Prodigiosa...

Et miro, somrius, m'encanten aquests cabells curts que dius que no t'agraden encara que somriguis al mirall... Recordo els ullassos que em van saludar astorats quan vas decidir sortir del meu cau. Els mateixos que admiro avui... Quin blau més infinit... I les teves abraçades? No te n'estiguis, no sovintegen...

No m'escoltes, deies fa uns dies. És cert. A voltes. Però es que m'hi haig d'acostumar, que has crescut, que reclames el teu espai, que no vols que t'empaiti perquè vols ser l'autònoma dona que seràs. Escoltar-te i donar-te suport, poder parlar amb franquesa, que sempre he valorat les teves aptituds, les teves habilitats, el teu do, aquesta veu prodigiosa...

Quin gust tenir-te a prop, apaivagar les pors, animar-te a créixer i a fer volar el somni. La lectura, quina sorpresa, vine al meu llit que et llegeixo un conte, i dos més... I declames, i t'entrebanques, i perds la fe en la possibilitat d'un premi a la millor lectora quan el millor premi és emocionar-te, emocionar-nos.

Només tens deu anys. Saps què? Tenim un dia per a nosaltres, nosaltres les dones, avui, però cada dia és nostre, perquè cada dia el construïm...

Avui, essencial, per a tu, per a totes les dones...

John and Yoko... Woman...