Total de visualitzacions de pàgina:

24 de març del 2014

El que ens vingui més de gust

Navegant per l'espai virtual, cada viatge és una conversa. El temps s'esmicola en molts bits... Els nostres dits diuen tant i en tan poc temps... Quantes vegades esbosso un somriure durant el dia gràcies a aquests moments en què em sento propera, obrint moltes portes perquè hi càpiguen tots els likes del món...

No dic pas que no. Les novetats m'atreuen, em sedueixen... Confesso que m'agrada agradar, m'encanta dir què m'agrada, m'apassiona retrobar-me amb els altres, convidar, que em convidin, dedicar, que em dediquin...coneguts... i no tant...

Però avui... Avui tinc convidat... Avui tanco la porta... Agraeixo el detall. El mòbil, apagat. No era així com ho fèiem al segle passat? Disfrutar de ser davant per davant, sense interferències. Que l'única referència sigui una mirada que em trasbalsa... .


'Tocarnos la cara', que deia Belén Gopegui. Tangibles els teu ulls, el teu somriure.. els teus dits entre els meus dits... La teva mà acaronant-me, esquena enllà... Em parles i t'escolto i sento la tonalitat de la veu que em dediques... Ara el primer plat, ara el segon, les postres i el que ens vingui més de gust...

Escolta aquesta veu... Un munt de coses per dir i sentir... Joana Serrat... Stop Feelin Blue



http://www.elsegell.com/artistas/joana-serrat/es/

18 de març del 2014

'L'home que estimava i sumava'

Abans ens deien xarnegos... Si en vam haver de sentir que érem diferents, de fora vingueren i de casa ens tragueren...

 


Els altres catalans... Un llibre valent...Una pila d'anys... 50... 'I els anys passen de pressa'... En tinc ben present la lectura, els teus mots, d'on venies, d'on veníem, el teu punt de vista...  'I que s'escolti la veu', la teva, una veu ferma que anava molt enllà, que ens abastava, que ens definia...







 Te'n posaria uns quants exemples de l'invisible i alhora tangible menyspreu que darrerament he vist reflectit en ulls de mediocres que ara i avui, continuen volent sentir-se importants, formar part d'una elit... Elit? Per a qui i per a què?... Més amunt de què?





Convé recordar. Qui som. Què hem construït, a cada passa...  Què volem ser, ara i aquí, corrandes lliures, 'banderes de roba estesa', la teva mà i la meva, horitzons enllà....Convé recordar els orígens, de classe obrera, del sud més profund, la suor i la gana dels qui van lluitar... Una guerra no s'oblida... Que  vam néixer i vam créixer en l'ara i l'aquí, en barris obrers de fàbriques, vagues i veïns... i va ser nord enllà que vam aprendre la llengua, la vam estudiar, la vam estimar, l'hem feta pròpia, vivim i sentim amb ella i la fem perdurar... Parlem de cultura o de cultures? D'immigració o d'integració? Parlem de poder ser més lliures, de la terra que ens acull i que cuidem, ben nostra, del puny alçat, d'ara i avui, en temps de revoltes...

http://www.youtube.com/watch?v=5W2j2d7z1pM


He trobat, no pas per casualitat, aquest article de Josep M. Solé i Sabaté, gran professor, historiador apassionat, que us recomano molt especialment.


La memòria, aquest fil que ens defineix, que ens fa qui som en el llarg aprenentatge. No oblidem...Un altre Paco, abrandat, valent... A galopar... El poeta... La veu del poble... Perquè la terra...  és nostra...



http://www.youtube.com/watch?v=15JfnrqBqSI


13 de març del 2014

En un tancar i obrir d'ulls

Matí de son infinita... No m'hi acostumo... Vaivé compassat...Acluco els ulls, endormiscada, mentre el tren acull el món quan obre i tanca portes i, a cada estació, modifica la fesomia dels seients...  Un tancar i obrir d'ulls pot canviar el decurs d'un dia...

Remor de veus... una de suau, reposada, l'altra més aguda, apassionada... Desvetllo els sentits i la consciència... Obro els ulls... Dues dones interessants, una conversa interessant i entre ambdues una distància generacional més que interessant...'Hi ha persones que tenen un benestar especial', diu apassionada la més joveneta, intèrpret, traductora de textos tibetants, a punt d'entrevistar una  persona que ha esdevingut referent de moltíssimes persones... 'No vull perdre la perspectiva, miro d'entendre per què hi ha d'haver un vistiplau a cada decisió que puguis o vulguis prendre'...  La més gran somriu... 'quants móns'... I afegeix, ' Parlo des de la part més racional...No cal que ningú ens mani o ens aprovi la necessitat d'emprendre nous camins,  l'esforç i el plaer de viure la condició humana'....

Mentre escric aquests mots, penso en una altra conversa que ahir vaig tenir la fortuna de seguir, si més no una part... Aquí la teniu.. Que bé que hi siguis, que bé el teu tarannà Josep Manel...

Josep Manel Busqueta

I ara, de la terrassa estant, asseguda davant de la silueta d'Els Munts, buido la motxilla, que deia Ana María Matute...En tan poc temps molts interrogants... El dubte no és emprendre nous camins... El dubte és com transites i amb qui...

Em calia aquest incís sense cap més estímul que una ermita entre verds al bell mig del capvespre... Aquesta pausa encalmada...

Prenc alè i acomiado el bell recés.. És temps de molts sentiments...

Milton Nascimento... Tudo o que você podia ser



http://www.youtube.com/watch?v=GGmGMEVbTAY











3 de març del 2014

L'alè de les petites coses

 
Sona el jazz que més m'agrada... Nit de lluna minvant de bracet amb Venus...
 
 Més enllà dels vidres de casa la vida s'esplaia amb moltes disfresses...

Faig memòria… Grans nits de Carnestoltes... els meus amics i jo en aquell pis meravellós... No recordava  mai si havia de picar al tercer segona o al segon tercera... Troneres... Festes que s'allargassaven fins a la matinada, a trenc d'alba, matins de peus sucats a can Barceloneta... 

Tots tenim un passat gloriós... O més d'un... Com els records... Un present... O més d'un.. Com els desitjos...  Tots som capaços de sentir l'alè de les petites coses, l'ànima nua, el màgic ritual....

 Màgic... Un instant... Quina sorpresa... En vas ser conscient? Dues besades a l'atzar... 'quan no t'esperava'...  Un batec de notes i acords... I aquella olor perfumada, tan a prop... 'M'encanta disfressar-me', vas dir. 'Tronera', vaig pensar... 

Des que et conec que gaudeixo més de les breus hores que compartim un cop per setmana... No em puc estar de trobar, entre d’altres mirades, la teva, i somriure davant del teu posat murri i trapella…  Perquè enjogasses l’ambient i el transfigures… Perquè quan no hi ets se't troba a faltar… 

Vaig de puntetes, amb un munt de mapes, no fos cas que, poruga, perdés la meva traça...

Batecs de notes i acords... Ruby, my dear, Thelonious Monk...

https://www.youtube.com/watch?v=jmwjpHJHolM&feature=kp