Quatre passes, un fart de riure, recula que fa fort, avui no caminem, avui estarrufades al sofà, pel·li made in Delpy, Lolo, llàstima les crispetes... I llàstima que passi ràpid i que no sigui tan fàcil aprendre a compartir-nos. Sort que som a prop l'una de l'altra. L'hora dels adéus, aquell trobar-te a faltar quan encara ens fem el petó de comiat. Omples tant l'espai... A veure com el buido. Millor preservar-lo.
Fullejo la solitud, hi poso lletres i imatges.. Tocant de peus a terra, aquest hivern desmanegat i fredíssim que mena tothom al caliu, l'escalforeta dels moments que són com són, a moltes revolucions o amb l'actitud calmosa del qui no espera res...
Diumenge d'hivern, de neu a mar, de glaç a muntanya, de present tangible, com tangibles són els moments i les propostes. Jo també em deixo i crec que ha de ser així. Poder embastar el tapís d'un dibuix, la tela d'un fons que es va definint a còpia de dies i de ganes de compartir.
Concert, veu melodiosa, pollancres vora el riu, aquestes peces de futur amb subtilesa, amb tacte, si ve de gust, sí, ve de gust. Afinar la realitat. Reafirmar-la. Prémer la icona del telèfon verd, escoltar un, dos tons i una veu també calmosa. Quants dies per endavant...
Katie Melua & Eva Cassidy...What A Wonderful World
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada