Cover me

És difícil deixar-te sense paraules. I me'l vaig mirar mentre pensava una resposta, la resposta, honesta, què sents per algú, així, davant per davant. M'agrades... Tal com raja. I tu? Jo... Em deixo...

'Tu vols saber-ne massa'... Les coses bones, pensava. I les no tan bones.. Davant d'una taula ben parada, estires el fil dels anys, alguns capítols... El temps s'esmuny quan estàs bé. Sumar. Gaudir d'hores de tarda compartida. Gran dia, dius. Propera trobada? Un cinema. C'est la vie... 

Escolto gospel al tren de tornada, enfilant el Congost, els ulls tancats per no oblidar cap imatge compartida... M'agrada el teu somriure, la nostra conversa des que vas pujar a un cotxe ni teu ni meu. Allà vam coincidir. I ara què? El que vingui de gust. Conèixer-nos, dedicar-nos temps.  

'Comencem un camí. A veure on ens portarà'... El cor té molts itineraris... El de cadascun, fressat amb més o menys encert. Haurà de ser així, sense track, pas a pas... No és que ens deixem portar, és que som lliures. Per decidir, per compartir...

No more cloudy days.  Un munt de núvols aquests dies que caldrà esvair. Perquè les relacions es construeixen esvaint-los de mica en mica, alliberant les pors, els recels... Em va agradar cloure el bon dia, boníssim, camí de l'estació, aixoplugats, no volies el paraigües, cover me, please.

De moment el meu tren s'atura a la mateixa estació, com tants altres dies i he fet les mateixes coses dels mateixos dilluns a la tarda. També somriure en veure el teu missatge. El meu? Bona nit.. I dolços somnis...

Bruce Springsteen... Cover me...