El món de fora

Llegia avui una entrevista d'Eva Piquer a Vivian Gornick més que interessant. «No podem basar la nostra identitat en l'amor», diu Gornick. Gran veritat. Per molt que ens agradi estimar, podem perdre'ns en el sentiment i deixar de ser la persona que ens identifica. Aquestes pors de deixar de ser qui ets, de deixar de mirar per tu, de deixar de prendre les decisions sense haver de rendir comptes amb ningú...

Parlàvem ahir de l'amistat, quina és l'amistat de veritat, la de ferro que en dic, i sobretot, en quins principis invisibles es basa. No hi ha cap pacte que et faci ser amic de ningú. Només l'afinitat, la química, les ganes de donar i la connexió. Ja podem viure el que visquem que, si de debò hem teixit una bona amistat, el vincle roman. En l'espai i en el temps.

He parlat d'homes i dones que transiten en l'amor, que entren i surten de les nostres vides i que, d'una manera o altra, ens ajuden a aprendre. També hi ha homes i dones que transiten en l'amistat. He parlat a bastament del plaer de compartir moments vitals intensos amb algú. Projectar, enraonar, proposar. No ho deixem de fer amb els amics. Bé, sí que ho deixem de fer. Quan decidim engegar l'amistat a dida, desfer-nos d'algunes persones per motius, jo crec que, sovint i malauradament, invisibles.

Ai les expectatives. Allò que esperem de l'altre. No deixa de sorprendre'm la facilitat per fer i desfer una relació que tenim, que podem arribar a tenir. En parlàvem també ahir. Allunyar-nos d'algú provocant el conflicte. Així no ens sentim responsables de les nostres decisions. De vegades. Només, i afortunadament, de vegades.

M'ha agradat una afirmació de Gornick i me la faig ben meva: «en el fons no escric sobre mi, sinó que m'utilitzo a mi mateixa, faig servir la pròpia experiència emocional per escriure. Si em limités a escriure sobre mi seria una mala escriptora, faria escriptura confessional o terapèutica. Em faig servir a mi mateixa per donar forma al món de fora».

Ara feia dies que no escrivia potser perquè em calia donar forma a algunes emocions que aquests dies he viscut amb una intensitat majúscula. Una pèrdua i un guany. Ambdós relacionats. Potser és que ho volem tot, conservar els sentiments i les persones importants a qui estimem o hem estimat. I tot... Tot no es pot tenir. Si més no amb la mateixa intensitat.

Apel·lo doncs al temps que sortosament té la qualitat de relativitzar el passat. Sortosament. Apel·lo a la intel·ligència. I dono gràcies pels moments viscuts. En el passat i en el present...

Rozalén... Vuelves