Total de visualitzacions de pàgina:

19 de desembre del 2015

Només un envà...

Soparem junts? I tant. De costat? Davant per davant. Però l'atzar no ens ho posa fàcil. Al final ell cap de taula i jo a vuit cadires de distància. La taula és massa llarga. No ha pogut ser, em diuen els seus ulls.

Sopar de feina. Dos dies abans vaig moure fitxa. El vaig veure al costat de la fotocopiadora, sol. M'hi vaig acostar. Et puc demanar un favor? Vols que et faci còpies. Vols.. Podré quedar-me dormir a casa teva? Avui? Demà passat. El vaig veure apurat. Ostres... No tinc habitació de convidats...No tens llit de convidats?... No. Bé, doncs dormo al sofà, però es que el sofà està molt atrotinat i no dormiràs bé. Doncs amb tu, vaig pensar. Pots dormir al meu llit i jo al sofà, què dius home, jo al sofà... Dona, compraré un matalàs. He de poder convidar algú a casa meva...Sortirem de treballar plegats, deixes les coses a casa, ens dutxem, em dutxo i anem al restaurant... Perfecte. Tot controlat.

I així ho fem. Vols que et porti la bossa? No cal. Camí del tren, baixem a Triomf i agafem l'autobús...  Hi pugem i seiem al fons, aquí, davant meu, així et veig... Carrers darrere els vidres, la propera parada la nostra... Caminem, aquí hi havia magatzems, no és gaire bonic però... Ja hi som, no t'espantis... Obre la porta... Espantar-me? Una casa a mitges. Té possibilitats, va dir-me un amic. Hauria d'arreglar tantes coses... I tant... Aquesta és la teva habitació. Infla el matalàs. Col·loco una cadira fent de tauleta de nit. Té, una estoreta. Ho veus? En no res, ja tenim l'habitació dels convidats.

Quina bona oloreta, acabat de dutxar, perfumat. Vols una còpia de les claus? No tenia previst tornar amb algú, i tu? Tampoc.. Apa doncs, un sol joc de claus. Ho tens tot? Quina hora és? Anem bé de temps, tranquil·la. Caminem fins al bus, deixats anar, parlant com no havíem parlat mai des que el vaig mirar amb uns altres ulls, quan vaig començar a sentir-lo proper, tocar-nos, abraçar-me, digue'm, què necessites,  no recordo en quin moment vaig pensar Why not?

Hem sopat bé, oi? Ben lluny. No es poden preveure les coses, noia. Diuen d'anar a fer una copeta.. Fem la copeta, tothom es dispersa, hem quedat els essencials, dos se'n van i què fem, què vols fer, he pensat dur-te a un lloc, tercera planta, terrassa del Molino, però no tenim sort, quina gent més rara, fa uns dies podies prendre un còctel, au anem a La Confiteria... Ara sí, mojito, gintònic, barra, molt a prop, parla pels descosits, les nits han canviat, la ciutat ha canviat, cada cop més provinciana, no ho sé noi, fa temps que vaig marxar... Anem tancant, a les dues? No entenc res. Què vols fer? Ballar. Cua a la sala Apolo... Què fem?

Em duu a un antre que sovinteja, és dels llocs que pots venir sol i sempre trobes algú. Davant meu un pòster de Mistery train, Jarmush, quants anys. Agafa la copa que fem la ruta. El segueixo. A la barra, una fauna elegantment sinistra, Night of the Living Dead, una altre pòster i arribem a un racó exclusiu per a un personatge exclusiu, el racó de Vicente i en Vicente assegut.. L'última copa, que tanquem. Sortim, gots de plàstic a la mà, t'ha agradat, m'ha recordat vells temps, encara vols anar a ballar? Passem per l'Apolo. Doble cua... Què fem?

Bus nocturn. Un quart d'hora, no, cinc minuts, tenim sort, ja és aquí... Canto fluixet, la busca al mòbil, m'encanta aquesta cançó, somriu, per això te la vaig enviar...  Té posa't l'auricular, un per a cada un, asseguts, empesos per l'embriaguesa que fa amplificar el moment i el lloc... La propera és la nostra... Em deixo portar, els carrers, el portal, l'ascensor, somriu, t'ho has passat bé? Entrem. Dormiràs bé? Al teu costat, rai. Somriu. Tanco la porta. Sento que tanca la seva. Què ens separa? Només un envà, O més.. Acluco els ulls.. Bus nocturn... Preveure les coses...  Let's embrace the point of no retorn...

Magnets.... Lorde & Disclosure


Vídeo de magnets




18 de desembre del 2015

Superstar

El vaig triar perquè era com jo, menut i resistent. Quatre portes, of course. Color mango ben llampant perquè tothom ens reconegués. O no. Bàsic, molt, no ens calia més a les habituals: la Cecitomix i la supermama-t'has-cordat-el-cinturó... Té solera. I el tractem bé. Ens ha de durar mooooolts aanys...

De vegades l'ensordim, la música a tota castanya, aquesta, aquesta, un cop més, ara Holliday rap 2004 ara Celebrate it ... Està ben distret. Però de vegades, poquetes, fem silenci i el sentim amb profunditat. Convé.

Quantes rutes a l'atzar...Notori el meu poc sentit de la orientació. Però sempre arribem a port, sempre tornem talment en Serrallonga. Encara recordo aquell vespre després d'una jam session mítica, enfilant les Guilleries... Una mica més i se m'ofega pels pendents pronunciats de la C26.

Jo crec que si pogués parlar, proclamaria que el seu hàbitat natural, el de veres, és sud enllà, on diuen que l'amistat travessa deltes i arrossars... Perquè la tieta-explica'm-el-conte-de-l'Aina, el condueix amb expertesa pels Eucaliptus, la Banya, Sant Carles... I jo admiro aquesta expertesa estupenda des del seient del copilot, les aus voltejant, el motor a mínims, A song for you, camins, laberints...

Dos moments mítics: quan vola per una carretera d'agosarats revolts fins al nostre racó d'apartaments isolats, les quatre wings de l'apocalipsi obrint les quatre portes de bat a bat, i au, a tot drap, If You Let Me Stay, el port i la platja als nostres peus. L'altre encarant la nacional 340, tot el cap de setmana per endavant, decibels apassionats, el nostre apoteòsic instant superstar.

Carl Anderson... Heaven on their Minds... 'Come on, come on, listen to me'...



Vídeo de heaven on their minds lyrics

14 de desembre del 2015

Bruixa, maduixa

Avui he dinat amb una amiga molt amiga, d'aquelles que t'estimes, molt, perquè en un moment molt concret de la seva vida i de la meva vam ser molt a prop, de costat, compartint postgrau i converses intenses. Maldem per trobar-nos, malgrat la distància física, el dia a dia, la família, il laboro... Per a nosaltres, en el breu temps que ens hem dedicat, dues horetes, il piacere ha estat degustar un menú de migdia i, sobretot, actualitzar-nos. Dinar intens. Temes pendents, la propera el seu aniversari, comiat, petons, bruixa, maduixa...

No sovintejo les tardes a ciutat. He romàs uns minuts quieta, mentre la vida transitava, rumiant la manera més plaent de tornar a la feina, de tornar a casa, o senzillament de tornar, caminar, 'com ans solia' creuant semàfors i vides. De vermells a verds, de vorera a vorera, quin munt de ponsèties, la bici que passa amb l'home d'anunci i el fill encara més d'anunci, una dona que para la mà asseguda al Mercadona, un bar Amics i conversa amb un sol client abocat al mòbil, el bus 54, ara seuria mirant un altre present...

Avui, de muntanya a mar, penso, com en Manelic, però breu, circumstancial... No crec que hi tornés, vull dir viure de nou a ciutat, potser per això quan la torno a tastar és com si la descobrís a cada pas. Distància? L'asfalt no és tan platxeriós però badoqueges, descobreixes i, què vols, te la tornes a fer teva amb el llum del capvespre.

Toca tornar a la Plana, amb aquest tren feixuc i maldestre... Suportable. Sobretot perquè tinc davant per davant un dels meus homes preferits, un Sant Pau de dos metres, intel·lectual, ulleres, gran conversa no pas amb mi però es que el tren és ben indiscret. Encara ressonen al cap i al cor els mots i les rialles de migdia compartit. Ja ho veus, un dolldemots particular... Per a tu, bruixa, maduixa...

Adele... Hello... Molt especialment...


https://www.youtube.com/watch?v=DfG6VKnjrVw








6 de desembre del 2015

Baf als vidres...

Sedueix. En sap de copes, com fer d'una vetllada de cineclub el còctel perfecte... T'endolceix la nit... No la coneixes però de seguida la sents propera, la veu, el rostre perfectament perfilat... En sap, i molt, fidelitzar-nos, aquest és el secret... Quin gust, crear el bar de copes perfecte. Escales de cargol, un desig, explorar, i t'enlaires més enllà d'un sol ambient, tants com nocturns paladars...

Hem demanat mojitos.  Et ve de gust amb maduixa? Una copa d'aquell vi, et va agradar, oi? Esperem i encetem la conversa que ens durà a reconèixer que no en tenim prou amb una vida, què n'hem fet d'aquesta, el passat com  una sacsejada... N'hem viscut de magres. Però som aquí, avui, glopada de maduixa i angostura, les edats són diverses per això la conversa té tants matisos...

Una altra copa? És tard, segons com, jo faig retirada, nosaltres també. Mentre baixem amb aquell punt de laisser faire, faig esforços per reconèixer la peça que escolto... Us convido, diu algú amb un cor que no se l'acaba, dona, entre tots... No vol que paguem, ens convida, ja cal que la cuideu, ho fem... M'ha agradat la teva música, aquesta peça és especial, el teu local, gràcies, hi tornarem...

La porta ens retorna el fred humit, la propera sessió un documental, bona nit d'hivern, on heu aparcat, conduïu a por a poc, darrere teu... Fins que ens bifurquem i els faig llargues... Aquest baf als vidres, tota la carretera per a mi, de nit, de matinada...

Disclosure... Omen... 'A diferent frame'....