Horabaixa

Escolto Chet Baker mentre llegeixo un missatge de comiat. Hi ha viatges interiors que val la pena viure, intensament. Perquè no saps mai si la vida et regala moments que no arribaran mai més... Intuïció... No arriben mai més aquests moments, però sí uns altres.

Ahir compartia l'horabaixa, un mot que ens encanta, amb l'home que estimo. Quin munt d'estels... I la lluna? Ben plena per a nosaltres que, en silenci, fèiem el darrer esguard a l'horitzó abans de plegar veles. L'endemà matinàvem... Darrerament l'amor té justament això, son de matinada...

'Fins aviat i moltes gràcies per la comprensió. Ets un encant i una excel·lent companyia. Que ho sàpigues'. Cel serè, els dies que vindran. Fins aviat? Quan un amic inicia un viatge que, en essència, era previsible, deixem anar el cordam... Esbosso un somriure, escric uns mots i desitjo bona sort.

Homes i dones trànsit a la nostra vida, n'he parlat a bastament. A voltes imprescindibles perquè es facin passes endavant en relacions que semblaven esquinçades o en via morta. De vegades ens cal un tercer, i sobretot proclamar-lo, perquè algunes emocions es reactivin.

Horabaixa, la fe en el futur encara que sigui immediat, projectar el desig que allò que més estimes tingui una continuïtat. Els dubtes sempre hi són. Perquè si algú s'adorm, si algú descuida, si no hi ha sorpresa, en definitiva, si el desig no mou muntanyes... Què ens queda?

Ja ho deia l'Esther Tusquets que 'l'amor és un joc solitari'. Cert. Però si és acompanyat... Es multiplica...


Temps perdut?...Tenderly... Chet Baker...