Total de visualitzacions de pàgina:

20 de novembre de 2017

Bo, millor i encara més...

'Cuando has probado lo mejor ya no te apetece ni lo bueno', deia un amic meu amb qui sopava fa uns dies. Ens encanta jugar amb les paraules. Aquesta sensibilitat que compartim, el gust pels plaers inexhauribles.

Té raó el meu amic. El millor? Un sopar de coriandre i desig. Un dinar casolà i tendre.  Uns petons perfumats de bon dia. Una abraçada vora el foc de tardor. Coronar el cim damunt l'herba... El millor? El millor... Tu. Per a mi.

No sé mai de qui parles, Teresa. Quan escrius la concreció es difumina. Pots reconèixer el que sents a través d'un altre? Veure en el detall tots els matisos? El sentit figurat, els dobles sentits? L'escriptura és això, un cop l'alliberes dels dits flueix amb sentit propi.

Grans converses aquest cap de setmana. Una excursió excepcional, les imatges presents de cada indret, de cada conversa, de cada rialla... L'encís de trobar-te al bell mig de molts afectes. Enlairats. Bellmunt. La tardor encara il·lumina les fagedes, i els núvols baixos acaronen el Montseny. Moment, únic. El millor. Per a mi.


                                                                                            Foto: David Espinosa


Un munt de detalls: la generositat d'un tallat curt de cafè, els plans d'un futur d'excursions al Berguedà, l'abraçada reiki que et trasbalsa, l'humor bilbaí de Granollers que agraeixes, les confessions i el suport encara que tinguem procedències diferents, les truites d'espinacs, els entrepans de pernil, la ribera del Ter, la clara compartida, pentinar-nos els cabells esperant torn al lavabo, riure pels descosits...

I t'abraces perquè et sap greu dir adeu, que ja en desitgem una altra. Perquè sabem que tornarem a coincidir... Les persones som molt més properes del que ens pensem... Perquè sentim. Tan senzill com això. Quan descobreixes l'altre, quan aprecies el bo i millor, quan et sorprens i et deixes sorprendre...  El millor. Per a mi.

Tens raó. Bo, millor i encara més. El més important. Que sigui per a tu i per a mi. Que coincidim. No definir. Sentir.

Dolceta... Bee Gees.. Nothing Could Be Good...

Vídeo de nothing could bee gees











17 de novembre de 2017

Mentre parlem...

Escoltava aquest matí una cançó magnífica d'un film que em va apassionar fa un munt d'anys i que he tingut el gust de tornar a assaborir. 'Then sigh not so, but let them go,' diu la cancó. No sospiteu? Ai l'engany, enganyar, segona entrada del DIEC, mancar a la fidelitat. A un mateix i als altres. Engany... Percebre'l, intuir-lo...

Ningú no en queda exempt, de l'engany. Puntualment, pot ser un recurs, una defensa. No dir tota la veritat. Amb una certa periodicitat esdevé una actitud vital. Una manera de transitar pel món. Com anar amb el lliri a la mà, l’altra cara de la moneda. En parlava fa uns dies, amb una dona a qui amb prou feines conec, mentre preníem un tallat descafeïnat a mitja tarda. Els anys li havien matisat una mica la ingenuïtat però ella confessava que, malgrat les mentides viscudes i sentides, encara creia en el gènere humà.

La confiança en els altres i en un mateix. O que no et faci res l’engany de l’altre perquè la vida és la veritat que t'envolta, la certesa que allò que fas per a tu i per als altres és de debò. Agradar els altres, voler-ho tot, són alguns dels detonants de l’engany. Pot fer mal l’engany però agraïm que vingui de cara, com més aviat el descobrim, millor el podrem entomar. O no. Adonar-te al cap dels anys que la realitat ha estat una ficció...  Desencís?

Tenim dret a enganyar-nos, a admetre que hem estat enganyats sense adonar-nos, a protegir-nos amb l’engany... O era de l’engany? Què en treiem? No ser qui volem ser. Neguit. Rebuig dels altres quan ens descobreixen. La credibilitat és més que una virtut. La confiança, fonamental. En tu i, de retruc, en els altres.

Tan sols un mal dia. Quan no hi som a l'altra banda, tots els dubtes del món. Qui som? Qui volem ser? Malgrat els enganys, autoenganys, les manques de confiança i tota la inseguretat que de vegades ens corsequen, els maldecaps s’esvaeixen amb un to de veu, amb la franquesa, amb una dosi de sinceritat, amb el somriure de l’altre...

Gaudim del present... Mentre parlem...

Sigh No More... Much Ado About Nothing... Un plaer....





14 de novembre de 2017

Al meu voltant

Hi ha cançons que dibuixen el nou dia ...  Hi ha mots puntejant els quarts d'hores que inicien la setmana.  La rutina pot ser molt diferent segons la música que escoltes, segons els missatges que reps... Que avui no sigui com els altres dies... Allò que deia l'estimat Carles Capdevila, cada matí hauríem de mirar-nos al mirall i dir-nos que som afortunats.

Foscor darrera els vidres. Massa d'hora per ser al tren, no pas per escriure en solitud...Ve de gust caçar paraules. Ahir hauria agraït una llar de foc, una trobada d'interiors, les persones comptades amb qui comparteixo amistat... Sopar de converses més enllà de missatges. 'Hi ha gent amb una gran vida interior però que mai s'exposa a allò que sent'. 'Ens eternitza qui ens llegeix'... I així, pensaments intercalats, vinet dolcet, aquella flama que mantens... S'escau un sopar de futur, de caliu...

Què en fas del fred, dels carrers adormits? Què en fem de la solitud, dels mil·límetres? Compartir? Si com més hauríem de relaxar les tardors més les omplim d'obligacions. No ho voldríem, saltar-nos segons quin present? 
  
Cop d'ull al vagó. Uns quants viatgers esparsos. Cap, als tres seients que m'envolten. Ínfima solitud, els dits abocant idees al full de notes, gestant aquest doll de mestral i calfreds. Sol tímid acaronant el Congost. Serà el millor dia? Mentre es configura, escolto Sweet Surrender, endormiscada.

De sobte un missatge d'alerta... La fragilitat de l'edat, el canvi de temps, una caiguda i un trasbals...  Com diu una amiga meva 'els pares es fan grans i els haurem de cuidar... Passarem a primera línia'... Bullint, els missatges, viatjant de nord a sud...

Som present. Aquí i ara. 'I la vida... Fa la resta'...

'That surrounds me'... Wet, Wet, Wet... Molt especialment...



https://www.youtube.com/watch?v=PXxvpPVr9BQ&list=RDPXxvpPVr9BQ&t=13






13 de novembre de 2017

Macerat

Diu Kierkegaard a El diario de un seductor que 'los enamorados, por lo general, consideran el instante de su encuentro como lo más bello que existe en el mundo'. Que lo más bonito es empezar, deia la cançó. Els inicis són el millor d'una relació, el que dius tu sempre Teresa, i tant, penso.... No voldries que s'acabés mai.

Dues trobades amb tu després d'un llarg impàs. I encara sento la bellesa dels inicis quan ens retrobem. Una amiga diu que et faig volar. Per això no vas desaparèixer, per això ens retrobem, per això em fas preguntes, per això tants escrits only for your eyes.

No sé per on començar, em deies. 'El meu univers, abastant tots els oceans'. Tants inicis possibles. Vas triar el teu nord, el tacte dels dits resseguint els meus, la pell que es desvetllava mentre navegaves... Podria desfer-me en elogis però no cal. Preservo l'oratge. El silenci, bell aliat.

Preàmbuls, obrint parèntesi, molts punts suspensius... Et va sobtar que no fos un doll concentrat, només pinzellades de tardor... Encara t'assaboreixo... Un doll és com el vi... Macerat... Guanya intensitat. I no l'acabaries mai...

Ja ho veus que de propostes no me'n falten. A tu també cal deixar-te macerar.  Guanyes en deixar-te sorprendre, un bon inici per a tots els punts mitjos i en comú.

Ho faries per qualsevol amic, o amiga. Acollir. El principi d'empatia.  De la generositat. De la bona educació. De la discreció. No és que et vegi amb bon ulls, és que em sento afortunada. Que cada retrobament sigui un only for my eyes...


Eddie Higgins... I Should Care








11 de novembre de 2017

After together...

Se't veu radiant. T'ho vas passar bé? Talons i aquest vestit...  Et transformes... Sóc la mateixa. Sí dona, sí, només que estic acostumada a veure't d'esport. Va provar, doncs. Vas veure-li les sabates? Les porta polides. Tot ell és polit, nena, fan bona pinta aquests panellets. Et senta bé... Anem parlant... 

I la veig allunyar-se. Camí de casa, el mòbil vibra a la bossa però no en faig cas. Algun missatge dels molts missatges que rebo engrescant-nos a tots a lluitar junts, a no defallir, mentre les petites emocions íntimes i personals es difuminen en el dia a dia. La vida té el seu curs, en paral.lel a la història que ens pertoca.

.... 'O no tinc novetats per a explicar-te o potser em penso que, si les tinc,  no t’interessaran  perquè tu ja tens la teva vida social atapeïda'. Descongelo brou i mentre s'escalfa hi penso. Ai aquests silencis after together. Fa fred, el brou bull, maravilla. Taula parada en solitud. Més tres vint-i-quatre. M'encanta la sopa bullint.

Faig un exercici que es diu reset. Abans he migrat els records a un disc dur. Cal ser curós. Les relacions, les de debò cal situar-les on pertoca... Una peça de fruita i Grasset. Connectar. Reflexionar. M'encanten les cinc fotografies que resumeixen l'essència del present.

Deso els talons i el vestit de planetes que fa oloreta de tu. Deso el raspall de dents, la roba interior i una miqueta d'enyorança al calaix del mig del cor. Com no podria ser d'una altra manera.

Sí que en vaig plena. D'un vespre diferent. La durada dels efectes és cosa meva. Com també és cosa meva tornar a vestir-me d'esport avui, portar la menuda a l'assaig d'homenatge a Martí i Pol i agafar un autocar fins a Marina. Aquest és el moment, compartit. La vida social atapeïda de records...

Charlie Puzt... How long...


https://www.youtube.com/watch?v=CwfoyVa980U


9 de novembre de 2017

Carme

Els mots, Carme. I els fets. Aquest mandat democràtic valent que defenses, que has defensat i que defensem amb tu. Què en faran de la covarda decisió, injusta d'abocar-te a la foscor. Miserables. Fer mal per fer mal, saben a qui, sabent per què, dinamitant la vida, els somnis, la tendresa.

Però tu fas que el 'tot està per fer' sigui possible. Fas empènyer el riu amb més cabal. Saps encoratjar-nos per continuar essent, per no permetre que ni tu ni ningú sigui entre reixes. Les presons, barrots visibles i invisibles.

Més forts que mai, Carme. Per a tu aquest guió que vaig escriure fa un munt d'anys i que amb tu pren sentit. El publicaré a miques. Tot el fruit que pugui donar, amb tot l'amor del món. Per a tu, molt especialment:


L'HERBA MENUDA

1

Rosa, quan tornarà el pare? Aviat Carmeta aviat. 

Quantes anades i tornades, amb l’atrotinat Landrover, al carrer Entença, la porta de ferro, els familiars, els funcionaris, els passadissos, la sala de vis a vis, el llarg adéu, els passadissos, els funcionaris, els familiars, la porta de ferro, el carrer Entença, Meridiana, Nacional 152...


Cada vegada que l’anàvem a veure, el pare ens deia el mateix. Que havia rebut les cartes, que allò era un infern, que no podia dormir amb tres tios fumant, Carme, ves a veure al jutge. I au, unaaaaaltravegada, cinc nens, pobra dona, funcionaris, escales, jutjat de no sé quina instància, la mare demanant, implorant. Señora, yo la entiendo pero…

Quan tornàvem a casa, tots muts, la mare plorant.

El pitjor no era anar a la Model. El pitjor era deixar el pare allà, tancat, barrat, en estrany lloc i en estranya contrada.
  

 ...............................


Vídeo de raimon el presoner jordi de sant jordi

Imperfectes



Fa uns dies una amiga m'enviava aquesta imatge. Què et transmet aquest símbol, encara que l'origen sigui electrònic? S'assembla a la roda de l'ésser humà, vaig respondre. És un camp energètic... El nostre, vaig pensar, el de la gent que estimem, el de l'entorn que ens defineix... Molts miralls, el món, aquest camp energètic imperfecte que ens ha tocat viure.







Resultat d'imatges de llar de focViure d'emocions, aquests dies. Viure dels moments vitals. Imperfectes. Què bé poder-los compartir davant d'una llar de foc, escoltar, no ho fem gaire, fer preguntes, qüestionar. La llum minvada de quarts de set, espai nou i propi, Chet Baker... Enfiles una conversa que et duu, amb aquest hivern sobtat i instal·lat a l'exterior, a acceptar el caliu i la tendresa. Si el present t'acull, el futur es va fent 'tout doucement'..


Resultat d'imatges de ce qui nous lie film affinityViure el recolliment, també el bon cinema. Quin encert, un Verdi íntim, Ce qui nous lie, allò que ens vincula, la Borgonya, les vinyes, les vivències d'infantesa, com sentim i gaudim aquest procés vital de tres germans propers... Quin gust poder comentar detalls amb un home que aprecia els paisatges físics i humans on cada personatge es retroba amb ell mateix, amb el passat, amb els dubtes i sobreentesos. 'Reconciliar', aquesta és la paraula, Teresa. Sopar, beure, tastar... Moment perfecte?

  


Viure els mots, Quan els llibres ens entenen. 'L'únic amor possible és l'amor imperfecte', diu l'Eva Piquer. Hi penso avui mentre viatjo al meu racó de món i natura on hi faig estada de manera, a voltes, també imperfecta. Destriem les persones que ens defineixen, acollim les nostres aficions, el nostre moment vital i anem acceptant que els anys són imperceptibles, i tanmateix no podem resistir-nos als seus efectes... No és tasca fàcil. Entendre'ns a nosaltres mateixos, a voltes, sovint imperfectes.

T East, Wachano... La musique...

https://www.youtube.com/watch?v=6reZw8VDVZY


2 de novembre de 2017

Consignes

Asseguda a la Plaça sento la indignació, la meva i la del meu voltant. Sento la indignació arreu, als carrers i als balcons... Consignes? Serenitat.

Miserables. La ràbia sota els peus, la que rebem el darrers dies, la que rebrem amb impunitat. I de les presons arriba el ressò que cal vèncer amb les armes de la pau. Consignes? Serenitat.

Indefensió davant el greuge, l'ofensa,  la pèrdua de respecte, el maltractament, la humiliació. Consignes? Serenitat.

Tenim ràbia. La tenim. No la podem negar. En l'absurd alimenten l'odi, en l'absurd fonamenten lleis, en l'absurd empresonen raons i idees. Consignes? Serenitat.

No direm el que voldran sinó el que hem dit sempre. Que som lliures, que ens han fet encara més lliures i que ara va de bo. Consignes? Serenitat.

Vaga. Transversal. Un dia i més. Solidaritat. Transversal. Resistència. Transversal. Cadascú amb el que sap i tothom amb tothom. Consignes?

Els volem, lluitarem per la república, la que tenim, aquesta res publica, transversal. Ara és l'hora, ara és nostra, 'fem caure espigues, seguem cadenes'. Consignes: cop de falç a la gent superba.


Quico El Célio, El noi i El mut de Ferreries... Fandango dels Adéus


Vídeo de fandango dels adeus

La terra del demà...

Capvespre d'interiors, el bosc tenyit de tardor. Davant meu la gent que estimo, aquesta família extensa que tinc la sort de gaudir... Castanyada de república benvinguda que ho ha canviat tot. Les converses, el sentiment i molts futurs incerts.

Escolto Lluís Llach... La sala del menjador bull d'instants, faries una panoràmica de cada moment de fills, germans, nebots... Espectadora omniscient, repartim llits, en som tants, agafeu-ne, castanyes torrades, sopar en dos torns i la llar de foc que revifa ànims...

El foc purifica. Les espurnes esvaeixen miratges. Penso en els trens, en els viatges de casa a la feina que iniciaré aquesta setmana, els llargs recorreguts físics i anímics que convidaran a la reflexió. Ens cal sortir al carrer, plantar-nos... Per dignitat. Sempre nostres, els carrers, nosaltres, sortir de l'atzucac.

Fa uns dies una dona que seia davant meu va despertar de cop a la parada que li tocava. Va sortir esperitada. A aquelles hores del matí no estem per passar-nos cap parada i menys la nostra.

Al bell mig dels dies que ens sotraguen, el bell futur, la tendresa dels mots, 'llegir-nos amb els dits, escoltar-nos amb els llavis'...

'Solquem la terra del demà'... Marina Rossell... Lluís Llach... Quan tothom viurà d'amor...



23 d’octubre de 2017

Cuirasses

Escolto la Callas, una de les àries més bòniques de Puccini i que ha emmarcat durant els darrers mesos algunes de les meves converses virtuals... L'òpera fent brollar els mots.

Penso en una conversa que vaig tenir ahir amb un amic a qui sovintejo algunes tardes d'algunes setmanes i amb qui comparteixo afectes, que és una manera tendra i discreta de dir que m'agrada, que ens agradem.

Parlàvem de l'enamorament, si podies enamorar-te més d'una vegada a la vida. Ell no ho creia. Ai, ai, ai, vaig pensar, aquesta cuirassa invisible. Vaig somriure. Els homes quan us enamoreu perdeu el control. Fixa't en nosaltres, tu i jo. No estem enamorats. Ens agradem. Invisible, l'alleugeriment, el seu.

Ens podem enamorar més d'una vegada a la vida, i tant. El cas és si ho volem i amb quina intensitat. No es pot forçar. Cal estar receptiu. Perdre la por al després. Acompanyar la raó al vestíbul, a la porta, dir-li adéu o fins aviat i fer un salt.

Vam continuar parlant d'altres temes: teatre, família, procés... Temes interessants. Ell ho és. Jo també. Per això li agrado. Per això ens agradem. Va bé sortir de la zona de confort sense estralls.

Penjar-se, no et pengis, si et penges. Un verb anacrònic. Tenies raó amb això del silenci, deia. Vaig ser clara. Als inicis, els sentiments a la butxaca. Ja els abocarem quan toqui. O no. La passió es pot contenir. Com l'enamorament. Els motllos i els models que hem après, fets miques.

Jo t'envio missatges i tu no gaires, m'havia dit feia una estona. I té raó. Tampoc m'agradaria que me n'enviessis molts, va afegir. M'encanta rebre els teus, vaig respondre. La justa mesura. Un home reservat i contingut.

Una mica més de cava? Què mires? Els teus ulls. M'agraden. El moment és el que és. Per als homes i per a les dones. Gaudim-ne. No es tractava d'això, als cinquanta?

Benvingut aprenentatge....

Maria Callas... Puccini... O Mio Babbino Caro.


Vídeo de o meu bambino

22 d’octubre de 2017

Sempre que ho vulguem...

Avui baixava el Passeig Sant Joan des de Joanic, diumenge solellat, vent del nord, gaudint d'aquest matí ben lliure.

Lliure vol dir poder fer camí, avui fins a l'Arc de Triomf, en solitud, els parcs curulls de canalla, la font de la caputxeta i el llop, corredors, bicicletes, l'avi enfilant el potser, el qui sap com, la conversa que perds a l'entrada del metro, els semàfors que empenyen endavant...

Lliure és que ni ens empaitin ni ens sotmetin, que avui pugui recordar que ahir érem tot el que voldrem demà, que senti que hi ha una vida a cada carrer i moltes emocions més.

Podrien haver estat molts diumenges, un per cada desig de llibertat, un per cada tristesa que hem de foragitar, un per fer natura i escoltar, un per fer l'amor amb tendresa i escalfor... Vivim també, sentim, estimem. D'això també n'hem après un munt aquest dies.

Gran Via, Arc de Triomf... La Caputxeta podria arribar fins a Ciutadella i cercar el mar... Però m'empeny aquest desig de retorn a casa no gaire tard... Subterrani i tren... Conte contat...

Mentre espero el meu rodalies llegeixo un dels desitjos escrits més bonics d'aquests dies, de fa temps. I diu així:

'És un goig retrobar-nos i poder parlar de tot el que tenim en el passat i el que ens espera en el present, sempre que tots això ho vulguem, és clar'.

Els teus mots, Jordi... Compartits... Sempre nostres...


20 d’octubre de 2017

Picant els vidres...

Els vidres entelats. Gotes intermitents a la finestra... El tren enfila el Congost, aquest paisatge dels Sots Feréstecs, 'reïra de bet', que deia  l’Aleix de les Tòfones. Sí que em fa l’efecte de tirar un segle enrere, l’estat anímic reflectit en aquesta pluja de tardor...

Aquests dies he escrit diferents versions d'un doll per a un mateix interlocutor... Som duals, tridimensionals, quin poder l’estat anímic que fa brollar la deu apassionada dels mots... Primer l’esborrany on tot surt a raig, després la serenor i la perspectiva necessària que afina l’escrit i l’endreça. De vegades massa.

Convé conservar l’original, no escapçar les emocions. Hi ha dolls on aboques certs records, certes emocions que només un destinatari pot entendre però que et ve de gust compartir... La pèrdua d'un ésser estimat... Què en fem de la profunditat, dels mots invisibles, de l'enyor, de l'absència?

‘Ens hi ha abocat l'amor, en aquest paratge ombrívol on no us recomanaria anar, tampoc sabria com guiar-vos-hi, els mapes se'l descuiden’, magnífica Eva Piquer, no saps com hi vas a parar però saps que hi ets, que toques fons, que ets sents molt petita i vulnerable. L’amor ens salva de la pluja, de l’horitzó boirós i entelat. L’amor... I escriure.

Ahir escrivia aquests mots: 'al cap i a la fi no tinc res més a perdre. Perdre és no tenir-te davant meu, al meu costat. I no et tinc'.  Avui hi afegiria: perdre és no tenir l’abraçada invisible que estreny la tristesa i l’enyor... Encara que la boira ens barri el pas i el somriure, convé no deixar d’estimar. D'estimar-nos'.

Picant els vidres, el cor, la pluja de tardor... Per a tu, Eva, molt especialment...

Downstream... Supertramp...

https://www.youtube.com/watch?v=71-osH2f-8Y

19 d’octubre de 2017

El pitjor silenci...

Torno a trobar-la mentre espera el tren. Feia un munt de dies, mesos, que no coincidíem... Els cabells mig canosos, uns quaranta indefinits... Som el que els nostres ulls diuen... Aquest esguard d'avui, tan d'ahir... Què ens passa al cap del dia? A comptagotes, graons de solitud...

Dona trista, cada dia amunt i avall. Què pot endur-se el tren que trobi a faltar? Els somnis. Quan vam seure davant per davant ara fa un mesos, confessava que havia passat els nadals sola. Res a dir.

Puja al tren la dona trista. Dia gris de tornada a casa. Al seu costat i al meu una parelleta que no arriben als vint, el to de veu altíssim... Parlen de 'ligues' i discos, si encerclar vol dir redondear... Aquesta intimitat compartida... Un dels avantatges de viatjar amb tren... Empassar-te la vida dels altres.

'Armas de mujer', diu la noia al seu amic. M'he perdut, el salt d'un tema a l'altre és de vertigen.  'Déjame sentirme bien conmigo misma', acaba la joveneta... No ho saps prou, penso. Imprescindible. I miro la dona trista, lluny de la conversa, els ulls fits en el vidre, a voltes el seu reflex, aquesta tarda grisa.

El pitjor silenci és el que no tries. La pitjor solitud és la que et cau al damunt sense permís. Com més te'n vols desprendre més t'impregna el cor... Núvols grisos envaint tots els racons...

Hi ha viatges, rostres, mirades que no oblides. Avui la tristesa viatja i baixa a una andana molt més estreta, i les passes menen a qualsevol pis, de qualsevol lloc, de qualsevol somni...

Nina Simone... I put a spell on you

https://www.youtube.com/watch?v=ua2k52n_Bvw











17 d’octubre de 2017

A nosaltres, la llibertat...

Plorar. Repicant cassoles. Sentint el ressó davant el riu, a la plaça, al pont... 'Ens en sortirem, Teresa', aquest veí compromès que aconhorta, esperançat, i l'altre, ressons, compromís, fer servir la intel·ligència, la tecnologia, la solidaritat, les veus que retronen davant del riu, a la plaça, al pont... A tots els pobles...


 



Ells són aquí entre nosaltres, escrivia fa 5 anys, retallades, repressió, recordeu? I en David també en aquesta Carta al pare. No és una sola lluita, son les lluites 'pels segregats per qualsevol discriminació, els oblidats de la història i els perseguits sota qualsevol poder lliberticida'...

Què hem construït sinó lligams, vincles cada vegada més físics, més a flor de pell. Per què i per qui som capaços de lluitar? Dues persones serenes són davant de barrots injustos. Però la mesquinesa es farà a miques. Allò que fem se'ns retornarà. A nosaltres, la llibertat.


Avui, demà, demà passat i molts d'altres...

A galopar...


Vídeo de paco ibañez a galopar



... Toçudament alçats... https://www.youtube.com/watch?v=o-Rx4O7qKl8

13 d’octubre de 2017

Felins

El procés sempre és el mateix. En els homes o en les dones? Tu que creus? L'altre dia vaig haver de matisar. Tots els homes... Alguns. La majoria dels que conec. Nena, com ets. Sincera. Continuo, tots els homes, perdó, tots els que conec, almenys de nova fornada, segueixen el mateix patró.

Entren al portal, tiren la canya... Amb uns esquers estupendos:  tens un perfil molt interessant, que bé que escrius... And the best: ets una dona especial. Això no falla. Uns quants epítets més i el més irresistible: no parlo amb ningú com ho faig amb tu... Què dius, ara... Tots? Gairebé tots... Els que conec.

És curiós perquè un amic meu diu que les dones esperen que els homes facin el pas. Això, li dic jo, era al segle passat. Ara no. Un parell de converses fan molta feina. Afinitats. Imprescindible... O descartes, o reclames la tercera dimensió. Res de virtualitats. 'Que dé la cara', que deia la Xus Lampreave a Mujeres...  Sense conèixer-los? Passo filtre. Màster postgrau com a mínim. Faltes d'ortografia poques.. Fan mal d'ulls. Sa, no cal fer d'infermera i solvent, així no parasita. I el físic? Que tampoc faci mal d'ulls. Com et passes.

Em passo. D'empàtica. Ho era. Un munt. Ara no faig concessions. Des que em vas comentar allò del present rigorós, ho tinc clar. Una excursió de somni, un sopar màgic, una peli Verdi, una mirada, el contacte físic imperceptible, la cadència de la veu... No falla, són felins. Sempre quedes de nit? No necessàriament. Si hi ha atracció. Virtual. I real.  De dia... De dia tots els gats són panxuts. De nit... Felins.

Aquella carícia subtil, aquella proximitat, 'bailamos duquesa?' Què bona, sèrio? Quan et diuen que et duran a, com si haguessis de pujar a una calessa... Pot ser el mateix dia, o a la segona, o a la tercera cita... Au, a casa teva, a la meva o en lloc neutral... O res.... El cas és que quan sí, quan hi ha hagut atracció, hi ha màgia i llençols. Et quedes, passes la nit i te'n vas, i quan arribes a casa ja tens un whats, gran nit, un plaer, m'ha encantat...

I l'endemà? Silenci, of course. No hi estan avesats, al silenci d'una dona després de la màgia i els llençols. Reprens la teva vida i, sorpresa, hola preciosa... Triguen més... O menys, de vegades un dia, de vegades mesos. De vegades desapareixen. Però seeeempre tornen. Què els hi dones? Silenci. No hi estan avesats.

Me'ls aprecio, dona, i d'algun fins i tot m'he penjat. O es pengen. La condició humana, no tot és tan previsible. Deixa't estar de romanços que pel cas que ens ocupa... I si et ve de gust tornar a quedar? Doncs whats, trucada i au, tornem-hi. Però no l'endemà de la màgia i els llençols. L'endemà és la prova de foc. I el silenci d'una dona és poderós. I els vincles? Cap expectativa. Present rigorós.

Ho podries escriure això. Ja ho faig. Ho estàs llegint. Com la majoria dels lectors i lectores. Si ets un casat o una casada ets feliç? Si ets un solter o una soltera, ets feliç? Com vaig escoltar l'altre dia, la felicitat ha de ser transitòria per naturalesa. Per tant convé recordar quan i en quin moment som o vam ser feliços. Entre màgia i llençols.

No et pensis, de vegades m'he plantejat per què no vaig conservar el xicot dels 17 anys. N'estava molt de mi, i hauria pogut tenir fillets i una vida regalada. Però jo... Jo volia volar. Amb una escombra poderosa. 'Las niñas ya no quieren ser princesas', que cantava Antonio Flores. 'Ja no existen los príncipes azules', que cantaven els Barricada. Per aquí ens movíem. Per aquí ens movem.

I tu no me'n pots deixar cap? O i tant. Els tens tots als portals. No em cal, ja els trobo a la vida real. Ostres m'encanta aquest Protos. Acosta'm la copa. Ens l'acabarem i encara no ens hauran portat els primers. Triguen una mica, oi? És nou. El local? El cambrer. Una mica felí també.

I nosaltres en quina fase estem? En la millor. La que no he anomenat i la que ells es perden. Per l'amistat. La nostra... I per aquells felins de la taula del fons... Com et passes... Espera un parell d'hores... Haurem de buscar un baobab...

O un terrat... Everybody Wants To Be A Cat...



https://www.youtube.com/watch?v=_I1_5mSXinQ









12 d’octubre de 2017

Trail

Quan era menuda recordo que a l'escola sempre ens encoratjaven a mi i les meves germanes a participar en els crossos escolars. Aleshores vivíem a pagès i els estius, quan l'autocar del cole ens deixava a peu de carretera, enfilàvem el camí d'uns quatre quilòmetres i mig de pujada per tornar a casa.

Mentre els meus germans compartien anècdotes i acudits jo cantava, deixava anar el cap evocant, imaginant, enfilant els sentits al mateix temps que el camí... Teníem una drecera que creuava uns camps de conreu i on sempre ens esperaven, puntuals a la cita, un ramat de vaques... Quan passaves et seguien i amb quatre crits reculaven...

En tinc un munt d'anècdotes, la més sonada un dia que ma germana petita, tot fent un revolt, va caure per una margera i va anar a petar a un ginester... 'Jooosi, socorro', va sanglotar... Encara recordem aquell crit d'auxili tan espontani, les punxes i els plors... Ara riem, però aleshores...

Memòria.  Aquelles tornades a peu, de vegades maleint el sol, de vegades els bassals... Però fèiem camí, passàvem la Sala, remuntàvem entre el boscam, continuàvem el sender fins a les embaumades del Grau... I ja la teníem davant, casa nostra, corrents afamats, la cridòria, el berenar, jugar a Espacio 1999 damunt les roques amb quatre pals comandant la nau dels somnis... La infantesa, l'univers del cor que acollim i compartim.

Camins, corriols, margeres... El cos té memòria, pensava avui mentre seguia els senyals blancs i vermells d'un dels molts senders de la trail del Bisaura, el camí de Sant Moí. No ha canviat gaire la sensació de solitud, d'evocar records, cantar fluixet, albirar el castell, travessar la via del tren, el marge del riu, els hortets...

Hi he pensat en els crossos, en el panteix i la solitud, córrer empaitant el vent, el fred a l'hivern, la xafogor de l'estiu, aquell esforç físic que no s'acabava mai. Mai no m'ha agradat competir i confesso que tinc mal perdre. Però m'apassiona trescar pels corriols, descobrir els verds i ocres d'aquesta tardor que no és com cap altra.

Trail, Bisaura, retrobades, esport amb majúscules, entusiasme, concentració, natura, complicitat, senders, recorreguts apassionants... El meu en serà un altre... Us en faré cinc cèntims al proper doll...

Martin Landau, Barbara Bain... Grans moments...


Vídeo de espacio 1999






11 d’octubre de 2017

Ygritte

No conec el personatge. De fet no el coneixia fins que vas fer referència a una de les frases d'aquest Joc de Trons que, efectivament, no segueixo. Però m'agrada aquest nom, la cabellera pèl-roja i aquests ulls blaus que hipnotitzen. Interessant la relació amb Jon Snow que no sap res... O sí. Ai las... Sabies que faria una cerca per tal d'esbrinar per on anava el teu discurs?

Ygritte. Una fantasia. Jon Snaw, ara entenc algunes de les reflexions que em vas fer fa uns mesos. Diu Ygritte que 'tots els homes moren, i les dones també, i tot animal que vola, neda o corre. El més important no és quan morim sinó com'. Tu vas anar més enllà: 'tots ens hem de morir, per tant es tracta de viure la vida i treure-li suc, la qual cosa no vol dir viure-la com si no hagués d’haver un demà, sinó de ser conscients de la mateixa'.


Ygritte HBOYgritte, gel i foc, aquestes sagetes, la vida i la mort... 'No pot ser bo per al cor'... No ho és. Però potser allò que cerquem és la supervivència, disposar d'una mica de temps, amb el com i no amb el quan, és a dir, amb el que som'.

 'Cadascú ens serveix per alguna cosa', diu una amiga meva. 'A partir d'ara només em vull relacionar amb gent de la qual pugui aprendre.'  Tu vas ser sincer. 'Amb tu jo també aprenc. Aprenc que la vida també es pot viure deixant-se anar més del que jo ho faig. Segurament vius una vida més rica i segurament també t’has degut fotre alguna bufa més que jo'. No ho saps prou Jon Snow...

Més enllà dels trons, més enllà del joc, més enllà de la fantasia hi ha el present. Les sagetes, per al cas que ens ocupa, val més tenir-les al sarró. I ara no parlo de tu i de mi, ja ho resoldrem i no precisament en un camp de batalla. Parlo d'un altre present... Mentre tu poses en ordre els pensaments jo seguiré l'instint. 'I això és el que farem', Jon Snow. 'Viure'...

 Arctic Monkeys... I Wanna Be Yours...

Vídeo de wanna be yours

9 d’octubre de 2017

Ara va de bo

Captard a Roda. Asseguda a una terrassa, com ahir, però en solitud. Inici de setmana, expectativa, ara va de bo... Ben serena, li comentava a una amiga, el que hagi de passar passarà. Això sí, hem de respondre. El poble, més unit que mai.

Cap de setmana intens. De persones, sentiments... Hi ha nits i sopars que reprenen moments, converses. Trucar la teva porta, casa teva, com tu, acurada. Al balcó, cloïsses i escopinyes, la salsa és un secret, assaborim les notes dels Eagles, de Cohen, de Moustaqui... Parem taula, m'encanta que cuinis, el farcit meravellós, gratinat al punt, blanc de Subirats a les copes... Quina lluna, quin privilegi poder-la albirar des del teu altell, sentir-la bategar sota els llençols... La tendresa duu el teu nom...

L'endemà jam de gospel, furgoneta de cantaires camí de Sant Celoni. A moltes veus, assaig, abocar la dissort. Han estat tan intensos aquests dies, tan injusta i gratuïta la mesquinesa del poder, que ens cal cantar... 'It does not matter how big the poblem may be'...  Entre jam i concert, pauses de taula de càmping parada, quina traça, quin goig de plats, gospel és amistat i complicitat, i aquest humor tan nostre, tan necessari... Que encara que ens empioquem les notes s'enlairen, algun desafinat, encara que perdem la veu hem guanyat intensitat, plaer infinit... I de tornada, conversa íntima, sobre l'amor, com construïm el nostre espai vital, com compartim els afectes....

Coronar el cap de setmana amb un convidat còmplice d'escrits i excursions... Diumenge solellat,  trescant per la Cogulera, mil converses com simfonies, il tempo, la cadenza... Bravissima la truita d'espinacs a la Font Viva, un raig de sol que il·lumini la migdiada, intuïció dels plans de Saderra, seguint el sender de la trail, albirant el Puig Juí, tan a prop... Assedegats, baldats...  Darrera llum del capvespre, il tramonto, que ben definit...'Il sole sparisce tra i monti e cade tra monto'... I tant que hi ha persones que intueixes properes...

Darrer glop, pago i enfilo el carrer, consirosa. Vivim el present carregat de futur. Pel que vindrà que és el que voldrem que sigui. Ara va de bo.

'Fent torres humanes'... Marina Prat...  Tocarem el cel...

https://www.youtube.com/watch?v=Qr7IslgsZeU




6 d’octubre de 2017

Compartint horitzó

Una amiga meva em trucava ahir per comentar-me el tema estrella del proper sopar de singles, un de molts. 'Segones oportunitats'. I si és la desena? Hem rigut una estona.

Aquests dies tothom proposa sopars de retrobament. Ha arribat la tardor. Les persones truquem a la porta dels amics, dels amants, de la família. L'ordre tant és. L'important és que volem parlar. Volem abraçar. Volem compartir. Volem treure'ns la por. Temps convulsos, que deia un amic.

Avui he agafat un tren que s'atura a totes les estacions. Em sento afortunada. Tinc dues persones cegues davant meu, un home i una dona que s'estimen, que riuen junts. Ben distrets l'un amb l'altre, que diuen ells mateixos.

Veiem més enllà, volem veure més enllà, ens cal. Si no veus el mon l'imagines. Una lliçó, viure el dia a dia sense llum. Un exemple, empènyer l'esperança, irisar els somnis.

Setmana intensa.... Convé, més que mai, apaivagar els sorolls, gestionar-nos... El present és avui, aquest sopar delicat amb tast de lletres. El futur són les ganes de cantar gospel, demà, jam, plegats... També el desig de converses intenses vora el Puig de Juí...

Aquests dies, ben nostres,
aconhortats de pors i miratges...
La gent propera hi és,
hi serà...
Caminar,
respirar fons
dibuixar nous paisatges...
 Compartint horitzó....

Always and Forever... Pat Metheny




5 d’octubre de 2017

Benvinguda

Enigmes. On els has après? A youtube, dius. Endevina que fa fort! T'abraço. És tan gratificant tornar a connectar amb tu, els teus ulls blavíssims que em somriuen, aquest 'correcte!' cada vegada que encerto qui pot sortir de quatre portes assetjades pel pitjor dels perills...

Després de tants dies, fem una lluita al sofà, el joc gustós, acollir-nos, mirar-te i pensar... Tipet de noia, agosarada, aviat em passaràs... 'T'he trobat a faltar', 'Vull que somriguis, mare, és el nostre primer dia'. I em planteges més enigmes, vols que encerti les respostes... Certament està passant molt ràpid el temps, no pas per a tu, abocada al futur.

Ja ho sé que a voltes t'empaito massa, que ha arribat l'hora del vull fer, deixa'm fer, ja ho sé fer, per què sempre em fas, no sóc cap...  'Patiràs molt', em va dir ahir un professional estirat a una butaca, 'no vull semblar 'borde''... Què m'ha de dir? Ja fa temps que miro de deixar anar les pors... Patir? Prevenir, no la vida, de la vida n'aprendràs. Ajudar-te al teu benestar. Que no és poca cosa.

Ja ho sé, són només deu anys, i mig, remarques, gairebé onze... T'agrada? M'encanta. Aquest horari del curs que ve, de dilluns a divendres, són molt maques les imatges, una pauta per a tu, amb tota la il·lusió del món: jugar, música, deures, assaig... T'atures al divendres al vespre... Home cinema? Què és això? Sofà... Pizza... I la peli que més ens agradi.  Una altra abraçada..

M'ho deia una amiga, tu vius una doble vida... Amb la mateixa intensitat, penso. Sense deixar de sorprendre'm, sense oblidar que creixem l'una amb l'altra... M'encanta aquest 'i com t'ha anat a tu', mentre sopem, aquell moment de complicitat tan nostre.

Al llit, entre llençols, somrius, escriu-me alguna cosa, aquesta pissarra que vam posar a la paret perquè hi fessis tants dibuixos com la imaginació t'inspirés... La pissarra de bona nit, de dolços somnis, d'aquella frase abans d'aclucar els ulls. 'Descansa amor... I benvinguda'...

Una de les teves... What about us... Pink...

Vídeo de What about us




2 d’octubre de 2017

Olor de natura

'Si tu ets el doll jo seré el toll que reculli les gotes perdudes'... Lletraferit, de matinada... Tacte, diu una amiga meva. Sempre n'aprens, d'un home culte. Flueix, noia. I això faig, fluir. Gaudir dels teus missatges de bona nit i bon dia. Ara feia temps que no me n'escrivien de tan subtils...

'T'imagino dormint'. No et pensis, darrerament faig tard i em llevo a hores indecents. No trobo el moment de desconnectar la pantalla i abandonar el sofà... És tan immediat el futur, tan necessària la lluita a cada instant... Els dies que vindran, que ens deixin en pau, votar, vaga, viure lliure...

'I ara què faré durant aquestes dues setmanes?' El que has estat fent fins ara. Viure lliure també. I tornar a gaudir d'altres oportunitats meravelloses. Solet? Sublim l'embolcall de xocolata... I és clar que mai no podrà substituir plaers ni sinuositats...

'Vetllo pel teu son'...  M'ho crec. Si més no queda escrit. Aquests mots empesos per les ganes de saber-ne més. De conèixer. De parlar. De verbs gustosos. Encara que la nit eixampli la solitud, el dia l'esvaeix perquè ocupem els segons en segons quines coses.

Obro un parèntesi de tardor. Deixo que em sorprenguis... Escoltant els teus mots a cau d'orella:

'el caliu s'encomana,
 les flames cremen els cors
 i el fum omple els narius
 d'una olor de natura'...

Ja t'ho diré... Sal i dolçura...

Vídeo de sal i dolçura ja t'ho diré

26 de setembre de 2017

A casa teva... O a la meva...

De verds d'estiu a groguencs de tardor, el paisatge i algun raconet del cor. Avui hi pensava al tren, després de la tempesta d'ahir, el cel net, el sol incipient... Arribes a Barcelona i la immersió ja la tens a sobre, per sota la ciutat... Dimarts com un dilluns, retorn a la feina després d'un cap de setmana llarg de política, converses, natura, complicitats...

Repasso dates... Déu-n'hi-do... No ens acabem l'agenda, penso. M'encanten els plans d'oci i em sorprèn que si no van bé o muden els accepti i endavant, ja n'hi haurà d'altres. De fet l'expectativa és saber que la disponibilitat per viure, per gaudir, hi és. Amb qui, un mateix o els altres, ja és cosa nostra.

Dels papers de l'auca, de vegades ens toca el més venturós, de vegades el més fràgil i vulnerable. Tot és qüestió del protagonisme que ens atorguem. El tren als túnels, foscor. De vegades caminem a les palpentes, de vegades la llum il·lumina l'horitzó. Alts i baixos. Temps de tardor.


Acullo, doncs, la transitorietat. El proper viatge? Praga, primavera, converses, retrobament. Només cal que en parlem, que decidim. Una motivació magnífica perquè la tardor sigui més portàtil. Que algú s'instal·li a la nostra vida? Però com s'hi pot instal·lar si ja la tenim moblada?
  
'Allumer le feu', a la llar que més ens convingui, al cor si molt convé. Costa poc l'escalforeta, només el propòsit i fer el primer pas. Si no proposo jo, proposa tu... I de nits, a pocs graus i amb l'olor de llenya i d'interiors, fer un cabdell d'emocions, de les que ens agraden, per als teus dies, per a les meves nits. A casa teva... O a la meva...

Bounce with a Swing... Kenny Banks...

 https://www.youtube.com/watch?v=pUTlE3_kLrw&list=RDpUTlE3_kLrw&t=5