Total de visualitzacions de pàgina:

29 de gener del 2016

Sense demanar res...

Teresinha, Chico Buarque, tercera estrofa, l'home que ve del no-res, 'mal sei como ele se chama, mas entendo o que ele quer!'... Als disset anys aquest fragment em semblava un somni, trobar l'anònim que s'instal·la al teu cor sense adonar-te'n i a més entendre el que vol ... 'La liebre en el erial'.

Han passat uns quants anys, molts... Uns quants homes... Molts? De tots els homes que anat trobant per camins que l'amor ha dibuixat, cap ha expressat el desig de conèixer una dona intel·ligent. Com es mesura la intel·ligència? Quins són els indicadors? Comprendre, entendre, aprendre, resoldre, donar sentit...  Podeu consultar-ne les definicions... No ens les acabem.

Recordo un dinar especialment punyent amb una de les persones més sinceres que conec. En un moment de la conversa li vaig dir que jo era una dona intel·ligent. Per què? Vaig mirar els ulls sincers que dubtaven. O potser eren els meus. Encara queda molt per comprendre, entendre, aprendre, resoldre, donar sentit...

Aquest dies estic posant a prova la intel·ligència d'uns quants homes anònims. I la meva. Emocions a un munt de bytes per segon. Tinc present els indicadors. Piano, piano. Allegro, ma non troppo... 

Deia Carmen Martín Gaite que 'instalarse en un lugar (al cor d'algú?) viene a ser algo parecido a consagrarlo, situarse'. Tot un repte per a l'home que ve del no-res però que no parteix del no-res. Que es completa sol, sense demanar res...

Mentre es completa... Chico Buarque... O meu amor... 

https://www.youtube.com/watch?v=grwXxsSKCqw

22 de gener del 2016

Nocturn alè

Fa uns dies vaig tenir una conversa amb un amic i gran confident d'aquestes darreres nits de fred intens... Filosofes, em deia... Bé, potser sí, t'imagines abastar l'eternitat, tan sols per poder viure tot el que voldríem? M'agraden les nostres converses. Compartim el gust per La gran bellezza, les citacions cinematogràfiques (sublim el desideratum de Dante a Martin H, sublim Eusebio Poncela), els viatges i els plaers inexhauribles...

S'aboquen els minuts al ple de la lluna quan escric aquests mots. Una manera d'hivernar en la intimitat dels dies que no cal estrafer amb sons de despertadors ingrats. Nits com aquesta, les paraules fluint a ritme de Mingus, Ellington, Coltrane, Baker, mentre fem plans del que farem a la propera trobada... Un pany de mar, imprescindible, que acaroni cada minut intens... La resta, el que ens vingui més de gust.

Encara no ens hem sentit la veu. Ni la pell. Ni el suau vaivè de teves a meves que ens hem promès. Piano, piano. Que flueixi la filosofia, que la reflexió ens dugui a bon port, que no minvi el misteri i aquell pessigolleig de transitar en terreny desconegut.

Filosofia. Mitjanit. Plena lluna, com el desig... Com som, penso. Agosarats. Aquest és l'estímul, l'aventura, l'atzar... Comunicació no verbal. Els dits definint molt bé la latitud del somni. Et faré cas. M'encanta el teu consell: "No oblidis mai que el viatge mes apassionant comença en un primer i simple pas". Prenc nota...


Nocturn alè... Chet Baker... Almost blue

https://www.youtube.com/watch?v=z4PKzz81m5c&index=4&list=RDsCQfTNOC5aE

14 de gener del 2016

Platxeriós

Sempre m'ha agradat fer camins, trescar per carenes, seguir traces, albirar horitzons, dibuixar amb els dits rutes properes. N'he fet un munt de camins, a muntanya i a la vida. I he tingut guies de tota mena, apassionats del bon caminar, el bon beure i les bones facècies. En recordo un de tronera, forjat a l'alt Ripollès, ferreny. Un plaer caminar darrere seu, preguntar-li, és difícil aquesta excursió? No pas, responia, és un camí ben platxeriós...

He fet bons propòsits per a l'any que comença... Quina sort compartir l'entrada d'any amb amigues excursionistes, deleroses de noves rutes. Fantàstica la proposta de fer un camí 'per a xiquets' pels Ports de Tortosa-Beseit. Camí platxeriós. Un tastet de futur. Tornar a sentir la natura sota els peus pel barranc de Lloret, albirar el perfil l'Airosa, imponent la Roca del Migdia, les crestes d'uns Ports creixent davant nostre. I al final del corriol, la Cova Pintada... Ens hi vam estar una estoneta admirant l'efecte de l'aigua a la roca maragdina... Vaig tancar els ulls invocant un present curull de bons presagis.

També vaig aplegar tresors: tres aglans i dues fulles batejades per gotes intermitents d'aquella bauma primitiva. Al marbre de la calaixera de la meva cambra, han pres propietats màgiques. Podeu creure o no en els seus efectes, però jo diria que no va ser pas casual el breu encontre de fa uns dies amb un altre guia, esporàdic, lúdic, platxeriós.. Suaus horitzons, enigmàtiques carenes... Déu n'hi do quin itinerari...

Per a tu... Gràcies a tu... Antony and the Johnsons.. Thank You For Your Love


https://www.youtube.com/watch?v=I-Xdm5yS6PY