Total de visualitzacions de pàgina:

26 de setembre de 2017

A casa teva... O a la meva...

De verds d'estiu a groguencs de tardor, el paisatge i algun raconet del cor. Avui hi pensava al tren, després de la tempesta d'ahir, el cel net, el sol incipient... Arribes a Barcelona i la immersió ja la tens a sobre, per sota la ciutat... Dimarts com un dilluns, retorn a la feina després d'un cap de setmana llarg de política, converses, natura, complicitats...

Repasso dates... Déu-n'hi-do... No ens acabem l'agenda, penso. M'encanten els plans d'oci i em sorprèn que si no van bé o muden els accepti i endavant, ja n'hi haurà d'altres. De fet l'expectativa és saber que la disponibilitat per viure, per gaudir, hi és. Amb qui, un mateix o els altres, ja és cosa nostra.

Els papers de l'auca, de vegades ens toca el més venturós, de vegades el més fràgil i vulnerable. Tot és qüestió del protagonisme que ens atorguem. El tren als túnels, foscor. De vegades caminem a les palpentes, de vegades la llum il·lumina l'horitzó. Alts i baixos. Temps de tardor.


Acullo, doncs, la transitorietat. El proper viatge? Praga, primavera, converses, retrobament. Només cal que en parlem, que decidim. Una motivació magnífica perquè la tardor sigui més portàtil. Que algú s'instal·li a la nostra vida? Però com s'hi pot instal·lar si ja la tenim moblada?
  
'Allumer le feu', a la llar que més ens convingui, al cor si molt convé. Costa poc l'escalforeta, només el propòsit i fer el primer pas. Si no proposo jo, proposa tu... I de nits, a pocs graus i amb l'olor de llenya i d'interiors, fer un cabdell d'emocions, de les que ens agraden, per als teus dies, per a les meves nits. A casa teva... O a la meva...

Bounce with a Swing... Kenny Banks...

 https://www.youtube.com/watch?v=pUTlE3_kLrw&list=RDpUTlE3_kLrw&t=5


 

22 de setembre de 2017

Trencadís

Ara fa un any esperava amb candeletes una trobada més que desitjada amb algú molt especial. Molt especial aleshores. Del que hi havia, una expectativa, al que hi ha avui en queda poc. Com quan tires una pedra a l'aigua. S'enfonsa obrint cercles concèntrics que es van esvaint en la distància...

Depèn com, una pedra pot fer salts damunt de la superfície. Recordo aquest joc amb el meu pare. De fet havia de ser una pedra plana. Agafar-la amb el polze i l'índex i deixar-la anar amb força. Un, dos i fins i tot tres salts... I al fons, com tantes altres...

Salts intermitents, aquestes relacions que no troben cap motllo, que suren i s'afonen i tornen a la superfície... Amb segons qui, poden durar anys. Jo les anomeno relacions trencadisses. Encara que s'esquerdin, en conserves les peces, i de tant en tant, tornes a muntar-les... Te'n surts, és clar, però sempre es veuran els relleus i en qualsevol moment pots perdre'n alguna entre el desar i el tornar a muntar.

Conservem relacions en la memòria, vincles que no hem estat capaços de resoldre. I allà hi són, supervivents, esperant l'oblit... Quina contradicció, voler tancar un cercle infinit. Voler resoldre el conflicte entre el que hauries de fer i el per què ha de ser així. No sempre fem cas del sentit comú, 'el menys comú dels sentits'... La maduresa és passar pàgina. Aquest és el propòsit. Que les peces romanguin desades allà on els pertoca: l'oblit.

Ara fa un any podien haver passat moltes coses. Però torna a ser temps de tardor. Temps d'endreçar. De tancar portes, d'obrir-ne d'altres. Amb trobades que donin fruit. Relacions sinceres, senceres, sense ànim de lucre, amb prou alè com per projectar una, moltes més trobades. Els somnis són de cadascú. No fan cap mal i de vegades muden o prenen cos. Què en faríem si els perdéssim? Trencadís...

Joana Serrat....Trapped In The Fog...


Vídeo de joana serrat 2017




21 de setembre de 2017

Punt d'inflexió

Aturats al tren camí de la feina. Fa uns segons han cridat per megafonia si hi havia algun metge al tren. Avui, un dia diferent. Decideixo escriure. Un punt d'inflexió. Reflexió. Sobre el que visc, sobre el que llegeixo, sobre aquest blog, sobre la responsabilitat i el compromís...

View image on Twitter



Hi ha moltes coses interessants a la vida. De fet estem vivim una etapa d'emocions fortes. Molt. Importants. Importantíssimes. Les persones que ens hem compromès política i socialment durant molts anys ho sabem. Som persones amb molts interessos. Polítics, socials, culturals, personals.

Les dones que escrivim ho fem sobre molts temes que ens susciten interès. Jo escric sobre les emocions. I sobre moltes altres coses. Com deia un amic meu, lector fidel, 'són escrits on t’obres, en alguns més que en d’altres, n’hi ha dolls de mots on et sinceres amb els que et llegeixen, mostres una part de tu, en d’altres et limites a explicar un fet de manera més objectiva sense deixar anar la part més emocional. I crec que està bé que sigui així, si tots dels Dolls fossin d’índole personal podria semblar un diari i si tots fossin impersonals podrien semblar articles d’opinió'.

En qüestió de mots, em sento privilegiada. Dels lectors que segueixen cada nou doll, cada publicació. Per què? Perquè susciten reaccions, 'hi ha molts ganxos on agafar-se', expressen el que altres persones pensen... Parlo, he parlat, he escrit, hem viscut, hem sentit, hem admirat... Persones i paisatges...


Foto: Lurdes Lur

...  Com aquest Puigsacalm, des del cingle, arribant a Cabrera... Quina excursió més apassionant, una circular al voltant de l'ermita, organitzada amb encert per un bon amic virtual a qui vaig tenir el gust de conèixer personalment... Cap de setmana màgic, una colla fantàstica, santuari enlairat, Cabrerès autèntic, boscos de falgueres atapeïdes, arrels de faigs mandrosos abraçant la tardor, riu d'aigües intermitents vorejant un munt de converses, tastant àpats acolorits damunt l'herba...


 foto de Lluís Rost Díaz. 
            Foto:Lluís Rost

Que bé ser amiga d'homes amics de dones que escriuen, que bé coincidir amb dones i homes diferents, amants de la natura, de la muntanya, persones sensibles amb qui gaudir i compartir moments, aquests i, tant de bo, molts d'altres.
 
Una descoberta interessant... Jazzyments... Jim...


Vídeo de jazzyments

18 de setembre de 2017

Muntanya russa

Vas triar un japonès. Hi vaig estar d'acord, 'no hi ha gaire oferta al meu poble', millor a la capital, al vespre, demà treballes, serà intens. Si més no riurem.

Un previ a una cerveseria, ja has arribat, assegut, llegint El jueves i menjant crispetes. Distès. Els tamborets són massa alts i estic tan baldada que amb prou feines m'hi puc enfilar. Una clara. Em faltava la teva veu, i tant que havíem coincidit però som de quintes diferents. Anem?

Entrem al restaurant. Per què un japonès? Hi he vingut altres cops, m'agrada. Compartim plats, tu un Yakisoba, jo un Yakimesi, tries un Alella fresquet i de postres unes trufes excepcionals... Brindem amb els ulls ben oberts, són preciosos, no sóc original, oi?

Solapem converses i enfilem temes, per què et deia això? I reprenem el fil... No l'atures, no l'aturem... Hi ha un moment de la nit, caminant pel casc antic, que et mous en la distància curta i el contacte subtil. S'hi està bé, cau un xim-xim, has vist quina llum?

Que més voldríem, aturar el temps, important l'interior i és clar, l'actitud, el bagatge, la memòria... Ets calmós, atent, més de teatre que de cine, ai aquesta veu seductora... No som perfectes, és el moment que és perfecte...

Ens tornem a veure al cap de dos dies. El format és diferent. El glamur també. Va bé que sigui a la tarda, que sigui caminant, descobrint el territori, que l'encant depengui de tots dos, la basílica de rodona perfecta, trescar per les runes del castell... Tenies raó. A la primera trobada, sempre hi ha moltes coses per explicar.

La llum del captard fa declinar els mots... Hi ha un moment que assenyales el paisatge llunyà, una abraçada imperceptible, la veu a cau d'orella. De nou, el contacte subtil. Però l'instant es perd... Baixem el pendent. Ressaca emocional... Encara que estiguem a prop ja ens hem allunyat...

Tots els comiats són diferents. Aquest també. És com quan el viatge acaba i has de baixar del trenet. La muntanya russa de les emocions té aquestes coses. Que la intensitat és un viatge amb regust de tornada...

The Fabulous Baker Boys...  More Than You Know...

https://www.youtube.com/watch?v=NDw7Assb2mM


15 de setembre de 2017

Segueu arran

Hi som. Hi hem de ser. És més que un procés, una aventura o una il·lusió. És una realitat. La dictadura té molts vessants i s'amaga en la misèria del que l'exerceix. I què rebem? Martingales amb la intenció i la ràbia clara de fer por. D'ofegar. D'impedir. D'amenaçar.


'Però no podràs, que tots guardem aquesta llum'. Però no podreu que tots guardem i recordem els rostres miserables, corruptes i ignorants. Ara cal 'posar-nos dempeus', que ja toca 'polir les dalles', que ja toca 'segar arran'. Amb la guerra de la raó, del sóc amb tu, del som-hi tots.


'Els homes no poden ser si no són lliures'... 'Les dones serem més lliures que mai'... Qui té por de les bèsties? Dels barrots? Renunciar al benestar, aquest primer enemic, renunciar a la calma, al meu perquè és meu... Si hem de conservar, que sigui la certesa de fer el que cal fer. Fa temps que no lluitem... Toca desvetllar la ràbia, l'embranzida del cor, que cap dubte ens masegui...


Les forces d'ocupació en dèiem. En diem. 'I que tothom ho escolti'. On hem de sortir? On hem de lluitar, on hem de véncer. No és el fràgil gest, ara ens toca la fortalesa. Pel passat, pel present, pel futur. On cal lluitar? Al carrer. Com quan era petita, aquells grisos amb cavalls, Amnistia llibertat, ara torna a ser la llibertat...


'I els nostres ulls, la nostra lluita, seran llampecs per als seus vespres', les nostres mans que s'estrenyeran perquè no puguin aturar-nos, la nostra veu que omplirà l'aire amb el sí just, amb el sí imprescindible, amb el sí, et vull...


... 'Vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens'.


I així ens tindreu. Amb el cap i el cor atent. Nosaltres, el poble, ara mateix...


'Segueu arran que la palla va cara'... Rafel Subirachs... Els segadors...




Vídeo de rafael subirachs els segadors































12 de setembre de 2017

Caliu

Fa uns dies parlava amb un amic de la reciprocitat. Em definia molt bé què entenia ell per estimar. 'Per mi estimar està relacionat amb la tendresa, amb el sentir-se correspost, amb l'estar a gust i el desitjar estar amb algú'. Tan senzill com això. Em recomanava no estimar qui no t'estima i feia èmfasi en el fet de ser correspost. 'Intentar donar el que rebo'. Generós. Digne de ser estimat.

Tenim grans converses sobre la solitud i altres quefers. És una relació epistolar i tot i que ens coneixem i hem compartit vermuts a Les putes receptes de la iaia, un local que recomano, crec que hem trobat el to just que manté la nostra relació amb un caliu particular. L'escriptura, de nits, amb el temps precís per reflexionar...

Avui, mentre caminava de retorn de la Casanova, he viscut una seqüència que m'ha fet pensar en un fragment inicial de Mujeres al borde de un ataque de nervios quan Iván, gran Fernando Guillén, amb un micro a la mà parla a les dones que passen davant seu. És una seqüència que sempre m'ha agradat i que avui he viscut a la inversa. Era jo qui caminava i curiosament, durant el darrer tram del camí, m'han passat per davant un reguitzell d'homes molt diferents... M'he imaginat què els diria, a cadascun d'ells...

Hi ha dones que estimen i estimen molt. La Pepa de Mujeres n'és un exemple. Hi ha homes que s'estimen més passar per davant de les dones. Només transitar. És el cas de l'Ivan i de bona part dels homes que he conegut darrerament. Amb notables excepcions. Una, el meu amic d'epístoles magnífiques, generós, digne de ser estimat.

Escriure com ho fem és la manera de dir-nos que malgrat la solitud hi ha algú que pensa en nosaltres, que malgrat la distància pots donar-te suport i que és en la tendresa quan construïm vincles que ens fan més portàtil el dia a dia. El fred no és bon amic. Ara que s'escurcen els dies ve de gust parlar entre lletres, amb reciprocitat. Ve de gust el caliu. Per combatre la por. De la solitud. De ser estimat. D'estimar...

Sheryl Crow... Sting... Always On Your Side...


Vídeo de sting sheryl crow always on your side youtube











8 de setembre de 2017

Viatge alat...

Calella. Terrassa amb vistes a les barques mandroses... Definir aquest  moment de mar allunyada. Tancar els ulls sentint la calma. És el secret de les paraules que et dedico avui. M'ha encantat la nostra conversa, no et tenia als contactes, llegir-te de nou, quina sorpresa...  Després de mesos sense saber de tu, del que has viscut, un doll íntim per tots els bons moments compartits.

Recordo la primera conversa, vas lloar la sensibilitat dels meus escrits, jo també la teva com a lector... Vam seduir-nos, i tant. Un pas a pas enfilant el rocam... No oblido els bons moments, Sant Romà de la Clusa i aquell Puig Lluent d'abraçada tendra... No oblido la intimitat compartida perquè va ser intensa. Descobrir, descobrir-nos amb l'itinerari del tacte... Afortunada de poder sentir molt més, a prop teu...

Vaig entendre els mots sincers d'aquell missatge perquè quan et fan mal, quan ens fan mal no reculem. Aboquem la dissort en l'impuls.  Per què amb un altre i no pas amb tu? Eres i ets intens, i t'enlaires a molts metres, a voltes en solitud... Que bé que m'enviessis un missatge, què havia de perdonar, vas ser sincer. Jo també.

La sort és el secret de valorar el que hem après al cap dels anys. La sort és poder alegrar-me del teu amor generós. La sort és poder parlar amb tu de la dona que estimes. La sort és haver-te conegut.

Reprenc el present de barques a port, la plenitud del cor quiet. Mirant de posar nom a les coses, als bons moments, a tants records... Si et pogués definir dibuixaria un cim, que així ens vam conèixer, escalant horitzons...

'Avui he tornat a gravar The División Bell', dius. 'Ens ho vam passar bé, oi?'...  I tant, ben nostre aquell moment, Pink Floyd camí de casa, com un viatge alat....

Per a tu, molt especialment...

Vídeo de The División Bell'



1 de setembre de 2017

Biondi

Et recordo riallera, al xat col·lectiu, 'escoltant' com jo converses de pa sucat amb oli on no pots ficar cullerada perquè sempre les monopolitzen els mateixos. Però, sobtadament hi va haver un canvi de tema. I aleshores vas dir la teva. Tema estrella, la solitud. Bona, molt bona la teva reflexió. Intervencions pausades... Va durar poc. Un impresentable va desfer l'encís amb una superficialitat... I ja va estar, l'olla de cols... Vas, vam sortir del xat.

Inicis al portal, eufòriques.Vaig mirar el teu perfil. Del 67! I et vaig escriure. Moltes coincidències, uns quants missatges, quedem un dia, fem un cafè  i parlem dels impresentables. Però un dia vas esborrar el perfil... Llàstima, vaig pensar. Després, al cap del temps, avui, entenc la teva decisió. No eres d'eixe món. Jo tampoc. Uns quants que som d'un altre planeta. Per què hi som? Per trobar-nos. Per descobrir-nos. Per acostar-nos. Tu i jo no ens hauríem conegut fora del portal. O potser sí...

M'encantaria explicar-te què m'ha passat durant l'any i mig que fa que navego, que vorejo el cingle, que pujo als núvols, que aterro 'per reparar els danys'... He conegut de tot, d'arreu... M'encantaria poder coincidir amb tu, seure a qualsevol local que ens agradi, davant d'una tassa, confidències, reals... Encara recordo quan parlàvem dels nostres gustos, dels nostres viatges, de les nostres filles, de les nostres emocions... Encara recordo les fotos, el teu somriure.

Per què et faig present? Perquè escolto Mario Biondi, me'l vas recomanar, recordes? L'assaboreixo, aquesta nit, mentre, en el fons, t'invoco. No sé si et vaig donar l'enllaç d'aquest espai imaginari... En qualsevol cas tenim un cafè pendent. Que no quedéssim aleshores no vol pas dir res. Ara parlaríem. I riuríem. A la salut dels impresentables virtuals, que n'hi ha. A la salut dels qui no tenen por... Que també n'hi ha. Menys. Escassos i esparsos.
 
El futur és nostre, ho he dit a bastament que no és molt però és prou. Desitja'm sort. Jo... Tota la del món. Viatjant, qui sap si toparem l'una amb l'altra... Sense ulleres de sol guapa, que ens hem de reconèixer. I ballarem, de puntes, te'n recordes? Amb Biondi, of course. A la nostra salut. Estem estupendes...

All of my life... Molt especialment...

Vídeo de all of my life biondi