www.youtube.com/watch?v=lsjx_z7EjBc


20 de març de 2017

Viatges

Avui, mentre baixava pel camí de la Casanova, no m'he pogut estar de fixar l'esguard en el santuari dels Munts, fer un contrapicat talment aquell moviment de càmera ascendent a l'Empire State Building de Tu i jo, gran comèdia de Leo McCarey, aquella trobada que no va tenir mai lloc entre Deborah Kerr i Cary Grant...

La nostàlgia és aquest company de viatge, aquesta saudade que et fa adonar de fins a quin punt vius les emocions, del que has arribat a sentir, d'algunes absències més o menys portàtils... Hi ha persones que apareixen a la teva vida, que et sorprenen, que t'enlairen i amb les quals et ve de gust un viatge iniciàtic... De fet les persones importants a la teva vida ho són perquè viatgen amb tu. Tant és el mitjà, no pas l'itinerari, que sempre sorprèn...

Aquests dies llegia una entrada, Viure (imaginant) o viure amb algú, d'un blog que recomano, A cops de llapis. Comparteixo la reflexió, tan encertada. També comparteixo el moment. (Con)viure...  No és fàcil. Per què ens ve de gust la solitud? Perquè tenim un espai propi... I quan ve de gust algú, tu tries... O no... De viure sols, en sabem un munt... I la tendresa? A voltes...

M'agrada aquest 'ser contradictori té el seu punt'... M'agrada aquest devessall de mots tan ben estructurats, tan a raig, a pèl, a cor què vols, a temps, a les palpentes, a pleret... M'agraden els poemes, magnífics, trasbalsen, te'ls sents una mica teus... Quin poder la seducció... Afortunada de sentir-la, de compartir-la...

El proper viatge? Davant per davant, amb el cor a la mà, el temps aturat, viandes i aquesta veu que em recorda l'Ovidi envoltant-me...

'Cosa mi dai, dove mi porti tu?'... Paolo Conte... Come Mi Vuoi?  


 https://www.youtube.com/watch?v=ByChk5fsdS0






17 de març de 2017

A viure... A riure...

Es ben bé que les experiències, o certes experiències, quan ens arriben en moments concrets prenen una dimensió especial... Un munt aquests dies...


Avui, però, comparteixo teatre, La Senyora Florentina i el seu amor Homer, un Belbel exquisit, una Rodoreda magistral. Es poden reflectir millor la relació entre homes i dones, entre dones, entre solituds, entre complicitats, el desengany, l'amistat, la generositat? ...

Resultado de imagen de la senyora florentina i el seu amor homer
'M'he passat aquests anys esperant el que no sabia què esperava', diu Florentina... Cada dona, un món. Cap millor que l'altre, de matisos tants com la vida, els seus encerts, les seves dissorts... Que bé la presa de consciència finalment, l'alliberament, i tant.


Flors al jardí, llum que reflecteix les emocions del dia, bellesa escenogràfica, magnífica direcció d'actrius, acurada, interpretació apassionada, aquests personatges que s'enriolen, que es coneixen tan bé... Com poden ennuegar-nos l'esperit...

Resultado de imagen de la senyora florentina i el seu amor homer




En són totes, d'esplèndides...


Resultado de imagen de la senyora florentina i el seu amor homer

Especialment la Zerafina... La Zerafina... T'atrapa. Gran Elisabet Casanovas.










Recomanable... Amb tota la subjectivitat, l'emoció que sents, que si et distancies no en gaudeixes. Perquè és tan gustós celebrar tot el que tenim, allò que estimem i que és ben nostre... El desig de compartir els moments, els millors... 'A viure... A riure'....




Entrevista... Mercè... Eli... 'L'aprenentatge és infinit'...







16 de març de 2017

Encara que només sigui...

Encara que només sigui
perquè ens ve de gust,
perquè ha estat d'una revolada,
perquè tot comença
per algú o per alguna cosa...

Els inicis,
ho he escrit a bastament,
els millors.
Adrenalina?
Més.
Molt més.

Metàfores...
Sentiments figurats.
Que no te n’estàs de pensar
en el que penso,
en allò que pensem
que hauríem de fer.

Fer brollar la imaginació,
el llenguatge dels dits
de matinada,
damunt d'un teclat.

Per què m'agrada tant escriure(t)?
Per què t'agrada tant escriure'(m)?
És aquest planeta compartit
que encara no ens han descobert...

Passió...
Quantes entrades al diccionari...
En selecciono la meva:

f. [PS] Categoria aristotèlica, 
contraposada a l’acció, 
que expressa l’estat d’un ens
afectat per l’acció
d’un altre.

Encara que només sigui
perquè ens ve de gust...


Tierney Sutton... Paris Sessions...


https://www.youtube.com/watch?v=SPymE2oM33M&spfreload=5

14 de març de 2017

Au printemps

Havia de ser una primavera tan diferent... Aquest Monteixo des del caminet encarat a Alins... De la fullaraca al vellut de les primeres flors, que desitjava, no ho saps com. Però la llum de la nostra intensitat ha durat, no la meitat, molt menys...

Quin parèntesi més llarg... Suficient com per encalmar, com per reflexionar, com per posar-hi distància... Certament les emocions van per una banda i les raons per una altra. I no tens raó. No la tens. Per molt que en facis ús.

Havia de ser una primavera ben diferent, sí. Però és la que vindrà, no la que podria haver estat perquè així han anat els dies. Els crancs anem enrere, ens movem a poc a poc tot i que de vegades fem la gran passa. Sempre dic que és impuls, i potser no o potser sí però de seguida enrere, passes curtes i... Al cau.

No entenc moltes coses. No entenc les pauses, no entenc el silenci. Si no és per fer patir algú. 'Que d'aquests ja n'hi ha' que deies tu. 'Perles pels porcs', també deies. Aquests lectors dels meus escrits, homes d'un univers al qual un dia, uns mesos, vas pertànyer, t'agradi o no, te n'excloguessis o no. Vas triar, seleccionar, combinar... I descartar... Ens hem descartat nosaltres mateixes, totes les Nathalies, que no en som poques... I és clar. Deixes d'alimentar... I ens descartem per inanició emocional. Bona feina.

No els has de menysprear aquests homes de xarxa que, com tu, sedueixen amb dosis de bon humor, amb intel·lecte. Divertits i intel·ligents, d'aquests també n'hi ha, ho dic jo, més dels que et penses. Potser sí que hi pensen també en la física quàntica, en la fisiologia, en la física d'altes energies... Però, què vols, nosaltres també. Allà on hi hagi un bon llibre, una bona cançó, un bon film, un bon jaure, un bon àpat, hi ha vida, intensitat, emoció...

Una perla... Un comentari a Nathalie... Me'l va escriure fa uns dies un home a qui no conec i que, com tu, i com molts altres, és lector d'aquest món imaginari. El comparteixo:
 
Fa una estona que et llegeixo, he arribat fins aquí, fins la pel·lícula (Les invasions bàrbares) que també a mi em va fascinar. I paro (continuaré). 

Miro la foto que fas servir al perfil, i miro aquest caparró, i l'intento penetrar a través d'aquests ulls que em travessen, per veure d'on treus tot això que escrius (...)


Jo també escric (també tinc blog), però quan torni a néixer vull ser dóna. I si pot ser, com tu. Mentre, però, no renego pas de ser el que i qui sóc, ans al contrari.


D'on has sortit? Que fas aquí? Creus que hi ha alguna possibilitat de que ens coneguem, ara que encara sóc home? Si em dius que no, no et preocupis, no em suïcidaré –que podria, sóc molt romàntic– per una vegada seré pragmàtic: et demanaré per Reis!


PS
 

Com més et miro a la foto, més al·lucino, realment no ets d'aquest planeta. Tu ets del meu. 


Solellat dimarts. Au printemps... Jacques Brel...


https://www.youtube.com/watch?v=9iVsrFtOF1U

12 de març de 2017

Fairplay

Ahir mentre dormia vas escriure'm un missatge que he llegit avui. Fa uns dies que la nostra conversa va creixent... Ja m'has atrapat. Quin és l'encert? M'agrada. M'agrada el que escrius, m'agrades, que tinguis, que desitgis, que gaudeixis, m'encanta...

Escolto Tears Dry On Their Own i espero. Per poder atrapar els teus dits que deixaran un missatge quan llegeixis el meu. No era 'la liebre en el erial'? Potser sí, però de vegades ve de gust invocar el plaer, una mica de nocturnitat, Chasing Pavements i aquesta lluna tan plena...

La playlist té l'encant d'una perla, de moltes perles, cada cançó un crescendo..  És el màgic moment en què brollen els mots, l'hora bruixa... Avui, si tinc sort, potser encara coincidirem. Midnight Train in Georgia. No t'imagines el munt de trens que he agafat aquests dies. Aquests mesos. Cap que em dugui tan lluny....

A deu minuts de sortir, d'adonar-me que la solitud és també una melodia, que ara només en són tres, els minuts, i que ja no podré respondre't, ni tan sols desitjar-te que els teus somnis siguin com te'ls imagines, encara més...

Un minut, el darrer, que escriuria més mots però demà serà tan ple d'emocions que haig de plegar veles...  Fairplay, no ho dubtis. Anem parlant...

'Hold me in your arms, let's let our love blind us'... Springsteen... Cover me

Vídeo de springsteen cover me




9 de març de 2017

So crazy

Auriculars, Alicia Keys, tren de tornada a casa, vaivé de tu. Davant meu una dona dorm amb un somriure als llavis...

Tants interrogants.... Què vol dir tenir tots dos ganes de veure'ns? Què vol dir fer camí junts? Què vol dir lligar el temps? Què vol dir què és important? Life... Is so crazy...

Tornar, a casa, sota un cel de núvols voluptuosos embolcallant l'horitzó. Mirar de fixar l'instant. Mai no és fidedigne però hi ha el bagatge dels moments indescriptibles. Adonar-me de com he guanyat les hores, la llum que em regala el dia...


Un plany de veu en escales s'enlaira i davalla... Never... Never... Never... Never... Alliberar el somni, esbossar un somriure prou poderós com per dibuixar allò que continua, els petits futurs superposats...

Alicia Keys... If I Was Your Woman...


Vídeo de alicia keys if i was your woman unplugged