República

Somrius. El gest cansat. Però somrius. Relleu. És el que voldríem? Penso en tu, en el teu parlament, quan vas estrenar-te, quan vas acabar, els aplaudiments, allà mateix, mesa de futur. Darrers mots: Visca la República Catalana.

Somrius. Què et puc dir que no sentissis, quan la injustícia va abocar-te entre reixes, com si poguessin aturar el teu somriure al cor... Què devia passar pel cap amuntegat d'esperança?

Curiós. Llegeixo al tren Acte de sang, Pedrolo, valent, gran testimoni, pàgina 52, colpidor. I he pensat en tu Carme, en el passat que ens revisita... Al meu costat dues estudiants parlen anglès, conversa distesa, somriuen. Viatgem camí de la Universitat. Mateixa realitat?

Vaig dedicar-te un doll, Carme, on vaig incloure el primer capítol d'un guió que potser algun dia algú proper filmarà... Tant de bo... Així el vaig concebre:

L'HERBA MENUDA

14.

A mi em feia pena, la Paquita. Vivia al 15è 1a. Tenia tres fills, Manolo, Felipe i Isabelita la meva amiga íntima.

De vegades hi anava, a casa seva. Em feia una mica de basarda travessar aquella porta. M’havia topat més d’una vegada amb un monstre gris d’uniforme i amb cara de mala baba. “Treballava”, el monstre. Caps de setmana inclosos. Era quan hi havia més feina.

La mare l’havia vist a unes quantes manis amb la porra a la mà “treballant” de valent.


Tenir el passat ben present. Entendre l'ara i aquí, adonar-nos que encara ha d'arrelar més i més el compromís, la lluita per tot el que guanyarem.

 Gràcies, Carme, per la fermesa, pel mandat democràtic, per la República.

Ara mateix... Martí i Pol... Llach... Imprescindibles...