Total de visualitzacions de pàgina:

26 de setembre de 2017

A casa teva... O a la meva...

De verds d'estiu a groguencs de tardor, el paisatge i algun raconet del cor. Avui hi pensava al tren, després de la tempesta d'ahir, el cel net, el sol incipient... Arribes a Barcelona i la immersió ja la tens a sobre, per sota la ciutat... Dimarts com un dilluns, retorn a la feina després d'un cap de setmana llarg de política, converses, natura, complicitats...

Repasso dates... Déu-n'hi-do... No ens acabem l'agenda, penso. M'encanten els plans d'oci i em sorprèn que si no van bé o muden els accepti i endavant, ja n'hi haurà d'altres. De fet l'expectativa és saber que la disponibilitat per viure, per gaudir, hi és. Amb qui, un mateix o els altres, ja és cosa nostra.

Els papers de l'auca, de vegades ens toca el més venturós, de vegades el més fràgil i vulnerable. Tot és qüestió del protagonisme que ens atorguem. El tren als túnels, foscor. De vegades caminem a les palpentes, de vegades la llum il·lumina l'horitzó. Alts i baixos. Temps de tardor.


Acullo, doncs, la transitorietat. El proper viatge? Praga, primavera, converses, retrobament. Només cal que en parlem, que decidim. Una motivació magnífica perquè la tardor sigui més portàtil. Que algú s'instal·li a la nostra vida? Però com s'hi pot instal·lar si ja la tenim moblada?
  
'Allumer le feu', a la llar que més ens convingui, al cor si molt convé. Costa poc l'escalforeta, només el propòsit i fer el primer pas. Si no proposo jo, proposa tu... I de nits, a pocs graus i amb l'olor de llenya i d'interiors, fer un cabdell d'emocions, de les que ens agraden, per als teus dies, per a les meves nits. A casa teva... O a la meva...

Bounce with a Swing... Kenny Banks...

 https://www.youtube.com/watch?v=pUTlE3_kLrw&list=RDpUTlE3_kLrw&t=5


 

22 de setembre de 2017

Trencadís

Ara fa un any esperava amb candeletes una trobada més que desitjada amb algú molt especial. Molt especial aleshores. Del que hi havia, una expectativa, al que hi ha avui en queda poc. Com quan tires una pedra a l'aigua. S'enfonsa obrint cercles concèntrics que es van esvaint en la distància...

Depèn com, una pedra pot fer salts damunt de la superfície. Recordo aquest joc amb el meu pare. De fet havia de ser una pedra plana. Agafar-la amb el polze i l'índex i deixar-la anar amb força. Un, dos i fins i tot tres salts... I al fons, com tantes altres...

Salts intermitents, aquestes relacions que no troben cap motllo, que suren i s'afonen i tornen a la superfície... Amb segons qui, poden durar anys. Jo les anomeno relacions trencadisses. Encara que s'esquerdin, en conserves les peces, i de tant en tant, tornes a muntar-les... Te'n surts, és clar, però sempre es veuran els relleus i en qualsevol moment pots perdre'n alguna entre el desar i el tornar a muntar.

Conservem relacions en la memòria, vincles que no hem estat capaços de resoldre. I allà hi són, supervivents, esperant l'oblit... Quina contradicció, voler tancar un cercle infinit. Voler resoldre el conflicte entre el que hauries de fer i el per què ha de ser així. No sempre fem cas del sentit comú, 'el menys comú dels sentits'... La maduresa és passar pàgina. Aquest és el propòsit. Que les peces romanguin desades allà on els pertoca: l'oblit.

Ara fa un any podien haver passat moltes coses. Però torna a ser temps de tardor. Temps d'endreçar. De tancar portes, d'obrir-ne d'altres. Amb trobades que donin fruit. Relacions sinceres, senceres, sense ànim de lucre, amb prou alè com per projectar una, moltes més trobades. Els somnis són de cadascú. No fan cap mal i de vegades muden o prenen cos. Què en faríem si els perdéssim? Trencadís...

Joana Serrat....Trapped In The Fog...


Vídeo de joana serrat 2017




21 de setembre de 2017

Punt d'inflexió

Aturats al tren camí de la feina. Fa uns segons han cridat per megafonia si hi havia algun metge al tren. Avui, un dia diferent. Decideixo escriure. Un punt d'inflexió. Reflexió. Sobre el que visc, sobre el que llegeixo, sobre aquest blog, sobre la responsabilitat i el compromís...

View image on Twitter



Hi ha moltes coses interessants a la vida. De fet estem vivim una etapa d'emocions fortes. Molt. Importants. Importantíssimes. Les persones que ens hem compromès política i socialment durant molts anys ho sabem. Som persones amb molts interessos. Polítics, socials, culturals, personals.

Les dones que escrivim ho fem sobre molts temes que ens susciten interès. Jo escric sobre les emocions. I sobre moltes altres coses. Com deia un amic meu, lector fidel, 'són escrits on t’obres, en alguns més que en d’altres, n’hi ha dolls de mots on et sinceres amb els que et llegeixen, mostres una part de tu, en d’altres et limites a explicar un fet de manera més objectiva sense deixar anar la part més emocional. I crec que està bé que sigui així, si tots dels Dolls fossin d’índole personal podria semblar un diari i si tots fossin impersonals podrien semblar articles d’opinió'.

En qüestió de mots, em sento privilegiada. Dels lectors que segueixen cada nou doll, cada publicació. Per què? Perquè susciten reaccions, 'hi ha molts ganxos on agafar-se', expressen el que altres persones pensen... Parlo, he parlat, he escrit, hem viscut, hem sentit, hem admirat... Persones i paisatges...


Foto: Lurdes Lur

...  Com aquest Puigsacalm, des del cingle, arribant a Cabrera... Quina excursió més apassionant, una circular al voltant de l'ermita, organitzada amb encert per un bon amic virtual a qui vaig tenir el gust de conèixer personalment... Cap de setmana màgic, una colla fantàstica, santuari enlairat, Cabrerès autèntic, boscos de falgueres atapeïdes, arrels de faigs mandrosos abraçant la tardor, riu d'aigües intermitents vorejant un munt de converses, tastant àpats acolorits damunt l'herba...


 foto de Lluís Rost Díaz. 
            Foto:Lluís Rost

Que bé ser amiga d'homes amics de dones que escriuen, que bé coincidir amb dones i homes diferents, amants de la natura, de la muntanya, persones sensibles amb qui gaudir i compartir moments, aquests i, tant de bo, molts d'altres.
 
Una descoberta interessant... Jazzyments... Jim...


Vídeo de jazzyments

18 de setembre de 2017

Muntanya russa

Vas triar un japonès. Hi vaig estar d'acord, 'no hi ha gaire oferta al meu poble', millor a la capital, al vespre, demà treballes, serà intens. Si més no riurem.

Un previ a una cerveseria, ja has arribat, assegut, llegint El jueves i menjant crispetes. Distès. Els tamborets són massa alts i estic tan baldada que amb prou feines m'hi puc enfilar. Una clara. Em faltava la teva veu, i tant que havíem coincidit però som de quintes diferents. Anem?

Entrem al restaurant. Per què un japonès? Hi he vingut altres cops, m'agrada. Compartim plats, tu un Yakisoba, jo un Yakimesi, tries un Alella fresquet i de postres unes trufes excepcionals... Brindem amb els ulls ben oberts, són preciosos, no sóc original, oi?

Solapem converses i enfilem temes, per què et deia això? I reprenem el fil... No l'atures, no l'aturem... Hi ha un moment de la nit, caminant pel casc antic, que et mous en la distància curta i el contacte subtil. S'hi està bé, cau un xim-xim, has vist quina llum?

Que més voldríem, aturar el temps, important l'interior i és clar, l'actitud, el bagatge, la memòria... Ets calmós, atent, més de teatre que de cine, ai aquesta veu seductora... No som perfectes, és el moment que és perfecte...

Ens tornem a veure al cap de dos dies. El format és diferent. El glamur també. Va bé que sigui a la tarda, que sigui caminant, descobrint el territori, que l'encant depengui de tots dos, la basílica de rodona perfecta, trescar per les runes del castell... Tenies raó. A la primera trobada, sempre hi ha moltes coses per explicar.

La llum del captard fa declinar els mots... Hi ha un moment que assenyales el paisatge llunyà, una abraçada imperceptible, la veu a cau d'orella. De nou, el contacte subtil. Però l'instant es perd... Baixem el pendent. Ressaca emocional... Encara que estiguem a prop ja ens hem allunyat...

Tots els comiats són diferents. Aquest també. És com quan el viatge acaba i has de baixar del trenet. La muntanya russa de les emocions té aquestes coses. Que la intensitat és un viatge amb regust de tornada...

The Fabulous Baker Boys...  More Than You Know...

https://www.youtube.com/watch?v=NDw7Assb2mM


15 de setembre de 2017

Segueu arran

Hi som. Hi hem de ser. És més que un procés, una aventura o una il·lusió. És una realitat. La dictadura té molts vessants i s'amaga en la misèria del que l'exerceix. I què rebem? Martingales amb la intenció i la ràbia clara de fer por. D'ofegar. D'impedir. D'amenaçar.


'Però no podràs, que tots guardem aquesta llum'. Però no podreu que tots guardem i recordem els rostres miserables, corruptes i ignorants. Ara cal 'posar-nos dempeus', que ja toca 'polir les dalles', que ja toca 'segar arran'. Amb la guerra de la raó, del sóc amb tu, del som-hi tots.


'Els homes no poden ser si no són lliures'... 'Les dones serem més lliures que mai'... Qui té por de les bèsties? Dels barrots? Renunciar al benestar, aquest primer enemic, renunciar a la calma, al meu perquè és meu... Si hem de conservar, que sigui la certesa de fer el que cal fer. Fa temps que no lluitem... Toca desvetllar la ràbia, l'embranzida del cor, que cap dubte ens masegui...


Les forces d'ocupació en dèiem. En diem. 'I que tothom ho escolti'. On hem de sortir? On hem de lluitar, on hem de véncer. No és el fràgil gest, ara ens toca la fortalesa. Pel passat, pel present, pel futur. On cal lluitar? Al carrer. Com quan era petita, aquells grisos amb cavalls, Amnistia llibertat, ara torna a ser la llibertat...


'I els nostres ulls, la nostra lluita, seran llampecs per als seus vespres', les nostres mans que s'estrenyeran perquè no puguin aturar-nos, la nostra veu que omplirà l'aire amb el sí just, amb el sí imprescindible, amb el sí, et vull...


... 'Vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps
Buscar el coratge perdurant en l’intent.
Així t’espero i així em tens'.


I així ens tindreu. Amb el cap i el cor atent. Nosaltres, el poble, ara mateix...


'Segueu arran que la palla va cara'... Rafel Subirachs... Els segadors...




Vídeo de rafael subirachs els segadors































12 de setembre de 2017

Caliu

Fa uns dies parlava amb un amic de la reciprocitat. Em definia molt bé què entenia ell per estimar. 'Per mi estimar està relacionat amb la tendresa, amb el sentir-se correspost, amb l'estar a gust i el desitjar estar amb algú'. Tan senzill com això. Em recomanava no estimar qui no t'estima i feia èmfasi en el fet de ser correspost. 'Intentar donar el que rebo'. Generós. Digne de ser estimat.

Tenim grans converses sobre la solitud i altres quefers. És una relació epistolar i tot i que ens coneixem i hem compartit vermuts a Les putes receptes de la iaia, un local que recomano, crec que hem trobat el to just que manté la nostra relació amb un caliu particular. L'escriptura, de nits, amb el temps precís per reflexionar...

Avui, mentre caminava de retorn de la Casanova, he viscut una seqüència que m'ha fet pensar en un fragment inicial de Mujeres al borde de un ataque de nervios quan Iván, gran Fernando Guillén, amb un micro a la mà parla a les dones que passen davant seu. És una seqüència que sempre m'ha agradat i que avui he viscut a la inversa. Era jo qui caminava i curiosament, durant el darrer tram del camí, m'han passat per davant un reguitzell d'homes molt diferents... M'he imaginat què els diria, a cadascun d'ells...

Hi ha dones que estimen i estimen molt. La Pepa de Mujeres n'és un exemple. Hi ha homes que s'estimen més passar per davant de les dones. Només transitar. És el cas de l'Ivan i de bona part dels homes que he conegut darrerament. Amb notables excepcions. Una, el meu amic d'epístoles magnífiques, generós, digne de ser estimat.

Escriure com ho fem és la manera de dir-nos que malgrat la solitud hi ha algú que pensa en nosaltres, que malgrat la distància pots donar-te suport i que és en la tendresa quan construïm vincles que ens fan més portàtil el dia a dia. El fred no és bon amic. Ara que s'escurcen els dies ve de gust parlar entre lletres, amb reciprocitat. Ve de gust el caliu. Per combatre la por. De la solitud. De ser estimat. D'estimar...

Sheryl Crow... Sting... Always On Your Side...


Vídeo de sting sheryl crow always on your side youtube











8 de setembre de 2017

Viatge alat...

Calella. Terrassa amb vistes a les barques mandroses... Definir aquest  moment de mar allunyada. Tancar els ulls sentint la calma. És el secret de les paraules que et dedico avui. M'ha encantat la nostra conversa, no et tenia als contactes, llegir-te de nou, quina sorpresa...  Després de mesos sense saber de tu, del que has viscut, un doll íntim per tots els bons moments compartits.

Recordo la primera conversa, vas lloar la sensibilitat dels meus escrits, jo també la teva com a lector... Vam seduir-nos, i tant. Un pas a pas enfilant el rocam... No oblido els bons moments, Sant Romà de la Clusa i aquell Puig Lluent d'abraçada tendra... No oblido la intimitat compartida perquè va ser intensa. Descobrir, descobrir-nos amb l'itinerari del tacte... Afortunada de poder sentir molt més, a prop teu...

Vaig entendre els mots sincers d'aquell missatge perquè quan et fan mal, quan ens fan mal no reculem. Aboquem la dissort en l'impuls.  Per què amb un altre i no pas amb tu? Eres i ets intens, i t'enlaires a molts metres, a voltes en solitud... Que bé que m'enviessis un missatge, què havia de perdonar, vas ser sincer. Jo també.

La sort és el secret de valorar el que hem après al cap dels anys. La sort és poder alegrar-me del teu amor generós. La sort és poder parlar amb tu de la dona que estimes. La sort és haver-te conegut.

Reprenc el present de barques a port, la plenitud del cor quiet. Mirant de posar nom a les coses, als bons moments, a tants records... Si et pogués definir dibuixaria un cim, que així ens vam conèixer, escalant horitzons...

'Avui he tornat a gravar The División Bell', dius. 'Ens ho vam passar bé, oi?'...  I tant, ben nostre aquell moment, Pink Floyd camí de casa, com un viatge alat....

Per a tu, molt especialment...

Vídeo de The División Bell'



1 de setembre de 2017

Biondi

Et recordo riallera, al xat col·lectiu, 'escoltant' com jo converses de pa sucat amb oli on no pots ficar cullerada perquè sempre les monopolitzen els mateixos. Però, sobtadament hi va haver un canvi de tema. I aleshores vas dir la teva. Tema estrella, la solitud. Bona, molt bona la teva reflexió. Intervencions pausades... Va durar poc. Un impresentable va desfer l'encís amb una superficialitat... I ja va estar, l'olla de cols... Vas, vam sortir del xat.

Inicis al portal, eufòriques.Vaig mirar el teu perfil. Del 67! I et vaig escriure. Moltes coincidències, uns quants missatges, quedem un dia, fem un cafè  i parlem dels impresentables. Però un dia vas esborrar el perfil... Llàstima, vaig pensar. Després, al cap del temps, avui, entenc la teva decisió. No eres d'eixe món. Jo tampoc. Uns quants que som d'un altre planeta. Per què hi som? Per trobar-nos. Per descobrir-nos. Per acostar-nos. Tu i jo no ens hauríem conegut fora del portal. O potser sí...

M'encantaria explicar-te què m'ha passat durant l'any i mig que fa que navego, que vorejo el cingle, que pujo als núvols, que aterro 'per reparar els danys'... He conegut de tot, d'arreu... M'encantaria poder coincidir amb tu, seure a qualsevol local que ens agradi, davant d'una tassa, confidències, reals... Encara recordo quan parlàvem dels nostres gustos, dels nostres viatges, de les nostres filles, de les nostres emocions... Encara recordo les fotos, el teu somriure.

Per què et faig present? Perquè escolto Mario Biondi, me'l vas recomanar, recordes? L'assaboreixo, aquesta nit, mentre, en el fons, t'invoco. No sé si et vaig donar l'enllaç d'aquest espai imaginari... En qualsevol cas tenim un cafè pendent. Que no quedéssim aleshores no vol pas dir res. Ara parlaríem. I riuríem. A la salut dels impresentables virtuals, que n'hi ha. A la salut dels qui no tenen por... Que també n'hi ha. Menys. Escassos i esparsos.
 
El futur és nostre, ho he dit a bastament que no és molt però és prou. Desitja'm sort. Jo... Tota la del món. Viatjant, qui sap si toparem l'una amb l'altra... Sense ulleres de sol guapa, que ens hem de reconèixer. I ballarem, de puntes, te'n recordes? Amb Biondi, of course. A la nostra salut. Estem estupendes...

All of my life... Molt especialment...

Vídeo de all of my life biondi













31 d’agost de 2017

Dues aigües...

Cita a can Salambó. Tu i jo, com a la pel·lícula de Leo McCarey... No hi ha manera de desprendre's de la teva virtualitat. Per això quan ens trobem produeixes un efecte estrany com si t’acabés de conèixer. Ja t’agrada. Ets més racional. Ets racional del tot.

Començo pel final. Ara escriuràs sobre mi, deies mentre m’acompanyaves al metro. Presumptuós, vaig pensar. Caminàvem pel carrer Astúries sota uns lleugers efectes, suficients, d’un Verdejo fresquet. Ja sabies que agafaria el metro. Si ens haguéssim acomiadat com tenia previst, a la porta del Salambó, dos petons i au, hauríem tancat el cercle. Però...   

Faig un flashback. La cita, algunes hores abans. Mentre tu parlaves amb una amiga, jo entrava al Salambó i demanava una clara petita. No em venia de gust el mòbil. Vaig agafar un suplement de cultura... Nervis, no m’ho podia creure. Quatre mesos sense veure'ns. No oblidis el guió Tere, em repetia. Els sentiments, a la butxaca.

Tu ja m’havies vist entrar però vas continuar parlant amb la teva amiga. D’això se’n diu jugar amb avantatge. Com a la Cugulera, el primer dia. Jo parlant amb l’Abel, avi amb solera, bisaurenc de mena i d’esperit, mentre tu, al costat llegies el diari... No em faràs creure que no m’havies vist. Encara que no em coneguessis...

Deu minuts tard, entres al Salambó, sento la teva presència, aixeco el cap i... ‘Como decíamos ayer’... Tots dos amb un regal per a l’altre. Tu dos. Un buf que havies trobat a la guantera del teu cotxe i que jo vaig oblidar aquell cap de setmana al Pallars. I el regal de debò, un Tres Macabeus, 'perquè te'l prenguis sola, amb les amigues o amb bona companyia'. Regals emocionals, és clar, si no, no series tu... Jo unes galetes d'Ischia, ets dolç de mena. Regal per als sentits. Si no, no seria pas jo.

Et vaig deixar parlar tal com m’havia proposat. Vas preservar la imatge, la teva, davant les dones... Per no ser, que ho ets, un home com els altres. Sempre desmarcant-te constantment d’aquesta imatge d’home alfa, de paio que fa sexe i punt, de tots els tòpics. Tu ets l’home que entén les dones, l’amic de les amigues, l’home sensible que ofereix moments, que viu la vida intensament.

Vam riure molt. Ets molt simpàtic, vés. Tant, que fas oblidar la teva habilitat per fer patir les dones, les amigues amb qui quedes i les amants a qui desitges. La dualitat dels Bessons, ostres sí, era el 18 de juny, el teu aniversari... Dos petons més. Perquè anava d’això, de petons a la galta. Amics, recordes? Isabella Rossellini i Ted Danson a Cousins

Vas parlar molt. No ets aigua clara. I això ho sabem les dones que t’hem viscut, que t’hem tastat, que t’hem oblidat, no gaire, no s’oblida un seductor com tu tan fàcilment. En el fons el teu beuratge és com el de Panoràmix... Et transforma... Fins que dura l’efecte. I així vaig sortir per la porta, els sentiments desbordats, tant, que no em vaig adonar que ens havíem d'haver d'acomiadat allà mateix, que la porta del Salambó havia de ser l’escenari del nostre adeu. Almenys al meu guió.

Com diu un amic meu, 'les coses són com els hi dóna la gana'. I així va ser. Caminant tots dos pel carrer Astúries sota uns lleugers efectes, suficients, d’un Verdejo fresquet. Què passava pel teu cap, pel meu? Vam arribar a Fontana... I ens vam abraçar... I ens vam tornar a abraçar. I llavors... Els llavis van fer la resta... Revifar el desig... No havíem de quedar com a amics? Llavors? 

Des que ens coneixem hem viscut moments de tota mena. Som ben diferents, tu racional, jo emocional. Aquests són els nuclis de la nostra personalitat. La resta ja sabem com continua. Com pot continuar...

Entre dues aigües... La virtual i la real...

Vídeo de entre dues aigües

30 d’agost de 2017

Godersi la vita

A la bella Itàlia, Ischia ens espera. Receptives les dues, amarades d’il·lusió a l’avió, projectant el futur immediat. Quan arribem a Nàpols, envellim l'angle davant del mar... Dov'è il nostro ferry? Al darrer port... I ja ens veus maletes i fe cercant l'horitzó, la porta d'embarcament... Quan arribem a coberta, dansen alhora el mar i el vent... 

Fem escala a la Procida d'Il postino i les cases de colors... I al cap de fotos i onades assenyales un far, bon senyal, siami arribati a Ischia. Un cop d'ull i el veiem, ens espera el murri Giuseppe. T'arriba al cor que ens obri la porta, taxi de tres rodes i amunt amunt la costeruda carretera que s’estreny fins arribar a la Villa Innominata, el nostre recer a l’illa.

Ens rep la Carmela mig bordant, l'acarono, mentre en Giuliano i la Maxine surten acollidors... Quina lassitud... Que bé l’horitzontalitat damunt els llits davant d’un jardí de repòs... A molts graus, decidim fer migdiada... Quan ens despertem, som-hi, descobrim l'illa verda, el trànsit temerari, els revolts i els racons, les fermates dels busos, la destra i la sinistra. Encertats banys termals Poseidon, posidònia, els peus amarats de mar, el cor allunyat... 

A l'ombra del descans el món volta i envolta... T'hi quedaries a Forio, oi? I tant. Escales, l'església del Soccorso, evocant Pamela Pigot i Wendell Ambruster quan vetllen els amants secrets d'Avanti. Seguim les passes de Passolini i Capote, i seiem al Maria Caffe Internazionale. No ens perdem cap moviment de l'atractiu Alessandro obrint portes de Serpico, la botiga de sabons i perfums. Ve de gust sopar a l'Umberto a Mare malgrat que no anem vestides per a l’ocasió... I? Davant d’una nit de mar i lluna creixent assaborim delicatessen i brindem pels meus cinquanta amb un Ischia Superior fresquíssim...
 
Ens ha faltat el trekking al volcà, el castell Aragonesi... Ai que poc que en sabem, de fer el turista... Ens sortim dels itineraris perquè ens sedueix el plaer. Ens costa poc gaudir, sentir, obrir el cor i els sentits. Quina sort el darrer dia, pa amb mel i nutella, conèixer la Nadia, bellissima, amant del cinema, de la bona conversa... Ens tornarem a trobar, això és la intuïció. Somrius...

Gràcies, amica, per les flors del jardí, per aquest viatge, per la carta de viandes, per la fermesa i la seguretat, el que és, és, i tant. Grans rialles i grans racons compartits. Hi estem d’acord, la conclusió és clarament la mateixa: aquesta illa, amb un lover, plaer absolut.
 
‘L’unica felicita’ e’ godersi la vita’... Seneca...

Ornella Vanoni... Un ora sola ti vorrei

https://www.youtube.com/watch?v=Bxml0Zjnf1Y

24 d’agost de 2017

Senyals

Terratrèmol a Ischia. Això és un senyal vaig comentar-li a una amiga ahir mentre estrenàvem el dia a can R3. Un senyal de què? No vaig saber respondre-li... Tenim angles molt diferents però darrerament res no passa per casualitat a les nostres vides. Al meu entendre.

Senyals? Arreu. Entra en aquell terreny tan inestable que ens fa ballar el cap, primer si som capaços de percebre'ls, segon si som capaços d'entendre'ls i tercer si en fem cas. Per què ens passen les coses, per què prenem decisions, per què no les prenem... Hi té a veure, i molt, el temps que dediquem a la reflexió, aquell buidar la motxilla al captard amb tot el que hem viscut...

No vaig saber llegir els senyals, em comentava un amic a propòsit d'una separació, la seva. Encara em costa dir-li la meva ex. No fa ni un any que s'han separat. Físicament. El vincle... El vincle requereix més temps. Com la sensibilitat per intuir que davant nostre algú no és feliç. Aquest és un gran senyal.

El que vivim i sentim no és per defecte. Passem els anys amb algú, construïm una rutina i ens tornem còmodes. O infeliços. Els mateixos senyals que hi eren quan vas parar els ulls i el cor en algú hi són al cap dels anys. El temps els apaivaga perquè estimes i l'amor és un gran antibiòtic.

Som lluny del terratrèmol. Almenys el físic. L'emocional encara ens sacseja. Encara ens fa cercar sentits. Significats. Com sinuar per un congost. El pas estret, les parets ben altes... Cerquem el canvi a l'altra banda, a la Plana, quan obrim l'horitzó i guaitem amb amplitud.

Almenys ja no haig d'explicar on és l'illa. Sota el volcà de les emocions els terratrèmols esperen latents... 

Permesso... Avanti!...

Vídeo de avanti billy

22 d’agost de 2017

El joc solitari

Vaig escriure una carta fa uns dies. Davant del mar. Una carta d'amor, de desamor,  adreçada a algú molt especial. No la vaig enviar, per descomptat. La carta anava adreçada... A mi. De vegades, sempre, ens hem d'escoltar. Per viure l'amor. Per sobreviure al desamor.

Deia Aute al concert 'Entre amigos' que hi havia tres cançons d'amor importants a la seva vida: Ne me quitte pas de Jacques Brel, Yesterday, de Paul McCartney i Para vivir de Pablo Milanés. Durant sis dies i cinc nits vaig estar esperant que algú m'escrivís. Durant sis dies i cinc nits vaig recordar les lletres d'aquestes cançons... Vaig sentir-les ben endins.

Jo crec que tots tenim cançons d'amor encastades a la memòria. Coincideixo amb Aute en la primera, Ne me quitte pas, que em va frapar quan era adolescent. Les altres dues són, per a mi, Non, je ne regrette rien d'Edith Piaf i Ojalá, de Silvio Rodríguez.

No em deixis, no me'n penedeixo, para no verte tanto... Tant de bo. Per deixar has d'haver tingut, has d'haver sentit algú entre els teus braços, has d'haver fet l'amor, construir-lo, eixamplar-lo, multiplicar-lo. Ai l'amor, 'el joc solitari', que deia Tusquets. Dexar anar qui alça el vol sense tu precisament perquè has perdut l'impuls.

Cal oblidar, tot es pot oblidar, escombrar els amors, esborrar-los, de sobte, sense empenedir-nos de res... No en són tres, en són moltes les cançons que ens han frapat. Jo en tinc un altra, magnífica... Sonava la primera nit que vaig estimar algú, un amor no correspost, al cap dels anys desat en via morta.

'Mi amor sin antifaz'... Silvio Rodríguez... Por quien merece amor...

Vídeo de por quien merece amor

19 d’agost de 2017

On & Off

Darrers dies de vacances. No hi ha casualitats. L'havíem de fer, l'excursió, el mateix recorregut, poder transitar per les emocions i els records, i impregnar-los de nous estímuls. Quan ens hi posem, som imparables. El més impactant, la roca llisa. El més gustós aquests escamarlanets flamejats, el magret d'ànec amb salsa de maduixa... Enlairades. El futur té nom d'ermita i cingle.

Darrers dies de vacances, a la velocitat del vent, a la intensitat del moment, poder estimar, conversar,  compartir, lamentar, llegir en el cor del món les misèries, projectar el futur del mai més... Alhora vivint una giornata particolare, la truita de musclos més bona de la meva vida, Georges Winston, licor d'arròs, destil·lant mots... Passió... Entre llençols.

Darrers dies de vacances... Déu viatja amb portàtil i mòbil de darrera generació, en sóc testimoni, davant meu, el tren sempre em sorprèn, aquest home de negre amb alçacoll blanc... M'impacta una verge a la pantalla envoltada d'un rosari en forma de cor. Opus, és clar. Tanco els ulls aliena a la fe.

Darrers dies d'aquests dies. Estem 'on', diu una amiga, perquè vivim, perquè bebem a la salut del que no volem tornar ni a sentir ni a fer, perquè ja no ens creiem ni les mentides ni les mitges veritats que no són mentides però gairebé. On, ser a la vida. Off, allò que s'assembla més al mai més.

Darrers dies, darrers mots, els d'avui, baldada per l'esforç d'una caminada, afamada i amb ganes de deixar el cap entre cometes... Demà no s'acaba el món només les vacances. Espero que també els malsons. Aquests, aquests ben off.

'I'll make it shine you crazy world'... Selah Sue... This World


Vídeo de selah sue this world

15 d’agost de 2017

Homes, homes...

Com va l'agost? Em demanava un Cranc còmplice de reflexions a can Facebook... Ben agendada, vaig respondre. Noia, però si estàs de vacances... Certament, de vacances. L'agenda curulla de plaers. Què més voldríem poder-los gaudir la resta de l'any...

Bona nit seductora... Com va el teu tractat d'homes? Insinuava un Aries, apassionat com jo, còmplice de certes nits i matinades. N'has conegut algun que et faci el pes?

Podem parlar? Em reclamava un Verge entristit pels anys i els trasbalsos de la vida, company de clares i sucs de pinya....

Si et ve de gust desfogar les penes amb algú del sexe masculí, m'escrius, em proposava un Bessons amant com jo de la pluja picant els vidres...

Hi ha un munt de 'ganxos' on agafar-te, m'escrivia un Sagitari a propòsit dels escrits d'aquest blog.

Ja torna a fer dies que no sento la teva veu, m'entendria el meu alter ego home, a cau d'orella

Homes, homes, com aquella peli de la Doris Dörrie... Tractat? Ja se n'han fet a bastament. A mi el que em mou és la curiositat. Homes. En el fons, el motllo és el mateix. El desig, idèntic. En essència... Bàsics. Cap d'ells vol ser com els altres, cap, però ho són. I no ho dic jo. Ho diuen ells.

No en planten de noves espècies i les que hi ha estan en perill d'extinció. Depredadors? La natura és molt sàbia. Roman qui sap adaptar-se... I qui fa bon sexe, em diuen les amigues. També, també. És clau. Són pell. Fem por. Ens construeixen barreres invisibles que es fan a miques amb quatre mots i afecte. Sentir-se estimats. No sentir-se sols al món.

Com som les dones, oi? Bàsicament estupendes. Essencialment, jo diria. Ens estimem i estimem molt. I tenim molts principis. Un dels més importants, la lleialtat. També la reflexió, la profunditat, el sentit comú... En mans de les dones, el món és integral, creatiu, compromès. Amb l'alè revifem el foc, plantem infinits, acollim l'aire i respirem fondo.

De tot se n'aprèn. Fins i tot dels homes. D'alguns... El futur no és gaire encoratjador. Però la fe, la fe no s'ha de perdre mai. Ni el sentit de l'humor.

Lisa Stanfield...  Eight Three One...

https://www.youtube.com/watch?v=cekjNd50cB8




















13 d’agost de 2017

Plenitud

Nit d'estiu, solitud, escrivint molt, com a mi m'agrada. Recordo aquell t'apassiones massa, que deia un gran professor d'institut, et deixes portar tant per l'emoció que, de vegades, se'n ressenteix el text. Un deu, el text apassionat, aquell comentari del poema de J. V. Foix, Entre el cordam. El guardo, com un tresoret. De fet va ser la meva admiració per aquell professor, també apassionat, com apassionades eren les seves classes, que em va empényer a estudiar Filologia... I l'amor per les paraules.

Una guionista boníssima ens va dir el primer dia de classe que el primer que fa un guionista, un escriptor, qualsevol creador és trobar el to. Què vols explicar i sobretot com ho vols fer. Perquè ningú com nosaltres pot explicar el que veu com ho veiem nosaltres. Ningú pot sentir com sentim nosaltres. Però les emocions... Les emocions no han canviat des de fa un munt de segles. Les emocions són les mateixes però les vivim de manera diferent.

Ets pura emoció, va dir-me una amiga fa un munt de temps, quan encara era adolescent. Em va regalar una llibreta amb aquesta dedicatòria. De llibretes en tinc un munt, curulles de mots... Alguns fragments han estat transcrits en aquest espai propi quan vaig decidir compartir-lo.

L'escriptura et fa créixer, se t'emporta, com aquesta nit que davalla, en solitud. Confesso que la compartiria amb algú. Aquí, entre muntanyes, entre silencis. Estimant, una altra de les meves aficions. Maneres d'estimar...  La millor és la que no es demana. Perquè és incondicional. Viure-la amb plenitud és un privilegi. Construir-la, jo crec que un deure.

'No es pot mesurar el meu amor perquè és infinit', va dir-me algú molt especial amb qui he passat el cap de setmana. Algú a qui dec bona part del que sóc, amb qui aprenc, un referent. Parlàvem fa uns dies de l'amor, de veure algú, de viure algú amb plenitud. És una balança, guapa. Qüestió d'equilibri entre allò que estàs disposat a renunciar o acceptar.

Darrerement estic 'on fire', una expressió que no havia sentit en ma vida. Tancaré parèntesi i em dedicaré a altres afers també plaents. L'amor té secrets inconfessables...

Sara Pi... Liberte-se....

Vídeo de sara pi










9 d’agost de 2017

Punts suspensius

Parlàvem aquests dies amb un amic d'agost i caminades sobre les relacions de parella. M'explicava que feia tretze anys que tenia una relació amb un home apassionat, impulsiu. Caminàvem sota uns núvols de tempesta sabent que tard o d'hora cauria el xàfec.

Com som. Cadascú fet a la seva. El meu amic, un home tranquil. Durant els anys de relació amb aquest home apassionat no havien conviscut més de tres dies, sempre trobades, de vegades una al mes, a casa seva o a terreny neutral... I com ho porta ell? Vaig comentar-li. L'altre dia  em va dir, m'estimes? Jo li vaig dir que depèn del que entenguem per carinyo. Pobre desafortunat, vaig pensar mentre obríem el pas de les vaques i continuàvem camps enllà.

Sexe, Teresa, això sempre ens va bé, i jo no li diré pas que no. Hem estat ara sí ara no, ara ens ho deixem, ara hi tornem. Durant tretze anys... Bé, és una manera d'entendre les relacions, pensava. El meu amic decideix l'itinerari i els tempos. Sempre se n'aprèn dels altres especialment en questions d'afers amorosos. No tinc novetats, li comentava. Ara és un moment de calma. Va somriure. Coneix el meu passat gloriós. I les amistats? Aquí sí que hi ha novetats. I vam continuar la conversa.

Ens va ensopegar la pluja, necessària. L'agost d'enguany ha aconseguit esgrogueir les fulles dels arbres avançant la tardor. Quan vam arribar a recer, berenaret, sofà, ell lectura, jo escriptura...La complicitat dels anys fa que, sovint, les paraules bateguin en certs moments i els silencis en d'altres. Vaig mirar-me'l bé. No ha de ser difícil trobar el punt just del respecte, d'espais i relacions. També amb qui t'estimes si és que realment te l'estimes.

El mòbil vibrant... Obro el whats somrient. M'encanten els missatges que rebo darrerement. Una recomanació, una reflexió, quina sort tu que estàs de vacances, tooot arribarà. Marco número... Millor sentir-nos la veu... Pujaràs?

M'encanten els punts suspensius...

'Searching for meaning'... Adam Levine... Lost Stars...

Vídeo de lost stars adam levine













6 d’agost de 2017

El moment dolç

"Els amors ni canvien ni caduquen", diu una amiga meva. Compartim viatge enguany, d'aquí uns dies... Ischia, un viatge de futur, un somni de cine: Avanti, Billy Wilder, Mills & Lemmon, aquella melodia Senza fine...

De la terrassa estant, avui, xafogor. Davant meu un port de barques encalmades... Hi penso. Ara fa un any. Una nit màgica pescant calamars, amb núvols de tempesta i llampecs iluminant el capvespre. Amb qui podría haver estat, amb qui hauria pogut ser... Quan s'acaba l'encís comença el compromís.

Davant del mar les alegries suren en l'onada i esbufeguen el rostre en milions de gotes irisades. No s'encomanen les penes, davant del mar, llisquen horitzó enllà com les gavines. Davant del mar, de nits, els pensaments, com les onades...

'Dies ha que t'he delit', va escriure Joan Maragall. Com és la vida, com som els amants, què ens atreu, quant de temps disposem per dir, per fer, per entendre, per aprendre...

Ocupada? La cadira... Endavant, endavant...  Prenc un glop de clara i miro al meu voltant. La terrassa ben plena... Al meu costat, sopar distès, tapes saboroses i un munt de copes dringant a la salut de l'amistat. Assaboreixo aquest moment dolç en què la vida passa per davant meu sense aturar-se...

Un munt de records... Digby Jones... Café del Mar...



1 d’agost de 2017

Preludi

He sortit de casa. Com qui surt d'un mateix, del llit dels somnis. Avui, un de revelador. Un somni ben clar i transparent, tant, que semblava real. Ja en parlaré. Ara, però, em ve de gust fer camí. D'anada i tornada.

Lleugera, a la velocitat de córrer però sense fer-ho... M'he creuat amb una parella de veïns que en tornaven. Bon dia, i tant, a l'ombra dels plataners, la meva rambleta particular fins a la Coromina. A partir d'aquí, una mica d'ascens... I de solei... Mirant el terra, mirant el cel, els roures, les acàcies, la pineda...

Cruïlla de camins. Enfilo el de la Casanova, el sol comença a escalfar malgrat que encara no són ni les nou tocades. Però aquest estiu està fent una canícula intensa. Potser per això ahir mentre mirava d'agafar el son i que passés l'aire, mentre et feia present, escrivia i escrivia i em faltava pantalla per dir-te... Tant...

Reflexió: seré capaç de seguir el teu consell? I tant. Saps per què? Perquè tinc l'escriptura, tan senzill com això i sortosament. Avui, com ahir, aplego els mots i els deixo anar damunt el full blanc. Espero que em siguin favorables. Els teus...

No em desviaré de l'escrit, continuo itinerari... Aigua al clatell, als braços, esguard als santuaris i descens... I llavors... He trobat dues dones ben diferents, talment els fabliaux que estudiàvem a narrativa medieval, personatges que són al camí simbòlic d'un viatge iniciàtic. Casualitat? Saps què he pensat? Que podrien ser ben bé dones de tu, de mi, del teu imaginari, del meu. Dones mirall.

La primera esportista, abillada per córrer, per vèncer qualsevol obstacle. Guapassa, pell morena, ulleres de sol, primer entrenament del dia... La segona, magnífica, talment la dama de les camèlies, vestit meravellós a joc amb la pamela, caminava suau, gairebé surant. Quan li he passat pel costat duia un nadó damunt del pit, les mans amarant-lo plàcidament....

Reflexió: som dues, moltes dones alhora. I ens reconeixem en les altres... la que voldríem ser, la que potser serem algun dia, la que no voldríem ser mai, la que som... He arribat a casa, suc de taronja, esmorzaret i uns quants fulls, inevitable... Els escrits que més m'agraden. A raig.

Bons propòsits. Uns quants. Viure. Gaudir de platges i parcs, de somriure i vermuts, de migdiades i melodies, de converses davant del mar...  No sé pas què ens pot passar a tu i a mi en aquest parèntesi d'estiu... 'Raros'... 'Especials'... Ja ho pots ben dir...

De moment abocaré les hores d'avui en una lectura recomanada, Lila, que haig de comentar al setembre. Perquè curiosament quan tornava a casa també he retrobat, i això ha de ser per força un senyal, la meva bibliotecària particular i una companya de club de lectura. Lectura d'agost, davant del mar. Us en faré cinc cèntims...

I en el preludi de vacances... 'Só tenho tempo pra ser feliz'... Gran Toquinho, en concert... Gaudiu-ne...