Total de visualitzacions de pàgina:

30 de desembre del 2023

Nit glaçada

L'any que et dedico, des que vaig tornar a fer-te present, el fràgil gest que et reclama perquè, al cap dels anys hi ha desig, intacte. No va ser debades. De vegades cal ser valent i deixar que l'impuls meni els actes.

I, entre llençols, retrobar els vint-i-sis i més, una mica més, que només canvia el cos no pas l'esguard, la veu, l'humor, aquesta abraçada ardent. Retorn als setze, i una mica més. Indescriptible allò que m'empeny a tu. Inevitable.

No dius el que penses, no sents el que sento?  No pas, no cal? Preservo el tacte dels teus dits, aquí, sé que ets tu, dius, i tant, encara que només, encara que tot em faci estremir, sóc amb tu, vora teu, amarada de tu, invocant l'oratge.

Fred de nit, que quan t'he deixat i enfilava el camí de tornada ja et trobava a faltar. Per això em calen els mots, per això l'enyorança, al bell mig d'una nit glaçada, escrivint aquest doll per a tu, perquè em duguis al bell mig de la teva nit, ara que l'any s'acaba.

Aclucaré els ulls i et somiaré, de nou, entre llençols, com si hi fossis, com si em sentissis  arran, nocturn, frec a frec, oratge...

Thelonius Monk... Round midnight...



7 d’octubre del 2023

Inevitable...

Dues setmanes, tal dia com avui i encara miro el teu whats mentre penso si hi penses en algun moment, si també mires el meu. 

Ahir una bona amiga em confessava que als seus seixanta-quatre encara era capaç d'enamorar-se.  Tocar el cel per uns instants, sentir-se a dos pams de terra, somriure fins a l'infinit. L'edat no sap de sentiments

Aquest dies de platja, de ser amb mi, de cuidar-me, d'allunyar els pensaments, de prendre distància han estat prou ferms com per oblidar-te. Una mica.

Com li dius al cor que no bategui? Com oblidar les abraçades, els llençols, les carícies, els capvespres, les caminades, la tendresa de racons compartits... 

Hauré d'aprendre de tu, fer el cor fort, desfer els sentiments, retornar a la meva vida perquè ja no tinc el que vaig perdre, i el futur immediat és aquests present rigorós, aquesta matinada, la fressa del riu, el silenci, inevitable.

Julie Andrews... Crazy World...





1 d’octubre del 2023

Mots d'amagat

Viatge de prospecció, envoltada d'Empordà, Far de Roses, camí de ronda a L'Almadrava. L'entorn d'aigua, els aiguamolls a tocar,

 Fantàstic sopar a l'Àncora, nit de lluna gairebé plena, les barques acaronades, el port a tocar.

De Roses a l'Escala, tastet d'anxoves, de la platja estant, assaborint el plaer de la solitud d'un cap de setmana amb un regust de mar..

Una munió de gent a ritme d'havanera i aquesta terrassa del Grop, un dels meus restaurants preferits tot esperant un arròs caldós. 

Copeta de 'Bèstia Blanca', dolça descoberta, arrecerada, l'instant d'anonimat perfecte, mots d'amagat... 

Caetano Veloso.... Gilberto Gil... Ivete Sangalo... Você É Linda...












29 de setembre del 2023

Bagatge

Terrasseta privilegiada davant del llac de Puigcerdà. Migdia calmós, després de revolts d'un itinerari entre muntanyes, el so de Wham, el preludi que em reclama aquest petit parèntesi per a mi, amb tota la seva estesa de minuts imprevisibles.

Dilluns al sol de muntanya, les passes dels vianants, el vent suau acaronant les fulles i la melodia d'una veu suau amarant l'espai i el moment plàcid. I en l'escriptura imagino tants itineraris com dies em reservo. 

Glop de vermutet, ve de gust, i unes escopinyes. Saps que no les he tastat mai? Em diu el cambrer. Vols tastar-les? Nega amb el cap i riu, deu ser la cultura. Somriu, linda, diu, atent, penso. 

Dolce far niente. I que tot em sorprengui, serenament car l'alenar d'aquests mots em retornen a altres instants de pau viscuts. La solitud, aquest setembre que declina, un paisatge ben conegut, viatge, bagatge.

George Michael... Careless Whisper...













24 de setembre del 2023

Encalmada

Horabaixa a L'Escala, davant del mar, llegeixo l'article En el dibuix del vent hi és tot, la dialèctica entre natura i tècnica en els films de Miyazaki. Davant del mar, a la terrassa del Caravel.la, després d'assaborir un Faulí magnífic. Ja no hi ha cap bri de sol a la sorra, i mentre llegeixo imagino la irrealitat de la sorra elevant-se i esdevenint un personatge en pugna per preservar la natura.

Un viatge improvisat, aquests dies que ve de gust acomiadar l'estiu abans no ens sorprengui la tardor, poc probable. Penso en els propers minuts, vorejar el mar, camí de ronda, Empúries, un passeig que recomano. Entorn emocional i proper, el record impregnat d'estius, quan entre curs i curs de carrera, treballava en aquest poble, uns estius apassionants. Ah, l'Empordà. Un raconet al cor.

He fet una agenda mental i avui és el meu primer dia amb mi mateixa. Aniré marcant els propers, que seran tant intensos com el d'avui, perquè aquest viatge que començo és la clau d'un benestar imprescindible.

L'ombra guanya carrer, i a la sorra encara jau algun banyista. Més enllà, el golf de Roses, la mar encalmada, la remor de converses que no escolto, com un vaivé d'històries humanes que m'envolten però que no susciten la meva atenció.

Amb la perspectiva d'una Mercè que celebro allunyada de la metròpoli, cada minut em pertany. El paisatge humà canvia, què hi haurà darrere les persones que van i vénen... Contemplació... Que res no destorbi el moment i que, com als films de Miyazaki, en qualsevol moment, la realitat es transfiguri.

Mononoke... Hisaishi... Sublim...








18 d’agost del 2023

El fil del que vam viure

Em va donar un any perquè m'ho pensés. I al cap d'un any li vaig dir el mateix. Que no estava disposat a canviar la meva vida, a renunciar a les dones que em necessiten, als viatges, per estar amb ella. Es va enfadar molt. Un glop de cubata. Mentre t'escolto me n'adono de l'abast del que estàs dient. No és el que dius sinó com ho dius. Com si fos un avís. I doncs què és pensava? Callo. Glop de gintònic.

Has estimat mai algú? No t'ho dic però ho penso. Potser algun dia explicaràs a alguna altra dona el que t'ha passat amb mi, i perquè ja no ens tornarem a veure... Mai més? Qui lo sa. Quan s'esvaeixi el fil del que  hem viscut, del que vam viure.

No és impuls. O potser sí. Intuir que si hagués continuat amb tu hauria patit més, molt més del que he patit aquest dies d'incertesa, de neguit. Perquè no penses canviar. I bé que fas. Al capdavall vaig ser jo qui et va retornar a la meva vida. Què em pensava? Que series diferent?

T'he estimat, el teu cap damunt el meu pit, sentint-te a prop, abraçada a tu. Això és estimar. Fer quilòmetres per veure't, per estar junts. Això és estimar. Entendre el teu plor, acaronar-te, sentint el teu dolor. Això és estimar. Compartir vetllades amb els teus amics, proposar-te viatges amb furgo 'per camins inexplicables'... Això és estimar. I més, molt més.

Avui, mentre parlava amb un bon amic camí de la Grevolosa, hem arribat a la conclusió que és molt difícil trobar algú amb els mateixos interessos, les mateixes conviccions i els mateixos valors. Algú que tingui ganes de veure't, que et trobi a faltar i que t'ho digui i que ho senti de debò.

En realitat, deia el meu amic, trobes algú, sense buscar-lo. I tu has volgut que el sexe et portés a l'afecte. Potser hauré de començar la casa pels fonaments. 'No puc més, va dir-me'. No cal patir, Teresa. El meu amic somriu. A la nostra edat, gaudir, la vida, sumar, moments, construir, sentiments. 

Tanco aquest doll amb allò que em salva, que m'ha salvat sempre, com l'escriptura i la música... El cinema. Un dels meus finals preferits...













17 d’agost del 2023

Creuant el cel

Hi ha dies especialment sensibles. Per això escric. Quan penso en els afectes. En si realment he fet una bona elecció. Aquesta part més racional després d'aquests mesos d'enamorament, de present rigorós de és genial, de què bé quan estem junts.

Llegeixo aquests dies una novel.la que recomano, Dies apassionants, estupenda,  una reflexió sobre l'enamorament i els afectes. En un capítol de la novel.la, Ava li diu a l'Edith: si fem el mateix cada vegada que ens veiem, si parlem sempre del mateix acabarem per avorrir-nos. Potser es tracta d'això, de fer coses junts, d'estimar, de deixar-se estimar, de compartir.

Fa uns dies parlaves de dos amics teus i de seguida em van venir al cap L'Ava i l'Edith. Els teus dos amics, un home i una dona 'fan coses junts, com si fossin una parella'. Viatgen. Dius que el teu amic la passeja com un trofeu. De vegades les percepcions ens defineixen. 

Vivim en una bombolla, tu i jo, sempre al mateix espai, gairebé en secret, on passem moments boníssims, molt semblants però com que no ens veiem sovint, sempre semblen diferents. De moment, no ens avorrim... O sí? També penso, que això que tinc amb tu ja ho he viscut. I les preguntes són: em convens? Em fas millor persona? 

Imprescindible. Saber què volem. Escoltar-te, què penses, què vols, com veus l'amor, què en penses dels afectes. Llavors evoco els teus mots. Que no t'agraden les parelles, que no t'agrada el compromís, que no t'agraden les dones que et volen canviar i et diguin el que has de fer... 

Soc on soc. Amb la raó que de vegades no he tingut. Amb la reflexió que sempre posa les coses al seu lloc. Dubtar és bo. Posar el cap en ordre, encara més. Perquè és ara quan em cal prendre una decisió després de converses imprescindibles. He arribat fins aquí. Vull continuar aquest camí amb tu?

De moment ja he pres una decisió. Fugir no agrada a ningú. Però m'he sentit lliure. Com aquestes llàgrimes creuant el cel, estels que apareixen, brillen i es fonen en el firmament. 

Carole King... Tapestry...






























6 d’agost del 2023

El més preuat...

Avui he convidat una gran amiga al meu recer dels darrers estius. La meva amiga està lluitant contra el mal del segle. Valenta. Molt. Quan et donen els resultats? Demà. Doncs eixamplem aquesta tarda, tant com puguem. Quan comenci el tractament, et cuidaré. Somriu. Ja vindran, de nou, els bons dies.

La meva amiga continua penjada d'un poca-pena que jo voldria lluny, molt lluny, no pas ella, encaparrada en tornar a la primera dosi d'afecte que van compartir. Una dosi prou forta com per deixar tot el que tenia, fa uns anys i anar a viure a prop d'ell. Un home tòxic que l'ha emmalaltit.

Tu rai que ho pots fer. Jo, rai? No és fàcil foragitar algú que estimes. De la teva vida, de tot arreu. No sé com t'ho fas, diu la meva amiga. No m'estimava. Pura defensa, responc. Esforç, penso. I fermesa.

Penso en l'enorme capacitat de la meva amiga per sobreviure l'embat d'aquest present injust que viu a pèl. En tot el patiment, en l'autoengany. No fa pas gaire vaig fer-li una visita. Mentre érem al seu jardinet vam sentir un cotxe que la meva amiga va reconèixer a l'acte. Va anar rabent cap a la porta del jardí i va sortir al carrer.

Va trigar una estona que vaig sentir com un mal presagi. Quan va tornar, va somriure, i darrere seu... El poca-pena, a qui vaig saludar a contracor. Va seure i va demanar una cervesa. I la meva amiga, és clar, va anar a buscar-la. Me'l vaig mirar. L'hauria maldat, com goses, però no ho vaig fer. Per respecte a la meva amiga, que va tornar de seguida, sortosament. Té, fresqueta. Gràcies, guapa.

La vaig mirar com seia, com li somreia, com li parlava. Ni rastre de la meva amiga, de la dona intel.ligent que estimo. Aquesta és la metzina, vaig pensar, un bon cos, jove, una veu dolça, algú que 'la necessita', algú que li fa el salt, que la té quan vol. Vaig decidir tocar el dos. No em va saber greu deixar-la en mans d'aquell cos, jove, d'aquella veu dolça... O potser sí.

Avui no parava de mirar el whatsapp mentre dinàvem. El meu també ha sonat però tot és qüestió de prioritats. Tant de bo se'n surti. Tant de bo puguem continuar compartint el millor dels anys que ens queden. Mentre admirem la llum del capvespre, l'acompanyo al cotxe. Abraçada. Infinita. Abans de la químio, festorra. Of course. 

Torno a l'apartament, a la terrassa, al meu recer, al meu present. Miro el mòbil. El whats a la pantalla. Postposo. Ara em ve de gust escriure, amb un rerefons de jazz.

Tot té el seu temps. El nostre, el més preuat. Aquest és l'aprenentatge.

Keith Jarrett... Everything I love...
















14 de juliol del 2023

Matinada

Fa uns quants anys un amant va dir-me: 'tu no ets d'aquest món. Ets del meu'. Fiorellino, em deia i jo somreia i compartíem vetllades sublims, el plaer dels mots, l'alfabet dibuixat, mentre el metro de matinada ens duia a la seva estança. Aquest, t'agradarà, jazz que embolcallava els sentits, i ballàvem, suaument, un preludi que ens duia a la seva cambra i on els cossos interpretaven la dansa dels sentits. I l'endemà ens dèiem un adéu de petons tendres. 

N'hi van haver més, d'amants. Però aquest el recordo especialment. Fa uns dies vaig llegir que acabava una etapa de fotos meravelloses. La intuïció em diu que potser les coses van maldades. Esperar el moment per dir un com estàs ara que conviu amb una dona estupenda. Perquè a part de ser amants també vam ser amics. Pendent. Retrobar la persona excepcional que em va captivar. Serenament. 

Homes excepcionals, alguns, potser amb un de convencional t'avorriries, va dir-me una amiga entranyable. Vaig pensar efectivament que és aquesta la meva trajectòria vital, emocional. Per això retrobo els homes que en moments molts dolços de la meva vida van seduir-me amb grans moments compartits.

Aquesta matinada escric després d'una bona conversa amb un altre home excepcional. Em fa riure, imprescindible, i em sorprèn, també imprescindible. No ens veiem gaire però quan el tinc davant per davant penso que és l'home més guapo del món. Al meu entendre és clar.

Matinada de mots, de records, de desitjos, de fer nones i que em diguis vine. Matinada de tu, amorosida de desig, un devessall de sensacions indescriptibles. Matinada amb fressa de riu encalmat, la calma que em dones quan suaument acluco els ulls imaginant noves dreceres.

One Quiet Night... Pat Metheny... 










 




12 de juny del 2023

Versions

Si necessites alguna cosa conta amb mi. Comptar, tant se val com ho escriguis, és el gest, que pugui comptar amb tu si van maldades. Al capdavall és això el que tenim. Un present, el teu asserenat, el meu el que pertoca, tens raó, no m'avorreixo gens encara que de vegades voldria aquesta llibertat teva que no tinc.

Què puc dir-te? M'agrada tal com ets. La teva millor versió. I la pitjor? No la conec. Només hem conviscut caps de setmana possibles, com a molt quatre dies. Ets discret, atent, sensible i sobretot actiu. Comparteixes, grans vermuts i gintònics, tu rom amb cola, tendresa, placidesa. Sempre he odiat els diumenges al vespre. Sap greu quan et dic adéu i torno a la meva rutina.

Què bé que pensis en mi els dies, les nits de la setmana, quan llegeixo els teus whats, has sopat? Truco? I tot i que xerres pels descosits, escolto el que em dius però sobretot com ho dius. Allarguem la nit més del compte, a dormir que demà et lleves d'hora, i tant, faig seny i m'acomiado de tu amb un munt de llavis ardents.

És ben bé que el temps posa a prova els afectes, el vincle que t'uneix amb les persones, amb els amics, amb els amants, amb els companys. I sé que penses en mi, jo també, què vols són molts anys, va ser bonic, és bonic i així ha de ser. Assaborint les hores, compartint. 

Soc com soc. I per molts anys. El que visc. Com ho visc. Sempre reies, no tenia gaires responsabilitats i com bé vas dir-me, era petita. I ara... Ara tens la meva millor versió.

2Pac... Do for love...




11 d’abril del 2023

Sojorn

Llegia avui un fragment de José Luís Sampedro sobre la vellesa. 'Y cuando te das cuenta ya no eres río sino océano'. En parlava fa uns dies amb la dona que més estimo. Feia balanç i, amb recança, em confessava que només havia tingut un o dos anys de felicitat amb l'home amb qui va conviure un munt d'anys. Una dona sàvia amb el cor afeblit, sentint que havia perdut l'oportunitat de sentir-se estimada. 

Vaig entendre que no parlava de l'amor que ha rebut, que ha estat i és molt. Els fills, els amics... La dona sàvia viu la solitud de la vellesa amb més o menys encert. Però hi ha dies que s'emmiralla en parelles de la seva edat... Nits que enyora l'escalforeta. 

Sap greu. No poder tornar enrere. Potser perquè el riu no té retorn. I el temps és el que és. I cada segon és imprescindible. La sorpresa, com una llebre. Avui la nit és aliada, cada nit dels meus dies. Potser sí que ens han estimat però potser hauríem volgut un altre tipus d'amor.  

'Confieso que he vivido', que deia Neruda. Viure amb plenitud, amb equilibri, que deia una amiga meva fa uns dies. Un propòsit que de vegades oblidem. I saltem al buit sense xarxa. Seguir el decurs del riu, abraçar els bons moments mentre albires l'oceà proper. Aquest és l'encert. La saviesa...

Neil Young... Alabama...


















1 d’abril del 2023

Nocturn...

Parlem dels colors, que veus diferents i em sorprèn, no vol dir res, dius, perquè el que importa és la llum. I penso en els grisos i els verds quan el sol il.lumina el capvespre. El millor moment per captar l'instant. I t'imagino amb el tele, la teva mirada, el teu objectiu. T'imagino... C'est comme ça.

Parlem. De viatges cercant les aurores boreals al nord,  travessant carreteres infinites a l'oest, descobrint  poblats on només tu hi has arribat, al sud. Els països que portes dins i que has reflectit en cada foto, les teves, com ningú sap fer.

Quan no saps admires. I quan saps, una mica, també. Tot és nou, tot el que comparteixes, aquests anys que m'he perdut el que has vist i has viscut. Fa vertigen. Una miqueta. Aquest vaivé de converses de nit, tenir-te present, que ja vindria a retrobar l'escalforeta d'aquest jaç amorosit.

Quina por. Ja ho pots ben dir. Escriure el que veig, el que visc, amb tu, a l'altra banda del meu món on de tant en tant hi faig estada. I cada dia et faig anar tard perquè quan em dius i jo et dic el temps s'esmuny d'una revolada.

Ho veus? Era això, el color que més m'agrada, tant és, perquè només cal il.luminar els bons propòsits. Com ets, què vols, el millor que tinc és aquest doll nocturn, mentre dorms i t'imagino.

Gwendal... Irish Jig...







23 de març del 2023

A trenc de nit

Surto a la terrassa d'una lluna incipient.  Núvols esfilagarsats l'envolten i un estel li fa un vers de llum. Baladreig imperceptible. El nocturn aixopluc d'aquest capvespre.

No hi ha la fressa del riu perquè ploure és massa car. No sentir la pluja picar els vidres, els tolls que gairebé oblides, si en fa de dies, de mesos, erm cada pam de terra. Oracle? Miratge.

Enfilo la nit entreteixint futurs, ocells intermitents, i un plàcid sojorn d'un foc imaginari. Un viatge amorosit, un gest plàcid de punts suspensius. 

De la terrassa estant, amuntego desitjos que escric a trenc de nit. Car el moment perfecte és aquest, avui, ara que tot és quiet, imprevisible...

Maria Bethânia... O Lado Quente Do Ser...






20 de març del 2023

Parèntesi immediat

Quan hagis arreglat el món, vens i ho celebrem. I quan surtis volant... A l'infinit, responc. Cap a on vulguis. Jo et seguiré amb el tele. No m'atraparàs. Això ho dius tu. Aquest ocell deia el mateix. 

       

Quin greu no haver-nos vist aquest cap de setmana. I tant. No tornarà a passar, oi? I tant que no, penso. Estàs perdonada. Però no ho facis mai més. Haig de fer com els ocells... Impuls.

Al tren, ple de gom a gom, dilluns d'aterratge al món real, de feina que no me l'acabo. Tant de bo compartís el teu 'dilluns al sol', aquestes excursions que feu, gaudir del vostre present. El meu, un dilluns de tornada, un dia qualsevol. 

Núvols de tempesta, encreuament de trens, acluco els ulls i t'imagino mentre la veu de Peter Gabriel apaivaga el brogit del tren vorejant el Congost. Becaina. Inevitable.

Darrer tram, la Plana, serralades, dels Rasos a Bellmunt, darrera embranzida d'un tren que avui arriba a destemps. Així que trobi un parèntesi immediat, et fruiré, atrapat a la meva pantalla, al meu imaginari. 

Genesis... I Know What I like...












18 de març del 2023

Somiar... Viure...

Sortim a la terrassa. Dos sucs de taronja i el brogit dels trànsit d'un dissabte a ciutat. Has dormit bé? De primera. Fa unes hores, vetllada magnífica, trobada de dones, tàrtar de salmó, delicatessen, gintònics al punt i rialles compartides 

Ja tinc un missatge, mirem la pantalla, bon dia, un home desitjat però... I ell? Aquest és el gran enigma, els astres han d'estar aliniats, jo crec que no és una qüestió d'astres, sinó de prioritats. És a dir que no li haig de respondre... Sí dona, l'etiqueta, of course.

Mirem les fotos, ideal, advocat, esportiu, ulleres de sol, és un clon, riem, i on el tenim ara, a Llafranc, amb qui? Un reguitzell de whats però cap concreció, si tens ganes de veure algú, proposes dia i hora. No pots mantenir la virtualitat, no t'ho pots permetre.

I penso en els anys que vaig viure el mateix, aquell pessigolleig quan algú et troba, t'escriu, de la pàgina al teu whats, a la teva vida, al desig dels mots de nit, de matinada. I és clar que la tendresa i el caliu amaren els sentits però de vegades entelen la raó.

Pots perdre el nord. Sempre que en siguis conscient. Pots aixecar el vol. Sempre que sàpigues com aterrar. És tan dolcet que algú pensi en tu, que parli amb tu com no parla amb cap altra, que et convidi a aquella exposició meravellosa, a aquella obra de teatre fascinant, el lloc perfecte per fer la primera trobada.

No siguis tu, deixa que et prioritzi, perquè estàs estupenda i t'ho has guanyat a pols. Pren el timó, que siguis tu, que continuïs essent tu. Que aquests bons dies i bones nits et delectin, i és clar, a la nostra edat és un regal. Però...

Agafo els gots, entrem a dins, haig de marxar, espera que no has vist les pintures, m'encanta, és de les primeres, un regal? Però l'has de signar. Agafo els trastets, escriu, té. Llegeixo els seus mots i entenc perquè l'estimo. Una dedicatòria, i diu així: a la meva amiga, la bruixa, la sàvia amb qui compartir vol dir entregar-se, somiar, viure...

Barry White... You're The First, The Last, My Everything















16 de març del 2023

Més... Molt més...

Et va bé al vespre? O al matí, respon. Des d'un racó de món, després de viatges fotogràfics, de descobertes, la vida intensa amb majúscules, però ell relativitza, allò que més em fascina, és un home com els altres, discrepo, més... Molt més...

Memòries cutres d'Àfrica, un fart de riure, un munt d'anècdotes, allò que qualsevol altre ompliria de dramatisme ell hi dóna la volta i et sorprèn amb fina ironia, un cap que va a cent, no ho hauria dit mai. Perquè el posat és reservat, pausat...

Sóc com la caputxeta, no pateixis, t'envio ubicació, el racó de món, tot un repte. Hi ha un moment de dubte perquè saps que vas directa a la gola del llop, però què vols, ve de gust de tant en tant... No em faré pas enrere per unes quantes queixalades. Ben al contrari.

I arribo a l'indret precís, ben triat, jo sempre tinc coses per fer, cert, en dono fe quan després d'un vermut damunt les roques m'explica el que ha viscut, el que viu, l'art de la seva vida, allò que ara el fa feliç, l'hort, el bestiar i una guineu que el visita. Un home com els altres? Més... Molt més...

Atent. Curós. Quin arròs, el vi compartit i una conversa a dues bandes que depassa el temps, tant és, hores i quarts, un gintònic i l'únic cd que funciona, coixins al llit,  Chill out improvisat, fa temps que no hi dormo aquí, fred? Frec a frec, du calme, xerra, molt, em sorprèn... O no... És tan gustós el vaivé dels seus dits amb els meus,  tastar-nos, batecs i el cim, com un viatge d'interiors... Més... Molt més...

L'endemà, amics compartits, una excursió als molins de l'entorn i després calçotada i aniversari, quins amfitrions, quina taula de converses, somriu, generós, gràcies per tot, gràcies per venir. Encara emboirada, el vi, les viandes, surant a mig pam de terra, abraço la nit de tornada, com un regal preuat, aquests moments regalats. I més... Molt més... 

Buena Vista Social Club... Chan Chan...














14 de març del 2023

Impuls

Què dius ara? Al cap de quaranta anys? Impuls, responc. La meva amiga somriu. Era previsible. L'impuls? Tornar-lo a veure. Com ets... Estupenda. La meva amiga torna a somriure. Of course, Teresa. Diu que no he canviat gens. Ell sí, una mica vellet però amb el mateix posat murri. 'Quina il.lu', va dir quan va llegir el meu whats. Ei, ja ens paren taula. La cambrera ens fa un senyal. Nit de soparet i teatre. Vull que m'ho expliquis tot. Fil per randa. 

Ens coneixem des que jo era una marreca de 12 anys. El lloc idíl.lic, el moment precís, aquella moto que enfilava el camí, que aparcava a l'era, el cor a cent,  i així que baixava de la moto pensava, mic mic, com el Correcaminos, i entrava a l'habitació a amagar-me. El veia entrar, saludar els pares i llavors jo sortia de l'habitació, les galtes vermelles com un pigot, ell somreia...

Van passar els anys. Aquella Festa Major em va mirar amb uns altres ulls. Encara recordo els dits acaronant-me els pits sota la samarreta de tirants i els petons, i la por d'anar més enllà... Què vols, era adolescent. I ara, Teresa? Ara... Qui lo sa?

Sublim.  Idealitzat? No dona, era així... O almenys així ho recordo. Tres Macabeus fresquet. Ja veurem la funció? En tres dimensions. Bona aquesta. Per nosaltres. Pels impulsos. Pel passat revisitat. 

Dire Straits... Romeo and Juliet...