Sempre t'he dit que ets com un roure. I ho has estat durant aquests anys de quimioteràpies, revisions, recaigudes... Anys de més, que deies, en què has vist néixer i créixer les teves netes. Home discret, reservat, amb un món interior molt potent. Sempre m'ha agradat el teu 'Hola Tere' quan ens veiem, quan hem coincidit a l'escala, al camí del Castell, al sofà de casa, a l'ordinador, batallant amb el wifi i la cobertura, debatent sobre política, el món tan injust a voltes...
No deixaré d'agrair-vos, d'agrair-te tot el que vas fer per mi... Ser-hi quan van anar maldades, quan vas dir-me que tenia tot el vostre suport... Sense vosaltres, sense tu la solitud hauria estat menys portàtil, aquest 'no t'amoïnis Tere'... Com és d'important, com ha estat d'important el teu somriure, la teva fortalesa... Exemplar.
Ara que a poc a poc t'allunyes ens estrenyem les mans, ben fort, perquè no voldria que marxessis, perquè em recarà que no siguis present, perquè et vull recordar ferm.
Hi ha sentiments que desitges compartir amb algú, encara que sigui a molts quilòmetres. No he plorat però sé que ho faré, a bastament....
Davant per davant... Allà m'hi has trobat, allà m'hi trobaràs, que la fe en les persones, en allò que viurem, en allò que guanyarem és infinita...
Dorothy Norwood... Gospel Legends...Victory Is Mine...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada