La nostàlgia és aquest company de viatge, aquesta saudade que et fa adonar de fins a quin punt vius les emocions, del que has arribat a sentir, d'algunes absències més o menys portàtils... Hi ha persones que apareixen a la teva vida, que et sorprenen, que t'enlairen i amb les quals et ve de gust un viatge iniciàtic... De fet les persones importants a la teva vida ho són perquè viatgen amb tu. Tant és el mitjà, no pas l'itinerari, que sempre sorprèn...
Aquests dies llegia una entrada, Viure (imaginant) o viure amb algú, d'un blog que recomano, A cops de llapis. Comparteixo la reflexió, tan encertada. També comparteixo el moment. (Con)viure... No és fàcil. Per què ens ve de gust la solitud? Perquè tenim un espai propi... I quan ve de gust algú, tu tries... O no... De viure sols, en sabem un munt... I la tendresa? A voltes...
M'agrada aquest 'ser contradictori té el seu punt'... M'agrada aquest devessall de mots tan ben estructurats, tan a raig, a pèl, a cor què vols, a temps, a les palpentes, a pleret... M'agraden els poemes, magnífics, trasbalsen, te'ls sents una mica teus... Quin poder la seducció... Afortunada de sentir-la, de compartir-la...
El proper viatge? Davant per davant, amb el cor a la mà, el temps aturat, viandes i aquesta veu que em recorda l'Ovidi envoltant-me...
'Cosa mi dai, dove mi porti tu?'... Paolo Conte... Come Mi Vuoi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada