Total de visualitzacions de pàgina:

8 d’agost del 2016

Agnès

Vespre de lliteres, d'anades i tornades, urgències, compàs d'espera... Hores que no passen però sí les companyes de box de la meva nina que, enfebrada, mig somriu, les galtes vermelles... Incertesa...

I arribes tu, Agnès, els cabells rinxolats, dos anyets i mig, un belluguet, cametes escardalenques i veueta enjogassada... De seguida connecteu, xerra que xerraràs, m'alegro molt de conèixer-te, jo també, té el meu nino...  La teva àvia, l'Àngels, m'explica, els ulls amarats de malaltia i néta. Sang a l'orina... Mal prognòstic. Però somriu, un somriure dolç, serè.

Ens traslladen a planta, davant per davant. Casualitat? Quin encert el verd de les parets amb dibuixets i les rodes dels penjadors amb ratolins pintats... Verd arreu, com verdes són les plantes de debò, la natura que trobes a faltar... 

Impecable l'equip que ens guareix, que vetlla per tu Agnès, de nit, quan el silenci amara cada habitació, poder atendre els teus xiscles, la veu d'espant davant les punxades, inevitables, el cosset tan menut, tan fràgil. L'endemà al matí, la porta entreoberta, l'àvia juga amb tu, bufona, que bé, entreu, entreu, menuda Agnès, reviscolada, somriures, ninos i llibres, rialles...

Quart dia, la porta oberta, el llit acabat de fer... L'ambulància se t'ha endut, ja veuràs que divertit Agnès, és com anar amb autobús. I jo que sento no haver-me acomiadat, Àngels, tant de bo moltes coses, tantes...

Per a tu, per a l'Agnès, molt especialment...


Vídeo de duerme negrito








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada