Total de visualitzacions de pàgina:

23 de febrer del 2018

Inabastable

Costava quadrar agendes. De bon principi. Potser era un senyal. Era el senyal. Que no seria fàcil, que caldria temps, que què bé que les nostres vides continuïn atapeïdes i que finalment haguem concretat dia, hora i lloc per trobar-nos... Quantifica la prioritat, la teva i la meva i mesura el grau d'implicació durant els anys que ha durat el nostre viatge.

Per això avui sóc en una taula d'un restaurant que m'encanta perquè vull que el record que en un futur tinguem l'un de l'altre sigui just. Que si mai ens retrobem perquè volem o per casualitat sigui la teva simpatia la que em faci alegrar de veure't. Com per exemple ara que entres per la porta i somrius. La camisa de marca, el jersei de marca, les sabates lluents, la jaqueta de pell, el punt 'pijeres' que enlluerna. Millor amb roba de muntanya. Molt millor.

Com pot ser que siguis del barri i no coneguis el restaurant... Potser perquè fas més vida a l'altra Barcelona, la del teu entorn. No la conec, només conec el teu vessant Gere en estat pur cada vegada que hem acabat una ampolla de blanc del país o d'altres indrets, tant és, tots han estat bons al teu costat. Si ja ha estat sublim el que hem viscut imagina com serà el record. Excels. Una bona empremta.

Aquest restaurant és l'espai del nostre adéu en directe. Vaig pensar que podia abocar-te el meu present, demanar el teu parer, que em resolguessis alguns dubtes, alguna idea del que calia fer, potser no és la persona, i si no, creus que pot anar bé? Ja ho saps que quan et reclamo és in extremis. Aquesta vegada perquè hi ha una altra persona i vull estar-ne segura que no ets ni seràs tu mai més.

Vaig dir que et quedaven 'dos telediarios' per tenir parella. Doncs, vas dir, si és així encara està per conèixer. En realitat em projectava, et comento, mentre m'omples la copa. No sé si he resolt els teus dubtes però m'alegro de veure't. Gere és poc. 'M'hi hauria tirat a sobre', gran frase, una amiga meva, m'ha vingut al cap. Renunciar a tu no és gens fàcil. Reconèixer la derrota encara menys. Perdre la batalla. Retirada...

Molta sort Teresa. Surts del restaurant, també de la meva vida, dels meus pensaments, del perfum que m'envoltava, de la llar de foc, del petons glaçats, dels escrits 'only for your eyes', de la fantasia viscuda, del somni inabastable...

Vagarejo tota sola pel camí de la roca encantada... A l'altra banda, un home d'aigua. Sòlid, autèntic, abastable. M'endinso en la roca i tanco el teu món per obrir-ne un altre...

'On step at the time'... Mary Mary ...Walking...

Vídeo de mary mary walking


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada