I a cada viatge tant d'anada com de tornada, petits bocins de vides es troben i retroben, un dia i un altre. Com que els seients són a tocar l'un de l'altre i l'espai molt reduït, les emocions, els silencis, les il·lusions, els projectes, les discussions, els sentiments dels altres viatgen amb tu... i acaben esdevenint propers.
Avui he retrobat les meves estimades 'divines', tres singles estupendes, dones molt diferents amb un vincle comú, la feina, d'edat indefinidament atractiva, omplint l'espai amb un dels sentits de l'humor que més m'agrada: descarat, honest, tal com raja. Fan molt de goig: maquillatge impecable, prêts a porter de primera, perfums suggerents... Parlen... d'homes... que fan presents amb clics a Whatsapp, Facebook, Twitter... Homes virtuals, reals, imaginaris, propers, llunyans, tot un univers per descobrir. Són al seient del costat... Les escolto... inevitablement. Me les miro, inevitablement. 'Guaita, aquesta' diu la meva preferida, 'qui t'ho havia de dir fa un any, com estaves, i ara... divina'..
Un any abans, vaig tenir el plaer de coincidir amb elles un matí d'hivern quan van seure al meu costat. En un tres i no res vaig saber que la que seia davant meu estava en baixa forma, decebuda, penjada d'un home que no l'estimava. Una dona maltractada que havia de prendre una decisió... Va rebre consol, consells, suport i un mocador que va omplir amb llàgrimes valentes, 'perquè ho ets, perquè ets una dona forta i te'n sortiràs'... Em va mirar. Ja no hi eren, les seves amigues, havien baixat a l'estació anterior... 'Gràcies, com et dius? Em dic Teresa... Vam baixar juntes i amb un somriure amarat de futur ens vam acomiadar...
Ha passat un any. Acabes de passar davant meu, no m'has reconegut, però jo et recordo tan intensa com ara. Qui t'ho havia de dir? Divina... Els cabells deixats anar, vestit cenyit, somriure obert...Per a tu, per a tantes supervivents, gran Gloria Gaynor, I will survive.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada