Total de visualitzacions de pàgina:

18 de març del 2016

Penitència

La vaig conèixer al tren. De seguida vam saber que ens havíem trobat per seure juntes, encetar conversa i oblidar l'hora i quart que havíem de recórrer plegades. Aquella intuïció que et fa curt, molt curt el viatge, amb tantes coincidències en tan sols un instant. Davant nostre la perspectiva d'una Setmana Santa a tocar, aquests dies que se suposa que has d'invertir en turisme...

Em va comentar que potser faria el Camí de Santiago, si no surt res més, deia, que les seves amigues en feien una altra, d'excursió, no em ve de gust...  Potser vols solitud... Ens vam donar els telèfons, massatgista, quina sort, dia i hora... Curiós, vaig pensar. Pràcticament desconeguda. Però aquells ulls d'haver superat els cinquanta de llarg, aquella energia de dona màgica propera...

Vídeo de capercaillie


... Penso en els seus efectes...  En les meves decisions per als propers dies...  Camins... Dreceres... He invocat al bell mig de la Ciutat dels Sants un home savi i atractiu, curull de somnis, delerós d'una reacció química d'aquelles que facin explosió. De fet, la dona màgica tenia raó. Potser el massatge que em va fer fa uns dies va obrir moltes portes, va desfer contractures i prejudicis. Quina penitència... Soparet... Gintònic... Licor d'herbes... Jazz... Bona conversa... I alguna malesa...

Temptador... Redempció? .. Highway to Hell...

Vídeo de ac dc thunderstruck

11 de març del 2016

Sota les estrelles

Aquests dies, diria que en els darrers mesos, penso moltíssim davant del mirall mirant d’entendre el pas del temps que s’ha instal·lat al meu cos i que l’ha anat afaiçonant a poc a poc. Tinc a la còmoda del dormitori una fotografia meva que m'estimo molt, amb un somriure de divuit anys, celebrant un enamorament... O era el meu aniversari? ‘Sempre rius’ em deien llavors. Esbosso un somriure. Dues imatges separades per un temps d’intensitat que ha esculpit la dona que retrobo al mirall... Potser era això ser feliç, veure’m-hi reflectida, de nou, tornar a somriure’m i sentir-me més meva que mai.

Parlem de solitud. De solituds. No podem viure sols. M’ho van dir fa uns dies i en moments diferents dues persones, un home i una dona... I tant que es pot, al capdavall poder és verb de possibilitats. Parlem de voluntat. Volem viure sols? Volem l’escalforeta, la tendresa, la complicitat. Escalar somnis i, com un tresor amagat, sentir-nos descoberts.


És cert que no hi ha edat per als afers de l’enamorament i els seus efectes... Que no vivim la mateixa vellesa ni tampoc la sentim de la mateixa manera. Però hi és. Com també les pors, ai làs, els compromisos. Podem escalar enmig de l’aire i deixar anar la corda, amb subjecció, per si de cas la davallada és massa forta  o més que imprevisible i ens mena de nou al buit...

Quan escalem el temps de la nostra vida, a voltes de parets llises, a voltes amb esquerdes, a voltes sense veure cims, sabem que més amunt, a uns quants metres, tornem a ser de nou, tornem a sentir de nou, aquest és el secret. Tornar a sentir que no pas reviure... ‘Dormir sota les estrelles , ‘tocar el cel amb la punta dels dits’... ‘I en molts miralls’ retrobar-nos, sensibles a l’amor, a les emocions...


Loves Comes To Everyone... Eric Clapton... Molt especialment...



 Vídeo de Loves Comes To Everyone eric clapton


4 de març del 2016

Maridatge

Una estació al bell mig de les vinyes, Subirats, el punt de trobada. Tastet, de vida, l'ennuvolat dia en què el sol és tan sols o sortosament un privilegi. Per això ens aixopluguem darrere els vidres del Centre Agrícola, amb un vermut preludi de moltes converses.

Ben a prop les caves, les vinyes, l'acolorit món que estem a punt d'assaborir. Agraïment. Josep Maria. Marta. Saviesa. Perquè no és tan sols la verema i l'elaboració acurada. És l'enginy de crear i compartir, el concepte d'enologia que es reinventa. Risc? Plaer. Les copes, el suau lliscar de la densitat, el paladar que retroba l'afruitat, la tonalitat assolida amb cura...

Després d'un itinerari d'aprenentatge i murals primitius un àpat excepcional, maridatge de mots, 'Marina Rión'... Ens estimem... Més... Que la tarda flueixi perquè és tota nostra. Per això retornem al Centre, taules de marbre, partida de dòmino, els avis del terreny que reneguen dels mòbils i rumien bastir les hores de juguesca apassionada.

Cap al tard el cel dibuixa mil formes i sortim a l'aire de l'hivern... Ens abracem... Sentim l'escalfor encarant el nostre nord i el vostre sud, un present que ja és record darrere els vidres del tren de tornada...

Per a vosaltres... Mario Biondi... This Is What You Are...