At home

Al sofà del confinament, com l'anomeno des que vam abocar-nos at home, tres setmanes, i les que vindran, seguia ahir amb l'atenció dels cinc sentits en Jordi Basté, un addicte al mòbil reconegut...  Addictes al mòbil, un 'No pot ser' d'obligat visionat. Entrevistes, professionals, evidències, reflexions... El mòbil... The King of World... 

La inmersió durant aquests mesos en la cura d'una adolescent (no en diré pre, perquè s'ha avançat, en les intencions, en les accions, en les reaccions) fa que l'univers de la minifinestra, a molts quilòmetres de les seves amistats variables segons l'humor, bulli i es faci imprescindible. Ara com ara, multiplicat per mil. Als tretze anys no ets ni carn ni peix, tot just com bé deia un dels professionals del programa d'en Basté, estàs desenvolupant la teva identitat com a persona.

Miro de tenir present que jo també tenia tretze anys quan vivíem lluny de la civilització i els amics, als 80,  i no teníem mòbil, ens teníem a nosaltres, un munt de camps i boscos i, ep, una tele de bateria, la finestra que ens connectava amb un plaer comparable al mòbil. Why not? Recordo la meva mare posant límits, primo il laboro dopo il piacere, i tot i que ens resistíem, acabàvem 'laborant'. Qüestió d'autoritat?

Plaer, dopamina, addicció. Tant és que sigui un mòbil, pot ser una emoció o un psicotròpic. Batallo dia rere dia amb l'alè de la resistència al no, la baixa tolerància a la frustració i la dificultat de controlar l'impuls de l'adolescent, sense pre, sense fre, a voltes. I maldo perquè no sigui una batalla perduda. Empesa per la constància, a voltes el pendent, a voltes l'estimberri, amb la vocació de no perdre mai la fe, perquè així ha de ser.

Xarxes socials, la de casa, imprescindible, la que tenim i vivim plegades sense megues ni likes. Comunicació, directa i efectiva. O potser hauria de dir afectiva. I els dies que vindran...  At home... Tot un repte...

Stay Homa... Gotta Be Patient...