El fil del que vam viure

Em va donar un any perquè m'ho pensés. I al cap d'un any li vaig dir el mateix. Que no estava disposat a canviar la meva vida, a renunciar a les dones que em necessiten, als viatges, per estar amb ella. Es va enfadar molt. Un glop de cubata. Mentre t'escolto me n'adono de l'abast del que estàs dient. No és el que dius sinó com ho dius. Com si fos un avís. I doncs què és pensava? Callo. Glop de gintònic.

Has estimat mai algú? No t'ho dic però ho penso. Potser algun dia explicaràs a alguna altra dona el que t'ha passat amb mi, i perquè ja no ens tornarem a veure... Mai més? Qui lo sa. Quan s'esvaeixi el fil del que  hem viscut, del que vam viure.

No és impuls. O potser sí. Intuir que si hagués continuat amb tu hauria patit més, molt més del que he patit aquest dies d'incertesa, de neguit. Perquè no penses canviar. I bé que fas. Al capdavall vaig ser jo qui et va retornar a la meva vida. Què em pensava? Que series diferent?

T'he estimat, el teu cap damunt el meu pit, sentint-te a prop, abraçada a tu. Això és estimar. Fer quilòmetres per veure't, per estar junts. Això és estimar. Entendre el teu plor, acaronar-te, sentint el teu dolor. Això és estimar. Compartir vetllades amb els teus amics, proposar-te viatges amb furgo 'per camins inexplicables'... Això és estimar. I més, molt més.

Avui, mentre parlava amb un bon amic camí de la Grevolosa, hem arribat a la conclusió que és molt difícil trobar algú amb els mateixos interessos, les mateixes conviccions i els mateixos valors. Algú que tingui ganes de veure't, que et trobi a faltar i que t'ho digui i que ho senti de debò.

En realitat, deia el meu amic, trobes algú, sense buscar-lo. I tu has volgut que el sexe et portés a l'afecte. Potser hauré de començar la casa pels fonaments. 'No puc més, va dir-me'. No cal patir, Teresa. El meu amic somriu. A la nostra edat, gaudir, la vida, sumar, moments, construir, sentiments. 

Tanco aquest doll amb allò que em salva, que m'ha salvat sempre, com l'escriptura i la música... El cinema. Un dels meus finals preferits...

Creuant el cel

Hi ha dies especialment sensibles. Per això escric. Quan penso en els afectes. En si realment he fet una bona elecció. Aquesta part més racional després d'aquests mesos d'enamorament, de present rigorós de és genial, de què bé quan estem junts.

Llegeixo aquests dies una novel.la que recomano, Dies apassionants, estupenda,  una reflexió sobre l'enamorament i els afectes. En un capítol de la novel.la, Ava li diu a l'Edith: si fem el mateix cada vegada que ens veiem, si parlem sempre del mateix acabarem per avorrir-nos. Potser es tracta d'això, de fer coses junts, d'estimar, de deixar-se estimar, de compartir.

Fa uns dies parlaves de dos amics teus i de seguida em van venir al cap L'Ava i l'Edith. Els teus dos amics, un home i una dona 'fan coses junts, com si fossin una parella'. Viatgen. Dius que el teu amic la passeja com un trofeu. De vegades les percepcions ens defineixen. 

Vivim en una bombolla, tu i jo, sempre al mateix espai, gairebé en secret, on passem moments boníssims, molt semblants però com que no ens veiem sovint, sempre semblen diferents. De moment, no ens avorrim... O sí? També penso, que això que tinc amb tu ja ho he viscut. I les preguntes són: em convens? Em fas millor persona? 

Imprescindible. Saber què volem. Escoltar-te, què penses, què vols, com veus l'amor, què en penses dels afectes. Llavors evoco els teus mots. Que no t'agraden les parelles, que no t'agrada el compromís, que no t'agraden les dones que et volen canviar i et diguin el que has de fer... 

Soc on soc. Amb la raó que de vegades no he tingut. Amb la reflexió que sempre posa les coses al seu lloc. Dubtar és bo. Posar el cap en ordre, encara més. Perquè és ara quan em cal prendre una decisió després de converses imprescindibles. He arribat fins aquí. Vull continuar aquest camí amb tu?

De moment ja he pres una decisió. Fugir no agrada a ningú. Però m'he sentit lliure. Com aquestes llàgrimes creuant el cel, estels que apareixen, brillen i es fonen en el firmament. 

Carole King... Tapestry...

El més preuat...

Avui he convidat una gran amiga al meu recer dels darrers estius. La meva amiga està lluitant contra el mal del segle. Valenta. Molt. Quan et donen els resultats? Demà. Doncs eixamplem aquesta tarda, tant com puguem. Quan comenci el tractament, et cuidaré. Somriu. Ja vindran, de nou, els bons dies.

La meva amiga continua penjada d'un poca-pena que jo voldria lluny, molt lluny, no pas ella, encaparrada en tornar a la primera dosi d'afecte que van compartir. Una dosi prou forta com per deixar tot el que tenia, fa uns anys i anar a viure a prop d'ell. Un home tòxic que l'ha emmalaltit.

Tu rai que ho pots fer. Jo, rai? No és fàcil foragitar algú que estimes. De la teva vida, de tot arreu. No sé com t'ho fas, diu la meva amiga. No m'estimava. Pura defensa, responc. Esforç, penso. I fermesa.

Penso en l'enorme capacitat de la meva amiga per sobreviure l'embat d'aquest present injust que viu a pèl. En tot el patiment, en l'autoengany. No fa pas gaire vaig fer-li una visita. Mentre érem al seu jardinet vam sentir un cotxe que la meva amiga va reconèixer a l'acte. Va anar rabent cap a la porta del jardí i va sortir al carrer.

Va trigar una estona que vaig sentir com un mal presagi. Quan va tornar, va somriure, i darrere seu... El poca-pena, a qui vaig saludar a contracor. Va seure i va demanar una cervesa. I la meva amiga, és clar, va anar a buscar-la. Me'l vaig mirar. L'hauria maldat, com goses, però no ho vaig fer. Per respecte a la meva amiga, que va tornar de seguida, sortosament. Té, fresqueta. Gràcies, guapa.

La vaig mirar com seia, com li somreia, com li parlava. Ni rastre de la meva amiga, de la dona intel.ligent que estimo. Aquesta és la metzina, vaig pensar, un bon cos, jove, una veu dolça, algú que 'la necessita', algú que li fa el salt, que la té quan vol. Vaig decidir tocar el dos. No em va saber greu deixar-la en mans d'aquell cos, jove, d'aquella veu dolça... O potser sí.

Avui no parava de mirar el whatsapp mentre dinàvem. El meu també ha sonat però tot és qüestió de prioritats. Tant de bo se'n surti. Tant de bo puguem continuar compartint el millor dels anys que ens queden. Mentre admirem la llum del capvespre, l'acompanyo al cotxe. Abraçada. Infinita. Abans de la químio, festorra. Of course. 

Torno a l'apartament, a la terrassa, al meu recer, al meu present. Miro el mòbil. El whats a la pantalla. Postposo. Ara em ve de gust escriure, amb un rerefons de jazz.

Tot té el seu temps. El nostre, el més preuat. Aquest és l'aprenentatge.

Keith Jarrett... Everything I love...