Total de visualitzacions de pàgina:

17 d’octubre del 2016

Pronòstic reservat...

Fa uns dies vaig anar a visitar una de les meves millors amigues. Després d'una operació amb aturada cardíaca inclosa, la meva amiga supervivent fa convalescència a casa. Forta com un roure, ja va tenir una experiència semblant i se'n va sortir. Me l'estimo. Molt. ' Une femme avec le coeur blessé'

Quan parlem anem més enllà de tantres, xacres, rebirdings, intuïcions, d'energies i percepcions alhora... La duc amb mi, malgrat la distància física, com una part de la meva vida, una de les més intenses, aquests bocins de joventut que vam construir plegades, a pèl. M'encanta el sentit de l'humor tan sa que compartim fins i tot en els moments més dissortats.

Tenim una trajectòria amorosa força semblant tant en la manera de viure els enamoraments com en la manera de sentir-los. Molts anys a la recerca de l'escalforeta, de l'afecte, d'algú que ens embolcalli... Som vulnerables i grans residents perquè acollim els paràsits emocionals i com més ens rebutgen més insistim... Bé, cada vegada menys perquè això amb l'edat va remetent. I si no, com diu ella, el kharma ja dirà...

'¿No es lo que queremos todos, navegar hasta la puesta del sol?'- deia Ted Danson a Isabella Rossellini a Cousins. Ai las. Amb aquesta frase sublim per bandera, hem estat l'esquer perfecte per als 'dragones que acechan en la sombra'. Sublimant, idealitzant, enlairant-nos, sobtant-nos, topant amb la realitat, negant-la, abocant-nos a l'abisme, remuntant... A quin preu?

'Ens esvaïm quan ens enamorem', diu la meva amiga amb un fil de veu. 'Perdem la traça'. Perdem el sender, penso. El senderi, que dirien les padrines. Tirar endavant. I reprendre el camí de la vida. La nostra....

Pronòstic? Reservat.

Amparanoia... La vida te da...


Vídeo de la vida te dá amparanoia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada