Sense demanar res...

Teresinha, Chico Buarque, tercera estrofa, l'home que ve del no-res, 'mal sei como ele se chama, mas entendo o que ele quer!'... Als disset anys aquest fragment em semblava un somni, trobar l'anònim que s'instal·la al teu cor sense adonar-te'n i a més entendre el que vol ... 'La liebre en el erial'.

Han passat uns quants anys, molts... Uns quants homes... Molts? De tots els homes que anat trobant per camins que l'amor ha dibuixat, cap ha expressat el desig de conèixer una dona intel·ligent. Com es mesura la intel·ligència? Quins són els indicadors? Comprendre, entendre, aprendre, resoldre, donar sentit...  Podeu consultar-ne les definicions... No ens les acabem.

Recordo un dinar especialment punyent amb una de les persones més sinceres que conec. En un moment de la conversa li vaig dir que jo era una dona intel·ligent. Per què? Vaig mirar els ulls sincers que dubtaven. O potser eren els meus. Encara queda molt per comprendre, entendre, aprendre, resoldre, donar sentit...

Aquest dies estic posant a prova la intel·ligència d'uns quants homes anònims. I la meva. Emocions a un munt de bytes per segon. Tinc present els indicadors. Piano, piano. Allegro, ma non troppo... 

Deia Carmen Martín Gaite que 'instalarse en un lugar (al cor d'algú?) viene a ser algo parecido a consagrarlo, situarse'. Tot un repte per a l'home que ve del no-res però que no parteix del no-res. Que es completa sol, sense demanar res...

Mentre es completa... Chico Buarque... O meu amor...