Total de visualitzacions de pàgina:

29 d’octubre de 2018

L'home del moment...


No ho acabo d’entendre. És molt senzill. Ara t'ho explico. Espera que veig que no vénen. Una clara, oi? S'aixeca, la meva amiga, i entra al bar. Faig un cop d’ull al local de la terrassa estant. Modern. Comme il faut. La meva amiga em fa indicacions amb les mans. Grossa o petita? Petita, concreto. Fem temps, la pel·lícula no comença fins ben tard i hem quedat, of course, unes hores abans. Són les amistats que no vols perdre, que vols conservar, que t’agrada cuidar. Hi ha molta gent que no en té d’amics com aquests. Calen habilitats. I ser molt clar. Si tens ganes de veure algú, dir-li, trucar-li, quedem aquest dia, genial. Si tens ganes de veure algú.

Dues clares. La teva, petita. Quina eficiència, gràcies, te’n recordes quan vam fer de cambreres in ille tempore? Què bona, ai la carrera, i aquell viatge a Amsterdam, si és que tenies, tens un carisma... Somriu, la meva amiga. Sempre l’he admirat. El poder de convocatòria. La claredat. No li ha fet mai por ni li ha sabut greu rebre un no. Curiós, penso. Jo en canvi no gosava. No era tan social. Potser no em calia. El món interior, la closca del cranc. Se n’aprèn practicant, em va dir un dia la meva amiga. Bon consell, he pensat al cap dels anys. Si no ets de mena, n’aprens. 

Mentre bevem, parlem, riem i practiquem els verbs d'acció que més ens agraden, entre d'altres, la meva amiga fa un gest amb el cap. Saluda algú i giro el cap. L’home del moment, diu, un bon partit, ni que fos sencer, com ets, encara no estic per una relació, dona no t’hi has pas de casar, només conèixer-lo, és coincidència o t’ho has empescat, no, és coincidència, magnífica coincidència,  somriu a l’home del moment que s'hi acosta... I l'abraça amb intensitat. Tu deus ser... Té prou dades sobre mi, tot bondats...  Sempre és bo tenir amigues solidàries com la meva. Però...

No es lleig, no es el típic, no sembla, no... No t'ha agradat, observa la meva amiga mentre l'home del moment torna al seu lloc. Té calés. I? És divertit. Trobes? I un bon pare. Carai. Si és tan bo per què no te'l quedes tu? L'abraçada ha estat espectacular. Ara feia temps que no ens vèiem. No ho acabo d'entendre. És molt senzill. L'home del moment només vol... Moments. Riem. Penso en les dones que he conegut, que vaig coneixent aquests mesos de coincidències a muntanya. No són dones del moment. Tampoc de moments.

'Tots hauríem de portar un rètol amb els nostres defectes', te'n recordes, Gandolfini, ostres sí que bona, Enough Said. Tu creus que si sabéssim aquestes dades, això facilitaria les relacions? Ningú vol anar amb un rètol proclamant que no sap, no pot, no vol... Doncs a mi no m'importaria, així m'estalvio gripaus...  Va que encara arribarem tard, on dius que la fan, si és que sempre acabem parlant del mateix, que no, que també hem parlat de cinema, ei, algun dia hem de tornar a filmar, això rai, i on m'has dit que anaves aquests dies, ja he pagat, doncs ja pago jo les entrades. Travessem el carrer...

... I qui ens observa, el mòbil als dits, la copa mig buida, els ulls fits mentre ens allunyem? L'home del moment...


Sin un amor... Los Panchos...



Vídeo de los panchos sin un amor




27 d’octubre de 2018

Llibertat

Avui m'he llevat d'hora. No és un dissabte qualsevol. No sóc a casa però sóc a la terrassa, davant meu les vies del tren i un pany de mar acaronant la Punta del Fangar. 

Plou, però sóc a recer. I penso en tu, com ahir, com tants dies. El vent insinuat, els carrers amarats de pluja... Matí ennuvolat.
He pensat en tu, com ahir, quan els murs que ens separaven de la teva cel.la no ens impedien ser a prop, molt a prop teu. Que sabem que no ens podies escoltar però hi érem, al teu costat... Cap dona, cap somriure en l'oblit. 




No m'ho  crec, que siguis feble malgrat la injustícia que t'ha pres la llibertat. No m'ho crec, que defalleixis malgrat la solitud de murs inhòspits que t'han imposat.
Cal pensar-hi però sobretot cal ser-hi. Éreu molts? Érem els que vam ser, la lluita compartida, recordar amb acords d'ocells i una dolça tenora que avui retronarà la nostra veu  als murs que t'empresonen.

Plou. Tant és. La grisor no ens espanta. La por ens empeny a l'empatia del que has estat capaç de fer. Que tots guardem la teva veu quan vas reclamar el mandat democràtic, quan vas reclamar posar les urnes, quan vas proclamar la república.

Torno a fer un esguard al pany de mar que voldria, que reclamo teu. Esfondrar els murs que avui farem retronar. I que se senti la veu del poble, clara i ferma: no oblidem i que s'enlairi més enllà de les presons: llibertat. I que la traça ens dugui a l'indret que ens pertoca. República. Independent, ara, avui, present...

Cançó sense nom... Lluís Llach... Llibertat...




22 d’octubre de 2018

I què hi pot fer l'amor?

Tres danys? Tres anys, somriu el meu company, una relació complicada pobra, ella a Barcelona, ell a Girona, fills que no han acceptat la nova relació, dos dies aquí tres allà. Insostenible. Massa entrebancs, apunto. I és clar, finalment l'evidència, la realitat que, en la majoria dels casos pot molt més que l'amor. Sí que n'heu parlat. Hem aprofundir sí. Les caminades llargues tenen això, converses, algunes molt potents. Un dels atractius, a banda del paisatge.

M'ensenya les fotos. Jo no n'he fet cap. Avui només viure. Només admirar natura, aquest Solsonès desconegut, la serra de la Busa, cingleres amb vistes a la Vall d'Ora...




... El Capolatell envoltat d'estimberris... La Llosa dels Cavalls, Sant Llorenç de Morunys i un Pedraforca impactant...




M'encanta aquest aeri. Meditaves? He xalat. Bona tria. I bones converses. El meu company, somriu. Beu un glop de ratafia, pausat. La terrassa s'ha mig buidat... Els dies s'han escurçat tant... A la tardor el sol es pon massa aviat...Afortunats? Ens espera una llar de foc i un brou que ve de gust amb aquest fred nocturn.

Mentre enfilem el carrer penso que a les edats que tenim és ben difícil encaixar motxilles amb algú. Les nostres? Una mica més portàtils. I què hi pot fer l'amor? Superar l'estimberri, travessar el pont, més enllà, carenar el cingle, encabir-se a la vall, al recer, al caliu, al nostre present més immediat...

Keith Jarrett Trio... I Fall In Love Too Easily



19 d’octubre de 2018

Els colors, les olors...

Catifes de tardor, diu un amic savi d'esguard viu i proper, caminaire genuí amb qui comparteixo matí i sender. Coneix el territori perquè creu en el descobriment, en els indrets on només hi arribes trescant.

M'atansa la cantimplora, un raig de llum... Rumia, mirant de trobar els mots precisos amb una bonhomia que el fa proper i un cert posat murri quan cal. Accepta que el ritme s'alenteixi. Muda l'esperit com els boscos els colors...

El mapa al cor, corbes de desnivell, escales, senders perduts, de vegades retrobats... No ens perdem a muntanya, tan sols ens extraviem. Què me'n dius dels wikilocs? Tan sols inclinen, respon assenyat, no determinen.

Tacte de molsa i rocam. Prenc nota. Del punt de partida, de l'arribada, quan tornem amarats del que hem viscut. Tant de bo tot fos acollir la muntanya, escoltar la davallada suau dels fruits de tardor, la fulla vinclada per massa feble, els corriols ombrívols, les arrels de fagedes a tocar...

Els colors, les olors a l'embosta d'una mà...

Gary Burton & Pat Metheny... Autumn

 
https://www.youtube.com/watch?v=pFEx9J5JijE




16 d’octubre de 2018

Versos d'urgència...

A la terrassa,
fred de tardor
encara foscor
de riu abrandat
de pont desbordat
de fressa rabent.
Basarda...
I aquest cor poruc
que no vol dormir...

De les hores que et dedico
aquests versos d'urgència. 
La lluna entre núvols
al bell mig de la tempesta.
Com brollen els mots
no pronunciats,
llegits
a contracor.
Com brolla l'enyor
inevitable.


No tornen els records
per tornar-los a viure. 
La memòria oblida
els silencis sobrers,
la bafarada invisible,
la fressa, el cabal,
la lluna afonada
entre núvols... 

Avui, sense llum...
Avui, sense tu...


Brian Culbertson... On My Mind...




Vídeo de Brian Culbertson- On My Mind

15 d’octubre de 2018

Esdeveniments

Deia Jorge Wagensberg que només podem tenir fe en el dubte i que un aforisme és un pretext per a un text fora de context. Que el futur no sigui un absolut de temps previsible em sembla si no imprescindible, necessari.

 Penso en els dies que vindran, un calendari a curt termini on hi càpiga l'espontaneïtat, l'arma menys previsible, la decisió voluntària dels esdeveniments que cal atendre per justos i sobretot per necessari.

Improvisar. També preveure. Sense por. O amb el dubte que dilueixes pel pur desig que les coses siguin d'una altra manera. Veure més enllà i ser capaç d'actuar.

 Dies de cims i lluita, de combatre injustícies, de ser ben a prop de les persones que van voler construir un futur valent. El poc a poc i l'ara, el pretext fora d'un context gens favorable

Per construir cal tenir molt clar els fonaments, les conviccions i del dubte fer-ne camins que duguin al nostre cim compartit.

Wagensberg, de nou 'La probabilitat és el grau de versemblança d’un esdeveniment abans d’ocórrer'. Des de la base i amunt. Davant les presons indignes, la lluita constant, ferma. I si cal fer agenda, que sigui per un futur valent.

Feliu Ventura... Lluís Llach... Que no s'apague la llum...





14 d’octubre de 2018

Conte contat...


Hi havia una vegada un príncep senzill, treballador i ple de bondat. Vivia en un palau amb el seu pare, un rei rígid i egoista que no l'estimava. Des que la seva mare havia mort quan ell era molt petit el pare li feia fer les feines més dures de palau, netejar les corts, rentar la roba... També tenia cura de la seva germana petita, tot un belluguet amb qui jugava tant com podia.

El noi somiava amb una princesa meravellosa, la dona dels seus somnis. De vegades mentre netejava les corts imaginava que vindria, s'enamorarien  i fugiria lluny del seu pare, al palau de la princesa on viurien molt feliços. En silenci, el noi deixava anar la imaginació.

Encara no has netejat l'estable, tros d'ase? Bramava el seu pare. Necessito el meu cavall per anar de cacera. Llavors venien altres reis de la contrada, anaven a caçar el senglar i quan tornaven bruts i amb gana, el noi ja tenia la taula parada perquè també era un cuiner excel·lent. 

Mentre els caçadors engolien les viandes, el noi netejava les botes enfangades i tornava al seu recer, una habitació humil on romania llegint aventures de prínceps humils com ell que es casaven amb princeses meravelloses.

Ets massa bo li deia la seva germana, la nineta dels ulls del rei que aviat quan va ser gran va fugir del palau amb un jove trobador. Però el nostre pobre príncep no gosava. Era humil, poruc i en el fons massa dòcil per guillar.

Un dia, mentre netejava la roba del pare al riu va sentir les rialles d'unes noies a l'altra banda de la riba i va veure astorat una princesa i les seves donzelles que gaudien d'un bany refrescant mentre xisclaven i reien engrescades.Va quedar tan embadalit que no es va adonar de la presència d'algú darrere seu.

Què hi fas amagat entre joncs? Era la princesa, molt semblant a la dels seus somnis, bonica com un sol, amb un cosset de puntes i els cabells arrissats deixats anar. Ho sento noble princesa, només guaitava. La princesa va somriure i va tornar amb les donzelles. Totes el van mirar i van riure i el pobre noi va fugir al palau on l'esperava el pare amb cara de pomes agres.

Encara has de netejar les corts, capsigrany. Què hi feies tanta estona, al riu? El noi amb el cap cot va estendre la roba, va agafar la pala i el carretó i au, a netejar les corts. Sóc molt desgraciat, es planyia. Un dels porcs el va mirar amb tendresa. Algun dia noble príncep tindreu la felicitat que us mereixeu...

Apa, a dormir vaig dir-li a la meva filleta que rondinava. Explica'm com va acabar el conte, mare.  I jo vaig somriure...

Dooncs... Finalment el príncep va obrir els ulls, va engegar a dida el talós del rei, va picar al palau de la princesa i la va trobar amb una altra princesa. Poc s'ho esperava el príncep i va quedar ben planxat. 

I doncs què es pensava? Va dir la meva filleta. Que estàvem al segle passat?
  
I conte contat, conte acabat...

10 d’octubre de 2018

I sings

Escolto Mary Mary, I sings... Canto, cantussejo que diu un bon amic... Tothora, penso, mentre faig els quefers quotidians que diu l'home que m'estima, mentre vaig camí de l'estació i els braços dibuixen cercles a l'oratge invisible... Som-hi, Praise You, aquest funky que ballaria al carrer, com a les pel·lis. Esperant que canviï el semàfor, a ritme del cor que avui rep un sol de parèntesi. A la tardor cal rebre-la comme il faut... Cadascú que hi posi l'ingredient que més li plagui...

Can't Give Up Now? No pas. Com pot canviar el dia quan l'home que estimes em truca  i és a punt de modificar l'itinerari de la rutina, a punt que la tarda esdevingui una altra, tot plegat per un petit incident domèstic. Oblidar les claus a casa, el minúscul detall que podia haver canviar el decurs dels esdeveniments, et vinc a buscar, dinar sorpresa, tornada a casa platxeriosa, tarda d'intimitat compartida. A punt...

Be Happy és clar. Si no canvia la ruta sí que et rep a l'estació, l'home que estimes, amb tots els honors... Hi ha somriures que paguen la pena. I can Joy, continua el funky de les sorpreses, d'aquelles que m'agraden, les excepcionalitats... Si deixar-te les claus a casa pot ser el vol de la papallona dels efectes i afectes. Ni ens ho esperem però què bé que, com diu un altre bon amic, les coses siguin com els dóna la gana.

One minute , diria que en un segon hem configurat la tarda, que no serà gaire diferent a la tarda previsible amb un petit i agraït detall. Que hi siguis a l'altra banda de les barreres de sortida, com si hagués fet el viatge de la meva vida, com si fes tants dies que no ens veiem. Beneïdes claus, beneït cafè descuidat al súper, beneït oblit, el cap que vol ser a molts llocs però que pensa en mi. Amb interès, amb molt d'interès, poèticament interessat. I interessant...

No seguir les passes del dia a dia, encetar un nou itinerari, una nova tarda imprevisible. Aquests són els millors tresors que et regala la vida. I que siguis prou ràpid i prou flexible per canviar el guió. Amb qui vols, com ho vols, si ho vols... I Got It. El més interessant, la intenció... El temps és calidoscòpic però cal mirar-lo a contrallum. Si som prou flexibles el salt és la millor tombarella. Sempre hi ha algú, sempre aquest Somebody que t'arrenca de la rutina...

Avui 'las palabras andan sueltas sin dueno' més que mai. Poder-les atrapar i d'un grapat de cançons fer-ne un doll tal com raja i sense esmenes. Espontani i sense filtres. Perquè el dia és com serà, com pot ser, com no hem de deixar d'imaginar.

Mary Mary... I sings... Our song....



9 d’octubre de 2018

Ball de tarda

Deixa'm imaginar-te. Ball de tarda, Festa Major, unes quantes parelles, quitxalla corrent a ritme de pasdoble, grup local. I tu, amb un got a la mà i un munt de solitud al cor. Una cosa és voler estar sol, gaudir de la solitud, desitjar-la. I una altra, ben diferent, és sentir-te sol, immensament sol i no poder compartir-ho amb ningú.

Records. Festa Major, els paios com tu només s'hi acostaven quan ja portaven uns quants combinats al cos, que és quan éreu més autèntics. 'Amb psicotròpics', que deia la meva millor amiga. El meu psicotròpic? Que em miressis. Aquella nit. El millor combinat...

Em va encantar explicar-t'ho tot, tot el que em passava pel cap, els meus somnis... Tu anaves dient que sí, que t'agradaven moltes, que si quedaves amb una i no sortia bé, llavors anaves amb l'amiga, amb l'amiga de l'amiga...  No donaves l'abast. Com que no senties res per mi, podies explicar-m'ho tot.

La nostra nit, tu de tort, on són els músics, fa estona que han marxat, ballem? En silenci, t'han dit mai que tens uns ulls preciosos? Matinada, anar passant carrers, desorientat, refiant-te del meu instint fins arribar a port. Al meu port. No és metàfora. És que hi havia tornat molts dies i moltes nits sola.

Et vaig donar tant. Et vaig estimar tant. I l'endemà... No vols esmorzar, un cafè...? Faig tard. Cop de porta... La nostra nit, un instant...

Ball de tarda... Festa Major... Solitud al cor... De nit... De matinada...


Peaches & Herb... Reunited... Molt especialment...



Vídeo de reunited

8 d’octubre de 2018

Amb tu en el record...

Fa uns anys vaig descobrir una petita joia a un dels llibres que més m'han colpit com a lectora i com a creadora. Era una reflexió vital, emocional, intensa. El llibre? La muntanya màgica. Gran Thomas Mann. La reflexió? 'La fama venç la mort. El temps venç la fama. I l'eternitat, el temps'....

Avui hi penso després del teu adeu sobtat, per molts motius, un dels quals va ser precisament això, la fama. No vull ser injusta. Els altres motius són els que vaig tenir la sort de compartir: la teva veu, el teu mestratge, les teves ganes de ser tu mateixa, de fer el que sempre havies volgut: ser una cantant excepcional. I viure de la música, que no és poc.

Et miro a les fotos i veig una dona seriosa, condescendent. I no ets, ni seriosa ni condescendent, ans al contrari. Ets riallera, apassionada, càlida. Però les promocions són això. Suposo que són així. Què hi farem. Si no fos perquè sé que ets tu i perquè conec el volcà que hi ha dins teu pensaria que ets distant. Ben al contrari.

Saps què és el més important en aquesta vida? No pas la fama, que ja ho veus, és efímera. Saps que és encara més efímer? Els diners. Perquè el més important són les persones. Les de carn i ossos. Que t'aplaudeixin està molt bé. No deixa de ser un reconeixement al teu esforç. Enhorabona. Ho has aconseguit.

Tens el meu reconeixement. La meva admiració. Però has perdut aquella generositat tan teva, l'amor i el caliu i sobretot la proximitat de les persones que t'han estimat. Persones de carn i ossos, d'aquelles que ens fan baixar a la terra. Com bé va dir un amic meu, 'tocar el cel està molt bé, assolir els somnis però de tant en tant cal baixar a la terra per reparar els danys'. Que també són efímers perquè les bones persones estimen i admiren incondicionalment. I això... Això no té preu...

Bona sort, boníssima. I molt d'èxit, tant com puguis abastar. T'estimo malgrat tot. Però la vida continua i d'una manera o altra, The show must go on, que deies. I tant. Sense tu però amb tu en el record...

Dionne, Whitney... That's What Friends Are For... 



3 d’octubre de 2018

Pura perspectiva

Parlàvem ahir amb una amiga de la perspectiva. La meva amiga és una amant del teatre. Sorpresa, Teresa. Tu tries el restaurant i jo l'obra. Una mena de conveni que m'agrada, de tant en tant, molt de tant en tant, quan m'ho puc permetre, quan podem coincidir. Liceu, parada de metro, uns quants teatres a la vora... Carrer Hospital, què dius, com l'altra vegada, entranyable Romea, E.V.A, una obra magnífica, molt recomanable

Teatre Romea El dolor... Patim en el més pur anonimat. Vivim el dolor des de la infantesa, a l'adolescència... Punyent. No sabem el mal que fem, si és que n'hem fet, si és que som conscients d'haver-ne fet. Ai, l'adolescència. En alguns moments la sobrevivim. Aquest gran pas que ens configura. Demanar perdó, el deute pendent, déu-n'hi-do Teresa, m'ha colpit l'obra, i tu, com ho portes?

Vaig pensar que el dia abans havia tingut una gran discussió, una gran erupció volcànica, un tour de force amb la personeta que més estimo. Entra en la pubertat amb la força d'un cavall desbocat i les regnes són tan feixugues. Saps que anirà lluny, que farà el que es proposarà. Però ensopegarà amb el dolor abocada a l'ara i l'ara i més ara. Ara i aquí.

Vam arribar al restaurant, un pèl tard, cap problema, atenció excel·lent, tres plats exquisits, un Montsant fresquet, xales, molt... Petits plaers... Continuem la conversa... No tiris la tovallola Teresa. De vegades és tan feixuc. Tenen arguments, fan mal... Encara has de viure el millor, i el pitjor, també, també, les etapes que nosaltres vam viure... Sigues al seu costat. Fes-li costat. Respecte. Sentit comú. Límits. Els camins iniciàtics, la lluita per ser, encarar-se, se't rebel·larà mil vegades...

Hi penso. Avui, amb una ressaca de mots vius i intensos... Mentre llegia al metro, he tingut la sort de rebre un correu amb una recomanació d'un amic molt amic, una entrevista a Víctor Kuppers simple però genial, segons el meu amic. Certament. En un moment de l'entrevista Kuppers diu que «hi ha gent que contagia, que il·lumina».

«Que nadie se acerque jamás a ti sin que al irse se sienta un poco mejor y más feliz»... No és de Kuppers. És de Teresa de Calcuta, la cita, sublim. Malgrat els tràngols, els reptes, les incerteses, la por i el dolor, tan nostres, tan vivencials, avui, amb un sol de tardor efímer, apaivago el dolor, encaro el dia i penso que sóc una dona afortunada. Pura actitud. Pura perspectiva...

Xiula... Rispect...