Matí de son infinita... No m'hi acostumo... Vaivé compassat...Acluco els ulls, endormiscada, mentre el tren acull el món quan obre i tanca portes i, a cada estació, modifica la fesomia dels seients... Un tancar i obrir d'ulls pot canviar el decurs d'un dia...
Remor de veus... una de suau, reposada, l'altra més aguda, apassionada... Desvetllo els sentits i la consciència... Obro els ulls... Dues dones interessants, una conversa interessant i entre ambdues una distància generacional més que interessant...'Hi ha persones que tenen un benestar especial', diu apassionada la més joveneta, intèrpret, traductora de textos tibetants, a punt d'entrevistar una persona que ha esdevingut referent de moltíssimes persones... 'No vull perdre la perspectiva, miro d'entendre per què hi ha d'haver un vistiplau a cada decisió que puguis o vulguis prendre'... La més gran somriu... 'quants móns'... I afegeix, ' Parlo des de la part més racional...No cal que ningú ens mani o ens aprovi la necessitat d'emprendre nous camins, l'esforç i el plaer de viure la condició humana'....
Mentre escric aquests mots, penso en una altra conversa que ahir vaig tenir la fortuna de seguir, si més no una part... Aquí la teniu.. Que bé que hi siguis, que bé el teu tarannà Josep Manel...
I ara, de la terrassa estant, asseguda davant de la silueta d'Els Munts, buido la motxilla, que deia Ana María Matute...En tan poc temps molts interrogants... El dubte no és emprendre nous camins... El dubte és com transites i amb qui...
Em calia aquest incís sense cap més estímul que una ermita entre verds al bell mig del capvespre... Aquesta pausa encalmada...
Prenc alè i acomiado el bell recés.. És temps de molts sentiments...
Milton Nascimento...
Tudo o que você podia ser
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada