Passat immediat

Fa pocs dies parlàvem amb una amiga de les relacions virtuals. Tornàvem d'un concert molt entranyable, un sopar magnífic amb jam session disco retro apassionant. Mentre conduïa escoltava els arguments de la meva amiga i pensava de quina manera ens comuniquem des que ens coneixem. La meva amiga i jo ens mirem als ulls quan parlem, riem molt amb petites anècdotes que ens diverteixen, cantem fragments de cançons que ens agraden i, sobretot, parlem, de molts temes. Un gest, una mirada, una cançó, un somriure... També ens escrivim i ens connectem virtualment per comentar, quedar, recomanar les novetats que ens agraden...

Hi penso en les relacions virtuals sobretot quan no tens una relació consolidada i tangible al darrera. Qui n'hagi viscut alguna sap quina mena d'emocions suscita. L'impuls és un element temptador. El plaer a una banda, també. No és cap novetat. De relacions virtuals n'hi ha hagut sempre però ara més i molt més immediates. Hem atorgat un gran poder a la imaginació.

La conversa amb la meva amiga no va ser pas casual. Tampoc el visionat d'un film que recomano, Her, d'Spike Jonze, una faula inquietant de la virtualitat dels nostres temps.

 

Amb un disseny de producció impecable, una banda sonora fascinant, uns diàlegs més que creïbles i una interpretació excel·lent, Her convida a la reflexió.Un dels aspectes més interessants és que estableix un paral·lelisme entre el buit i la solitud que ens pot provocar viure una mateixa situació real o virtual. Sentim el mateix buit? La mateixa solitud? A Her, com a la vida, la gestió de les emocions és clau. També dels impulsos. Fonamental. Al meu entendre, més que un posicionament, Spike Jonze aboca els seus personatges a la comunicació per explorar el límit del que som, del que sentim, del que voldríem, del que tenim.

Retorno a la conversa amb la meva amiga, una conversa que, ara com ara, forma part del passat més immediat. Un passat que, com diu Scarlett Johansson a Joaquin Phoenix, no deixa de ser 'la història que ens expliquem a nosaltres mateixos'. 

Karen O, The Moon Song, molt especialment...