Per sempre?

Fa uns dies vaig demanar en préstec Y colorín colorado... Tu, de David Safier. La vaig triar a l'atzar, vaig llegir unes quantes pàgines i em vaig imaginar a la terrassa de casa degustant les peripècies de la Nellie, la protagonista. La bibliotecària que em va fer el préstec l'havia llegit i va moure el cap tot dient que aquest Safier no li acaba de fer el pes. Ja sabem que el sentit de l'humor depèn de les persones. Tants caps, tan barrets. No en vaig fer cas, de la recomanació. I vaig acaronar el llibre com faig sempre davant d'una novetat, com un regal preuat. Us en faré cinc cèntims al proper doll.

Parlava amb una amiga sobre els homes i les dones singles, com ens relacionem, què volem. Ells volen parella, si més no la majoria, em comentava. Viure amb algú. No estar sols. I nosaltres? Ella és partidària d'una relació lliure, compartir certs moments però sense compromís. I això de viure amb un home, ni ho contempla. Pensa que els homes són molt més portàtils que les dones i que hi ha dones que són molt retorçades. Ells simplifiquen molt més. I què passa amb l'enamorament?

Rellegeixo alguns dolls que he escrit sobre les relacions entre homes i dones. I penso que la majoria de vegades hi donem massa voltes, cert. Sobretot quan hi ha sentiments pel mig. Tenim un model de parella encastat en l'ADN. I lluitem contra aquest model. Per altra banda, una parella és un pacte a dues bandes. Una cosa és viure moments plegats, i una altra festejar, crear vincles, entrar en la vida d'algú, compartir marcs de relacions comuns... Res és per sempre. Però quan estem a gust amb algú ens agradaria que fos... Per sempre?

Pànic a la felicitat continuada, que deia un bon amic fa uns dies. El meu amic fa temps que viu una relació privilegiada amb una dona que l'estima i l'accepta tal com és, amb totes les seves mancances. Vam anar a la Toscana, m'explicava. Ella va preparar i pagar el viatge. Va dir que hi volia anar amb mi. A aquestes alçades Teresa, jo sóc pràctic. Gaudeixo perquè la veig feliç. I no penso si no en tinc ni cinc o sóc un mantingut. Ella vol estar amb mi. I jo me l'estimo. Res a dir.

No hi ha dones com nosaltres Teresa, diu la meva amiga. Tu ho faries per algú? Depèn. La meva amiga i jo formem part de les primeres generacions que ens vam rebelar contra el model del príncep que ens ha de salvar de qui sap què. Perquè no es tracta de salvar ningú. Només d'acceptar la realitat. Sense deixar de renunciar al que som. Vet aquí el repte.

Sophisticade Lady... Haden... Darrerament imprescindible...