Total de visualitzacions de pàgina:

14 d’agost del 2018

Fins i tot la incertesa...

Avui parlava amb una amiga molt amiga de la fugacitat del temps, el nostre, de la fragilitat del que fem i de les decisions que prenem. Aquests dies de vacances són importants per moltes raons. Aturar el temps. Aturar el nostre temps. Quan l'agenda esdevé un marc intangible on insereixes el que et ve de gust. La meva amiga, una tarda compartida.

Gaudim dels verds que les pluges d'aquests dies ens regalen i sentim el mestral com un fred agradable, mentre els núvols llisquen talment els pensaments. La qualitat de la conversa, no té preu. Quan algú et coneix de ben a prop, les emocions flueixen. I les d'avui amaren el cel i el reinventen.

Desconcert. Sensacions. No trobo l'entusiasme que voldria. La meva amiga somriu. Potser no cal ser-hi sempre al cim més alt. No és ben bé això. Per què ja no hi ha sorpresa? Perquè hi ets. Potser és una sensació. Avui... Avui núvols de tempesta.

Assaborim un cafè de sobretaula. Penso en el passat, els lligams, la tendresa. No escrius gaire aquests dies. Sí que ho faig però no publico. Escric a raig, only for my eyes, fins que escuro tots els mots i se m'acaben els versos.

Sortim a la terrassa, obrim l'espai i esmicolem el present. Com més vivim el que som més ganes tenim de nosaltres. Voldríem que tot fos molt més senzill, que no ens afectessin certes coses, certes paraules certes actituds. Tot forma part de nosaltres. Fins i tot la incertesa.

Comença a ploure. I escoltem el suau brogit de les gotes damunt del riu. Lectures importants? Un llibre magnífic.



Cinc cèntims: 'si saps el valor que tens, saps el lloc que ocupes en l'ordre de les coses'.

Algun film interessant? Recomanable.



Et ve de gust? El veiem plegades.

Se'ns fa de nit i quan ens acomiadem me n'adono que ha parat de ploure. Són així les tardes d'estiu que s'escolen quan el temps vol quietud. Perquè ara que torno a sortir al balcó, en solitud, m'adono que el dubte i la fragilitat s'han esvait.

Amb calma i amb la nit que sap d'algun estel fugisser acarono el record i li desitjo bona nit.

Annie Lennox... I Saved the World Today...




1 comentari:

  1. La pluja, la tristesa, emoció tant necessaria pera la introversió, per a endinsar-nos en el nostre interior més amagat, de vegades amb una bona companyia, que esperem Teresa? Trobar-nos amb aquella am8ga de tota la vida en el mateix punt de l'ultima trobada? No...el temps com be dius s'escola, els canvis son moviment, experiencies, tot canvia, el nostre voltant, els anhels, les necessitats, la percepció d'una mateixa i d'aquell que està just al nostre costat en el precis moment present. I en aquesta quietud de parar i observar es dona el regal de descobrir nous matisos, només hem d'acceptar el canvi, el temps ha passat, la pluja renova, neteja la mirada, ens retrobem de nou amb nosaltres mateixes, amb l'essència, assolim el pla de la calma per a estimar-nos , acaronar el nostre cos que tant pes...dubtes, pors, incerteses, decisions...sosté estoicament.
    Això ens dona forces renovades per a sortir al balcó i encarar de nou el món, la vida i comença a còrrer el temps aturat per un breu moment.
    Gràcies per compartir els teus dolls de mots, remouen els meus...cal desordre per trobar nous ordres...la importància de trencar rutines en temps de vacances, en dies de festa, , tardes que ens agafem de parar i descansar, ahir vaig compartir una bona conversa d'això precisament amb un bon amic de camì.
    Amb ganes de retrobar-te

    ResponElimina