Total de visualitzacions de pàgina:

10 de desembre de 2018

El temps que aturem...

Llegeixo aquests dies Hijos felices de padres separados. Una lectura molt recomanable amb reflexions importants com aquesta:  'Ser autónomo en las cuestiones amorosas no es tan sencillo ni está al alcance de todo el mundo. Hace falta que uno sepa afrontar sus propias necesidades, conozca sus propios anhelos, deseos y esperanzas y sea capaz de satisfacer por si mismo buena parte de ellos'. Prenc nota. Trobar algú amb qui compartir el teu món no ha de generar relacions de dependència. Sentir que ets tu mateix i compartir-ho amb l'altre no és una declaració de principis. Ha de ser una realitat.

Dies de tardor, vacances compartides vora el Ter, cinema de crispetes i jocs de famílies... Dedicar el temps que aturem en els bons moments, assaborir una quants somriures d'agraïment. Entre dibuixos i deures la infantesa creix camí de la pubertat, la gran etapa d'inestabilitat i sorpreses emocionals de primer ordre.
T'agafa de nou encara que hagis previst i t'hagis predisposat a emprendre aquesta nova fase. Res comparable a la realitat. Cada fill és un món encara que visquin els mateixos processos. El descobriment del canvi. En ells i en el seu entorn.

Dubtes, com dedicar el temps a les persones que estimes, com gestionar el trànsit de ser dos a tres, de generar vincles positius. En el camí de mirar d'evitar conflictes es produeixen reaccions que no pots modificar perquè es produeixen en off. El que no vivim però que sí que viuen els altres i que, amb tota seguretat, farà trastocar l'ordre de les coses, dels afectes...

Charlie Haden... My Love and I...




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada