El dolor... Patim en el més pur anonimat. Vivim el dolor des de la infantesa, a l'adolescència... Punyent. No sabem el mal que fem, si és que n'hem fet, si és que som conscients d'haver-ne fet. Ai, l'adolescència. En alguns moments la sobrevivim. Aquest gran pas que ens configura. Demanar perdó, el deute pendent, déu-n'hi-do Teresa, m'ha colpit l'obra, i tu, com ho portes?Vaig pensar que el dia abans havia tingut una gran discussió, una gran erupció volcànica, un tour de force amb la personeta que més estimo. Entra en la pubertat amb la força d'un cavall desbocat i les regnes són tan feixugues. Saps que anirà lluny, que farà el que es proposarà. Però ensopegarà amb el dolor abocada a l'ara i l'ara i més ara. Ara i aquí.
Vam arribar al restaurant, un pèl tard, cap problema, atenció excel·lent, tres plats exquisits, un Montsant fresquet, xales, molt... Petits plaers... Continuem la conversa... No tiris la tovallola Teresa. De vegades és tan feixuc. Tenen arguments, fan mal... Encara has de viure el millor, i el pitjor, també, també, les etapes que nosaltres vam viure... Sigues al seu costat. Fes-li costat. Respecte. Sentit comú. Límits. Els camins iniciàtics, la lluita per ser, encarar-se, se't rebel·larà mil vegades...
Hi penso. Avui, amb una ressaca de mots vius i intensos... Mentre llegia al metro, he tingut la sort de rebre un correu amb una recomanació d'un amic molt amic, una entrevista a Víctor Kuppers simple però genial, segons el meu amic. Certament. En un moment de l'entrevista Kuppers diu que «hi ha gent que contagia, que il·lumina».
«Que nadie se acerque jamás a ti sin que al irse se sienta un poco mejor y más feliz»... No és de Kuppers. És de Teresa de Calcuta, la cita, sublim. Malgrat els tràngols, els reptes, les incerteses, la por i el dolor, tan nostres, tan vivencials, avui, amb un sol de tardor efímer, apaivago el dolor, encaro el dia i penso que sóc una dona afortunada. Pura actitud. Pura perspectiva...
Xiula... Rispect...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada