"Sota la volta plena, minvant o nova d'una lluna d'estiu... quantes aventures viscudes... passades i futures... Besades ardents, mots a cau d'orella, onades, capvespres, albades... Doll de matinada, de la terrassa de casa estant. La memòria em retorna, a l'atzar, Rommer. Les nuits de la pleine lune".
Avui torno a reprendre Doll de mots. Han passat unes quantes llunes però encara assaboreixo les bones sensacions de dues delicatessen de Jean Canet que vaig poder visionar amb un amic molt amic que em visita cada agost, fidel. Et voilà:
I de puntetes, la tardor. Com si sentís Verlain, també, a la memòria:
Les sanglots longs
des violons
de l'automne
blessent mon cœur
d'une langueur
monotone...
Davallada d'ànimes i sentits. Amb un antídot perfecte, necessari: le cinéma.
Espero amb candeletes la darrera de François Ozon:
Al proper escrit us en faré cinc cèntims...avec plaisir.
